marginàlies

A les cinc i pocs minuts s’aixeca cansat de no dormir i d’hostiar el cervell amb retrets i amonestacions.

Cerca la lluna mentre orina esperant trobar-hi qui sap què i només troba Venus, que li fa l’ullet i ell li respon amb desdeny.

Els edificis que el circumden -i que li segresten el satèl·lit- són molt més lletjos, a les fosques, que a ple dia i la fragilitat dels seus moradors sona com si fos una bandúrria d’ossos.

El cel de la matinada copeja la seva espatlla malalta que ja fa dies que el martiritza.

En el cap, bicicletes rovellades, llibres florits i caminois de malenconia que voregen avencs i cingles.

I racons de borra i aranyes afamegades que el miren espantades i li supliquen que les deixi morir d’inanició.

Es torba a venir el fred, es diu mentre es renta les dents per esvair la sensació de brutor i ventrell.

No saber llegir el mar i la llum que li pren el color l’ha convertit en manyoc de calç viva.

I la llum color de mar que no ha sabut mirar, en una estàtua decrèpita de sal i fang incapaç d’entendre el vers escrit amb saliva a l’esquena de l’onatge.

Cap a l’orient enviarà els missatges d’emergència.