Al Regne Unit
és fins i tot pitjor.

GREG HUNT – València
EL PAÍS – Opinió – 04-06-2009

            El joc net no existeix. Molts
polítics es fiquen en el camp de la justícia sense ruboritzar-se, declarant el
que tal o tal altre  jutge deu fer, fins
i tot estant imputats. Ricardo Costa exigeix la dimissió de l’alcalde d’Elx per
“agafar dinerets de l’Ajuntament”, però denuncia el cas Gürtel, pel
qual està imputat, com una campanya orquestrada contra el PP. Aquest home no veu
la contradicció? No li fa vergonya?

            En el cas del Yak-42, com pot
ser què, al principi, el jutge Bermúdez, aquell que està molt sol, no volgués cridar
a testificar als forenses turcs? El seu testimoni ha estat clau per al veredicte.
No era evident el pes que tindria? ¿Com es pot explicar la falta d’interès
inicial del jutge?
           

             Sóc del Regne Unit, i em
resultaria fàcil caure en la temptació de dir que allà les coses no es fan així.
I és veritat: es fan pitjor. Aquí els polítics s’emporten un vestuari millor;
allà han fet les reformes de sa casa o els netegen la fosa del seu castell, tot
a càrrec de l’Estat.
           

             Fins el periòdic que desvetllà
els abusos de les dietes dels diputats, The Daily Telegraph, ho féu amb fins
polítics, enfocant durant la primera setmana només als ministres laboristes, quan
l’escàndol esquitxa tota la Càmara. Tenim un primer ministre que va fent tombs
d’un desastre a l’altre. Ara passaran els conservadors al poder: un dels seus
plans és la privatització d’alguns col·legis de primària. Què bé.

   Hui només tenim temps de fer aquesta petita entradeta, que ja teníem preparada fa un temps, però que no trobàvem el moment de col·locar. Hui és el dia, i ho diem perquè anem a València a visitar exposicions, dinar, assistir a la concentració (una més, i fins que no dimitisca Camps, totes les que facin falta) d’Escola Valenciana, davant del Palau de la Generalitat, que, per cert, Rita ha censurat i prohibit que s’utilitzi megafonia o pantalles de projecció; i finalment acudir a la festa de Colorz (anti-racisme i anti-xenofòbia) a la sala El Loco. Un bon recorregut.

         Us agrada el Gran Wyoming, eh? (ho diem perquè l’apunt amb
dos articles seus de fa pocs dies és el més visitat d’aquest mes, de moment). A
NOSAL3 també, i hem traduït dos nous lliuraments, que primerament llegírem en
paper, i després, gràcies a valldalbaidi, que ens els ha posat en dos enllaços
en un dels seus molts llocs virtuals, els hem descarregat, i ara mateix us els
acabem de traduir. Ho fem, de primer perquè gaudim molt fent-ho, i segon perquè
pensem (els nombres no enganyen) que vosal3 també els gaudiu després,
llegint-los en la nostra llengua comuna.

         Pensem que no cal puntualitzar cap de les afirmacions o
preguntes que es/ens fa el nostre col·laborador (sense saber que ho és,
esperem que no ens demani drets d’autor per anar traduint-lo tan sovint, de
tota manera no cobrem per fer-ho, així que no ens pot dir res… o sí? Si algú
sap alguna cosa d’açò que ens ho digui, per favor) Wyoming i les subscrivim
totalment.

         Bona vesprada i a dintre ho teniu:

Assumptes & qüestions

Comentaris d’un ésser humà amb memòria

El triomf dels valors I

13 juny 2009

         Rajoy parlà
alt i clar des del balcó de Gènova: “Ha estat el triomf dels Valors”. Oblidà un
petit matís: substituir l’article determinat per un possessiu, perquè eixa nit
triomfaren els seus Valors. I els seus Valors no són altres que el xec
en blanc que li estenen els seus votants per a que arribi a la Moncloa com siga
i amb qui siga. ¿Quina estupidesa és eixa del respecte a la decisió del votant?
A mi no em mereix cap consideració el que dóna suport a un lladregot sabent-ho,  en això em distingeixo del votant de dretes:
“En els meus Valors no caben els delinqüents impunes que s’amparen en una
justícia afí”. És una vergonya que el vicepresident del Consell del Poder
Judicial, Fernando de Rosa, es reuneixi amb Camps en assabentar-se que pot ser
imputat per trincar, menteixi negant la reunió, i a continuació acusi de
prevaricador al jutge instructor.

         També parlà
el senyor Fabra: “La gent és molt llesta i no li importa si Camps o jo som
culpables”. En el cas de Chaves sí els importa. Eixos són els seus valors i, per
això, com a membre del club que paga la boda d’Estat de la filla d’aquell
president, les comunions i els jaguars d’algunes dirigents del partit que van donant
classes d’ètica per la ràdio, els vestits i altres regals del president
valencià, que acaba “volent un ou” al benefactor, els capritxos del tresorer
del partit i els sous dels jutges, que s’ho prenen amb massa calma, m’indigno i
reivindico el meu dret al més absolut menyspreu pels que els ponen a les llistes,
els que els encobreixen, els manifesten el seu suport en places de bous i urnes,
i pel responsable de tot això que presumeix d’eixos Valors sense enrojolament.
¡Justícia!

El
triomf dels valors II

14 juny 2009

         Els
valors de la dreta són molt elàstics. Inclouen el patriotisme, l’honor, i la
defensa de la família. També són els valors fonamentals del senyor Berlusconi,
i dels que el voten. ¡Olè!
         Jo sempre havia pensat que la meua
família no encaixava bé en l’esquema tradicional, però veient com es comporten els
que es diuen defensors i garants d’eixa sacrosanta institució, em quedo bastant
tranquil.
         No m’imagino a Zapatero usant
avions oficiales per a celebrar festes amb noietes aspirants a hostesses de televisió,
banyant-se nues amb el més granat de la classe empresarial i política, sense
que un tsunami l’escombrés a ell i
als seus pels segles dels segles. ¿Què diria la Iglesia? ¿Què, els sensibles
diputats de la dreta espanyola que es llancen al carrer per a protestar per la
llei de l’avortament i l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, tan zelosos
de la despesa pública? Habiten en la mentida i la hipocresia.
En una recepció que va fer recentment Il
Cavalieri, el 80 per cent dels invitats
es presentà amb la seua filla adolescent en lloc de amb la seua muller. A aquests
honrats pares de família, pròcers de la pàtria i defensors de l’ordre i la
religió, els sembla estupend que la seua filla faci uns amples de piscina bussejant
per tal de guanyar els favors del seu líder. Aznar, que presumia de la seua
amistat quan fou l’invitat estrella en la boda de la seua filla, també calla.
Són coses de la vida privada.
         Els parlarà Papi Berlusconi a aquestes
xiques del nocius que són el preservatiu i la pastilla del dia després? ¿Serà
partidari de l’avortament, o més bé de que sembli un accident?

        Al fil del text ressenyat per
valldalbaidi el seu bloc, el qual dóna títol a aquest apunt
i que us reproduïm dintre, ens han vingut al cap altres casos on la llengua en
la qual s’expressa l’autor no és o no deuria ser la que utilitzés per als seus
escrits.

         El primer cas, i per nosal3, més flagrant, és el de José
Protasio Rizal-Mercado y Alonso Realonda (Filipines 1861-1896), que entre
moltes altres coses i ocupacions de la seua curta vida, es va convertir en
heroi nacional filipí. Criticà amb clara valentia el deficient i teocràctic
govern colonial espanyol. La seua primera obra (i les que vindran després),
“Noli me tangere” va ser cabdal per l’afermament del nacionalisme filipí… en
la llengua de l’opressor!. (Per cert, els dos enllaços que us faig també són en
castellà, la viquipèdia encara no coneix aquest autor i la seua obra).

         El segon, conegut de tothom (fins i tot per la viquipèdia) i
del qual no crec que la meua aportació puga dir res de nou, ni descobrir aquest
autor internacional a ningú, us l’enllace amb el seu nom i quan el legiu ho
entendreu: Vladimir Nabokov, rus de naixença, acabà escrivint les seues millors
obres en anglès.

         Amin Maaoluf: tampoc crec que faça falta dir gaires coses
d’ell, hi teniu l’enllaç per esbrinar-les. El seu cas és més especial, ja que
la seua procedència (dels seus pares) és molt variada i el seu lloc de naixença
encara arrossega una guerra encoberta, on es mesclen religions, llengües,
polítiques, territoris… Beirut. (La viquipèdia també el coneix).

         Tahar Ben Jelloun, marroquí que escriu en francès. Ha
guanyat diversos premis, entre ells el Goncourt. L’enllaç és a la wiquipèdia,
ja que en la “viqui” no el coneixen tampoc.

         Per suposat que en deuen haver més, però aquest són els qui
nosal3 coneixíem i ens ha semblat que compartir-los no pot fer mal a ningú.

Bon dia.

LA FORMA I LA DIMENSIÓ INTERNA DE LA
VIDA

La llengua, l ‘amor

Joan F. Mira / Escriptor

            En un
llibre del 1996, Le monolinguisme de l’autre, el gran, peculiar i
discutit filòsof Jacques Derrida es presentava ell mateix, no sé si irònicament
o seriosament, com “el darrer defensor i il·lustrador de la llengua
francesa”. I en una entrevista publicada pocs mesos abans de morir, el
2004, afirmava que aquesta és una llengua, “que no em pertany, tot i que
és l’única que tinc a la meua disposició, i encara!”. Derrida, l’inventor
del desconstructivisme, el teòric del postestructuralisme (qualssevol que
siguen o signifiquen aquestes doctrines, o matèries o mètodes, que no se sap
del cert), probablement el pensador francès més llegit universalment, sobretot
a les universitats nord-americanes, possiblement un dels últims grans
“mestres de pensar”, com en diuen a França, Derrida, doncs, ha
omplert pàgines i pàgines expressant la intensitat de la seua passió per la
llengua francesa. La passió d’un home que no era francès “de soca” ni
de naixement, ni de terra i, segons com, tampoc d’història. Però era francès de
llengua, i això pot ser més fort que qualsevol altra raó de ser.

            “L’EXPERIÈNCIA
DE LA LLENGUA és vital, no cal dir-ho”, ens recorda: “Mortal, i
doncs, en això no hi ha res d’original.” Bé, segurament no hi ha res
d’original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els
parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no
vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que
ignoren i menyspreen: l’experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per
a qui la parla, la llegeix, l’escriu, és a dir per a qui la viu, sobretot si
viu amb consciència de viure-la: per a qui fa de la llengua no solament un
mitjà de locució i de comunicació ordinàries, sinó el mitjà i el vehicle i la
forma de les idees, de les sensacions, de l’art de parlar i d’escriure
expressant, si pot ser amb un punt d’estètica, el propi món, el món dels altres
o, simplement, “el món”. Llavors una llengua és també la forma i la
dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa
més completa i seriosa.

