marginàlies

Era més de la lluna que del sol, encara que maleís l’esclavatge i la dependència, de la mateixa manera que trobava més vividora la nit que no el dia. Si fos per ell, condemnaria la llum diürna al mutisme i als colors apagats i faria de la nit l’autèntica obradora de prodigis i instructora de resistents a prova de les calamitats més horribles. La nit forja els veritables rebels, els que saben tractar la vida i la fan anar cap al camp dels seus interessos. De la gent n’observava més els gests i els silencis entre paraules que no el que deien, car considerava que allò que ens diem els uns als altres no són més que recreacions maldestres del que es diuen els personatges de les pel·lícules preferides de cadascú o, en un percentatge baixíssim, del que ens ha quedat de les lectures que ens hagin aclaparat. Vivia sol tot i que era molta la gent que el visitava com si fos guaridor dels mals de l’ànima i no era més que un escodrinyador tenaç d’allò que calla, del que es preserva de la llum, del que evita l’exposició i es vol fer notar, del que crida l’atenció sense tenir res que rellueixi. Un dia sortí de casa, deixà com sempre la porta oberta, i no hi tornà. Es desintegrà, talment ho digué al cap de molt de temps el responsable de l’equip policial que el cercà infructuosament mentre arxivava el seu expedient a l’apartat de desapareguts. Misteriosament, amb ell també varen desaparèixer els tres moixos i el lloro que mai no digué cap paraula. Des que no hi és, la seva veïna, que mai no mostrà cap mena d’afecte per ell, cada dia, en sortir de ca seva per primera vegada, mira la seva porta i a punt de llàgrima es demana on deu ser; si almenys el pogués plorar a la seva tomba…