Qui més qui menys em sembla que a tothom li toca de patir algun amic, conegut i/o saludat d’aquells que practiquen el simpàtic costum d’omplir-nos el correu electrònic a base de missatges amb acudits, felicitacions, enllaços lamentables o imatges no menys allunyades del sentit del gust o de la virtut de l’oportunitat (per no esmentar
Des de fa uns quants anys les meves diades de Sant Jordi són una mica peculiars. De fet, per als que ens dediquem a l’ofici de parlar de literatura en els mitjans de comunicació la Festa del Llibre comença a principis de febrer i quan arriba el 23 d’abril ens agafa ja força esgotats i
Durant molts anys cada vegada que havia d’associar alguna imatge concreta a la paraula “patètic” em venia a la memòria l’inefable Jesús Fradejas. Aquest senyor era el presentador d’un programa que feien a TVE durant els anys 70 que es deia “La juventud baila” i el patetisme el trobàvem en la fila que feia l’esmentat individu -llaaargament instal·lat
¿De debò hi ha algú que sàpiga d’algú que conegui algú que alguna vegada s’hagi jugat els quartos en coses com el Trio, el Pica 3 o el Pica 5?
Cruïlla Guillem Tell-Balmes. Primera hora d’aquesta tarda. El semàfor s’ha posat vermell i jo m’he aturat darrere d’un taxi. Just al seu costat s’ha aturat una moto de petita cilindrada amb un noi al manillar i una noia de paquet. Són joves. Ho han de ser, vaja, perquè per sota del casc mal ajustat del
Curiosos dies, aquests… Deu ser que l’actualitat diguem-ne habitual alenteix el seu ritme i que, en conseqüència, els serveis informatius han de buscar-se la vida per cobrir la seva part de l’expedient, però tinc la impressió que des de fa uns dies els eixos de l’actualitat passen principalment per les situacions terminals de tres persones malaltes: la senyora Terri
Avui, dia de Sant Josep, compleixo 55 anys i em fa il·lusió poder deixar-ne constància en aquest Bloc ja que, a part de la màgia dels aniversaris acabats en zero o en cinc, és el primer 19 de març en el que disposo d’aquesta curiosa i excitant finestra sense límits aparents. Desconec si textos de caire
Dijous 10 de febrer. Saló de Cent ple a vessar. És la solemne cerimònia de lliurament dels Premis Ciutat de Barcelona que distingeixen les iniciatives més interessants -ep, a parer dels respectius jurats- realitzades al Cap i Casal al llarg de 2004 en dinou disciplines diferents. Quan surt a recollir el seu premi i a dir les rituals paraules d’agraïment
Des de sempre tinc un morbo especial per les parides mentals que són capaços d’ejacular alguns creadors quan han de bastir una justificació teòrica (i retòrica) del perquè les seves produccions són com són i no d’una altra manera. Ahir al vespre, sense anar més lluny, escoltava per la ràdio les declaracions d’un dissenyador que intervé a la Setmana
L’amic del qual ja he parlat en aquest Bloc altres vegades m’ha subministrat una altra perla per al meu àlbum de notícies culturals insòlites. Sembla ser que l’escriptor Jordi Coca ha publicat en una revista d’àmbit local un altre article crític -ja se li comptabilitzen més d’una trentena- sobre el Teatre Nacional de Catalunya. La novetat és
Abans de la guerra: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol”. Anys seixanta: “Som més que un club”. Anys vuitanta: “Som el que som i representem el que representem”. Segle XXI: “Som els que quedem i representem (amb sort) l’edat que tenim”.
No sóc dels qui se l’agafen amb paper de fumar, que consti, però els seguidors d’aquest Bloc ja deuen haver percebut que si alguna cosa em posa a cent és el progressisme de boquilla i el cosmopolitisme de via estreta. Tant, d’estreta, que la majoria de les vegades només admet un sentit i no el
Això li deu passar a tothom, suposo. De vegades sorgeix un tema sobre el qual m’agradaria dir-hi la meva i, mentre m’hi poso, resulta que algú se m’avança, ho fa millor que jo i, a més a més, esgrimeix arguments molt similars als que jo hauria utilitzat. I com que la cosa de l’ego fins ara la
Glups! Ara que semblava que la cosa es podia encarrilar. Quina colla d’ases…
Pels noticiaris de la televisió veiem dia sí dia també imatges de manifestacions a l’Afganistan, d’acarnissades batusses a l’Iraq o, ara mateix, de la rebuda feta a Rabat als reis d’Espanya. I sempre amb una constant: els carrers són plens a vessar de gent de totes les edats (i generalment homes). A la vista d’això -que