            DERRIDA,
PER CONTINGÈNCIES de la geografia i de la història, era un jueu francès
d’Algèria, de la generació nascuda abans de la independència. Una singularitat
complexa, dins de la qual havia d’optar, si és que això era possible. En Le
monolinguisme de l’autre, explica la relació gairebé inexpressable d’un
jueu algerià amb la llengua francesa: l’única llengua seua, estimada amb passió
i amb respecte, però que, en tant que algerià i que jueu, era “la llengua
de l’altre”, la dels francesos que la imposaven com a única, la que feia
impossible que el jove Jacques poguera emprar o sentir com a pròpia la llengua
pròpia del país on va nàixer, l’àrab dels carrers i dels pobles, l’idioma dels
seus veïns i compatriotes. Ens podem preguntar què era, com es definia o s’identificava,
un jueu nord-africà a mitjan segle XIX. Per la geografia, potser com a
marroquí, algerià o tunisià. Per la religió (i per tradició, per memòria,
família, i més coses) com a jueu. Per la vida social i econòmica, per relacions
molt antigues, com a part del món àrab. ¿I en què i a través de què es podia
identificar amb els francesos colonials, com podia convertir-se en
“francès”?

            ELS
SEUS BESAVIS, RECORDA, eren encara molt propers als àrabs, per llengua i per
costums; certament no eren europeus, ni francesos. Però l’àvia, a finals del
segle XIX, ja educava les filles com a burgesetes parisenques, amb bones
maneres i lliçons de piano. I dues generacions després, el jove Jacques -com la
major part dels jueus d’Algèria, ja molts d’ells professors, metges, advocats,
professionals- hagué de mudar-se a França. No sé si es pot dir que aquells
jueus algerians de mitjan segle XX ja “eren” i se sentien
“francesos”, segurament sí. En tot cas, era la vida que els havia
tocat, era la història, i era una identitat assumida, que tampoc no sé si se’n
pot dir nacional. “I de la mateixa manera que estime la vida -assegura
Derrida- i la meua vida, estime allò que m’ha constituït, que té la llengua com
a element propi, aquesta llengua francesa que és l’única llengua que em van
ensenyar a cultivar, l’única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o
menys responsable”.

            ¿I
QUÈ HA DE FER ALGÚ QUE TÉ una llengua com a substància i element bàsic de la
pròpia experiència de viure? Doncs l’ha de tractar “d’una manera no diria
perversa, però sí una mica violenta.” “Per amor,” diu Derrida.
“L’amor en general passa per l’amor a la llengua, que no és ni
nacionalista ni conservador, però que exigeix proves, i superar proves. No es
pot fer qualsevol cosa amb la llengua, que ens preexisteix, que ens sobreviu.
Si hom afecta la llengua d’alguna forma, ho ha de fer de manera refinada,
respectant, en la falta de respecte, la seua llei secreta. És això, la
fidelitat infidel…”. Em semblen unes ratlles bellíssimes (en francès són
encara més belles: és natural…), i em sembla una idea, una actitud, una
ètica, que els escriptors i els parlants públics en llengua catalana haurien de
meditar seriosament: l’amor, la lleialtat, un cert refinament. I un sentir-se’n
responsable, que té una càrrega d’ètica personal i compartida.

            “JO
VISC D’AQUESTA PASSIÓ -conclou Derrida- si no per França, almenys per alguna
cosa que la llengua francesa ha incorporat des de fa segles. Supose que si
estime aquesta llengua com estime la vida, i de vegades més de com l’estima
aquest o aquell francès d’origen, és perquè jo l’estime com un estrany que hi
ha estat acollit, que s’ha apropiat d’aquesta llengua com la seua única
possibilitat”. ¿Què hauríem de dir o d’afegir els qui, com jo mateix i els
meus companys de generació, i els d’abans i també molts de després, hem hagut
de fer nostra, amb el mateix amor, una llengua que no ens van “ensenyar a
cultivar”, una llengua que era pròpia i no ho era, al costat i per sota
d’una altra que era l’única que sí que ens ensenyaven a cultivar com a pròpia
sense ser pròpia? ¿I què hem de fer si patim, encara, aquesta forma perversa de
“monolingüisme de l’altre”? No sé si amb amor, lleialtat, i una
delicadesa refinada en tindrem prou. Estic segur, però, que sense molt de tot això,
no tindrem res.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 24. Dissabte,
30 de maig del 2009

   Un altre article que carrega les tintes contra la superestructura esclesiàstica (que rima amb orgiàstica). Soposem que haureu detectat que ens cau bastant malament tot el que tinga a veure amb l’Església i les seues jerarquies. I és que del que hauria de ser la Fe en Crist i els seus ensenyaments al que realment es fa des dels llocs de poder d’aquesa Institució hi ha anys llum, per indicar una distància comparable.
    Que sacerdots abnegats, obstinats i compromesos realment en els ensenyaments de Jesucrist (solidaritat i ajuda als pobres, rebuig de tota forma d’abús del poder establert, estima universal entre el gènere humà…), els qui professen el que s’anomena Teologia de l’Alliberament estiguin sent perseguits i apartats de les seues parròquies, quan no manats assassinar (no estem dient directament pel Vaticà, que conste) i aquest assasinat queda impune deuria de revoltar-nos. Quan l’Església no ha condemnat règims dictatorials i fins i tot s’ha aliat amb ells per sembrar el terror entre la població (l’espiritual i el material) ha acabat signant la seua renuncia a que algú se’ls cregui. O canvien radicalment de discurs o a poc a poc es quedaran sense feligresos. Bé, es quedaran amb els qui viuen d’ells. Dintre l’article, que ens hem enrotllat massa.

A la imatge, Lot i les seues filles de Peter Paul Rubens.

OPINIÓ

Pecats de l’Església

SOLEDAD GALLEGO-DÍAZ 07/06/2009 El País.

         Un dels recursos més extraordinaris que
posa Internet a l’abast de qualsevol persona és acudir als textos originals, les
cites completes, els documents íntegres, sense haver de conformar-se amb
versions i resums de vegades clarament esbiaixats o molt discutibles. En moltes
ocasiones resulta realment sorprenent comprovar quina part quedà escamotejada per
les interpretacions que ens han arribat a través de la història.

         L’Església se les ha arreglat per a que
l’escala de perversitat siga benèvola amb els seus prínceps.

         Convé llegir l’informe íntegre sobre l’abús
que patiren els xiquets a mans de religiosos i sacerdots a Irlanda.

         Un exemple magnífic el constitueix la
història completa de Lot, un home al qui s’ha vingut posant com a exemple, en
el cristianisme, d’integritat i de bondat, l’únic, amb la seua família, que se
salva de la pluja de foc que cau sobre Sodoma. Segons ens han contat, Lot acollí
en sa casa a dos forasters -dos àngels, encara que ell no ho sabia- als qui
defensà contra els altres homes del poble que volien violentar-los. Veuen com els
textos sagrats estan en contra de l’homosexualitat?, expliquen els exegetes
cristians. Ningú sembla voler continuar amb la lectura completa del Gènesi
19. Sens dubte perquè el text segueix així: “Lot sortí on ells (els qui
reclamaven que els lliurés als forasters), tancà la porta darrere d’ell. I digué:
‘Si us plau, germans, no facin aquesta maldat. Mirin, aquí tinc a les meues dues
fillas que encara no han conegut baró. Els les trauré i facin amb elles com millor
els sembli; però a aquests homes no els facin res, que per a això han vingut a l’empara
del meu sostre’…

         Segons el Gènesi, són aquestes dues adolescents
les que, fugint del sofre i del foc diví, refugiades en el mont, a soles amb son
pare i aïllades del món, s’obstinen en cometre incest amb Lot, a fi d’assegurar-se
descendència. “En efecte, proveïren de vi a son pare, entrà la major i es gità
amb ell, sense que ell se n’assabentés de quan ella es gità ni de quan es llevà”.
El monstre d’Amstetten fou provocat per la seua filla adolescent, podrien
dir ara alguns lectors bíblics una mica despistats i sempre comprensius amb aquests
delictes.

         En qualsevol cas, l’Església sempre ha
cregut que existeixen graus en el pecat i, generalment, s’ha apanyat per a que
l’escala de perversitat siga benèvola amb els seus prínceps: és molt més greu
que es realitzen avortaments (per molt que existeixin lleis que el regulin) que
el fet de que desenes, centenars de sacerdots i religiosos catòlics irlandesos
hagin comés abusos amb centenars, milers de xiquets i xiquetes, confiats a la seua
custòdia i educació. Sempre hi ha graus, diu el cardenal Cañizares. Sempre hi ha
graus, pensava Lot, disposat a que desenes d’homes violaren a les seues dues filles
petites si a canvi protegia a dos homes confiats a la seua hospitalitat.

         Per a ponderar millor què considera l’Església
pecat greu, convé llegir el Gènesi 19 i convé llegir l’informe íntegre sobre l’abús
que patiren els xiquets i xiquetes a mans de l’Església catòlica d’Irlanda, una
de les més influents del món i una de les que més poder exerceix sobre la vida
dels seus feligresos. (http://www.childabusecommission.ie)

         Ve al cas, també, la lectura completa
de la famosa cita de Lord Acton: “El poder tendeix a corrompre i el poder
absolut corromp absolutament”. Lord Acton era un aristòcrata catòlic i tenia
un periòdic, The Rambler, on promovia la llibertat religiosa i política.
Afirmava, diuen els seus biògrafs, que l’Església compleix la seua funció
animant la recerca de la veritat científica, històrica i filosòfica, i promovent
la llibertat en el món de la política. A Lord Acton l’inquietava el poder
absolut que diuen tenir el Papa i els bisbes: quant més poder, més corrupció, fins
i tot en l’Església. El periòdic durà tres anys.

         La frase esmentada figura en una carta
que escriví a un bisbe anglicà: “No puc acceptar la doctrina de que no devem
jutjar al Papa o al Rei com a la resta dels homes, amb la presumpció favorable
de que no feren cap mal. Si hi ha alguna presumpció és, precisament, contra els
ostentadors del poder, incrementant-se a mesura que ho fa el poder. Tot poder tendeix
a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”.

La frase
continuava en un punto i seguit, tan habitualment escamotejat com el context (poder
del Papa) que la precedia. Deia així: “Els grans homes són quasi sempre
homes miserables”.

