En plena becaina el retorna l’avís del mòbil que li acaben d’enviar un missatge de text. No s’acaba d’acostumar a apagar el telèfon quan fa l’horeta i maleeix la manca d’avés cada cop que un avís o una trucada l’hi tira en l’aire. Vuit minuts escassos de dormida magra. Molest, agafa el telèfon i llegeix:
El moix li sortí de l’esquerra, escapadíssim, només el va veure una fracció de segon, des que botà la paret fins que es perdé davall el cotxe. Just en aquell moment a l’emissora de música clàssica que tenia sintonitzada començava l’allegro vivace del tercer concert per a piano de Bela Bartok, que no havia sentit
En el cotxe, Cecilia Bartoli canta estremidorament “Gelido in ogni vena”, l’ària de “Fernace” de Vivaldi, i ell no li fa cas, té el cap a una altra banda. Fa dies que se li acumulen accidents i contratemps que l’ansiegen. La novel·la en punt mort, l’hospitalització de la seva dona i la necessària habilitació de
El bar porta el nom del mont més alt del Japó i el gestiona un matrimoni xinès que amb un grapat de paraules castellanes pronunciades a la manera cantonesa s’entén a la perfecció amb els clients habituals o puntuals. Fa estona que saben què són les tomàtigues de ramellet i com les han d’emprar per
I de cop s’adona que no gira els fulls del llibre com de costum, amb al dit gros pitjant lleugerament en el caire superior dret del llibre i aixecant per la punta el full que pertoca amb el palpís del dit índex. I elevat el caire, els altres dits van girant el full sense frissor,
Anava tan carregat d’espatlles que semblava que a sobre hi duia un cementiri. I tanmateix, el seu pas emanava una dignitat sense cap clivella. Parlava poc tot i tenir una veu agomboladora i, encara que la pressa l’empaitava a l’hora d’estar amb la gent, passava per ser temperat i calmós, signes inequívocs de gent assenyada,
Encara era grenyal quan son pare li mostrà com s’esmolaven els ganivets i consentí que ho provàs: son pare li agafà sa mà dreta i molt lentament i amb més esment va fer passar el ganivet amunt i avall de la pedra esmoladora. Quedà fascinat per aquell frec que no l’esmussava gens i els resultats
Mirà per la finestra i s’adonà que la llum descolorida de la tarda -aclaparada per la negror d’un cel irat- corroborava les previsions de pluges violentes. Instintivament prengué la càmera fotogràfica i disparà diverses vegades. Com si la temença i la inquietud ho fes callar tot, perquè no se sentia res més que el preludi
Havent fet la migdiada, el padrí s’aixeca amb els ànims al capdamunt i després de fer un cafè ben carregat crida el net per si vol que li faci un dictat i així exercitar tant la cal·ligrafia com l’ortografia, aspectes que, al seu parer, no es poden negligir com li sembla que es fa en
Era més de la lluna que del sol, encara que maleís l’esclavatge i la dependència, de la mateixa manera que trobava més vividora la nit que no el dia. Si fos per ell, condemnaria la llum diürna al mutisme i als colors apagats i faria de la nit l’autèntica obradora de prodigis i instructora de
De tristor es pot morir, i de no fer part de cap somni de ningú, també. M’ho digué una romanesa que aparentava molts més anys dels que devia tenir en el tren que em duia de Constanta a Bucarest. Hi havia prou espai en el vagó per seure tota sola, però preferí la butaca del
Contava encara amb l’espant reflectit a l’expressió el somni que tingué després d’una nit molt folla, molt, que li costà una picossada entre suc, la companyia de dues dones i no recorda quanta cocaïna i altres àcids. Aleshores feia d’agent d’assegurances i havia cobrat els incentius acumulats; era l’agent que més en cobrava de la
A la sala d’espera del dentista sona a un volum excessiu, considera l’home encorbatat que s’acaba de seure amb vestit d’estiu que amb tanta calor angunieja, “Bridge Over Troubled Water”. Els dentistes haurien de triar bé la música que fan sentir als pacients, pensa seriosament; hauria de ser, la música, una tècnica més de la
Somniava que vivia al cap damunt d’un dels pujols que atalaien la vila, en una barraca aixecada damunt una altra i aquesta damunt una tercera, amb les parets vessant fang que la convertien en la millor i més preuada casa de la vila perquè el fang, que davallava acanalat seguint l’escalonada en ziga-zaga que hi
Veure el parc infantil buit el fer amb una intensitat que el sorprèn i no l’atenua gens tenir present que les criatures de la vila, els usuaris de l’espai de trespol verd artificial, en aquella hora matinera, són a l’escola. No pot deixar de pensar que tanta quietud i silenci, tanta evidència de solitud, augura