marginàlies

A la sala d’espera del dentista sona a un volum excessiu, considera l’home encorbatat que s’acaba de seure amb vestit d’estiu que amb tanta calor angunieja, “Bridge Over Troubled Water”. Els dentistes haurien de triar bé la música que fan sentir als pacients, pensa seriosament; hauria de ser, la música, una tècnica més de la seva intervenció. Està inquiet, aquest home, en considerar que exposar la boca ben oberta a algú, ni que sigui especialista a resoldre els desperfectes de la dentadura, té molt d’obscè. Està nerviós, a més, perquè les eines dels empastaments i els seus sorolls embogidors –li han d’empastar quatre peces- se li fiquen al cervell i li costa déu i ajut estar-se quiet i no passar per una criatura histèrica.

És en acabat de seure i tirar la vista al davant, que veu un home escardalenc, amb el cap generós de volum, nas aguilenc i boca extremadament petita i engolida per la cara, prova evident que no té cap dent. Està tot capficat llegint un llibre del que l’home del vestit d’estiu no en pot llegir el títol. No és voluminós i de mides discretes, podria passar per un llibre de poemes, pensa arrauxadament, però immediatament es diu amb un excés de supèrbia que els versos no estan fets per a una figura tan poc casadora amb les arts i encara menys literàries.

És evident, però, que l’home escardalenc no atén res més del que li diu el llibre. No sembla molestar-li el fil musical. Fins i tot no ha aixecat els ulls del llibre quan ha entrat ell, l’home encorbatat del vestit d’estiu que fa l’efecte que té mal de suportar la calorassa que fa. Adesiara, el pacient lector esbossa un somrís desdentegat que deixa al descobert les genives lluentes, fet que provoca en l’home encorbatat un inici molt lleu d’arcada.

Comencen els primers compassos d’”Orinoco Flow” i una nova fiblada d’irritació estameneja l’home del vestit d’estiu però de cop cessa la ràbia continguda en sentir que criden un nom i l’home escardalenc clou el llibre, s’aixeca rioler i en ser davant seu, li atansa el llibre cerimoniosament i li diu que l’hi regala, que el llegeixi com es mereix i no temi res, ni del dentista ni del llibre, que en Miquel Bauçà mai no va de beneitures. I s’acomiada amb una capada tímida que denota molt de respecte.