      Un altre article que ens parla d’un llibre que ens destapa les més tèrboles intrigues vaticanes. Per anar posant-lo a la llista de pendents.
     
      El llibre es titula Juan Pablo I. Caso Abierto, i està escrit per Jesús López Sáez, teòleg progressista, fundador de la “Comunidad de Ayala”. Joan Pau I sembla que va abraçar la Teologia de l’Alliberament, i això no agradà, ni agrada a la cúria romana. Segons ells, els pobrets s’han de conformar en rebre la caritat cristiana, però no deuen voler aspirar a eixir de pobres…

Més hipòtesis
sobre la mort de Joan Pau I

Un nou llibre
sosté la tesi de que el Papa pogué ser assassinat.

Albino Luciani.

FELIX POBLACIÓN
– Salamanca – 07/06/2009.- PÚBLICO -.

         Jesús
López Sáez és un sacerdot i teòleg progressista, fundador de la “Comunidad
de Ayala”, que acaba de publicar el seu tercer llibre sobre la personalitat i estranya
mort de Joan Pau I. En “Juan Pablo I. Caso abierto” (Editorial Sepha), l’autor
sosté la tesi de que el Papa pogué ser assassinat.

        La raó
oficial de l’òbit fou un infart de miocardi, un diagnòstic que xoca amb la bona salut de la que
gosava el Pontífex, qui mancava d’antecedents patològics coronaris. Quan fou trobat
mort en la seua habitació, el 29 de setembre de 1978, el quadre no responia a les
característiques d’un atac cardíac. Albino Luciani estava reclinat, amb les ulleres
posades, uns fulls de paper en les mans i un aguait de somriure als llavis. La
causa real de la mort hauria estat, segons l’autor, la ingesta d’un poderós
vasodilatador.

         López
Sáez aporta altres informacions d’interès en el seu llibre. A més del testimoni
del metge personal de Luciani sobre el seu bon estat de salut, inclou dades
sobre la devolució voluntària per part del Vaticà de 250 milions de dòlars als
creditors del Banc Ambrosià, el que implica la responsabilitat de la Santa Seu
en la fallida del mateix. També dedica pàgines al judici de l’Ambrosià, les majors
condemnes del qual cauen sobre la lògia P2, el que revela la seu implicació. I
aborda temes tan polèmics com la investigació del jutge Carlo Palermo sobre el
tràfec internacional d’armes i droga, amb incidència en els negocis
vaticans; la sorprenent mort del periodista Marco Pecorelli autor d’una crònica
en la qual anunciava la mort de Joan Pau I i un informe secret del cardenal
argentí Eduardo Pironio sobre la reforma de la cúria, segons testimoni del
conseller teològic del Papa, Germano Pattaro.

Conclave d’intrigues

         Per a l’autor
del llibre, alguns d’aquests canvis xocaven amb el criteri del secretari d’Estat,
el cardenal Villot, per estimar que traïen l’herència de Pau VI. “L’escàndol
IOR-Banc Ambrosià gravità sobre el conclave que elegí a Joan Pau I, però molt
més sobre el que elegí a Joan Pau II, que era precisament el candidat de Villot.
Joan Pau I sabé, als pocs dies del seu pontificat, qui anava a ser el seu successor,
doncs no desconeixia tampoc la possibilitat de que fóra assassinat”,
afirma López Sáez.

         L’efímer
pontificat de Joan Pau I durà 33 dies. Fou un pontífex que abraçà la Teoria
de l’Alliberament. “La teologia (…) ha d’apropar-se als perseguits
de qualsevol poble, allà on també són perseguits els missioners i els bisbes”,
manifestà. En la tardor de 1975, amb ocasió de les cinc darreres execucions de
la dictadura franquista, Luciani donà suport a la petició de clemència del seu
predecessor, Pau VI, i condemnà el rigor repressiu del règim.

         Hui seria
inimaginable esperar un Papa similar a Luciani, vista l’actual involució de l’Església.
“Es vulgui o no, la vella cristiandat s’esfondra, no aguanta els canvis
profunds i accelerats del món contemporani. A Joan Pau I, com a Crist, li costà
la vida voler expulsar als mercaders del temple”, conclou López Sáez.

   Hui estem amb ganes i volem llevar-nos del damunt coses acumulades. Ara dos articles acumulats del Gran Wyoming a Público, a la columna asuntos&cuestiones, que nosal3 hem traduït assumptes&qüestions.
    El primer “Contra la manipulació” tracta de la hipocresia que sovint envolta els actes benèfics, la idea sembla haver-la presa d’una tira còmica del Mauro Entrialgo, uns dies abans i que anava en el mateix sentit (l’afegim com a il·lustració del text, el que no sabem és si eixirà o què).
    El segon, “L’obssesió pel sexe” aporta noves percepcions de la personalitat d’aquells que, en nom de la família i de la església, anatematitzen els nous drets i lleis individuals assolits per a tots nosal3.

Assumptes&qüestions

Gran Wyoming

PÚBLICO.- 24
de maig de 2009.

Contra
la manipulació

         Vaig col·laborar en l’organització d’un
concert benèfic i els únics que no cobraren, com en tots els que hi he
participat, foren els artistes, que mira per on, eren socis de l’SGAE. La publicitat
en els mitjans de comunicació es menjà la major part  dels guanys, concretament vint-i-set mil
tres-cents vuitanta euros (vint mil quatre-cents cinquanta-tres entre La Ser i El País que, a més, es van
haver de pagar a bestreta. El qui cotitzà va haver de manllevar els diners). Per
això em sorprèn que eixos mateixos mitjans s’escandalitzen afirmant que és
vergonyós treure “tallada” d’un acte benèfic i carreguin contra els únics que
no demanaren res. Agraeixo el descompte que ens feren, però en un acte de
coherència haurien de  tornar-nos els
diners. A més, els artistes cediren el que els corresponia de drets d’autor,
tema que no s’ha resolt (si un canta una cançó del Lennon, per exemple, ja està
muntat l’embolic).

         També guanyen diners els grans
magatzems que venen entrades, cobren comissió. Cobren tots els qui treballen en
la infraestructura, els que lloguen el local, les tanques, les cadires, els serveis
del bar, els proveïdors de begudes, seguretat, etc…, tots, menys els
artistes. Són els únics que donen el seu treball totalment debades i són ells,
precisament, els que s’enduen l’hòstia en portada. És molt injust i així cal
contar-ho, encara que m’incloguin en la seua campanya de desprestigi intentant
restar-me credibilitat amb adjectius que no venen al cas, per fer ús de la
llibertat d’expressió, una llibertat que haurien de ser els primers a defensar,
al mateix temps que el seu negoci, que no és el nostre.  

+Assumptes&qüestions

Gran Wyoming

PÚBLICO.- 7
de juny de 2009.

L’obssesió
pel sexe.

         Els senyors del “Foro de la Familia”
deuen dedicar molt poc temps a les seues, ja que desenvolupen una activitat
trepidant. Pot ser aquesta carència la que els ha conduït a un estat de
permanent inseguretat, a viure al caire de l’abisme patològic. Així, davant
qualsevol temptació, creuen que els seus fillols es lliuraran sense pudicícia a
la promiscuïtat, el divorci, l’homosexualitat, la interrupció de l’embaràs, el
canvi de sexe, l’ús indiscriminat de la píndola del dia després, amb el consegüent
daltabaix hormonal, paral·lel a una disgregació total de la personalitat.

         Aquests senyors no deuen estar molt
segurs de la solidesa de l’educació que donen als seus fills si, davant la
promulgació d’una llei que permet el matrimoni entre persones del mateix sexe,
entenen que tothom va a fer-se homosexual. Per això parlen “d’atacs a la
família”. Per a ells l’única raó per la que algú triaria casar-se amb una altra
persona de l’altre sexe és que no li quedés més remei.

         Aquest esquema de pensament sembla
comportar una homosexualitat latent, ja que converteix la possibilitat d’elecció
en negació de la seua situació actual. Quan algú entén que si no es reprimeix l’homosexualitat
es converteix en una plaga generalitzada, el seu inconscient està delatant què
és allò que ell prefereix. Haurien de definir la seua sexualitat en compte d’intentar
generar una alarma social paranoide. Tal vegada no és massa tard per a
trobar-se a sí mateixos i eixir d’aquest gegantesc armari de sagristia on
cohabiten amb fantasmes sodomites, traumes i arnes. Seria un gran triomf de l’amor.

Un altre article recomanat per la Roser Giner que no té res a veure amb el que tant corre en aquests dies postelectorals. Per desemboirar una mica i desconnectar.  Moltes gràcies Roser!

Aprendre a esperar

RAMON BESA

EL PAÍS – 10-06-2009

            A molta de la gent de poble que viu a
la ciutat els anima l’esperança de tornar a casa amb la mateixa emoció amb la que
partiren en temps d’estudi, moment en què el pare retenia al fill per a que
cuidés del camp mentre la mare li posava la maleta en la porta per a que es
convertís en home de profit perquè no hi havia hereu que sobrevisqués de la terra. Ambdós tenien raó. La maduresa
de la majoria de nosaltres pertany a la mare, de la mateixa manera que la vellesa
ens reconcilia amb el pare. La infantesa és propietat del poble: un començava per
pedalar, continuava jugant a futbol i assolia la majoria d’edat el dia que
debutava en una partida de botifarra en el bar.

            A la
que la merda dels porcs acabà amb la pastura de les vaques, l’alfals dels conills
i el blat de moro dels polls i els asiàtics resultaren més barats que les pageses
catalanes reconvertides en obreres tèxtils, a molts noiets de poble no els quedà
més remei que buscar-se la vida. Encara que a la majoria li ha anat bé abans de
l’atur, també es conta de qui hagué de tornar al camp abans d’hora, sense honor
ni ganes, conscient que tampoc havia molt a fer en casa, on les coses van a pitjor.

            L’anar
i tornar, la presa per escapar del desconcert em porta de nou a la saviesa
popular, i recordo el consell d’un veí venerable abans de la meua partida:
“El camp i els animals no saben de llibres, així que estudia i aprèn tot el
que puguis, però recorda que qui sap tenir cura d’un hort, sap tenir cura de sí
mateix”. Poques feines resulten més entranyables, exigents i profitoses
que la d’atendre a les plantes i hortalisses que es renoven en un tros de terra
en funció de les estacions. A partir del seu conreu, s’aprèn a mimar,
contemplar, renegar i sobre tot a esperar, la millor recepta front a la cultura
de la instantaneïtat que ens atrapa.

