17/01/2010

Manuel Castells

“El poder està en les
ments”

Text d’Álex Rodríguez

Foto d’ Àlex Garcia

        El sociòleg
Manuel Castells, catedràtic emèrit en Berkeley (Califòrnia) i director del
Internet Interdisciplinary Institute en la UOC (Barcelona), ha dedicat la major
part de la seua obra a l’estudi de la societat de la informació, analitzant els
canvis econòmics, socials i culturals que estan transformant el món a gran
velocitat.

 “Internet té un
efecte profilàctic, ens impedeix mentir-nos-en a nosaltres com a societat, i per
això molta gent té por a Internet, perquè es té por a si mateixa”

         Sempre
s’ha dit que la premsa, a la qual hui gairebé tothom veu amb un futur incert, és
el quart poder. Ho és? El sociòleg Manuel Castells (Hellín, Albacete, 1942),
que aborda aquesta qüestió en el seu últim llibre, titulat “Comunicación y
poder” (Alianza Editorial), analitza durant dues hores aquesta i altres moltes qüestions
en una conversa mantinguda amb Magazine.

        Què és comunicació i què és poder?
         Comunicació és compartir
significat a través de l’intercanvi d’informació, i poder és la capacitat d’algunes
persones, organitzacions o institucions de fer que altres actuen de forma que afavorisca
els interessos i els valors dels qui tenen el poder.

        El poder vol apropiar-se de la
comunicació?
         El poder s’exerceix a través de
la comunicació. El poder és una relació, no és una cosa, no és un ens. No hi ha
el poder desencarnat, hi ha gents, institucions que estableixen una relació de
poder, no és que el poder controle la comunicació o els mitjans de comunicació.
Però s’exerceix a través de l’espai de la comunicació.

        Com?
         El poder, fonamentalment, té dues
formes que se solen combinar. Una, la coacció, l’obligar legalment o il·legal per
la possibilitat d’exercir violència o intimidació. L’altra es influir les
ments, influir en el que pensem perquè determina el que fem. Ço és, el poder
està en les ments. En les nostres societats és aquesta segona forma de poder la
que és decisiva. Tot depèn de com pensem, dels senyals que rebem en el  nostre cervell i com els processem. I aquests
senyals ens arriben de l’entorn de comunicació. Els mitjans de comunicació són l’instrument
per a organitzar eixe entorn de comunicació. Qui siga capaç de dissenyar i fer
funcionar en un sentit o altre el procés de comunicació socialitzat –la
comunicació que puga arribar a tothom- té una de les claus del poder.

        El control de les ments… pot arribar a
ser inquietant. És alguna cosa del que va poder ocórrer durant la guerra d’Iraq,
on tota una nació responia en funció d’un doble missatge: la por al terror i el
patriotisme?
         Exacte.

        És molt inquietant que algú puga
controlar els ressorts de la ment d’un país sencer i que el puga conduir a
actuar como vol.
         Absolutament. Però, és clar, es va
poder actuar així perquè la por està ja en les nostres ments. No és només que ens
inciten la por. És que si tu has patit un atemptat terrorista, t’han volat el
centre de la teua ciutat més important i han mort 3.000 persones, tens por. I
si després et diuen que et van a exterminar, enverinar…, doncs tens por. En
acabant hi ha una manipulació política, clarament documentada ara, que afecta
en part als mitjans de comunicació que reben i publiquen històries que no són
vertaderes. Açò activa els mecanismes de por en la ment de les persones i la possibilitat
de ser manipulades. Però l’interessant de les societats és que els processos són
oberts; també es poden activar altres mecanismes: l’esperit crític, l’esperança,
la solidaritat, etcètera. I com els processos són oberts, a més del cas de la
guerra d’Iraq, també podem assenyalar altres casos; per exemple, que un règim
aparentment controlat i indestructible com el dels ajatolàs en Iran és posat en
qüestió i trontolla per la mobilització espontània de xarxes de comunicació a
través d’Internet. És un moviment que, òbviament, no derroca un règim repressiu,
però el posa en qüestió. Per tant, jo diria que la capacitat d’intervenir en les
ments de les persones es extraordinària en el món de la comunicació digital,
multimodal i omnipresent.

        Dos exemples radicalment diferents. Què
val més, el bé per assolir o el mal que es puga generar?
         Independentment de l’avaluació
que puguem fer, eixe és el nostre món. Vivim en eixe món de comunicació i de xarxes
de poder que s’organitzen a través dels sistemes de comunicació. Una qüestió és
què podem pensar i com ens podem situar en eixe fenomen i una altra cosa és
reconèixer el fenomen, perquè hui per hui la gent pensa que rep tota la
informació i després decideix. Açò és irreal. La neurociència ha demostrat que
treballem a partir d’emocions i sentiments. Per exemple, hi ha cinc vegades més
probabilitat d’enregistrar una informació que coincideix amb el que ja pensem
que una informació que contradiu el que ja pensem.

        El poder vigila la gent, però ara també
se’l pot vigilar a ell.
         Sí, però no el poder, els
poderosos: són persones, són organitzacions, no és quelcom abstracte anomenat
el poder.

