NOSAL3 en som + de tres

        Recollit
d’un dels “pom d’articles” que ens presenta Àngel Canet al seu bloc, hem
recuperat aquest del 6 d’abril a El País escrit per Rosa de Lera.

        Em
pensat que Rosa de Lera s’ha quedat curta, o potser en eixa data encara no
havia eixit a la llum pública totes les altres prebendes que s’adjudiquen els
parlamentaris, diputats, presidents i altra gent del “bon viure”, perquè ja ens
direu què és sinó, ser-ho.

        L’article està bastant bé, però volem afegir algunes preguntes:

        *
Perquè als qui treballen com a professionals els paguen també l’assegurança
d’autònoms? Ah! I al damunt s’apugen la base de cotització al màxim!, clar! Com
que no paguen ells!.

        *
Perquè els paguen l’assegurança dels vehicles?.

        *
Solves, ara que ja no és ministre, continuarà cobrant d’ex comissari d’Europa i
d’ex ministre…?  Això deu ser un bon
feix de bitllets diaris!

        *
I molts altres privilegis i exempcions de les quals no en tenim ni idea…

        Quant
al titular que li ha posat, tampoc ens acaba d’agradar: hagués estat millor
“Els parlamentaris i l’ètica”, ja que la moral… açò ja ho comentarem en un
altre apunt què parlava sobre la xerrada d’Isabel Morant (El prestigi i el
desprestigi de la política)

        I
ens preguntem també: realment a aquesta gent els importa el país, la gent? O
només miren pel seu propi benefici?.

        Caldria
fer una bona escombrada: deixar-ho tot ben lligat per a que aquestes
irregularitats -és el que són- s’acaben i no tornen mai més.

        Dintre,
l’article traduït.

Els parlamentaris i la moral

ROSA DE LERA – Madrid – 06/04/2009

            Que un nombrós grup de diputats a
Corts percebIn més d’una remuneració, a més del seu salari como a diputats, és
una bona mostra de a quin extrem hem arribat. ¿Com podrem exigir moralitat als
constructors, alcaldes, funcionaris, metges, peons d’obra, empleats de tot tipus,
si els mateixos diputats es permeten el luxe de “treballar” en altres
activitats remunerades en compte de dedicar-se exclusivament a la funció per a
la qual han estat elegits?

            Les dones i els homes cultes del
Renaixement parlaven de la virtú com aquella actitud per la qual les
persones s’exigien a si mateixes un comportament digne, acord amb la consciència
i les necessitats dels ciutadans. Aquella virtú no existeix entre bona
part dels diputats a Corts.

            Una llei d’incompatibilitats que
permet interpretacions tan laxes, de manera que uns i altres -perquè no se
salva quasi ningú- s’unflen a guanyar diners mentre han d’estar legislant, és
una llei dolenta i hauria de ser canviada els més aviat possible, però entretant
no hauria d’aplicar-se sinó amb la més restrictiva de les interpretacions.

            La poca vergonya que demostren eixos
diputats en moments d’especial crisi per a bona part de la població treballadora
i humil és ben palesa: entrem a sac en la política per a omplir bé el sac. ¡Què
poc queda ja de la vella missió dels páter patriae!- J. Luis López de
Guereñu Polán. Pontevedra.

            Evidentment és indignant que un diputat, és a dir, un
empleat que treballa per a nosaltres com a “representant del poble”
reba, a més del seu sou com a tal, un altre salari en l’empresa privada, però encara
més greu és que compatibilitzi dos remuneracions d’organismes públics. Un exemple,
la pensió que rep el ministre d’Economía Pedro Solbes com a ex comisari de la
UE o, a nivell local, la de Esperanza Aguirre com a ex presidenta del Senat.
¿No se senten avergonyits de tenir “jubilacions d’or” mentre la majoria
de nosaltres no té el futur assegurat, ni tan sols el present.

Se’ns va passar per alt aquesta entrevista, però ahí estan els amics per enviar-nos-la per correu. I nosal3 per a traduir-vos-la. La imatge correspon al llibre del qual parla l’article. L’haurem de llegir també… per conéixer l’enemic més que res!.

    Us envie aquesta entrevista  d’avui a Público que paga molt la pena
llegir: veritats com a punys dites de manera clara i magistral

Entrevista – PÚBLICO, 4 de maig

       El catedràtic
de Dret Constitucional José Antonio González Casanova (Barcelona, 1935) té clar
que les tesis han de ser radicals i segurament que la que defèn en el seu últim
llibre, “La derecha contra el Estado. El liberalismo autoritario en España
1833-2008”, ho és: la dreta espanyola, a diferència de les europees, mai ha
acabat d’acceptar les regles del joc democràtic.

       El PP no és un partit democràtic
en la seua opinió?

       Jo mantinc
l’esperança que ho siga algun dia, però és difícil. Cal tenir en compte que la
classe mitjana espanyola és la més inculta d’Europa, perquè no ha tingut escoles
dignes i ha patit el monopoli de l’Església en l’ensenyament. Som un estat sense
tradició democràtica i, en la mesura en què una gran part no ha assumit l’ètica
democràtica de forma íntegra, continua sent una societat bastant primitiva, on el
que compta és l’amiguisme, l’endoll, la corrupció…

       I això és patrimoni solament de
la dreta?

       Jo parteixo
de la base que la dreta, per definició, és apolítica, és eixe conjunt de persones
amb poder econòmic al que no li interessa la política perquè no li interessa el
bé comú, sinó només els seus interessos particulars. Per això són liberals en
economia. Per tant, la reacció del poble és lluitar per imposar un Estat, un
conjunt de lleis que regulin i facin possible la justícia social. Per això afirmo
que democràcia i liberalisme econòmic són incompatibles.

       Per què manté que la dreta espanyola
sempre ha estat contra l’Estat?

       L’Estat
modern és fruit d’un pacte social entre els capitalistes i el poble treballador,
en el que els que tenen el poder, no el perden, però els que no el tenen,
obtenen drets com el vot. L’Estat es defineix, entre altres coses, per un
sector públic de serveis al ciutadà i un control de l’acció econòmica dels
poderosos. Allí on guanyen els partidaris de que hi hagi una despesa pública
mínima i privatització dels serveis, s’està posant en mans de particulars els
interessos generals. La dreta, no sols l’espanyola, en principi és antidemocràtica
perquè és liberal.

       Però en unes eleccions ha
d’haver opcions de dreta i esquerra…

       Sí, clar, el
que passa és que han de jugar net. En altres llocs han sigut més llestos i han
construït una dreta més civilitzada, que ha assumit les concessions inevitables
per a que no hi hagués una rebel·lió popular. Allà on els sectors capitalistes es
troben amb un poble inculte, poc partidari del pacte i la negociació, són més
autoritaris, i d’ahí les formes tan primitives i poc democràtiques del PP, tant
en els vuit anys d’Aznar, como en els quatre d’oposició posteriors.

       Vostè cita les declaracions de
Gabriel Elorriaga al ‘Financial Times’ abans del 9-M en les quals admetia que la
seua estratègia passava per fomentar l’abstenció…

       Sí, tota la
seua idea és que la gent no voti i l’abstenció és una forma de no democràcia. Aconseguir
que la gent no voti o aprofitar els mals del país per anar contra el Govern,
com va fer el PP en el cas del procés de pau del País Basc o ara amb la crisi.

       La dreta actual és hereva del
franquisme?

       El
franquisme és el gran moment de la dreta espanyola, la barreja d’autoritarisme
polític i liberalisme econòmic. Un règim amb aparença de democràcia (amb eleccions
a les Corts, etc.), però sense partits ni sindicats. Passaren 40 anys encantats
de la vida.

       L’esquerra ha estat contemporitzadora
amb la dreta?

       L’esquerra
té tendència a comportar-se com la dreta, perquè molta gent que vota a l’esquerra
no és tan d’esquerres. Jo ja vaig dir fa molts anys que l’única dreta civilitzada
en Espanya està en el PSOE.