            Així
s’entén que els horts s’estenguin a les escoles de la ciutat i que doctores en
biocultura com Ángeles Parra diguin: “Ensenyar a un xiquet a fer un hort és
ensenyar-lo a esperar”. Ja sap mare que li tinc dit al  pare que tornaré per a tenir cura del seu hort
encara que abans hagi de tornar a l’escola per a aprendre de pagès.

   Amb aquest apunt acabem totes les traduccions d’articles que teníem del dia 31 de maig del periòdic El País. Sembla que va ser un dia per deixar anar uns quants articles interessants… el d’avui no té desperdici: Javier Marías, madrileny, ens raona perquè Madrid no pot ser la seu del Jocs Olímpics…

Bon dia i que el gaudiu:

JAVIER
MARÍAS

LA ZONA FANTASMA

Tinc un raonament

JAVIER MARÍAS 31/05/2009

            Durant
uns dies de fa unes setmanes, totes les autoritats de la meua ciutat, i part de
les del país, es disfressaren de catifes per a que passaren per damunt d’elles vuit
o deu individus els noms dels quals eren, són i seguiran sent desconeguts per a
la humanitat i l’únic mèrit i poder dels quals els el confereix la seua
condició de membres del Comitè Olímpic Internacional (COI). Presidents i
presidentes, ministres, alcaldes, secretaris i sotssecretaris, esportistes,
artistes i fins el Rei, si no m’equivoco, deixaren de banda els seus quefers i es
dedicaren en cos i ànima a passejar i afalagar als individus en qüestió, que
venien a fer-li una ullada a Madrid per a considerar la seua candidatura com a
seu dels Jocs Olímpics de 2016. Com em resumí un taxista en aquells dies: “Ja ens
els poden donar, perquè se’ls està tractant com a déus”.

 “¿Com va a concedir-li ningú alguna cosa a un lloc
brut, caòtic, estripat, sorollós, invivible?”

            A
la vegada, les pantalles de televisió s’omplien d’anuncis que no sé ben bé què
anunciaven. En un, cursi i mentider com pocs (i mirin que hi ha competència en
la publicitat, quant a cursileria i falsedat), una anciana beatífica expressava
amb veu afligida el seu anhel de viure uns anys més per a veure el que mai havia
vist, ella que tant havia: unes Olimpíades en la seua ciutat. En altres, nombrosos
rostres populars apareixien dient tots el mateix: “Tinc un pressentiment –
corada -“. Se sobreentenia que el que els seus cors els xiuxiuejaven era que
Madrid seria elegida aquesta vegada. També s’ha pillat a molta gent de renom fent
un absurd gest-contrasenya amb la mà oberta, com intentant parar un cop. Per
últim, tots eixos anuncis els rematava un lema en Spanglish, ideat sens
dubte per un cervell de gallina: “Hola everyone”.

            Doncs
bé, lluny d’una corada, el que jo tinc és un raonament segons el qual és impossible
que a Madrid se li atorguen eixos Jocs (ansiejats, segons enquestes, pel 90% de
la població, encara que gairebé ningú sàpiga dir per què dimonis els ansieja),
ni cap altre esdeveniment d’oripell. El que em sorprèn, de fet, és que les
autoritats de la capital i de la Comunitat aspiren a no-res, i es gasten prop d’un
milió d’euros en promoció, i adulen fins la nàusea als subjectes del COI, tenint
la ciutat com la tenen, i a més permanentment. Són ja vint anys (des que començà
com alcalde Álvarez del Manzano) els que els madrilenys portem rebent aquest missatge
dels nostres representants: “Arreïn. Ens molesten vostès, ens destorbin en les
nostres obres i escenificacions. Aquesta ciutat no és per a viure en ella, com vostès
pretenen, sinó per a que nosaltres fem negoci obrint i tancant els carrers sense
parar, tirant arbres, eixamplant voreres que mai han anat abarrotades, construint
aparcaments i estacions innecessàries, complaent a les constructores i a les
empreses d’obres públiques, carregant-nos les poques zones decents que queden,
com el “Paseo del Prado”, aixecant els sóls per a posar brut granit en el seu lloc,
organitzant bajanades que dificulten el tràfec, atronant les oïdes amb les nostres
maquinàries, foradant túnels. ¿Què fan vostès intentant passejar, descansar, treballar,
dormir, viure? No és lloc per a això. Vostès no compten. Vagin-se’n d’una puta
vegada”.

            I
així, ¿com va a concedir-li ningú alguna cosa a un lloc brut, caòtic, perpètuament
estripat, sorollós, incivilitzat, invivible? Qualsevol visitant es queda atònit
i espantat. En la “Plaza Mayor” conviuen el barraquisme i les pixarades; la “Puerta
del Sol” porta cinc anys (!) rebentada, plena de “mariachis” i de pidolaires eixits
de la Cort dels Miracles (un sense braços, altre sense cames i en eixe pla,
clama al cel que l’Ajuntament no es faça càrrec d’eixa pobra gent); “Serrano”
convertida en paisatge bèl·lic almenys fins 2011 (!), com “Alcalá”; dintre de no-res
correran la mateixa sort el “Paseo del Prado” i “Colón” i “Callao”, tot cèntric
i tot a la vegada, sense necessitat, sense sentit, sense millora possible.
Madrid és la ciutat del món en què es fan més obres i menys llueixen els seus
resultats. Sembla regida per dements deixatats. Fa poc passí per Sol. Es
celebrava el Dia d’Europa o alguna cosa així, hi havia cartells que resaven:
“Puerta del Sol, puerta de Europa”. Mentre les perforadores de la supèrflua
estació concebuda por Álvarez Cascos (ja ha plogut) repicaven brutalment, un
cor de xiquets intentava cantar al seu costat, davant de la seu d’Esperanza
Aguirre. Cal ser molt “collonuda” -como opina d’ella el groller president de la
patronal, Díaz Ferrán- per a portar a eixes criatures a cantar a Sol. És un exemple
entre mil del que succeeix aquí sense parar.

            Ho
sento pel 90% dels meus conciutadans, però no pot haver Jocs Olímpics en
Madrid. No mentre la ciutat continui sent un camp de mines i rasses i marges i
estrèpits i bastides. Totes eixes autoritats, si de veritat volgueren una
Olimpíada, el primer que farien seria permetre viure aquí. És a dir, passejar,
respirar, treballar, descansar, dormir. Deixeu-nos en pau. És ja una qüestió de
supervivència: som nosaltres o ells. Que se’n vagin ells, per favor.

A la imatge teniu el seminari dels “Legionarios de Cristo” d’Ontaneda, on Marcial Maciel s’ho passava “pipa”. El reportatge el signa Juan G. Bedoya i el teniu dintre de l’apunt.

REPORTATGE

El sexe perd
al Vaticà

Les violacions y sevícies descobertes
en Irlanda s’han produït en molts altres països.

La jerarquia catòlica practica una
política de secretisme i ocultació.

JUAN G. BEDOYA 31/05/2009

            “Si
no podem ser castos, almenys siguem cautes”. Aquesta ironia, que el pensador
George Bernanos posa en boca del seu simpàtic mossèn  rural, defineix l’esperit amb què l’Església
romana s’enfronta als comportaments sexuals dels seus clergues. El pitjor és quan
la hipocresia o l’amagament abasten a activitats delictives, com la pederàstia i
altres abusos de poder. És eixa política de secretisme, avalada pel Vaticà, la
que ara té sumida a la jerarquia catòlica en un escàndol de colossals
proporcions. Afecta a la molt catòlica Irlanda. Els fets són devastadors, amb
testimonis de 1.000 alumnes en 216 escoles, reformatoris o orfenats, i relats
estremidors de violacions, abusos i sevícies a xiquets i xiquetes, habitualment
de llars humils.

• Celibat, sexualitat i amor

            La
jerarquia exhibeix una pertinaç voluntat de protegir als abusadors. Alguns clergues
es creuen superhomes i per damunt de la llei.

            El
que ha esdevingut a Irlanda s’ha produït en altres molts països. En España hi ha
nombroses denúncies, amb mitja dotzena de condemnes judicials contra sacerdots
pederastes. Però és difícil conèixer la magnitud del problema, donada la tendència
de la jerarquia a ignorar, i fins i tot tapar, els escàndols. Les instruccions
del Vaticà són simptomàtiques. Davant qualsevol denúncia, cal assegurar la
reserva total, diu una instrucció de 1962.

            Quan
Dante Alighieri describí en la Divina Comèdia el patiment, en el més profund
de l’Infern, de nombrosos sodomites, es detingué sobre tot en un grup de
sacerdots llibertins. També troba allà a un bisbe de Florència. El poeta es
cansa aviat d’ajustar comptes “davant pecat tan notori”. “Saber
d’algun és bo / dels altres serà millor que calle / que a tants com són el temps
és curt”, es disculpa (Cant XV).

            Aleshores,
es castigava severament als eclesiàstics de vida depravada. Un decret papal de
1568, titulat Horrendum, ordenà que “els sacerdots que abusen seran
privats de tots els oficis i beneficis, i lliurats als tribunals seculars per al
seu càstig”. S’ha incomplert amb escandalosa freqüència.

            El
cas més notori és la protecció de Joan Pau II al fundador dels “Legionarios de
Cristo”, Marcial Maciel. Durant dècades, Maciel i alguns dels seus lloctinents
sotmeteren a abominables abusos a centenars de xavals, especialment en el
seminari d’Ontaneda (Cantàbria). Només després de la mort del Papa polonès, el
2005, el famós pederasta fou abaixat del seu enorme poder, amb l’ordre tallant
d’allunyar-se de Roma. Es va recloure a Méxic. Fou el seu únic càstig en vida. Morí
ara fa un any.

            El
primer escàndol per eixe comportament encobridor es produí en Itàlia en una de
les escoles pies de l’aragonès José de Calasanç. Fundador del “Orden de
Clérigos Regulares Pobres”, coneguts ara com escolapis, Calasanç reprimí la
divulgació de l’abús sexual de xiquets pels seus sacerdots. Pagà per això. Un
dels pedòfils, el pare Stefano Cherubini, tingué tant d’èxit en l’encobriment
dels seus delictes que fins i tot arribà a ser superior de l’ordre, arraconant
al fundador. L’ordre fou clausurada per Innocenci X. Calasanç morí als 91 anys a
Roma, encara en desgràcia. Huit anys després, Alexandre VII el rehabilità. Fou fet
sant el 1767.

