No plou i no ho farà per ara.
La barcassa crema lentament.
La cançó que ha clos el darrer son li ocupa tot el cap i com més va, més s’entabana.
Sobre l’aigua, el foc dansa cridant les llampugues.
És ella qui li canta la cançó a cau d’orella i la que li recorda que és dins la mar on hi reposen intactes els incendis de la pell que mai no ha cedit a la correcció d’una abraçada ni a la llengua poc audaç.
A la vegada que fa mil que ella li canta la cançó, amb les orelles ensalivades d’intenció i juguera, s’enlaira com quan essent infant s’imaginava milana i acaronava els penyals que circumdaven el poble.
El foc dansa emperesint el temps i les tendreses, i pensa que ja no planen, les milanes, i les criatures tampoc no fan anar els braços com si fossin ales o rems per fugir de l’avorriment de la compostura.
No plou i sense banyar-se, vessant d’enyorança, segueix calant foc a les barques que cerquen clients per dur-los a conèixer els obradors dels somnis que componen melodies enganxoses.