No és normal que en un dia feiner com el d’avui em posi a aquestes hores a escriure en el Bloc. Si ho faig és perquè tinc festa. Des de fa una pila de mesos havia demanat aquest dimarts de permís a la feina i si els plans haguessin funcionat tal com havíem previst a aquestes hores l’A. i jo estaríem passejant -sota un paraigua perquè, sortosament, plou però tant és; no em negareu que fa més romàntic- pels carrers de Girona veient les ornamentacions florals dels patis de les cases. Els plans, però, ens han fallat de la manera més llastimosa i som a casa…
Fa molts anys que l’A. i jo vàrem descobrir aquesta meravella floral en què cada mes de maig es converteix la ciutat de Girona i durant una llarga temporada no hi faltàvem mai. Ens allotjàvem al Bell Mirall el divendres per la tarda, aquell mateix dia ja vèiem els preparatius d’algunes cases, l’endemà assistíem a la inauguració oficial i ens hi estàvem fins al diumenge tot completant un cap de setmana gironí que d’un any a l’altre ens esperàvem amb candeletes. D’uns quants anys ençà, però, la fama de la festa ha comportat una massificació tan insuportable que ens ha fet desertar en més d’una ocasió i ens ha obligat a repensar el sistema de visita: ara, per comptes d’anar-hi el primer cap de setmana, hi anem el primer dia feiner (dilluns, generalment, tret d’enguany que per la Segona Pasqua hauria estat avui). Hi continua havent gent -Insersos i similars, la majoria- però ni punt de comparació amb la bogeria del primer cap de setmana.
La llàstima, però, és que dos esdeveniments -l’un imprevist del tot, l’altre planificat de no fa gaire- s’han creuat en el trajecte dels nostres plans i el resultat ha estat un cap de setmana també especial però per motius molt diferents. En primer lloc per l’ingrés sobtat de ma mare en l’Àrea de Vigilància Intensiva del Clínic on a hores d’ara encara la tenen tot i que amb unes perspectives més positives que dijous passat quan va posar-se molt malament. Si estic d’humor prometo parlar-ne d’aquí a uns dies. Avanço només un detall per a la petita col·lecció de coincidències amb què, de vegades, et sorprén la vida: diumenge passat, mentre m’encaminava amb la moto cap al Clínic la ciutat sortia al carrer per festejar els jugadors del Barça… exactament igual que el 17 de maig de 1979 -avui fa vint-i-sis anys- quan la ciutat rebia amb tots els honors els herois de Basilea i l’A. i jo érem a Urgències de Pediatria de Sant Pau perquè l’Eloi -de setze mesos aleshores- s’havia fotut la cuina de gas per barret tot intentant ficar-se dintre del forn, sortosament sense cap reminiscència greu més enllà de l’ensurt i la imatge inesborrable d’unes cametes sortint de sota de l’embalum de la cuina tombada. (Cony de nano, que a tot arreu t’havies d’enfilar…).
L’esdeveniment previst de més cap aquí és l’inici imminent d’unes obres d’ampliació de l’estudi a base de tirar l’envà que el separava de l’habitació d’en Marc (avantatges de tenir els fills emancipats). No fa gaire que ens vàrem decidir a fer el cop de cap i aquests dies, amb els paletes gairebé trucant a la porta, hem aprofitat per desmantellar i posar en caixes tooota la biblioteca, tooots els discos de vinil, tooots els CD’s, etc. Això vol dir canvi d’hàbits, una ubicació provisional de l’ordinador i dels llibres més imprescindibles i, sobretot, una temporada amb els llibres fora del meu abast. I, el que és pitjor, amb la nova i ampliada distribució de la biblioteca hauré de modificar en la fitxa de cada llibre l’indicatiu del prestatge on el tinc desat. Ufff…
Repasso en l’arxiu d’esdeveniments familiars quan va ser la darrera vegada que vàrem fer obres a casa i em surt que l’estiu de 1990 vàrem fer la cuina nova i que el gener de 1993 vàrem canviar el mobiliari del meu estudi i vàrem aprofitar per pintar el pis. Més ufff…
I és que potser en una de les coses en les que noto més que em faig gran és en la immensa mandra que em provoquen aquests trasbalsos importants. Sort que a l’A. diríeu que li passa a l’inrevès i que en situacions com aquesta es creix i sap agafar el pòndol de la situació. Ara mateix ella és al Clínic amb ma mare -i fent companyia a mon pare- durant els seixanta minuts que ens permeten de visita i jo aprofito aquesta estona per escriure tot això en aquest Bloc que -vés, qui m’ho havia de dir ara encara no fa un any quan el vaig estrenar- cada vegada més sento que forma part del meu entorn quotidià…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!