            El
sexe fou un assumpte desproveït d’importància per als primers cristians i és
pràcticament ignorat por sant Pau (el temperamental apòstol arribà a dir que
“és millor casar-se que abrasar-se”). Però prompte s’imposà la idea
que el celibat era superior, el matrimoni inferior, i el sexe, en conseqüència,
un acte pervers. Fou el bisbe Ambrosi de Milà (373-397) qui desbrossà el camí.
Home “imponent”, segons sant Agustí (per la seua saviesa i perquè
“llegia sense parlar”, un hàbit desconegut en el món clàssic),
Ambrosi imposà el criteri de que la vida conjugal era incompatible amb una
carrera en l’Església. “Fins i tot un bon matrimoni és l’esclavitud”,
digué. D’ahí al celibat obligatori dels eclesiàstics quedava un pas, entre agres
disputes.

            La
pertinaç decisió d’ocultar o protegir les desviacions sexuals dels clergues dissoluts,
fins i tot quan són delictives, té a veure amb el concepte heroic que els
eclesiàstics tenen de sí mateixos. “L’Església és una preciosa elit de
superhomes perquè l’esperit actua en ells. Cal defensar-la de la contaminació,
vinga d’on vinga”, predica Tertulià.

            Julio
Pérez Pinillos, ex president de la “Federación Internacional de Sacerdotes
Católicos Casados” (FISCC), creu que l’escàndol dels abusos sexuals per
sacerdots “remet a la inconveniència de mantenir eixa llei eclesiàstica
medieval i no evangèlica”. “El celibat obligatori afavoreix relacions
clandestines, i dona peu a abusos que pateixen sobre tot els menors, les dones i
la descendència quan n’hi ha. Quin bon servei faria a la claredat evangèlica i
al merescut bon nom de molts sacerdots i religiosos i religioses lliurats a les
comunitats cristianes la revisió d’eixa llei del celibat, formulada a mitjan  segle XII”.

            Emilia
Robles Bohórquez, de l’organització “Proconcil”, subratlla, per la seua banda,
que “no és tota l’Església qui delinqueix”, però que compet a tota
l’Església, “amb valor, transparència i energia, afrontar el fet”. Afegeix:
“Donada la gravetat de les situacions, cal revisar la manera d’afrontar la
sexualitat, però abans urgeix netejar i desinfectar els soterranis d’algunes
institucions que, lluny del que diuen ser, són, amb massa freqüència, nius de
cuques”. Robles creu que en eixe afany de neteja, la jerarquia necessita
“col·laborar amb les institucions civils i allunyar-se de complicitats i
victimismes”.

            Malgrat
que fou entre els esclaus, els humils i les dones entre els qui primer es
propagà el cristianisme, l’agressiva tradició antifeminista avança aviat en la
nova organització eclesiàstica. És eixe menyspreu a la dona, fins i tot el
fàstic, per on s’ha colat l’afany de dominació i tot tipus d’abusos, sobre tot
sexuals. No és possible comprendre eixos comportaments prepotents sense escoltar
als pares de l’Església proclamant l’abjecció de la dona i el sexe. Així s’explica,
també, que les principals víctimes, per milers, de la Santa Inquisició fossin dones,
arrossegades a la foguera per bruixes o portadores de pecat.

            Havia
dit, per exemple, sant Joan Damasceno: “La dona és una burra tossuda, un cuc
terrible en el cor de l’home, filla de la mentida, sentinella de l’infern”.
I sant Tomàs d’Aquino: “La dona és un hombre malaguanyat. Un ésser
ocasional: només l’home ha sigut creat a imatge de Déu”. O Albert Magne:
“La dona és un home il·legítim i té la naturalesa incorrecta i
defectuosa”. Fins i tot el gran Agustí, bisbe d’Hipona, sostingué que
“el marit ama a la dona perquè és la seua esposa, però l’odia perquè és dona”,
i que “res hi ha tan poderós per a envilir l’esperit d’un home com les carícies
d’una dona”. ¿Parlava per experiència? Pare d’un noi al que posà per
nom  Deodat (donat per Déu), repudià a la
mare sense contemplacions per a fer carrera eclesiàstica.

            Altre
cantar és l’homosexualitat entre el clero quan es converteix en signe de poder
o avantsala d’abusos pedòfils. Afirma Ramón Teja, president de la “Sociedad de
Ciencias de las Religiones” i catedràtic d’Historia Antigua de la Universidad
de Cantabria: “Era lloc comú en la literatura ascètica de l’antiguitat que
la decadència del monacat es produí per la presència de joves en els cenobis. Ho
advertien els pares del desert amb dites com aquestes: ‘Un diable fou a colpejar
a la porta d’un cenobi i vingué un jove a obrir-li. El dimoni, en veure’l, digué:
Si estàs tu aquí no hi ha necessitat de mi’. Per als monjos, els joves, més que
les dones, són un llaç del diable”. Una altra dita d’època: “On hi ha
vi i joves no es necessita a Satanàs”.

            Teja
veu en els casos d’abús un fil conductor comú: la idea de que el sexe no quadra
bé amb allò sagrat. “No he trobat textos que reflecteixen major tolerància
cap a la fornicació homosexual que cap l’heterosexual, però és reveladora aquesta
sentència que sembla reflectir una certa graduació de pecats: ‘El monjo no deu
cultivar l’amistat amb un jove, ni el tracte amb una dona, ni tenir amistat amb
un heretge”.

            Les
coses no han millorat en l’actualitat. Encara en 2001 el teòleg redemptorista
Marciano Vidal fou castigat per la Congregació per a la Doctrina de la Fe (ex
Sant Ofici de la Inquisició) per considerar la sexualitat humana com “un
luxe de la naturalesa” (la persona, un ser sexuat, un mode de percebre a l’altre,
etcètera), i per entendre las relaciones prematrimonials, l’homosexualitat
o la masturbació. La severa notificació inquisitorial contra el gran moralista
espanyol portava la signatura del cardenal Joseph Ratzinger, hui Benet XVI.

            El llibre
de Marciano Vidal “Moral de actitudes” és una referència imprescindible
per a comprendre les agitades relacions del cristianisme amb el sexe i la dona.
Vidal recorda en “Moral del amor y de la sexualidad” que “castedat”
procedeix de “càstig” (“que la raó imposa a la concupiscència
domant-la com a un xiquet”, escriu sant Tomàs d’Aquino).

            Marciano
Vidal, per cert, subratlla la indulgència amb què el bon sant Alfons contempla
un escot (ubera) de donar. “Pectus non est pars vehementer
provocans ad lasciviam” (“El pit no és part que provoqui
vehementment la lascívia”), escriu el fundador dels redemptoristes. Hi ha
una simpàtica anècdota del papa Joan XXIII davant l’exuberant Sofía Loren. Quan
era nunci a París, el carismàtic Papa del Concili Vaticà II es trobà en un acte
oficial amb l’actriu italiana, que lluïa generós escot. “¡Benedetto,
quel Calvario!”, sospirà amb somriure desarmant, per a gaubança dels
presents. Fou beatificat per Joan Pau II l’any 2000.

            L’argument
libidinós se sosté moltes vegades per a expulsar del sacerdoci a la dona. Li ho
recorda Umberto Eco al cardenal Carlo Maria Martini en el diàleg publicat amb
el títol ¿En què creuen els que no creuen? Eco diu al cardenal que Tomàs
d’Aquino usa l’argument propter libidinem (a causa de la luxúria) perquè
si el sacerdot fóra dona, els fidels (barons) s’excitarien en veure-la. Rebat
Eco: “Ja que els fidels són també dones, ¿què ocorre aleshores amb les xicones
que podrien excitar-se davant un rector guapo?”. L’autor d’El nom de la
rosa recorda al prelat les pàgines d’Stendhal en La Cartoixa de Parma
sobre els fenòmens d’incontinència passional suscitats pels sermons de Fabrizio
del Dongo.

Des d’aquest bloc, i en comentaris pels altres blocs, hem anat constatant el poder de convocatòria de la Xarxa. Sabíem que es podia fer alguna cosa per demostrar que no tot el món està amb l’impresentable del president que tenim, i finalment la cosa s’ha deixatat: el proper dissabte, 13 de juny es farà una concentració a la plaça de la Mare de Déu amb aquest motiu. El cartell l’adjuntem ací al costat, i a dintre hi teniu un article publicat a El País ahir 1 de juny on es fa ressó de l’acte i de com s’ha muntat. Nosal3 vam ser el número huit-cents i escaig a afegir-nos al grup i per suposat, estarem el dissabte 13 perque SE SENTA LA NOSTRA VEU.

   Canviant una mica el to, hem tornat a treballar hui, i ho farem fins el divendres, així que si veieu que triguem una mica a publicar alguna cosa, tingueu paciència, que no hi ha ningú més interessat en escriure que nosal3. Hi tenim un munt d’articles per traduir (cada vegada ens envien o ens els apartem més, però tot serà possible…), llibres per comentar, i actes als quals acudir, com aquest al que us preguem que feu tots els possibles per anar-hi. Ah! i escampeu-ho entre les vostres amistats!.
Ens veiem per allà!.

Afegim (3 de juny a les 18:51) el correu del Col·lectiu què ens ha enviat la nostra amiga Rosa Escalera:

en algun poble de la terreta…
01 de juny de 2009 

El
President de la Generalitat ha estat imputat per la justícia i ens ha
mentit. “El tio Paco” ens va assegurar no conèixer a “El Bigotes” i
després el varem escoltar dient-li per telèfon “te quiero un huevo”,
ens va assegurar que no havia rebut trages. Però eren trages, jupetins,
joies,… per a ell i la seua família. Ens va dir que no hi havia
contractes amb les empreses de la “trama corrupta” i s’ha confirmat que
hi ha dotzenes a diverses Conselleries. També, va manifestar que ho
aclariria tot i no ha aclarit res. A més, ha fet cas omís al Codi Ètic
del partit al que pertany. Per això, ara és una persona que ha perdut
la dignitat i no pot seguir representant-nos.

Des del Col·lectiu Contra la Corrupció,
nascut fa poc més d’una setmana des d’un grup de ciutadans i ciutadanes
a internet, i amb el recolzament, de moment, de més de 6200 membres, convoquem la Concentració NO A LA CORRUPCIÓ – CAMPS DIMISSIÓ, el proper dissabte 13 de juny de 2009, a les 18.30h a la Plaça de la Verge de la ciutat de València.   

L’objectiu de la concentració és fer pública la convicció que tenim molta gent que el govern valencià ha derivat cap una  pseudo-dictadura, plena de corrupció i de ridiculesa, i que no ens mereixem les persones que vivim a la terreta.
Com tampoc mereixem que “El President” ens utilitze anomenant-nos cada
vegada que s’intenta defensar, el poble valencià NO ha de
responsabilitzar-se ni de les males maneres, ni dels errors comesos
pels seus governants.

