La Cristina C. -escriptora aficionada i dissenyadora de professió- m’ha trucat per dir-me que acaba de llegir en el suplement cultural de l’Avui la meva crítica del llibre “Lawn Tennis”, de Salvador Company, i molt especialment la part final en la qual m’enfado una mica amb l’individu o indivídua que ha perpetrat el nou disseny de la col·lecció Raixa de can Moll, la veterana editorial mallorquina. Profundament solidària amb els seus germans d’ofici, la Cristina em diu que no serà tant, que segur que exagero. Li pregunto si ha vist el llibre, em diu que no i si li puc deixar, li responc que podem quedar en algun lloc per ensenyar-li però que, per principi, no deixo mai cap llibre (ni vídeo, ni DVD, ni disc…) i em diu que no m’amoïni, que passarà per Ona, que li agafa prop de casa, i li clavarà una ullada. Ah, i que pobre de mi si parlo d’ella en el Bloc, que em coneix (he, he, he…). (n’hi ha més)
Reconec que és gairebé una croada personal i que potser sí que exagero una mica (en l’article d’avui, però, gens; que consti); ara bé, tots els indicis em porten a creure en l’existència d’una secreta conxorxa entre el gremi de dissenyadors i el gremi d’òptics per tal d’augmentar el nombre d’usuaris d’ulleres, lupes, antiparres, lentilles i llargavistes entre la ciutadania. Si no, no s’entén.
Per raons professionals sovintejo tracte amb publicitaris i dissenyadors. Una de les primeres coses que els demano és la targeta i no falla, tu: vuit de cada deu dissenyadors em passen un trosset de cartulina de format inferior a una Visa i, per tant, escrit amb lletra diminuta ja que en tan reduït espai hi ha d’haver lloc per al nom, l’adreça, el telèfon, el fax, el mòbil, l’adreça electrònica, la pàgina web i, si en tenen, fins i tot el logo. Una cartulina que freqüentment va decorada amb filigranes, transparències o combinacions de colors pensades únicament per al gaudi dels atletes del nervi òptic, no pas per al comú dels mortals.
Com totes les coses pernicioses, el vici ha arrelat profundament i cada dia que passa el trobem en més llocs. En revistes (“Enderrock”, per exemple, que per a més conya, acaba de renovar el seu disseny general a pitjor, almenys pel que fa a la mida de la lletra), en anuncis institucionals (¿algú distingeix res en les sopes de logos d’institucions quan els anuncis són inferiors al quart de pàgina?) i en els objectes d’ús més quotidià. Ara mateix em ve a la memòria un text d’un dels darrers llibres d’Oscar Tusquets (no puc donar la referència exacta perquè tinc mitja biblioteca en caixes per unes imminents obres a casa) en el que descriu un dia de la seva vida i detalla un per un tots els desastres generats per dissenyadors desaprensius amb què es va trobant. Recordo molt especialment quan parla de les gairebé il·legibles etiquetes dels flascons de sabó i xampú que es troben en el bany de les habitacions dels hotels. A la vista d’aquell desficaci l’amic Tusquets -posseïdor d’un dels cervells més ben moblats d’aquest país- arriba a la conclusió que els dissenyadors es deuen dutxar amb les ulleres posades.
(I ara que parlo d’hotels, aprofitant que som en ple Any del Llibre i de la Lectura, ¿no podria la Generalitat legislar que els llums de les tauletes de nit d’aquests establiments estiguessin situats en una posició confortable i tinguessin una intensitat suficient com per garantir als seus clients una estona de lectura abans de dormir sense sotracs visuals?)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!