marginàlies

Veure el parc infantil buit el fer amb una intensitat que el sorprèn i no l’atenua gens tenir present que les criatures de la vila, els usuaris de l’espai de trespol verd artificial, en aquella hora matinera, són a l’escola. No pot deixar de pensar que tanta quietud i silenci, tanta evidència de solitud, augura qualque dissort o desgràcia. I més quan sobre ell hi veu planar una au de mida mitjana que no sap identificar –no saber el nom de les plantes que l’agombolen ni els dels animals que el domestiquen o que té a la vora i que podrien salvatgejar-lo l’embastardeix, sosté- i que fa la sensació que el fita per retreure-li qui sap què.

L’au, d’un negre poc accentuat, està ben quieta sobre el seu cap i només mou, gairebé sense que es noti, les plomes rectrius que acaronen l’aire emperesit. Sí, fa l’efecte que ell i l’au volen fer dir molt a la mirada, es comporten com si en el món només hi fossin ells dos, els dos darrers éssers vius i solitaris d’un univers esvaït per la neciesa de les seves criatures, per dirimir un plet no especificat que fa temps que els enfronta.

És al tercer parpelleig de l’au que ell entén ben clarament el que li diu: que només li queden morts per atendre, que de vius ja no n’hi ha cap que li pugui emparar la sorruderia i les ganes incontrolables d’esdevenir ameba.

I just acabat d’interpretar la mirada de l’au s’adona de la lentitud amb què cau sobre el seu front la seva cagada, molt més líquida que sòlida, que del front li davalla pel nas dibuixant-li estremiments en el nas fins que el que queda del cagarrí s’estanca en la canaleta entre el nas i el llavi superior. Vet ací la desgràcia, es diu, que li augurava el parc buit.