       El PP pot guanyar les eleccions
sense apel·lar a la crispació?

       Mentre no es
refongui, la seua estratègia és la de provocar l’abstenció i, en eixe sentit, la
corrupció en les seues pròpies files ajuda, perquè escampa el fàstic per la
política. Ells compten amb un sector de votants fix, amb una fidelitat del 84%
pel 68% dels socialistes. Per això el bloc de la dreta sempre és fix, mentre
que l’altre fluctua segons la conjuntura i el PP sempre espera que la conjuntura
siga dolenta, i si no, dir que ho és mitjançant la mentida sistemàtica.

       Quin paper juga l’extrema dreta al
PP?

       Ells necessiten
integrar a l’extrema dreta. A França, el senyor Sarkozy és diferent del senyor
Le Pen, però a Espanya Sarkozy i Le Pen són el mateix. No veig indicis d’escissió
ni crec que convingui. L’extrema dreta pot ser perillosa en temps de crisi perquè
pot crear un populisme feixista. I recordem que el PP necessita eixos vots per a
guanyar al PSOE.

… i a més, altres dos articles més enllaçats (sense traduir, ens hem cansat): parlen de Zizek i del seu llibre “Sobre la violencia. Seis reflexiones” i Enric Duran, el Robin Hood d’Internet.

   Hem vist que els enllaços que us hem posat no funcionen, i hem anat als webs i els hem copiat directament. Esperem que ara funcioni. El de Zizek l’haurem de seguir, ja que sembla d’aquells que diuen les coses pel seu nom. Diu que no cal ser políticament correcte, sinó correctament polític.

   Bé, l’enllaç de Zizek, no sabem perquè, afegeix les tres “W” després del http://, només heu d’esborrar-les i ja veureu…

PARLEM D’ECONOMIA

Domini Públic.

Susana Narotzy

Catedràtica d’Antropologia Social de la
Universitat de Barcelona.

            Crisi financera,
recessió econòmica, augment de la desocupació, actius tòxics, bombolla
immobiliària, ajudes públiques per a reactivar l’economia, etc. Sembla que la
solució es trobar un nou model de creixement (centrat en la innovació, energies
alternatives, etc.) i posar bons gestors al front de ministeris ( Elena Salgado
i José Blanco es defineixen com a bons gestors, i això sembla suficient per a
argumentar la seua solvència en els seus càrrecs). Però, què és un bon gestor?
És difícil d’endevinar quan tan pocs gestors dolents de les empreses
financeres, en fallida real o virtual, han quedat apartats dels seus llocs i,
en general, del mercat de treball.

            També sorprèn veure
com les solucions i les metodologies usades per encarar aquesta nova crisi són
les mateixes de sempre: flexibilització del mercat de treball (major facilitat
d’acomiadament, concessions salarials per part dels treballadors), desregulació
laboral i medi ambiental (què, si no, és la reducció dels terminis de declaració
d’impacte ambiental per a accelerar la licitació d’obra pública), participació
del finançament privat per la construcció (i gestió) d’infraestructures públiques
(alhora que s’injecten diners públics per a salvar a l’empresa privada), etc.

            Vells mètodes que
porten provant la seua ineficàcia per a resoldre els problemes d’un sistema
econòmic que no beneficia a la majoria. Es diu que la recessió a l’Estat
Espanyol serà pitjor que en altres països d’Europa i es culpa d’això a la poca
productivitat. No obstant, una millor productivitat no sembla haver salvat
d’una crisi profundíssima a aquests altres països model, per tant, un canvi en
aquest sentit tampoc evitarà futures crisis.

            No
obstant això, el problema és tot un altre. El que qüestiono aquí, el que
qüestionen cada vegada més persones, expertes (en l’O.C.D.E., l’O.I.T., la
UNESCO) i gent corrent en distints països del món, inclòs el nostre, és el que
aquells que detenten el poder entenen per economia. Eixe model neoclàssic
imperant que ha variat relativament poc en els seus objectius i paràmetres
principals en els darrers cent anys. És l’economia del creixement econòmic
(P.I.B.), creixement mesurat per una sèrie d’indicadors que poc tenen ha veure
amb l’augment del benestar de la majoria de les persones i bastant amb
l’augment del seu malestar globalitzat. És cert que els estats intenten pensar
formes d’incloure aspectes productius, creadors de riquesa com el treball
domèstic o l’economia il·legal que fins el moment no s’han tingut en compte.
Aquests darrers intents apunten al reconeixement de que tot açò forma part de
l’economia d’alguna manera. No obstant, res sembla alterar la fe cega en el
model que articula l’augment de la productivitat, creixement econòmic (P.I.B.)
i augment del benestar de la majoria (avaluat en termes de consum de
mercaderies).

            Per a
sortir de la present estructura de crisis recurrents, es parla d’innovació i es
pensa en la tecnològica… Com sempre, aquest pertinaç fetitxisme que ens fa
creure que les coses ens salvaran de les persones. Però no hi ha innovació
possible des d’un model econòmic decimonònic com és el nostre. Qualsevol
innovació tecnològica és fagocitada pels vells objectius i acaba produint els
mateixos efectes tard o d’hora. L’única innovació real ha de ser una innovació
social, que partisca d’una altra manera d’entendre l’economia. La pregunta
correcta és: com organitzar la societat per a proveir a tota la gent corrent de
benestar material i cultural, i permetre’ls fer projectes de futur? Per a açò,
el primer que hauríem de fer és estudiar l’economia real: què fa la gent per
guanyar-se la vida? Com sobreviuen quan estan desocupats?

            Acudeixen
a les xarxes familiars, emigren o retornen, recerquen aliments a les deixalles,
treballen en l’economia informal, ocupen cases deshabitades, protesten
col·lectivament o individual, etc. Segons informes recents de l’O.I.T. i de
l’O.C.D.E, més de la meitat de la població del planeta (incloent-hi països
desenvolupats) sobreviu als marges de l’economia formal, del l’economia del
P.I.B.; la major part malviu, però se les apanya entre picaresca i solidaritat.
Evidentment, aquesta divisió entre formalitat i informalitat no és del tot
real, ja que les persones, les unitats productives, les institucions, habiten i
articulen aquests àmbits que la comptabilitat de l’estat distingeix.

            Però
el que em sembla més interessant observar i subratllar és que en eixes formes
de la picaresca i la solidaritat hi ha un saber al que hauríem d’atendre,
perquè és, mal que ens pesi, el que constitueix gran part de l’economia real
per a la majoria de persones del món. La innovació social es troba encauada en
eixe saber organitzar-se que emergeix de la intel·ligència de la necessitat i
no està cegat per models rígids i obsolets.

            Necessitem
saber observar, saber escoltar i saber donar suport a les iniciatives humils
que ja està desenvolupant la gent, individualment o col·lectiva, sense
ofegar-les amb la nostra “obsoleta mentalitat de mercat” (Karl Polanyi) o amb
normes repressives (Ordenances Municipals, Llei d’Estrangeria). Necessitem un
nou model d’economia. I sí, avui més que mai, necessitem un pensament radical i
crític, antisistema, que òbriga nous espais i permeta realitzar els canvis que
tothom necessitem.

Si vols participar: http://blogs.publico.es/dominiopublico

ASSUMPTES I QÜESTIONS.

Gran Wyoming.

La biga en l’ull aliè.

            Sorprèn que el recent
arribat al Parlament de Catalunya, Ciutadans, per boca del seu president,
Albert Rivera, demani que s’expulsi d’E.R.C. a Joan Tardà, al que titlla de “hooligan de la política”. El senyor
Rivera demana la seua expulsió perquè tatxà una proposta del P.P. de “genocidi
cultural”. Resulta una mica contradictori que Ciutadans, un partit que sorgeix,
precisament, com a reacció a la repressió cultural que afirmen patir a
Catalunya, pretengui silenciar al dissident. No cap dubte que Rivera pateix una
síndrome d’oïda selectiva i l’esgarrifin els adjectius del rival, mentre li
sonen a música celestial els de l’afí. Víctima d’aquesta patologia, desconeix
com utilitzen la metàfora i l’insult, cada vegada que tenen ocasió, els qui
s’anomenen liberals, entre els qui s’inclouen. La recopilació de
desqualificatius que aplica el qüestionat pel moderat Rajoy és gairebé infinita
(“bobo, cobarde, batasuno, radical, agitador, sectario…” entre d’altres).

