La reunió discorre per camins de, diguem-ne, educada normalitat. Si més no en aparença. Serpentejant com un meandre, com qui no diu res ens anem acostant a l’afer que ens ha portat a aquesta trobada. El que cada un dels que ens apleguem al voltant de la taula coneixem perfectament. El “tema”, vaja. (n’hi ha més)
En fer-li la primera al·lusió directa les màscares cauen. Atura la conversa amb un “ep!”, se li glaça el somriure que fins a aquest moment ha tingut perpètuament instal·lat a la cara i amb l’índex enravenat, talment com un jutge a punt de dictar sentència, dicta sentència: “És que jo, no ho oblideu, tinc un mandat i…”
La “i” i els punts suspensius que li fan companyia queden flotant en l’aire durant una fracció de segon. D’això és del que en diuen eloqüència. Sí, senyor. No cal que continuï per saber tots plegats que hem punxat en os. Que té un mandat i que tots els qui, com ell, són dipositaris d’un mandat estan disposat a matar, si cal, per complir-lo. Per afalagar a qui té el poder de manar i d’atorgar mandats.
La reunió s’esmuny en breus minuts. Temps per a les fòrmules de cortesia i poca cosa més. M’enfilo a la moto amb la sensació d’haver estat molt a prop d’algun tipus d’abisme. Un forat negre. Una fossa sèptica, potser…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!