Tenim una oportunitat i una responsabilitat, única i històrica, denunciar la impunitat del Molt Honorable “Tio Paco” al cas Gürtel. Demanar la seua dimissió JA! Ara és el moment. La nostra paciència i la nostra ciutadania no ens permet tolerar més. 

Sabem
que hi han moltes més coses possiblement a denunciar… especulació
urbanística, prevaricació, grans esdeveniments, obres monumentals,
manipulació televisiva, censura mediàtica… I igualment, sabem que
també podríem demanar la dimissió d’altres dels nostres governants
possiblement corruptes com Fabra, Costa, Rus… Però tot té un
començament, i la implicació de Francisco Camps al cas Gürtel és la gota que ha fet vessar el got. 

Com probablement sabeu aquest moviment ha estat iniciat d’una manera social, apartidista i espontània,
i eixe ha de ser l’esperit de la concentració. No és moment de
diferències, ni de fer publicitat de partits,… és el moment del
poble, de les persones, d’on van els nostres impostos, de la nostra
dignitat i del nostre futur. Els pobles són de qui els habiten, no de qui els governen. 

Com
persones individuals, apartidistes i pseudo-anònims que som qui
impulsem i organitzem, farem tot el que bonament puguem per la
concentració. Per això, fem una crida a la col·laboració de la proposta
de concentració amb la seua difusió. Feu-ho córrer! 

Tota aquell col·lectiu, organització o entitat
(social o cultural, política o sindical, gran o xicoteta) que desitge
adherir-se i/o recolzar la concentració i el manifest que es llegirà,
pot contactar amb nosaltres mitjançant el correu electrònic noalacorrupcio@gmail.com. 

Insistim en el to pacífic i ciutadà
de la concentració. No volem cap tipus de provocació, ni d’incident,
recomanem canalitzar la vostra energia en la raó de la concentració.

Per
això, destaquem que és un esdeveniment festiu, tindrem permís fins les
24.00h, gaudirem de l’amenització amb batukades. Si voleu participar
amb altre tipus de música o el que considereu, contacteu amb nosaltres
per saber-ho, ja sabeu, organització!! 

A la plana http://picasaweb.google.es/noalacorrupcio podeu trobar el cartell de la convocatòria per ajudar-nos a difondre’l,
física o cibernèticament, així com altres imatges que podeu emprar el
dia de la concentració o qualsevol dia, si us ve de gust.

Només ens resta agrair-vos les vostres adhesions espontànies a la idea del grup.

Des de ‘Facebook’ contra Camps

Un
internauta organitza una manifestació de rebuig a la “impunitat”

ARTUR BALAGUER – València – 01/06/2009

Un veí de La Pobla de Vallbona, César Martí, decidí fa només
10 dies crear un grup al seu Facebook (una de les xarxes socials d’Internet)
amb el títol Macro-manifestació contra la impunitat de Francesc Camps.
Era una idea. Hui té més de 6.000 membres i la concentració (que oficialment
convoca l’anomenat Col·lectiu contra la Corrupció) ja ha sigut autoritzada per
la Delegació de Govern per al pròxim día 13 en la plaza de la Mare de Déu, en
ple centre de València.

            César
és un informàtic de 29 anys que sap com treure-li partit a la Xarxa, encara que
ara es declara “fora de joc” pel volum que ha pres la iniciativa. Ha
hagut dies en els que ha rebut més de 1.000 adhesions. Al mateix temps, ha rebut
ofertes de colaboració logística per a obtenir l’autorització governativa i fins
i tot un disenyador ha confeccionat el pòster que començarà a distribuir-se demà
per la xarxa.

            El
lema elegit després de la participació de gaurebé 50 persones en un dels fòrums
de debat oberts és No a la corrupció, Camps dimissió. Un altre fòrum
està destinat a aportar idees per als càntics que acompanyaran a la
concentració.

            La
idea de convocar una concentració surgí el mateix dia que César Martí,
“indignat”, va veure en la televisió al president de la Generalitat,
Francisco Camps, entrar i eixir del Tribunal Superior de Justícia de València
somrient, acompanyat dels seus vicepresidentes i de l’alcaldessa de València, i
animat per centenars de persones amb banderes de la Comunitat Valenciana, després
de declarar com a imputat en relació amb la trama de corrupció del cas
Gürtel. Martí no milita -“ni pense fer-ho”, assegura-, en cap
partit polític. De fet, la iniciativa és qualificada com “social i
apartidista”, si bé desenes d’associacions i algun partit polític ja s’han
adherit a ella.

            Quan
passen les eleccions europees del pròxim diumenge, aquest moviment ciutadà
espontani es presentarà públicament, segurament al carrer, per a explicar els
detalls de la concentració convocada per al dia 13 i mantenir l’esperit que l’impulsà:
ajunta voluntats a través de la xarxa social Facebook. En aquest cas,
contra Francisco Camps.

            I
 Nosal3 afegiríem: A Camps i a tot el seu
equip d’inútils, que estan portant el nostre país cap a la ruina.

Levante-EMV.  29 de maig 2009

Semblem  zombis

Juan José Millás

            Vivim instal·lats en l’exterioritat,
en l’escorça, en la clofolla. Ens ocorre a tothom, encara que als polítics i als
mossens més que als altres. Els escoltes una estona i no parlen més que de la
façana de la realitat. I de la façana cal parlar, és clar, però també ens
interessa saber quantes habitacions té eixa realitat i quantes cambres de bany i
la grandària de la cuina i si està enrajolada fins el sostre… La interioritat
ha desaparegut i, amb ella, s’ha esfumat l’ànima (amb perdó). Imaginen una porta
que s’obre a un mur de maó. Doncs a això s’obren els seus discursos, que no
permeten anar més enllà.
           

            -Escolti, que vull anar al
lavabo.
            -Aquest discurs no té lavabo.
           

            La manca de conductes que
permetin viatjar al centre de les frases les converteix en frases literals, és a
dir, en frases mortes. Els polítics i els mossens pronuncien tot el temps
frases mortes. El problema és que eixes frases mortes maten tot el que toquen.
Si parlen, no sé, de la indústria de l’automòbil, un veu un cementiri d’automòbils.
¿Què vas a veure darrere eixa successió de paraules difuntes, d’oracions amortallades,
de sintaxi momificada? El problema és que els usuaris d’aquestes frases acabem
també contagiats por la seua manca de vida i caminem como zombis.
           

            -Posi’m una quarta de
mortadel·la.
            -¿De Bolonya?
            -Del que sigui, només que
estigui morta.
           

            Estar mort té els seus
pros i els seus contres, que diria ma mare, però estar mort en vida és un espant.
L’altre dia vaig assistir a un debat televisat entre López Aguilar i Mayor
Oreja i em semblava que allò havia succeït feia un milió d’anys. No és possible,
em vaig dir, i vaig canviar de canal, on hi havia no sé qui fent un mitin del segle
XIX. Em vaig tocar el cos, em vaig pessigar, em girí, vaig veure a la meua dona.
¿Estem vius?, li vaig preguntar. De miracle, va dir ella. I aleshores vaig comprendre
que vivíem, sí, però sense interioritat, como si estiguéssim fets res més que
de clofolla, d’escorça, com si fórem beines massises, compactes, opaques. Facin
vostès alguna cosa, per favor.

Un article del nostre amic i mentor que, a l’edat de 98 anys està més lúcid que qualsevol d’aquells que ens governen o ens han governat mai.

Rita Barberà
i la llengua

Josep Lluís Bausset

         Amb 98 anys que tinc fets, ja no em
sorprèn res! Com que n´he vist de tots colors, ja no m´estranya res. Dic això,
perquè amb motiu de l´homilia de Carlos Osoro, nou arquebisbe de València,
l´alcaldessa del Cap i Casal afirmava: «Hay que reconocer el esfuerzo que ha
hecho», valorant molt positivament, (com jo mateix també ho valore) la
utilització del valencià per part del nou pastor de la diòcesi. Llàstima que
ella mateixa no faça també l´esforç que va fer l´arquebisbe. Crec que
l´alcaldessa de València, si tant valora el gest fet per l´arquebisbe, podria
demanar al president Francisco Camps, o al conseller Alejandro Font de Mora, o
a la presidenta de les Corts Valencianes Milagrosa Martínez, que també feren
l´esforç d´utilitzar la nostra llengua, en compte de marginar-la. Crec que
l´alcaldessa de València hauria de començar a utilitzar el valencià ella
mateixa, i potenciar més la nostra llengua, i dir-li al conseller Font de Mora
que es deixe d´experiments ridículs, com l´intent de donar l´assignatura
d´Educació per a la Ciutadania en anglès, o pretendre impartir el xinès mandarí
als nostres xiquets. L´alcaldessa de Valencia, si tant valora l´esforç que va
fer el nou arquebisbe, podria haver aconsellar a la presidenta de les Corts
Valencianes que en compte d´escriure l´article «Por un futuro mejor», amb motiu
del 25 d´abril, haguera fet l´esforç d´escriure´l en valencià, la llengua
pròpia del país, i paradoxalment, la menys protegida. I ella mateixa podria
tindre una miqueta més de trellat, per tal de no fer el ridícul quan reivindica
«l´origen del valenciano antes de la Conquista de Jaime I». Per què no
reivindica també l´origen de l´espanyol a Cuba o a Mèxic, abans de la conquesta
de Cristóbal Colón ?

         L´alcaldessa de València, si tant
valora l´esforç que va fer l´arquebisbe Osoro en la seua homilia, perquè no
denuncia l´actitud de l´Ajuntament d´Alcoi (només és un exemple dels molts
casos que hi ha) quan incumplix la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià, en
referència a l´absència de la nostra llengua en la retolació viària, la
publicitat institucional i la comunicació amb els ciutadans ? Per què
l´alcaldessa de València no protesta públicament, pel fet que segons un informe
de l´Escola Valenciana, un 52,2% dels centres no aporten cap línia
d´ensenyament en valencià ? Un 52,2%! I per què no protesta, ella que valora
tant «el esfuerzo que ha hecho» l´arquebisbe, pel fet que només un 26,2 % de
l´alumnat d´infantil, primària i secundària de les escoles públiques ensenyen
en valencià? Per què no denuncia públicament que el percentatge de crèdits
impartits en valencià a les nostres universitats és, simplement, testimonial?
Per què no protesta pel fet que a l´Administració valenciana, dels 15669
empleats públics (tal i com informava l´Escola Valenciana) només a 193 se´ls ha
exigit un determinat grau de coneixement del valencià, cosa que suposa un 1,2 %
del total? Aquestes xifres indiquen que el dret dels ciutadans a ser atesos en
la nostra llengua pels empleats de la Generalitat, es veu molt reduït. Què
passaria si hi haguera un 1,2% dels empleats que només atengueren els ciutadans
en castellà, i el 98,8% restant només atengueren en valencià? En eixe cas, sí
que l´alcaldessa del Cap i Casal posaria el crit al cel, per la «discriminación
que sufren los castellanohablantes». Però en el cas contrari, que és el que es
dóna, l´alcaldessa de València no veu cap mena de discriminació. Per què
l´alcaldessa, ella que proclama als quatre vents el respecte a la justícia
(quan li dóna la raó, evidentment!) no acata les 17 sentències (!!!!) del
Tribunal Constitucional, Suprem i Superior de Justícia Valencià, que han provat
l´equivalència legal de les denominacions català-valencià per a la nostra
llengua, i encara s´obstina en negar una evidència científica?