            El senyor Rivera
sembla haver oblidat una concentració a la plaça de Sant Jaume després de l’atemptat
d’ETA a Barajas, en la que un grup anomenat “Peones Negros” boicotejà el minut
de silenci amb crits en els quals es feia responsable de les morts al Govern.
Tots els grups polítics presents condemnaren els fets a excepció del P.P., que
no es pronuncià, i del mateix Rivera, que apel·là al dret a la llibertat
d’expressió dels sabotejadors. No hauria de concedir al senyor Tardà el dret
que atorga als grups d’extrema dreta?

            Per a evitar aquesta
temptació repressora, resi’m tres avemaries i copiï’m cent vegades “Per a hooligans, els nostres”.     

Si voleu participar: http://blogs.publico.es/asuntos&cuestiones

Hi ha altres articles (NOSAL3 avui ja estem cansats de
traduir, així que ací teniu els enllaços per llegir-los en castellà) :

CULTURES. El filòsof eslovè anticapitalista Zizek publica
“Sobre la violencia. Seis reflexiones”. Per seguir a Zizek amb les seus declaracions:

http://es.geocities.com/zizekencastellano

ACTUALITAT. Enric Duran: “Afronto el judici, he tornat per
quedar-me” :

Articles (el del 3 de maig no l’hem trobat, però li podem fer un seguiment amb aquests):

http://www.publico.es/espana/210562/detenido/barcelona/activista/estafo/bancos

http://www.publico.es/dinero/210509/detenido/barcelona/robin/bancos

http://www.publico.es/agencias/efe/211134/juez/manda/prision/activista/estafo/medio/millon/bancos

Novament, l’amic Àngel Català ens ha enllaçat des del seu bloc un article del Levante-EMV que no hem pogut resistir la temptació de traduir. I a més, hem afegit comentaris al·lusius en acabar de traduir-lo, ja que ens semblava que el sobre el tema encara es podien dir més coses.

   Que el gaudiu tant com nosal3 traduïnt-lo i comentant-lo, i si voleu fer les vos3 aportacions, ja que el tema no està tancat del tot, benvingudes seran.

Pitxer gai. JESÚS
NAVARRO ALBEROLA – LEVANTE-EMV

         En llocs privilegiats, tota la meua
vida he vist en casa un pitxer blanc, senzill, però amb una bellesa estranya i
diferent. Diferent perquè era un punt de puresa que, barrejat amb els
estridents acolorits dels seus companys de viatge decoratiu, encara el feien ressaltar
més. Aquest pitxer amb tapa, de la fàbrica de la Cartoixa de Sevilla, destacava
i feia enfocar la meua vista, sense voler, cap a ell, per la seua pura blancor.
Només eixe era el motiu de la meua atenció; fins hui que, entre les moltes
històries que últimament intercanviem la meua estimada mare i jo, arribà per fi
la d’aquest pitxer blanc, llis i immaculat, regal d’un misteriós personatge a la
meua àvia.

            Eren els anys 20 i en em meu poble,
Novelda, vivia un home turmentat i molt desgraciat; es trobava sol, abandonat per
la seua pròpia família. Ningú el comprenia, ni la seua muller, ni els seus fills,
ni els seus germans, ni tan sols ell mateix entenia per què li agradava fer les
coses que en eixa època eren exclusives de la dona: cuinar, cosir, estar-se amb
els seus fills tot el temps, cuidar el seu cabell i la seua pell, netejar la
casa, olorar les flors, ballar i cantar a qualsevol hora, quan deuria estar escopint
tabac, bevent de més, fent olor a suor i a terra tota la setmana i apartant als
seus fills per a poder jugar al dominó amb els seus amics. Aquest home, que era
homosexual i ni ell mateix entenia el perquè, passava llargues hores en la casa
familiar parlant amb la meua àvia, la materna, que fou de les poques persones
que l’entenia, el volia i el resguardava de la vergonya i fins i tot del fàstic
(com ell mateix deia) que la seua família sentia envers ell. La meua àvia sabia
escoltar els seus problemes, tenia eixe do que ja s’ha perdut en els pobles,
corroïts per les presses i les hores. Tal vegada pocs consells li podia donar
perquè ningú entenia res, però ell trobava allà la pau i el consol que no tenia
a casa. El ser gai era tota una revolució personal per aquella època. Més tard,
amb el temps, es convertí en una revolució social. El seu amanerament, el seu
gust per la cuina, la seua homosexualitat, no eren compresos per una societat i
un món jerarquitzat on prevalien els valors masculinitzants. D’igual manera que
el pitxer, la seua vida era diferent i ressaltava entre tots per la seua senzilla
puresa, la seua bellesa i la seua gràcia. El pitxer hui és testimoni d’eixa
desgraciada història d’incomprensió, però d’alguna forma comprensible per ocórrer
en l’Espanya de principis de segle passat.

            La setmana passada, en ple segle
XXI, ens desdejunàrem estupefactes amb les ja molt citades paraules de Gloria
María Tomás, professora de la “Universidad Católica San Antonio” de Múrcia. No
podem tolerar que en la actualitat continuen prevalent uns valors propis de l’Edat
Mitjana, permetent que veus homòfobes adquirisquen un immerescut altaveu en el
si de la Universitat d’Alacant, un centre públic que no pot excusar-se, com ho
feu el seu rector Ignacio Raneda, en la llibertat d’expressió. Ací, el meu amic
Ignacio s’equivoca. Si s’obre tant el ventall d’eixa llibertat d’expressió, on
tot cap i és possible, aviat haurem de fer front a conferències on s’exalte la
figura de Hitler i les bondats del feixisme.

            “L’homosexualitat és una malaltia”.
“Si el meu fill fóra gai, el portaria al metge”. “Ens volen ficar
l’homosexualitat a la força en la societat”. Són frases que han ressonat
en el cap de tots durant aquests dies i que han fet tremolar de dolor i pena,
de nou, al pitxer de ma casa. El cert és que hi ha una sèrie d’errors i
despropòsits en aquest assumpte: en primer lloc, la Universitat d’Alacant per
invitar a aquesta professora a impartir una conferència sobre sexualitat, quan
com a numerària de l’Opus Dei que és i com a obertament reconeix ella mateixa en
una entrevista, ni està casada, ni té fills, ni vol enamorar-se. Barrejar la
religió en una conferencia pretesament científica, comporta certs problemes quan
algú deixa de parlar d’estudis i passa a expressar opinions personals que no
tenen peus ni cap. Aqueix és l’altre gran error de l’assumpte: que una professora
com Gloria María Tomás, no sàpiga distingir on acaba la seua llavor com a
docent i on comença la seua funció dintre de l’església catòlica. Per a que ens
entenem: seria como si Gandhi impartís classes magistrals sobre la necessitat
de la guerra i l’armament de les nacions. O com si els sacerdots feren lliçons
de política des dels seus púlpits. Encara que açò últim no és tan difícil.

            La conferència de la senyora Tomás
atempta contra la llibertat de sexe, quelcom que el nostre país deu assumir d’una
vegada per totes, sense recórrer una i altra vegada al retrovisor del passat per
a sospirar amb enyor per una època en blanc i negre que alguns es neguen a oblidar.
És inaudit que en l’actualitat hàgim de continuar escoltant declaracions que semblen
pronunciades en un altre segle.

