El Vint. Un segle estrany…
19 de setembre de 2004
0 comentaris
El segle XX… aquell segle tèrbol, estrany i llunyà en el qual la gent, quan volia fer una fotografia, s’arrambava la càmara al nas.
El segle XX… aquell segle tèrbol, estrany i llunyà en el qual la gent, quan volia fer una fotografia, s’arrambava la càmara al nas.
Quina delícia baixar amb la moto a tres quarts de set del matí pel carrer Balmes amb la visera del casc alçada i veure com, respectuosament i harmoniosa, els semàfors es van obrint al teu pas sense interrupcions entre la plaça Molina i el carrer Pelai.
Una amiga que diu que m’aprecia molt em pregunta a veure quin dia parlaré dels Imparables i de Salvador Sostres. Com que jo sí que me l’aprecio li he dit que entomo el repte. I perquè vegi que no l’he enredat deixo escrit ara i aquí el meu compromís de fer-ho ben aviat. (Glups)
Amb tot l’embolic muntat aquests dies a propòsit de la denominada “píndola de l’endemà” m’ha vingut a la memòria un comentari que fa uns quants anys li vaig sentir al doctor R. “La demostració de la inexistència d’una justícia divina és la cruel i immensa desproporció que hi ha entre una nit boja i una criatura”.
Trobo hipòcrita i pervers que algú continuï encara amb la cantarella del “contra Franco vivíem millor”. Si alguna cosa es pot enyorar de l’època del general és que aleshores érem trenta anys més joves. Res més.
Tornem després de 3.000 quilòmetres de carretera i 15 dies per Donostia i Nafarroa. Dies tranquils i amb dificultats -que hem procurat no superar- per trobar premsa de Barcelona. Dues setmanes, doncs, sense sentir parlar del Fòrum!!. Aquesta tarda, però, per l’autovia prop dels Brucs hem agafat Catalunya Ràdio i no ha passat ni un minut sense
Cromos de felicitat (publicat el 24 de juny). Som en aquest món per ser feliços. No sé si està de moda dir-ho però me’n fot. N’estic plenament convençut i per tant ho deixo escrit ara i aquí. No sóc, però, ni il·lús ni panxacontent i sé que aquesta vocació de felicitat no significa que hàgim de
Zoologia recreativa (sobre toros, gats i ases) (publicat el 21 de juliol). Tinc la impressió que quan els catalans ens decidim a emprendre alguna acció reivindicativa, sobretot si -romàntics de mena, al capdavall- toca de prop la simbologia, la majoria de les vegades ho fem en contraposició a alguna acció prèvia perpetrada pels nostres veïns
L’horrorosa moda de les sabates de senyora amb “acicate” (publicat el 22 de juny). L’”acicate” era una peça que formava part de l’armadura dels peus del cavallers. Consistia en un allargament exagerat de la puntera del calçat al final de la qual hi havia una bola metàl·lica rugosa o amb petites punxes que servia perquè el genet copegés els
A la plaça de la Font Castellana de Barcelona, entre els carrers de Polònia i de Tenerife, s’ha perpetrat recentment un edifici que és un collage demencial de referències modernistes mal aplicades i pitjor harmonitzades. (n’hi ha més) Segons m’ha fet saber Lluís Permanyer, l’autor de l’esguerro és l’arquitecte José Manuel Yniesta, vell conegut
El 26 de juliol de 1975, tal dia com avui de fa vint-i-nou anys, era dissabte. A les 8 del vespre començava la primera edició del Canet Rock (“12 hores de música i follia”, prometia el cartell). Des de feia unes setmanes tenia la corresponent entrada… que no vaig poder utilitzar perquè poques hores abans
L’adolescència és un estadi de l’evolució de l’individu (o indivídua) que s’ha de passar just quan toca. Ni abans ni després. I malament rai quan no és així. De la mateixa manera que unes galteres o un xarampió poden generar conseqüències preocupants si les passem de grans, entrar a l’adolescència amb vint o trenta anys de
Som en aquest món per ser feliços. No sé si està de moda dir-ho però me’n fot. N’estic plenament convençut i per tant ho deixo escrit ara i aquí. No sóc, però, ni il·lús ni panxacontent i sé que aquesta vocació de felicitat no significa que hàgim de viure en estat de perpètua eufòria o amb
L’”acicate” era una peça que formava part de l’armadura dels peus del cavallers. Consistia en un allargament exagerat de la puntera del calçat al final de la qual hi havia una bola metàl·lica rugosa o amb petites punxes que servia perquè el genet copegés els baixos del cavall per esperonar-lo. (n’hi ha més) Més o menys això és el que
(La sèrie comença aquí) Comprova la tensió del cordill. Que no pengi. Després, d’un salt s’enfila a la bastida. Dos cavallets de fusta d’un metre d’alçada i tres taulons. S’espolsa una mà al cul del pantaló per engegar el transistor. Sona “The dock of the bay”, l’últim de l’Otis Redding. El company li passa la gaveta, la