         A la llum de totes aquestes preguntes
que li faig a la senyora Rita Barberà, i que ja sé que no obtindré resposta, he
de dubtar molt i molt, que l´alcaldessa de València s´alegrara de l´esforç que
va fer l´arquebisbe Osoro, en la seua primera homilia al Cap i Casal. Si
l´arquebisbe no haguera dit cap paraula en la llengua de Sant Vicent Ferrer,
d´Ausiàs March o de Joanot Martorell, l´alcaldessa de València haguera
protestat, o ja ho haguera trobat bé? Tinc la impressió, o millor dit, la
convicció, que la senyora Rita Barberà ho haguera trobat «normal», perquè ella
que és tan «valenciana», sempre que fa alguna declaració o intervé al ple de
l´Ajuntament, ho fa en castellà, tot i que valorava positivament, «el esfuerzo
que ha hecho» l´arquebisbe, en fer una part de l´homilia en valencià.

         Per què la senyora Rita Barberà, que
valora tan positivament l´esforç de l´arquebisbe, no va presentar cap protesta
al cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) quan va bloquejar el
missal en valencià presentat per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, el 2002?
Per què no protesta l´alcaldesa de València a l´Arquebisbat, pel fet que al Cap
i Casal només n´hi ha misses en valencià a l´Oratori de Sant Felip Neri, i a
les parròquies de Sant Pasqual Baylon i Sant Marcel·lí? Va els diumenges la
sra. Rita Barberà a alguna d´eixes celebracions en valencià, o va a misses en
castellà, que deuen ser més «elegants»? Per què l´alcaldessa de València, que
valora tant el gest de l´arquebisbe Osoro, no fa un homenatge públic als
capellans Antoni Sanchis, Emili Marín, Vicent Cardona, Llorenç Gimeno, Juli
Ciges, Josep Mª Ruix, Vicent Micó, Vicent Sarrió, August Monzon, Pere Riutort,
J. A. Comes o Andreu Peiró… que, malgrat les dificultats i el nul recolzament
del cardenal Garcia-Gasco (un altre arquebisbe Mayoral) ja fa temps que celebren
les misses en valencià? Per cert, sra. alcaldessa, vostè que presumeix de ser
tan valenciana: l´any passat, en celebrar-se el VIIIè Centenari del naixement
del rei Jaume I, el Consell Valencià de Cultura va aconsellar que l´actual
plaça de l´Ajuntament del Cap i Casal, passara a anomenar-se plaça de Jaume I.
A tots ens haguera agradar un gest de «valenciania» de la seua part ! Vostè va
negar qualsevol possibilitat de canvi, argumentant el cost econòmic que
suposaria això per als veïns de la plaça. Però hi ha una cosa que no entenc:
quan vostè va canviar el nom de plaça del País Valencià per plaça de
l´Ajuntament, els veïns no van sofrir cap mena de cost econòmic? Per què en el
primer cas no va tindre en compte el cost econòmic que suposaria per als veïns
el canvi de nom de la plaça, i ara sí ? Costaria tant canviar el nom del carrer
Arzobispo Mayoral (un arquebisbe nefast per als valencians) al costat mateix de
l´Ajuntament per mossèn Vicent Sorribes? O és que vostè li té una devoció
particular, i es troba tan a gust amb aquest arquebisbe que va desvalencianitzar
la nostra Església?

         Amb 98 anys ja no em sorprèn res.
Ni tan sols les declaracions de l´alcaldessa de València, que parla sempre
castellà, tot i que, això sí, s´alegra de les paraules en valencià de
l´arquebisbe Osoro. A qui pretén enganyar o confondre senyora alcaldessa? A mi,
de segur que no! Ja tinc molts anys i em conec aquella gent que s´alegra «del
esfuerzo que ha hecho el arzobispo», però ells no l´imiten.

Aquest text creiem que sí que és d’Àngel ( de qui si no?) i ens ha semblat interessant traduir-lo. En ell, Javier Cercas lliga el comentari d’un article del mateix diari (d’un altre senyor) amb una reflexió al ministre d’Educació, pensem que d’una manera molt ben trabada.

   Hui ja hem treballat (ja feia, ja, que no…!) a València, repartint correu. Hem pogut tornar a agafar el trenet i llegir a cor què vols fins arribar a València (1 hora des de l’Alcúdia fins Àngel Guimerà!, després fem transbordament per anar… uff!) i només per això paga la pena. Tornant una altra, d’hora… Ja tenim llibres per comentar una altra vegada, a veure si demà tenim ganes i comencem amb “Plagis” d’Urbà Lozano, que per cert, es passarà el proper dia 28 pel local del Bloc Jaume I de l’Alcúdia (ja sabeu on està, i si no, a l’enllaç d’ací la dreta) per comentar aquesta novel·la i el que es presente…

   També dir-vos que el proper dia 27 de maig (o no! el Barça juga la final!!! Us foteu! Gran part de tots els mals d’aquesta societat arrenquen del futbol -teoria nostra-. Ho sentim per aquells que els agradi), bé, al que anàvem… el dia 27 de maig a les 22 hores, al carrer Sant Pere de l’Alcúdia, on nidifica el Teatre La Clau, actuarà HUGO MAS!!! (Després no direu que no us hem avisat.).

   Afegit el 27 a les 18:38. Els del futbol heu guanyat! L’actuació d’Hugo Mas es farà el següent dimecres, 3 de juny. Sí que té poder el futbol, sí.

Bé, i ara, dintre l’article.

JAVIER CERCAS – – – PALOS DE CIEGO

Fanàtics del real, fanàtics del simbòlic.

JAVIER CERCAS 17/05/2009         EL
PAÍS

         1.-
 Un dels articles més interessants que he
llegit en els darrers mesos es titula Senyors polítics, continuen gesticulant,
per favor. El va publicar aquest periòdic, el seu autor és Antonio Núñez
López i signa com a “estratega de la comunicació”. No tinc ni idea de què es un
estratega de la comunicació, i tampoc tinc el gust de conèixer al senyor Núñez
López, però, com tal vegada algun de vostès no va llegir el seu article, a
continuació em permet glossar-lo i discutir-lo.

        “El simbòlic sense el real és pura bagatel·la;
el real sense el simbòlic acaba sent ineficaç”

         La tesi central de Núñez López és que
un polític deu sortir en la foto, i sobretot deu sortir bé. Açò pot semblar una
provocació (o una bajanada); en certa manera ho és, Encara que aquí està la gràcia.
Núñez López discrepa dels “fanàtics del real”, aquells què consideren que els
gestos i les fotos dels polítics estan al servei de les seues vanitats personals,
“quan no directament de la manipulació i l’engany”; afirma que les imatges governen
el món, que han deixat de ser la il·lustració de la notícia per a convertir-se
en la notícia mateixa; addueix un exemple: segons ell, el major èxit mundial
des de que començà la crisi econòmica fou la cimera del G?20, i una foto ho va sintetitzar
millor que totes les paraules que durant aquells dies pronunciaren els dirigents
polítics: la foto de Michelle Obama i la reina d’Anglaterra agafades per la
cintura. “Dues dones líders, no dos homes”, escriu Núñez López. “Dues races abans
enfrontades. Dos bressols ben distints. Dos potències mundials, la vella Europa
i el jove Estats Units. Dues formes d’entendre la diplomàcia i la política. Dues
icones globals”. I conclou: “El grumoll de recels, prejudicis i protocols caducs,
que tant havia embussat la coordinació mundial de les mesures anticrisi, dissolt
gràcies a la voluntat d’entendre’s, tolerar cultures distintes i treballar units
per a superar la situació”.

         Si rebaixem una mica (o un molt) el triomfalisme,
no li falta raó a Núñez López; al meu judici, tampoc li’n sobra. Ningú gosa del
privilegi de prescindir de la realitat, i menys que ningú un polític, a qui paguem
per a que l’administri i la millori; i si són les imatges les què governen la
realitat -cosa gens fàcil de desmentir a aquestes altures-, aleshores el
polític deu mimar les imatges. Nogensmenys, no conec cap polític al qui no li agradi
sortir a la foto; si existeix, cal sospitar seriosament que és un mal polític.
Però el problema no és el polític al qui li agrada sortir a la foto, sinó el
polític al qui només li agrada sortir a la foto; aquest no és un mal
polític: és un polític pèssim, un mamarratxo afligit de mediopatia al qui, pel
bé de la política -o siga, pel bé de vostè i de mi, amable lector-, convé tirar
el més aviat i a patacades de la política. Front al fanàtic del real, el
fanàtic del simbòlic: el simbòlic sense el real és pura bajanada; el real sense
el simbòlic acaba sent ineficaç, que és una altra forma de la bajanada. Jo crec
que els polítics tenen l’obligació de no obligar-nos a elegir entre eixos dos
fanatismes.