            El calvari del nostre home del pitxer
es torna, sorprenentment, a reviure amb les paraules d’aquesta professora. Ell
havia d’amagar la seua condició sexual en un poble petit, tasca gairebé impossible
en uns carrers on tothom es coneixia, i exposat com estava constantment a les
tertúlies improvisades dels patis de veïns i a les dones darrere de les persianes.
Ara, sense persianes i amb la benedicció de la Universitat, tornen els gais i
lesbianes a ser insultats i a intentar ser humiliats. Des d’ací el meu més
humil però, com els meus avantpassats, decidit i contundent suport a la llibertat
sexual.

            Ara comprenc que eixe regal, eixe
senzill i bell pitxer blanc, és en realitat un símbol: el senyal que no importa
l’aspecte del pitxer. El seu color, la seua textura, el material del qual està fet,
res d’això no importa. Perquè el que importa de veritat és que tots els pitxers
decoren igual i tenen el mateix dret d’estar exposats en els llocs més
privilegiats. Per cert, per a entendre açò de forma més senzilla: ¿estarà malalta
la professora Tomás?

Jesús Navarro Alberola és empresari.

            Després
de traduir l’article, ens hem vist en la imperiosa necessitat de fer-ne alguns
comentaris.

            El que
no podem fer els homosexuals és caure, pressionats per la societat més
hipòcrita, en l’autoodi (els qui parlem una llengua diferent al castellà sabem
de què parlem); en intentar amagar els nos3 sentiments pel que diran.

            És
veritablement lamentable que “professores” com aquestes (no volem ni
aprendre’ns el nom) vagen convidades a institucions com les Universitats
sembrant l’odi als qui, sent diferents, no fan mal a ningú. Quan aquesta gent
reclama la llibertat d’expressió, reclamen el dret a menysprear aquells que són
diferents, pel simple fet de ser-ho; reclamen la llibertat d’expressió per a
ells, que tenen els mitjans de comunicació i els altaveus per esbombar les
seues idees, privant als qui no tenen mitjans per fer sentir la seua, per
expressar les seues idees.

            I el més
xocant de l’assumpte és que dintre d’aquests que es vanten de ser els
abanderats de la llibertat d’expressió, hi ha elements com aquesta senyora que
van parlant de sexe, quan ella, suposem, i no creiem que anem errats, no el
practica, ni està casada ni té fills (també defensarà la família “tradicional”,
no?, ella que no en té!). No serà que té l’autoodi inoculat a la sang? Com moltes
altres alcaldeses, presidents, secretaris, “governants” que intenten amagar el
seu “plumero”.

            La
jerarquia eclesiàstica quant anatematitza l’assignatura d’Educació per a la
Ciutadania, quan obren la boca, és per fer política, cosa que no els correspon.
També diuen que aquesta assignatura serveix per ideologitzar l’alumnat, però…
ells que fan cada dia des del púlpit?. Ah, no, el seu no és ideologia, és
religió…!  Ai, Déu meu…!

            Feu el
favor de no acudir a cap conferència d’aquest tipus i, a poc a poc, que els
conservadors, dretans, fatxes o com vulguem dir-los es vagin quedant cada
vegada més sols, fins que desapareguin.

            I per
hui ja n’hi ha prou, fins la propera.

I no és que el coneguerem gaire, però l’article que ens ha remés Paco Sanz ens sembla una manera molt digna d’afrontar al mort. Hem traduït tota la pàgina del web on es donava la noticia, on hi ha l’obituari, escrit per ell mateix quatre dies abans de morir, i un article de El Mundo del dia 14 d’abril de 1995.

   Que ho passes bé a Jamaica Javier!

   Hem posat en un tipus diferent de lletra i entre parèntesi els petits problemes de traducció que hem hagut d’afrontar, si veieu o sabeu com quedaria millor, us preguem ens ho feu arribar i ho modificarem.

2009/04/28

06:00:00 GMT+2

Somnio amb Jamaica

Javier Ortiz
ha mort aquesta matinada.

Estarem avui
dimarts 28 en el Tanatori Nord de Madrid (C/ Valdegovia, 8-10. 28034 Madrid) fins
la seua incineració, el dimecres 29 pel matí en el Cementiri de l’Almudena.

__________________________________

Deixà escrit
el seu propi obituari (24 de gener de 2007).

OBITUARI

Javier
Ortiz, columnista

            Va morir ahir de parada
cardio-respiratòria l’escriptor i periodista Javier Ortiz. Es una cosa que ell
mateix, autor d’aquestes línies, sabia molt bé que esdevindria, i que per això
va poder pronosticar, perquè no hi ha res més inevitable que morir de parada
cardio-respiratòria. Si continues respirant i el cor te bat, no et donen per mort.

Així que
així estem (bo, ell ja no).

            Javier Ortiz fou el sisè fill d’una
mestra d’Irún, María Estévez Sáez, i d’un gestor administratiu madrileny, José
María Ortiz Crouselles. Els seus avis foren, respectivament, un senyor de
Granada amb aspecte de policia -el que tal vegada es justifiqui considerant el fet
que era policia-, una senyora molt agradable i culta amb allure i cognom
del Rosselló, un honrat i discret carrabiner orensà amb habilitats de
pendolista (“aquell que escriu amb
molt bona lletra”, no sabem si hi ha correspondència catalana) i una vídua d’Haro casada en segones
núpcies amb el recent mencionat, Javier Estévez Cartelle, del qui es derivà el
nom de pila del nostre recent difunt. Si algun interès tenen tots aquests esdeveniments,
cosa que està lluny de quedar clara, és el de demostrar que, en contra del que
se sol pretendre, l’encreuament de races no millora el producte. (Observin quina
gran varietat de procedències es posà en joc per acabar fabricant a un basc calb
i baixet.)

            La infantesa de Javier Ortiz transcorregué
en Sant Sebastià, ciutat que li venia molt a mà, perquè va nàixer allà. Es dedicà
bàsicament a mirar el que hi havia pels seus voltants, en particular el pit de
les senyores -ara que ja està mort podem descobrir eixe innocent secret seu-, i
a estudiar coses tan peregrines com les ciutats costaneres del Perú, de las que
no aconseguí oblidar-se’n fins el seu darrer alè. Els jesuïtes tractaren d’encarrilar-lo
pel bon camí, però ell descobrí molt aviat que era comunista. Això frustrà del
tot la seu carrera religiosa, ja de per si poc prometedora, sobretot des que
notà amb desagrado l’interès que alguns sacerdots posaven en les seues parts
pudendes.

            El seu primer treball com a “escribidor”
(sic), aparegut en una pàgina del periòdic del col·legi, fou,
curiosament, una necrològica, amb el que cabria dir que la seua carrera com a
periodista ha resultat cap-i-cua, singular circumstància de la qual molt pocs
podrien presumir, encara en l’improbable cas que ho pretengueren.

            Als 15 anys, fastiguejat de las injustícies
humanes -algunes de les quals continuaven tenint com a referència obsessiva els
pits femenins-, decidí fer-se marxista-leninista. Els anys següents hagué d’usar-los
en esbrinar què era això que acabava de fer-se, al que contribuïren decisivament
alguns esforçats membres de la Policia política franquista.

            A partir d’aquí, es dedicà amb gran
entusiasme a cultivar el noble gènere del pamflet. Sense parar. A diari. Any rere
any. Fou canviant de punt de residència, no sempre per voluntat pròpia -ahí
mereixen especial menció les seues estades carceràries i el seu exili, primer a
Burdeos, després a París-, però jamai varià el seu infrangible afany d’agitador
polític, que ell pretenia haver adquirit, per absurd que sembli -i siga, de fet-,
en la lectura de “Els documents pòstums del Club Pickwick, d’en Carles
Dickens, i de les Aventures, invents i mistificacions de Silvestre Padarox, d’en
Pius Baroja.