        Qui té el poder? Té nom i cognoms o és
alguna cosa abstracta?
         No, tot és molt concret, són els
que tenen major capacitat d’intervenció en l’espai de la comunicació i de vegades
són àmplies xarxes espontànies per mòbils o per Internet. Per exemple, en el
cas de l’11-M del 2004, en realitat del 12 i 13 de març del 2004, els qui canviaren
les relacions de poder foren les persones que construïren i organitzaren
manifestacions i protestes espontànies denunciant el que ells percebien com a
mentida… Tenien més poder que tota la televisió pública, perquè canviaren el
sentit del vot. És un bon exemple per a mostrar que no és sempre el poder
vertical.

        És Internet una ferramenta d’obertura i
democratització?
         D’increment de la llibertat, perquè no s’ha
de mitificar Internet. Internet és una plataforma de comunicació lliure i molt
difícil de controlar. Però els usos de la llibertat no depenen d’Internet. Es pot
utilitzar la llibertat per a subvertir la llibertat. Per exemple, la idea de
que les empreses mediàtiques controlen Internet perquè posseeixen YouTube,
MySpace, Facebook… en realitat no és tan així, perquè les plataformes són de
comunicació lliure, i si les empreses tallen eixa comunicació lliure, la gent
se’n va a la del costat, a una altra plataforma de comunicació o creen una altra
de nova. MySpace i YouTube han de permetre una gran llibertat en l’espai de
comunicació perquè, si no, perden usuaris. Es tracta d’una comercialització de
la llibertat. Vendre possibilitat de comunicació lliure. El que la gent siga lliure
al comunicar no garanteix el que la gent va a fer amb eixa llibertat. Un dels
temes més interessants d’Internet és que ens obliga a descobrir qui som
realment perquè el que fem en Internet és el que realment la societat és. És el
nostre espill en la història.

        Qui som?
         En Internet hi ha de tot: gent
heroica disposada a lluitar i a morir per la llibertat i la solidaritat amb els
altres i gent disposada a organitzar una banda racista o un yihad islàmic. Som
àngels i dimonis. I en quina proporció, depèn dels moments. Ningú està lliure
en un moment donat de ser xenòfob. Ningú és racista, però quan et pregunten si et
dona igual que la teua filla es case amb un àrab, aleshores molta gent respon
que no. En eixe sentit, Internet té un efecte profilàctic perquè ens impedeix
mentir-nos-en a nosaltres com a societat, i per això molta gent té por a Internet,
perquè es tenen por a si mateixa.

        Sosté que l’únic risc d’Internet som les
persones perquè es viu en un món superdesenvolupat tecnològicament però subdesenvolupat
èticament. Una tecnologia sense ètica és molt perillosa.
         Sí, però el que passa és que el
geni ha eixit de l’ampolla. La tecnologia no l’anem a parar ni l’anem a canviar.
Millor ens reparem  nosaltres mateixos.
Però, efectivament, ha hagut un deteriorament ètic. Ha hagut una individualització
total dels projectes personals i un afebliment de les institucions tradicionals
de control social sense que n’hagen sorgit de noves. No és que jo vaja a defensar
la família tradicional, la religió tradicional o l’Estat tradicional…, però
tot això s’ha afeblit. La globalització ha afeblit en la pràctica el poder dels
estats nacionals, el procés de secularització en el nostre àmbit ha minvat els
controls d’una moral religiosa, la crisi del patriarcat en la família ha fet
que hi haja una gran inseguretat en les relacions personals i una ruptura real
de la disciplina tranquil·la i sistemàtica dels xiquets i dels joves dintre de
la família. Totes les institucions que asseguraven una certa estabilitat han deixat
pas a una individualització: jo i el món. Jo amb les xarxes que jo em construïsc
en el món.

        Hi ha una trencament.
         S’han trencat en certa manera els
llaços comunitaris de les societats. En aquest sentit, el que pot ser una ètica
individual ja no és ètica, perquè ètica és la referència a uns principis comuns
que s’accepten. Açò ha estat amplificat enormement per un model de creixement
econòmic i d’organització econòmica que la gent anomena capitalisme, però que jo
crec que és insuficient perquè hi ha molts tipus de capitalismes. La història
de que el capitalisme en general perverteix els valors ètics és una història
totalment ideològica, però el que sí ocorre és que el tipus de model d’organització
econòmica que hem viscut en els últims 15 o 20 anys sí que maximitza la idea de
que tot m’està permès amb tal de guanyar diners, independentment del que li passe
a l’empresa. I als clients. La criminalització d’una part del capitalisme també
és fonamental. S’han constituït multinacionals del crim, en part lligades a la
descomposició de sistemes com el soviètic, en part lligades a la reacció en molts
països pobres on es considera que l’únic negocio possible és el crim, la
prostitució o la tracta de xiquets. A partir d’ahí es genera un tot val, i si a
eixe tot val li endollem una tecnologia tan potent com és Internet, la capacitat
de connexió mòbil en el món sencer, una xarxa global de transport aeri, una xarxa
de comerç marítim informatitzat que comunica totes les economies…, tindrem un
problema molt seriós. I açò no se soluciona controlant Internet. Primer, perquè
no es pot controlar, i segon, perquè seria perdre l’instrument bàsic sobre el
qual funcionen la societat de la informació i l’economia del coneixement. Seria
com intentar controlar les barrabassades del capitalisme o de l’estatisme soviètic
tallant l’electricitat. El rearmament moral tant de l’empresa com de la
política és més important que mai perquè la capacitat tecnològica de desenvolupar
projectes potents és tan enorme que sense un control estem anant cap a la
desintegració del teixit social.