         2.- Tothom desitgem que no ens obligui
a elegir entre ells el nou ministre d’Educació, Ángel Gabilondo. Malgrat ser
catedràtic de metafísica, Gabilondo sembla un home amb els peus ben plantats al
sòl, almenys si atenem al seu lema: “Les conviccions, als pressupostos”. Està molt
bé. Des de fa més de dos segles se sap que el principal problema d’aquest país
és l’educació: el menyspreu pels valors del treball i el coneixement i la manca
de respecte pels qui tracten d’inculcar-los; això al principi només ho deia l’esquerra
il·lustrada, però d’un temps ençà també ho diu la dreta. No obstant, a jutjar pels
resultats dels estudis que periòdicament llegim en la premsa -i que
periòdicament ens situen a la cua dels països del nostre entorn en matèria
educativa-, no sembla que hagi servit de molt; la raó és que una cosa és el que
es diu i una altra el que es fa; o, el que és el mateix: la raó és que, ja que
en política les conviccions són poc més que símbols i els pressupostos són la
realitat, en matèria educativa els nostres polítics han tendit a actuar com a
fanàtics del simbòlic. No hi ha dubte de que les conviccions del nou ministre
són excel·lents: vindica l’esforç i la disciplina, clama per un pacte que no
obligui a canviar de model educatiu cada vegada que canvia el Govern, pretén
remeiar la insuficiència de mitjans d’escoles i universitats. Excel·lent: ara només
falta convertir eixes conviccions en pressupostos, eixos símbols en realitat.
Si el ministre ho aconsegueix, serà una revolució colossal. Els entesos asseguren
que d’aquesta crisi econòmica sortirem: trigarem un any, o dos, o tres, però sortirem;
de la crisi educativa no hem sortit mai, i no es beslluma quan anem a fer-ho. Els
nostres polítics d’esquerra solen dir que la seua primera prioritat és la
política educativa; si ho és -si el que diuen no és mera gesticulació-, aleshores
deurien donar més diners a les escoles que a les empreses. Bona sort, ministre.

Recollit a… espereu…. calleu! ara no trobe d’on he tret el present article. Si vosal3 qui llegiu aquest bloc i ens envieu coses sou els qui ho heu fet, només ho heu de dir a comentaris, i nosal3 us demanarem perdó.

   Novament, un article que ens parla de l’ÈTICA, (perquè els agrada tant la paraula moral, a nosal3 cada vegada ens fa més fàstic!) que els polítics no tenen, de com cabem tots a la democràcia menys els violents (els corruptes se suposa que sí, que hi caben).

   Recuperem el costum de penjar l’article a dintre de l’apunt. Hem estat un temps posant-lo fora, a l’entradeta, i té els seus avantatges i els seus inconvenients, a saber:

1.- Si el text principal està fora, se sol llegir, dins fa mandra haver d’entrar (!).
2.- Si està dintre, els apunts estan més seguits a la portada i es pot fer una idea global més ràpida que si estan fora, a l’entradeta, costen menys de passar.
3.- Si el text està fora, a l’entradeta, el comptador de visites va més ràpid amunt.
4.- I a vosal3 com us agrada més? Deixem obert un torn de paraula perquè entre tothom i totdon fem un bloc més agradable. És demanar-vos participació i responsabilitat, ja que d’ací poc celebrarem un aniversari i volem que les coses siguen del gust de tothom i totdon.

   Bé, i ara gaudiu del text d’Alfons Cervera, que no té desperdici:

Por
16-05-2009

 
Alfons
Cervera

        Diuen que la democràcia és un paisatge
formós, molt formós. També diuen que en ella cabem tothom, que només són exclosos
de les seues bondats els qui atempten violentament contra les seues regles de
convivència pacífica. Quan escolto tantes vegades això que en la democràcia
caben tothom menys els qui conreen la violència, se’m posa la mirada estranya
de qui no acaba de comprendre del tot aquesta mena d’endevinalla. I se m’ocorre
que què és això de la violència: ¿la corrupció és una d’aquestes formes de
violència? Segurament sí: no contra el cos ni els seus reguerols de vida sinó
contra la moral que hauria de tocar amb la seua vareta màgica els comportaments
dels nostres responsables polítics. Però no succeeix així: la corrupció ocupa
com un càncer irreparable el teixit ètic d’alguns individus que confonen aposta
el servei públic amb els seus negocis. La democràcia hauria d’espolsar-se del
damunt a eixos individus, com s’intenta des de la medicina científica extraure
la metàstasi i allunyar-la de les cèl·lules sanes. No obstant, manta vegades no
succeeix això, sinó tot el contrari.

        Els valors de la democràcia no són
els que es sustentin en l’acompliment més exigent de la decència per part dels
qui haurien de ser exemples i models clars als ulls de la gent. No són eixos
valors, és clar que no. Estem arribant a un punt en que quan més vulnera un
polític les normes de l’exemplaritat, més se’l vota. Després d’unes eleccions,
eixe polític corrupte traurà pit i dirà cridant que quan la gent el vota és perquè
no serà tan dolent. O encara pitjor: que el poble, amb els seus vots, l’ha
indultat. Eixa confusió populista entre la justícia i el vot posa els pèls de
punta. La confusió propiciada per alguns governants amenaçats o directament
imputats pels tribunals no és pròpia de la democràcia, sinó del feixisme. O siga,
a veure si deixo clar allò que vull dir: a un polític presumpte delinqüent no el
jutgen ni l’absolen els seus votants, sinó un tribunal que actuarà i dictarà
sentència emparat en l’acompliment rigorós de les lleis i en el sentit del deure
que li dicti la seua consciència. Així hauria de ser. Però per a això, la justícia
hauria de ser neta i clara com l’aigua d’un rierol d’alta muntanya. I algunes
vegades no ho és. No sé per què, però de vegades no ho és. Bo, sí que ho sé i vostès
també ho saben.

        Però ara el que volia dir és que m’esglaia
que segons diuen les cròniques periodístiques succeirà en les pròximes eleccions
europees. Com hi ha crisi econòmica i la culpa, segons la dreta, és de
Zapatero, hi haurà una bolcada electoral a favor del Partit Popular. No ho
entenc. La crisi és la crisi, l’atur és una tragèdia, la gestió que ha fet el
Govern socialista d’eixa crisi no ha estat bona. Però deixant això en un platet
de la balança, poso en l’altre platet una altra reflexió que m’ompli de desassossec:
uns polítics es poden equivocar en l’exercici de la seua gestió, això està més
clar que l’aigua. ¿Però és això pitjor que ser un polític corrupte? ¿És això pitjor
que anar mesclats en tèrbols assumptes de corrupció política i econòmica com és
el cas d’una pila de càrrecs institucionals i orgànics del PP? No ho entenc, de
veritat. Aquesta democràcia tan ampla i tan llarga m’està resultant inintel·ligible,
plena de racons obscurs. En aquesta democràcia caben tothom menys els violents.
Això diuen. ¿I els corruptes què? ¿Caben els polítics corruptes en aquesta
democràcia? Ells diuen que sí perquè els voten. I en mig de tant desgavell
moral jo em faig una última pregunta: ¿per què hi ha tanta gent que vota als
polítics corruptes? I la resposta em fa por. Molta por. Molta.

   El nostre amic Òscar ens va remetre fa uns dies el present article de Ferran Suay al diari Levante, on arremet contra l’innombrable Alcalde de Xàtiva i President de la Diputació de València. El subscrivim completament (i aquesta vegada no ha calgut traduir-lo!!!):

LEVANTE
11 de maig

 “Autoinculpació”

 FERRAN SUAY

      Gràcies
a internet he tingut ocasió de sentir un discurs del senyor Alfonso Rus,
pronunciat davant d´una parròquia ben complaent.

    Fonèticament,
el valencià del senyor Rus és una delícia. Té el parlar ric
i assaonat propi de la seua comarca, la Costera, ple d´inflexions i harmonies
vocàliques que fan goig de sentir-les. El seu nivell lèxic isintàctic,
tanmateix, són prou deficients. És normal. Durant segles, les autoritats
militars i civils que ens han governat han menystingut la nostra
llengua, i han procurat marginar-la i condemnar-la a un paper residual,
reduït, a tot estirar, als usos familiars i a un nivell col·loquial.
Sovint, han treballat obertament en contra del valencià, amb
mètodes tan expeditius que comptarien, sens dubte, amb el beneplàcit entusiasta
del senyor Rus. Mentre han pogut fer-ho, han eliminat el valencià de
l´ensenyament, de la cultura oficial i de la presència pública. I quan no han
tingut més remei que reconèixer-li una certa presència, ho han fet de mala
gana, amb poca espenta i menys vergonya.

            És per això que el senyor Rus, com
tantes altres persones, que tampoc no en tenen cap culpa, és analfabet en
valencià. I és probablement per això, pel seu analfabetisme, que no sap què vol
dir «aleshores». Ell no en té la culpa. Per edat, no va poder accedir a una
educació en valencià, i es veu que després, no ha trobat el temps, l´ocasió o l´interés
necessaris per a alfabetitzar-se en la seua llengua materna. Li ha passat a
molta gent, i no és la meua intenció de fer-lo responsable
de les seues mancances de formació. No és tan comprensible, en canvi, que
considere que cal eliminar els qui no són tan analfabets com ell mateix. I no
ho és que tinga la barra de manifestar que a eixos que diuen aleshores «anem a
rematar-los».

             Jo sóc un d´eixos que el senyor Rus
vol rematar. Sóc professor d´universitat,
i quan vull utilitzar un adverbi temporal, dic aleshores, o
dic llavors. Un excel·lent i conegut remei contra la ignorància, el diccionari,
diu: «Aleshores: En aquell moment, en aquell temps». De fet, no
sóc l´únic que utilitza eixa paraula. Ho han fet també clàssics valencians
com Onofre Pou (segle XVI) o Marc Antoni Ortí (segle XVII). Potser
el senyor Rus voldrà també rematar-los. No ha de patir per això: ja
són morts, i no cal que ni ell ni cap altre botxí vocacional els remate.
Probablement no caldria dir-ho, però ateses les enormes limitacions
de la cultura valenciana del senyor Rus, he preferit especificar-ho.

             He de confessar que estic atemorit.
Ho estic perquè el senyor Rus no és qualsevol. En contra del que cabria
esperar, atenent al contingut de les esmentades declaracions, el senyor Rus no és un no-ningú. No és, com podria semblar, un perdonavides de tercera divisió,
amb el cervell profundament perjudicat pel consum de drogues adulterades, i la llengua
afluixada pels efectes d´algun licor de garrafa. No. El senyor Rus és alcalde
de Xàtiva i president de la Diputació de València. És una  persona amb molt de poder. I el poder inspira
respecte en mans de persones respectables, i por quan l´exerceixen fanàtics
violents, assassins potencials que somien matances i s´omplen la boca
d´amenaces fàcils. El poder provoca pànic quan està en mans de persones capaces
d´usar el verb rematar per a referir-se a uns altres éssers humans que, com és
ara el cas, cometen l´imperdonable delicte de no ser tan profundament, tan
rematadament analfabets com ells, en la llengua del seu poble. En un Estat
democràtic, aquesta classe de fanàtics de la violència haurien de ser
perseguits, d´ofici, per un poder judicial independent.  En un Estat democràtic, això sí.

Professor
de psicobiologia. Universitat de València. Membre de la Mesa
per l´Ensenyament en Valencià.