            Burdeos, París, Barcelona, Madrid,
Bilbao, Aigües, Santander… Recorregué incomptables llocs i trepitjà innúmers
paratges sense parar d’escriure, erra que erra. Zutik!, Servir al Pueblo,
Saida, Liberación –i Mar, i Mediterranean Magazine-  i El
Mundo, y una dotzena de llibres, i diverses ràdios, i algunes
televisions… Per escriure, fins i tot escriví per a altres, exercint de negre
en moments de particular penúria. També ho féu de vegades per amistat.

            Mogut per la lectura del Seleccions
de Reader’s Digest i altres publicacions estadounidenques tan afeccionades
a eixe gènere d’operacions, un dia decidí calcular quants quilòmetres cobririen
el seus escrits, en el cas de col·locar-los tots en una sola llarguíssima línia
de cos 12. El resultat de l’estimació fou concloent: ocuparien la tira.

            En matèria d’amors (de la que seria
injust dir que manqués d’alguna experiència), també fou cap-i-cua. Deia que les
millors dones, les més afectuoses i les més nobles amb les qui compartí els seus
dies (sense desdenyar dogmàticament a cap altra), li resultaren la primera i l’última.
Encara que la favorita li aparegués pel mig: la seua filla Ane.

            I tot per acabar amb quelcom tan
vulgar com la mort. Per parada cardio-respiratòria, com queda dit. En fi, un altre
lloc de treball disponible. (Algo es algo). Encara com…

______

 Javier
Ortiz, escriptor i
columnista, naixé en Donostia-Sant Sebastià el 24 de gener de 1948 i va
morir el 28 d’abril en Aigües (Alacant), després de deixar escrit el present
obituari.

http://www.javierortiz.net/jor/apuntes/obituario

 _______________________________________

I, entre moltes
altres, aquesta declaració de principis:

Somnio amb
Jamaica

            Somnio amb Jamaica. Estic assegut darrere
d’una taula negra, envoltat de papers, davant d’una paret de la que pengen
fotografies de desolació i soledat, entre projectes d’articles i piles d’opinió
que em reclamen. I estic volant cap a Jamaica.

            La pantalla de fòsfor verd em mira
adusta. M’està demanant impacient la seua ració quotidiana de formats i de
claus. Però avui -¿què em passa?- només veig en ella reflexos d’ escuma blanca
sobre un mar d’un blau intens. Un mar sota el sol: sota eixe feréstec sol de
passió que il·lumina eternament el port de Kingston, en Jamaica.

            Somnio amb Jamaica. Jamaica és una illa
(no sé per què us ho conto, si ja ho sabeu); Jamaica és una illa primitiva,
anàrquica i bellíssima, amb cases de llauna que desemboquen en llargues platges
de sorra fina i blanca. En Jamaica tot està per fer, i un pot viure amb l’esperança
en la punta dels dits, pensant que tot és encara possible i que el futur existeix.
I la gent és senzilla, i els seus sentiments, espontanis i directes, i fins els
assassins són capaços d’explicar el que fan sense recórrer a teories sociològiques
o assenyats estudis de mercat: maten -ja veieu, quines coses-, i maten perquè
odien i perquè estimen, i això és tot, i ningú li pega més voltes.

            En Jamaica, el temps no compta a
penes res. La gent és tranquil·la i impuntual, i molt pocs són els qui admeten
que els imposen una cita: ells queden i, al final, apareixen, però no miren el
rellotge ni es preocupen per horaris.

            Somnio amb Jamaica, i en la Jamaica
en la qual jo somnio ningú s’alça la veu, i el soroll és només algaravia de
carrer, i els policies no fan por, encara que espanten un poc amb els sorollosos
pirops que llancen a les noies que circulen en bicicleta i a les que l’aire aixeca
les seues faldilles de mil colors.

            Tal vegada eixa Jamaica en la qual
estic somniant no existisca. Tal vegada açò que us estic contant siga només el
fruit de pel·lícules i cartells de turisme guaitant pels aparadors de les
agències de viatge.

            Mai he estat a Jamaica, i és
probable que mai la vegi. Me´s igual. Millor que siga així.

            La meua Jamaica, aquesta Jamaica en
la qual avui somnio, em val perquè és quimera, perquè ocupa l’espai del
no-aquí, perquè m’ajuda a imaginar que podríem ser altres.

            I somnio, i me’n vaig a Jamaica per a
millor sentir la meua distància davant el que veig: carrers grisos, gent
trista. I somnio amb Jamaica per a reclamar de mi més alegria, per a pensar que
tots podem trencar amb tot, que som capaços de no acudir puntuals a les cites,
de riure’ns dels estudis sociològics que expliquen la mort, de creure que l’avenir
que ens espera no està condemnat a ser de per vida un temps per al plor.

Jamaica o mort.
Vencerem.

__________________________________

 (Publicat
en El Mundo el 14 d’abril de 1995)

__________________________________

 Tres
tristos terços

            Des de fa mesos, no pocs politòlegs
(d’alguna manera hi haurà d’anomenar-nos) venim insistint en que les pròximes
eleccions europees no van a decidir qui és capaç de governar millor Europa,
sinó qui podria fer-ho d’una manera que fóra menys dolenta per a cada votant
que la dels seus adversaris. És com si cadascú només pensés en el mode en el
que les coses vagin a anar de la forma menys desastrosa possible: no de cap que
podés ésser qualificada d’acceptablement bona. Són els dos terços que pensen: “Qualsevol
cosa menys el PP”, o bé: “Qualsevol cosa menys el PSOE”. L’últim terç el formen
els qui no es donen per concernits. Dintre d’aquests, uns se senten superiors,
altres inferiors i altres indiferents.

            En realitat van a ser les eleccions
europees més pobletanes.

            No hi ha una vertadera visió
continental d’allò que les eleccions teòricament pretenen. Hi ha, com pot veure’s,
tres terços, però cap està a la altura de las circumstàncies.

            Escolto i llegeixo a Rajoy, Montoro i
altres aspirants a tornar a la Moncloa que, si els socialistes continuen
decidint sobre la política econòmica europea, Espanya es va a morir d’inanició.
Els d’enfront responen tres quarts del mateix aportant la mateixa quantitat i
el mateix pes en argumentació a l’hora de donar suport a  les seues paraules: cap.

            Aposto triple contra senzill a que
Mayor Oreja seguirà amb les seues monografies sobre ETA, a que Jáuregui entrarà
al drap i a que als altres no ens quedarà sinó aguantar-los a tots. A tots, llevat
de a nosaltres mateixos que, per suposat, continuarem tenint raó.

__________________________

(Publicat en
Público el 28 d’abril de 2009)

 __________________________

Un article recomanat per l’amic Àngel Canet (el teniu enllaçat a “Col·legueig” a la columna de la dreta) del diari EL PAÍS del dia 25 d’abril, escrit per Manuel Rivas, mestre del conte i president de la plataforma galega “Nunca Mais” . Un altre dia hi farem un apunt d’aquest fantàstic autor d’històries com les recollides a “Què vols de mi amor?” on es troben les tres que s’integraren en la pel·lícula “La llengua de les papallones”.

   També ens ha semblat interessant l’article, perquè podem comprovar com veuen des de fora de la nostra terra al “nostre” president i les seues “amistats”.

I un ou.  Manuel Rivas.  EL PAÍS 25 d’abril.

El gran
enigma d’Espanya en aquests moments és la naturalesa d’un afalac en el que el regalador
s’ha passat vint pobles. Eixa és l’expressió d’admiració agrimensora que usa la
esposa del senyor Camps, president de la Comunitat Valenciana, per a referir-se
a l’obsequi nadalenc que li feu arribar Álvaro Pérez, sens dubte més conegut
com El Bigotes.

            En aquest país, i per a abreujar,
tan aviat et posen en un reliquiari com t’immortalitzen a cinc columnes i en
negreta amb un àlies vulgar, de trencacantons. Crec que no s’està fent justícia
amb aquest personatge. Vint pobles són molts pobles. Revela una generositat cadastral,
un desenfreno geopolític, un frenesí topogràfic, que contrasta amb l’avarícia
algebraica amb que li respon el poderós Camps: “Jo també t’estimo un ou”.
¿Un ou? ¡Vint pobles per un ou! Al marge del que dicti la justícia, estem davant
un clar episodi de sadisme minimalista.

