marginàlies

De les talladures de Judes, són els renecs que sollen el vocabulari.

El vocabulari que, per no dir ver, calla la determinació del cervell, aquest cervell que, saberut i setciències, amaga la saviesa per no ser pedant.

I pedant és qui compta els coits com si fossin llenques de victòria.

Victòria de la roïnesa, clar, de les mans fentes, els peus enverrimats de morques i la por.

La por que no és res però es creu tot lo món.

El món que, descavalcat de la vida, seu i mira en terra.

I en terra s’engleva encara la sang vessada fa setanta-sis anys, de matinada.

La matinada de les bales perdudes que rebentaren cranis i, com si fos ordi, sembraren odi.

L’odi que segueix regalimant, lluny de ser oli, com la mentida.

I mentida és l’instant o el dia que no canta ni fa ballar l’estructura de les hores.

Les hores que estam a fer i a inventariar inútilment papers sulls.

Sulls i fets malbé per la filldeputaria de la mestrança,

la mestrança de la vida que corromp la innocència de l’home sol i nu davant l’horitzó de llum color de mar que convoca la parla perquè deixi de renegar i de ser de les talladures de Judes.