A l’Ara d’avui (7-9-2012) — per cert dia del meu aniversari si em permeteu la petita vanitat– llegeixo dos articles que reflexionen sobre dos temes de rabiosa actualitat:
Puc estar d’acord amb bona part dels seus arguments, senyor Majó, són un exercici de sensatesa i de tocar de peus a terra… sobretot en relació al paper d’Europa en aquest afer i al rol dels petits estats en el món que ens espera.
Però, escolti, com a catalans ¿ no fa massa anys que hi toquem, de peus a terra, i ja sabem quin pa hi donen? Vol dir que Espanya no ha tingut, i te encara, una visió ‘una grande y libre’, de si mateixa , i que això inclou una Catalunya pagana espanyola?, i que aquesta visió no varia ni té pinta de variar en un futur pròxim?
Em temo amic amic Majó, que mentre els espanyols no deixin de pensar exclusivament com a espanyols del segle passat, a nosaltres ens tocarà invocar altres fórmules que el pacte que, ara, ja sabem que és impossible.
Per què no imaginem un futur d’Europa com la de les regions, una Europa de les Regions Unides amb una sola veu al món en representació de 50 estats lliurement consorciats? (Miri si no com Baviera posa les barbes en remull).