            El nostre home es desfà per subministrar
vestits planxats, a
mida, amb entreteles, per a que els caps polítics vagin com pinzells, sense
aquelles arrugues autogestionades que introduí l’esquerra en la primavera de la
transició per a sabotejar el protocol. És clar que, en matèria de disseny tèxtil,
el fi justifica els mitjans. I ahí està El
Bigotes, un Maquiavel de l’excel·lència, construint el poder vestit a
vestit. Tal vegada els compliments nadalencs tinguin semblant naturalesa.
¿Quines estrenes poden excitar avui a l’entorn del poder? Parlen d’una polsera.
No. Ha de ser quelcom més. Alguna cosa misteriosa. Álvaro Pérez aconseguí eixe tresor
després de passar-se “vint pobles” de la Terra Mitjana. Ahí està la
clau. Sense voler, l’esposa de Camps revelà l’enigma. El que li cremava en la
mà era l’anell del Senyor dels Anells. L’Anell del Poder. L’Anell Únic.
No sabem on el trobà El Bigotes. Però això explica que estigués tants anys
invisible i en primera línia.

La Roser Giner (Chào ong Viet Nam, aquí a Mesvilaweb) s’ha afegit a aquests que ens anomenem nosal3, fent-nos arribar un article del diari EL PAÍS del dia 25 d’abril. En obrir-lo, de primeres ens quedàrem una mica decebuts, ja que per a eixe dia pensàvem que podria ser un article sobre les llibertats perdudes allà pel 1707. En llegir-lo, però, ens adonàrem que era un molt bon tema, ja encetat per l’amic Òscar amb el seu escrit “La crisi de sistema”, així que ens hem decidit a traduir-lo. Va per tu Roser, i gràcies!.

   Com creiem que la Roser deu ser de més amunt que nosal3, hem utilitzat un registre de la llengua que s’apropa més a les vos3 maneres de parlar.

Pare, pare, mare, mare.

                Tinc un
amic, abans ple d’il·usions, que ja no sembla albergar cap il·lusió. En
quedar-se sense ocupació i no poder pagar la hipoteca del pis, és a dir, en no
poder pagar la seua esperança, ha hagut de mudar-se a la vella casa dels seus
pares, emportant-se amb ell les runes sentimentals: el llit matrimonial, la
vaixella de la boda, alguns llibres que marcaren la seua vida i no sap on
ficarà. L’han acompanyat, és clar, les més netes realitats sentimentals: la
dona, els fills i l’únic animal que dormí amb ells, és a dir, el gat. Per cert
que el gat, fidel als seus records, no volia moure’s de la casa.

                A aquest
cas, que no és únic, s’uneixen altres dos: són molts els fills ja majors que no
s’emancipen perquè l’economia exterior no sembla oferir-los res, excepte por. I
són molts els fills majors que mengen cada dia a casa dels seus pares,
senzillament perquè ells no poden pagar-se un plat. Per tant, em permet exposar
una primera realitat: hi ha una generació de pares majors que a la força ha de
mantenir-se en forma, encara que les empreses pugnen per jubilar-los quan més
aviat, millor. I una segona realitat: aquesta és segurament la primera generació
de la història en què els fills viuen pitjor de com vivien els seus pares.

                Per suposat,
qualsevol lector em pot desmentir. “Vegi vostè”, em diran per exemple, “si els
xiquets de la quinta del biberó, que
moriren a la batalla de l’Ebre o es doblaren de fam en la Barcelona de la postguerra,
no vivien pitjor que els seus pares, qui, de qualsevol bandera que fossin,
tingueren almenys treball, pa i esperança”. Això és cert, i Espanya no recuperà
fins a finals dels cinquanta el nivell de 1935, però en l’entremig hi hagué una
guerra que ho va destruir tot, i les guerres enfonsen les estadístiques, encara
que aixequen algunes banderes.

                No vaig
a oblidar -entre altres coses perquè les vaig viure- èpoques d’una Barcelona paorosa:
racionament, gana, tuberculosi i xiquetes que es prostituïen per un dinar. Perquè
a Barcelona, com hui, també hi havia molta gent rica que a més, com ara, solia
rebre ajudes de l’Estat per a que el país “surés” (ja saben vostès la frase “si
jo dec un milió, tinc un problema; si en dec mil milions, el té algun altre”). I
tampoc oblido la gent sense pis i els rellogats amb dret a cuina, és a dir, amb
assegurança de batussa.

                Molta gent
jove esperava a la sortida de les estacions per a portar maletes, o a les
portes dels hotels per baixar-les del taxi. Estic disposat a anar més lluny en
aquesta escala de calamitats i pensaments dolents: en el París dels cotxes de
cavalls també hi havia molta gent a les estacions esperant poder carregar els
equipatges, i els qui es quedaven amb les mans buides suplicaven al cotxer que
els diguessin on anaven, per a així poder descarregar l’equipatge a l’arribada.
Açò significa córrer tot París a peu, darrere el cotxe.

                Però els
pares que hagueren de fer això veieren -almenys la vida els donà alguna cosa-
que els seus fills no havien de fer-ho: al contrari, els fills els podien
mantenir a la seua vellesa. Eren una mena d’assegurança de vida. Durant segles,
la gent del camp posà en els fills la mateixa esperança que havia posat en la
terra, sabent que continuarien el treball que ells no anaven a poder fer. Durant
la història de la humanitat, llevant les èpoques de guerra, cada generació ha
anat pujant un esglaó més que l’altra.

                Ara és
tot el contrari: la nostra generació de joves és la que ha baixat un esglaó,
senyal de que alguna cosa estem fent malament, molt malament, en aquest país on
cada quatre anys hi ha un partit disposat a salvar-nos la vida. Amb l’agreujant
de que alguna cosa comencem a fer malament els pares: haver donat als nostres
fills una educació hedonista, segurs que tot anava a anar bé i convençuts -això
és bo- de que el cor ha de ser gran.

                Tot està
sortint al revés del que manen el progrés i fins i tot la lògica, de forma que d’alguna
manera seguim sense fer-ho bé. Pel contrari, hi ha qui aprofita per acomiadar
personal, prejubilar-lo (i deixar-lo mort, davant un televisor) i demanar que l’Estat
sigui el seu client i li compri blocs de pisos. Tal vegada estem en un món
esgotat que comença a retrocedir, de manera que fan falta idees. Confesso que,
després de després de rumiar-m’ho molt, no en tinc cap, i si en tinc alguna va
contra la llei. Tal vegada, vostè, amic, pensant, en tingui alguna, d’idea;
però això sí, demani abans que el facin ministre.

Perquè ens ha interessat molt tot el que hi diuen els autors de les dues columnes (bé, un és un article i l’altre una columna), Antoni Gutiérrez-Rubí i Manuel Saco, titulats respectivament “El Papa digital” i “El fi de la innocència”.

   Que ho passeu bé!

Pàgina 5 del
diari PÚBLICO del dilluns dia 20 d’abril.

“Hi ha qui creua el bosc i només veu llenya per al
foc” Lev Tòlstoi.

            Domini públic.

            EL PAPA DIGITAL.

Antoni
Gutiérrez-Rubí.- Assessor de comunicació.

            Joseph Ratzinger celebrà ahir quatre
anys des de la seua entronització com a Papa Benet XVI, justament 50 anys
després que Joan XXIII convoqués el Concili Vaticà II provocant el moviment
d’obertura i conciliació més important de la història de l’Església catòlica.
Ratzinger fou servidor de Joan Pau II des del 1981 i nomenat per ell prefecte
de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Benet XVI aconseguia, per primera
vegada i després de 256 pontífexs, que el responsable de la litúrgia vaticana
fóra escollit Papa, concentrant en ell els tres pilars de l’Església catòlica:
litúrgia, dogma i jerarquia.

