marginàlies

Somniava que vivia al cap damunt d’un dels pujols que atalaien la vila, en una barraca aixecada damunt una altra i aquesta damunt una tercera, amb les parets vessant fang que la convertien en la millor i més preuada casa de la vila perquè el fang, que davallava acanalat seguint l’escalonada en ziga-zaga que hi duia, en arribar a l’ajuntament s’embassava i es convertia en la millor aigua del planeta que els vilatans vigilaven nit i dia perquè cap extern en prengués cap gota. No estava acreditat, però deien que aquesta aigua nascuda fang, beguda diàriament per litres, prevenia les malalties rares i curava les embòlies , el deteriorament de la memòria, la inapetència sexual i les irritacions del colon.

I en el teulat d’aquesta barraca prodigiosa, coronat pel clima més net i pur del planeta, el que es congria a més de dos mil cinc-cents metres d’alçada, s’hi feien les orquídies vanda tesselata més belles del món i les millors per fer les panacees que destrueixen tots els mals dels cossos humans, coneguts i per conèixer, fet que el convertia en una mena de santuari on ell hi actuava d’abat inaccessible, com una divinitat intocable i innombrable, que recollia les orquídies amb la boca i les dipositava solemnement i lenta a les mans de qui creia mereixedor o mereixedora dels béns suprems que ni la imaginació és capaç de percebre i de descriure.

I quan és a punt de canviar d’avès i va a posar una orquídia no a les mans, sinó a la boca d’una jove preciosa que l’espera amb els ulls clucs i els llavis tremolosos per l’admiració i l’excitació, un tro terrible el treu del miratge i, panteixant, s’asseu al llit adonant-se que un corrent tebi, com si fos un cuc, venint del nas, li creua la boca i es despenja per la barra, ressegueix pel coll, creua el pit, nega de roig el forat del llombrígol i vessa cap a l’esquerra del ventre per escampar-se pel llençol blanc, que rep la sang amb l’amatença d’una tanatoestètica.