            La seua trajectòria explica, o ajuda
a comprendre, moltes de les claus del seu pontificat i de la seua obsessió i
determinació per explorar i ampliar les fortaleses comunicatives de l’Església,
que es veu sotmesa a una profunda tensió entre la tradició mil·lenària de la fe
i la nova societat del coneixement del segle XXI. El seu mandat es presenta com
un pèndol que va de l’extrem d’una certa involució doctrinària i d’obertura, a
l’altre extrem, caracteritzat per una profunda actualització de mitjans i
recursos per a la presència pública de l’Església. Veiem algunes iniciatives
recents.

“LA PARAULA DE
DÉU” per Internet.- L’octubre
de 2008. el Papa obria el XII Sínode de Bisbes a Roma amb un discurs en el qual
proclamava la solidesa i estabilitat de la paraula de Déu front a la
incoherència i volatilitat del capitalisme. “En l’ensorrament dels grans bancs
els diners s’esvaeixen, no són res […] Només la paraula de Déu és una
realitat sòlida”. Els bisbes coincidiren en la importància de fomentar la
divulgació de la Bíblia i demanaren que la “veu de la paraula divina ressonés a
través de ràdios, canals d’Internet de difusió virtual, Disc Compacte, DVD i
iPod”.

UN CANAL EN
YOUTUBE.- El Vaticà signava
recentment un acord amb Google per a llançar el seu propi canal de vídeos en
YouTube (sense permetre les descàrregues), amb les notícies, imatges, vídeos i
discursos del Papa Benet XVI. A l’acte de presentació del projecte, el passat
23 de gener, el pontífex declarava en el seu primer missatge que és encoratjador
veure com sorgeixen “noves xarxes digitals que tracten de promoure la
solidaritat humana, la pau i la justícia, els drets humans, el respecte per la
vida i el bé de la creació”. En la seua primera setmana de funcionament, el
canal registrà 740.000 visites.

UN DIARI QUE
ES MODERNITZA.- El diari L’Osservatore
Romano, amb més de 147 anys d’història, es transforma, de la mà del nou
director , l’historiador Giovanni Maria Vian, que, des de la seua incorporació
fa poc més d’un any, ha fitxat a nous col·laboradors que l’ajuden en la seua
missió. Benet XVI li va fer una petició concreta basada en tres objectius: més
informació internacional, més atenció a Esglésies orientals i més dones entre
les seues autores. El diari, amb fama de ser un dels “menys llegits i més
citats del món”, ha canviat de look: encara que continua oferint-se en
italià, publica edicions setmanals en altres idiomes i també té un web.

UNA MARATÓ
BÍBLICA.- El corresponsal
cap de la RAI al Vaticà, Giuseppe de Carli, va tenir una idea que s’ha
convertit en tot un èxit d’audiència i participació mai vist. El directe més
llarg de la història de la televisió italiana, una emissió non stop
durant set dies i sis nits, amb la lectura -en veu alta i per torns- dels 1,141
fragments de l’Antic i el Nou Testament, que comptà amb la participació de més
de 1,250 lectors en la basílica romana de la Santa Creu de Jerusalem. Des del
Papa (qui inicià el programa), passant per famosos del món del cinema o la
política, a ciutadans anònims de distints països, religions, condicions socials
i realitats personals. “Una meravellosa experiència que ha tornat la Bíblia a
les cases”, en paraules del secretari d’estat del Vaticà, Tarcisio Bertone.

NOUS
LLENGUATGES I SENSIBILITATS, VELLS DOGMES.- El Vaticà està modernitzant el llenguatge i els
mitjans però, al mateix temps, endurint la doctrina, com amb Dignitas
Personae (la dignitat de la persona) –
la nova instrucció sobre qüestions bioètiques -, presentada a finals del 2008. En
eixes dates, el Vaticà posava en marxa, per primera vegada, panells solars per
a produir energia neta (2.400 panells fotovoltàics que produeixen 300 KWh
anuals d’energia solar per a l’enllumenament, calefacció i aire condicionat de
diferents edificis). El Papa verd es va atrevir a dir – durant una
recepció nadalenca als membres de la cúria – que es ncessita una
“ecologia que salve a les persones normals de l’amenaça dels homosexuals”, criticant
també el canvi de sexe dels transsexuals.

            El Papa digital, ecològic,
mediàtic… és a la vegada, un líder religiós que ha endurit el missatge de
l’Església. Revolució digital i involució dogmàtica sembla ser l’aposta de
Benet XVI, que considera les noves tecnologies com un “veritable do per a la
humanitat”  i un canal per a la
comunicació, mentre adverteix que la persona s’aïlla quan el desig de connexió
virtual es converteix en obsessiu.

            Diu el portaveu del Papa, Federico
Lombardi, que “Sa Santedat desitja trobar als homes allà on es troben” i amb
eixa intenció va programant les seues “xarxes”. Benet XVI modernitza l’Església
per als escenaris 2.0 mentre s’atrinxera en la doctrina més conservadora. Sap
el que es fa: no en va, ha estat cap de la litúrgia durant molts anys. Benet
XVI és un Papa del món de hui per a un Regne que no és d’aquest món. A Déu
pregant i amb el ratolí picant.

A la columna de la dreta trobem
aquest altre article, que podríem enllaçar una mica per referents a l’anterior
de Murakami.

            Foc amic

            EL FI DE LA INNOCÈNCIA.

Manuel SACO

            Fer-se adult és una experiència
traumàtica. Estrenem la vida plorant, segons anem eixint del si matern, i
travessem l’adolescència (que ve del verb llatí adolescere, patir)
trobant a faltar el confortable paradís perdut que fou la infantesa. A partir
d’ahí tot és nostàlgia, és com un continu emigrar cap a terres estranyes. El poeta
alemany Rainer Maria Rilke ho deia molt més categòricament: “la vertadera
pàtria de l’home és la seua infantesa”.

            Però la infantesa és una il·lusió
òptica que amaga el fet terrible que Stalin, Hitler, Franco, Pinochet o Pol Pot
també foren uns xiquets encantadors que gaudiren de la seua petita i feliç
pàtria abans d’amargar-nos la pàtria col·lectiva als altres.

            Per això pel·lícules romàntiques
acaben justament on comença la infantesa de l’amor dels protagonistes. Una hora
més de pel·lícula, i acabem veient a Julieta, en un toll de sang, assassinada
de diverses punyalades pel seu estimat Romeu.

            El matrimoni arriba a la seua
maduresa el dia del divorci, com esdevingué amb la jove llei de matrimonis
homosexuals: fins que no es plantejà la primera demanda de divorcis entre gais,
la llei vivia en la infantesa. Ara per desgràcia, ha fet un pas endavant en el
seu procés de maduresa, després de saber-se el cas d’un home assassinat pel seu
marit. D’aquesta manera ja tot és normal.

            I si ho traslladem als partits
polítics, ni et conte, com el trànsit a la maduresa del partit de Rosa Díez. A
la primera dissensió, porgà la Coordinadora Territorial d’Aragó per demanar
llistes obertes. És la fi de la innocència. Només a un polític primerenc se li
ocorre demanar tal cosa en el si d’un partit.

Nou lliurament d’escrits que cauen a les nos3 mans i que ens fan reflexionar. Us traduïm els articles per poder gaudir-los en la nostra llengua.

   I podeu participar a:
http://blogs.publico.es/asuntos&cuestiones

Asuntos&Cuestiones:
Assumptes i qüestions: Público 19 d’abril.

Gran Wyoming

El dret a l’educació

            El senyor Cañizares, arquebisbe
administrador apostòlic de Toledo i prefecte de la Congregació per al Culte
Diví i Disciplina dels Sagraments, afirma en una carta als col·legis de la seua
diòcesi que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania “no pot ni deu
impartir-se als col·legis tal i com està configurada en el Reial Decret”.

            Les lleis que ixen del Parlament són
d’obligat compliment per a tothom, fins i tot per als qui a més, es regeixen
per la llei divina. Un òrgan que està en íntima connexió amb l’Administració
que promulga aquestes lleis i que rep una desorbitada quantitat de milions tan
per via directa com a través de la disfressa que suposa allò de la casella de
l’imprès de l’I.R.P.F., on es sostreu part del pagament a la Hisenda Pública
per a  sufragar un assumpte privat, no
pot ordenar als seus que infringeixen la Llei. No poden incitar al delicte. Mai
han destacat en quin punt o coma aquesta assignatura ataca la seua doctrina, no
volen delatar-se, però cada vegada que hi ha un nou cas de violència de gènere,
agressió a indigents, exaltació de l’homofòbia o publicació d’embarassos entre
adolescents, es conclou que la solució parteix de la mateixa base, de
l’educació.

            La pilota està al terrat de
l’Administració, la mateixa que condemnà fa uns dies a una dona musulmana per
casar contra la seua voluntat a una xiqueta de 14 anys amb un senyor major i
obligar-la a mantenir relacions sexuals amb ell, emparant-se en un dret
religiós. La llei ens obliga a tothom, senyor Cañizares, independentment del
nostre credo. No es pot adaptar a cada creença concreta, ni tan sols en el seu
cas, que professa la vertadera.

Un altre article, que ens envia el nostre amic Òscar una altra vegada de Juan José Millás al diari Levante-EMV i que traduïm per a gaudi de l’afició.

   També ens ha enviat un article seu, que us el penjarem més endavant i amb el seu permís, per suposat.

Levante EMV, 15 d’abril

 Juan José Millás

            Quan vaig començar a escriure per a
la premsa, m’encarregaven els articles per folis. Envia’m quatre folis sobre “La
bombona de butà”, o tres folis sobre “Els brasers de carbó”, deia el redactor en
cap. I u s’asseia a la taula i martellejava la màquina d’escriure fins arribar al
tercer foli, o fins el quart, segons la demanda. Et pagaven també per folis, és
clar. Quan escrivies tres i mig, arrodonien cap a dalt o cap a baix en virtut
de consideracions que ningú, mai, m’explicà. Però un dia ens aixecàrem del llit,
sonà el telèfon, i ens demanaren un article de “x” paraules. Déu meu, u no tenia
ni idea de quantes paraules entraven en un foli, com no tenia ni idea dels
percebes que entraven en un quilo. Durant una època de la meua vida ni tan sols
sabia que existien els percebes (ni les paraules). De manera que u començà a fer
equacions o regles de tres fins que trobà amb la relació existent entre una
cosa i l’altra.
            Passà el temps i un dimarts qualsevol
sonà el telèfon i et demanaren l’article en caràcters. ¿En caràcters?, preguntares
incrèdul. Sí, senyor, en caràcters. ¿Però com pretens que compte els caràcters,
que és pitjor que comptar llenties?, vas insistir. Aleshores de l’altra banda
del telèfon t’explicaren que hi havia en l’ordinador una ferramenta que s’encarregava
de comptar-los. L’ordinador, al qual t’acabaves d’incorporar, era una andròmina
plena de racons desconeguts, de raconades, de secrets. ¿A qui se li anava a ocórrer
que tenia també eixa capacitat obsessiva de comptar les lletres i els signes de
puntuació? Doncs la tenia perquè així era el seu temperament. Al principi d’aquesta
nova etapa, u comptava els caràcters sense tenir en compte els espais, doncs
consideràvem que el buit mancava de valor. Però, vés per on, un dia et trucà el
redactor en cap i et va dir que els espais també es tenien en compte. Com en la
música, on els silencis són allò realment important.
            Amb els percebes, ja citats,
ocorregué un procés semblant. Es començaren a comprar per quilos, després per quartes
i estem a punto de comprar-los d’un en un. Però això és perquè els percebes s’han
posat pels núvols. Les paraules, no obstant, i malgrat administrar-les en
caràcters, valen cada dia menys.

Vist que us ha agradat la traducció d’un article d’un diari, anem a encetar una nova categoria: Traduccions d’articles de premsa, on classificarem les notícies que ens interessen i que traduïrem dels diaris, i sempre que no puguen estar incloses en altres categories (per exemple, lectures, com l’anterior).

   I comencem en un article aparegut el 29 de març a la secció de “Naturaleza” del diari Levante-EMV, on es dóna notícia del descobriment, per part del nostre amic Vicent Boix, de l’orquídia donada per desapareguda a la Ribera Alta el 1996: Serapis lingua.

   La foto que il·lustra l’apunt és també del Vicent Boix. Afegim, en adjunts, una pintura de la flor de la Serapis lingua, feta per Mila, cònjuge del Vicent.

LEVANTE-EMV Diumenge 29 de març.  Secció: NATURALESA.

Una orquídia extingida
el 1996 floreix de nou a la Ribera.

Un forestal troba en un espai natural
de la comarca dues poblacions que sumen gairebé un centenar d’exemplars
d’aquesta flor salvatge.

Teresa-Juan Mompó – Alzira.

            L’orquídia Serapis lingua creix de nou a la Ribera Alta. El guarda forestal de
l’Alcúdia, Vicent F. Boix, ha descobert dues poblacions d’aquesta espècie
d’orquídia, que es va donar per extingida en el País Valencià el 1996, en un
espai de la Ribera Alta. Quasi un centenar de plantes componen aquest dos
grups. L’any passat, a finals de maig, durant un passeig per una zona de
muntanya, Boix va descobrir aquestes orquídies les quals estaven al final de la
seua floració. La seua tija mesurava prop de 35 centímetres, cada peu comptava
amb un parell de flors i es trobaven agrupades en dos grups de quaranta plantes
un, i prop de mig centenar l’altre.

            Dintre de poques setmanes, Boix té
previst tornar al lloc on detectà la presència d’aquestes poblacions d’orquídia
Serapis lingua per comprovar el seu
estat. Segons ha comentat a Levante-EMV, l’augment del nombre de porcs
senglars, especialment durant els dos darrers anys, representa un gran risc per
a les poblacions d’orquídies -àmpliament esteses per la comarca- doncs als
porcs els agraden molt les cebes subterrànies de les quals germinen aquestes
plantes. Els porcs senglars, juntament amb l’acció de l’home (l’avanç de les
urbanitzacions, l’entrada devastadora en zones de muntanya…), són els
principals enemics de les orquídies valencianes, que es caracteritzen per la
seua reduïda grandària, així com per les seues flors vistoses i, en ocasions
realment espectaculars.

            L’orquídia Serapis lingua està bastant estesa per tota la península ibèrica.
En al País Valencià se la va donar per desapareguda el 1996. La planta es
caracteritza per la seua tija erecta, de color verdós i amb ratlles rogenques
en la part inferior i l’altura de la qual oscil·la entre els 8 i el 55
centímetres. Solen comptar amb entre 4 i 7 fulles, que són alternes, verdes i
sense taques i estan disposades de forma helicoïdal. Una espiga $que té  entre 2 i 6 flors, de pètals i bràctees
punxeguts i de color púrpura i violaci, corona la planta. Floreix d’abril a
juny. A l’igual que la resta d’orquídies salvatges valencianes, l’orquídia Serapis lingua està protegida i la seua
recol·lecció dels espais on es reprodueix està, per tant, prohibida.

Afegim més dades,
servides per Vicent Boix:

Etimologia: de serapis
(déu egipci de la fertilitat); nom que fou emprat pels grecs per a designar una
orquídia considerada afrodisíaca. El nom de lingua
prové del llati lingua (llengua), per
la gran semblança del label amb una llengua.

Distribuïda per tota la regió mediterrània. En el territori
valencià fou detectada una població, en el litoral, que fou greument agredida
por l’urbanisme, fins el punt de declarar-la provisionalment com extinta.