        Quina seria la seua recepta per
a evitar-ho?
         Per a començar, s’ha parlat molt malament
dels governs i de la política, i alguna cosa hauran fet…

Carta oberta al president Camps

MARGA SANZ 21/01/2010

            La decisió presa pel seu Govern de
continuar amb els enderrocaments en el barri El Cabanyal no té precedents. El
Consell ha empunyat de nou la seua majoria absoluta per a eludir qualsevol
escrúpol ètic i legal en la presa democràtica de decisions i, per a sorpresa de
la ciutadania, ho ha fet incorrent en una contradicció política majúscula,
vergonyant. La seua decisió per “decretàs” de continuar amb la prolongació al
mar de la avinguda de Blasco Ibáñez obre, en realitat, una alarmant via d’aigua
en les institucions, doncs desoeix les màximes veus del dret: d’una banda al
ministeri -la veu superior que el commina a paralitzar els enderrocaments- i, d’altra
banda, a la mateixa veu dels valencians, representada per l’únic decret que
protegia el barri des de 1993 i que el seu Govern ha necessitat tombar, aixafant
la seua mateixa legalitat.

·        
webs en castellà

·        
en altres idiomes

            Senyor
Camps: la curta distància que hi ha entre Blasco Ibáñez i El Cabanyal-Canyamelar
-eixa que les seus excavadores pretenen aplanar enderrocant un barri- simbolitza
molt més que la memòria històrica d’un poble o els drets consuetudinaris d’uns
veïns… Destruint un dels centres històrics més importants de València, una
franja de ciutat, vostè arrambla amb la separació de poders que assegura el
correcte funcionament de la democràcia. El Govern valencià, el seu Govern, recorre
a l’estratègia carrinclona de la drecera pseudo-legal per aplicar in
extremis una decisió unilateral. Al deixar d’existir Bé d’Interés
Cultural -¿veritat?- deixa d’existir l’espoli. I tot això a pesar que no té cap
informe de cap institució que avale la descatalogació d’El Cabanyal com a  zona BIC.

            El
cert és que no s’ho creu ni vostè, president, i el pitjor: ja ningú el creu. Amb
decisions així, sembrades de despropòsits polítics i jurídics, vostè s’inclina davant
els interessos de les constructores fent gala de la seua debilitat i de la seua
desafecció a la nostra història i al nostre patrimoni. No necessita més Gürtel
per a evidenciar que, en el Cap i Casal, l’emperador va nuet.

Marga Sanz és coordinadora d’EUPV i portaveu en les Corts Valencianes.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
@font-face
{font-family:Georgia;
panose-1:2 4 5 2 5 4 5 2 3 3;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:647 0 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-margin-top-alt:auto;
mso-margin-bottom-alt:auto;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

“Camps encara se’n serveix

de l’anticatalanisme”

         Francesc Viadel.

Autor
de ‘No mos fareu catalans’.

L’assaig
repassa com el ‘blaverisme’

ha estat
la divisa de la dreta valenciana

FERRAN
CASAS – BARCELONA – 18/01/2010 07:30

            En la reedició
ampliada a càrrec de Publicacions de la Universitat de València, el periodista
valencià retrata un moviment que prengué el nom de la incorporació de la franja
blava de la bandera municipal de Valencia a la senyera i que nega el vincle
cultural i lingüístic amb Catalunya contra sentències judicials i criteris
científics.

            Què és el
blaverisme?

            Naix en la
Transició, com a instrument de la dreta i reacció contra el valencianisme
democràtic i l’esquerra. Es xenòfob, antiintel·lectual, nacionalista espanyol i,
als seus inicis, vinculat a la cosmovisió franquista. En la Transició va agafar
força ràpidament per incultura i desconeixement de la llengua catalana comuna.

            Van tindre a
veure alguna cosa les renúncies de l’esquerra amb la senyera, el nom País
Valencià o la defensa de la unitat de la llengua?

            El PSOE veia en
el valencianisme un problema per aconseguir el poder en el País Valencià i el socialisme
local s’acovardà. Ningú esperava quelcom tan tremend. La proposta lingüística
progressista d’avançar des d’una visió no regionalista xoca amb l’apel·lació
emotiva i de frase curta conservadora.

            Els blaveros
apel·len en castellà a salvar el valencià. Demonitzaren allò natural: la
relació entre Catalunya i el País Valencià

.

            Passa la
Transició, es consolida la democràcia i el blaverisme. L’actual Estatut, que parla
d’”idioma valencià”, és el punt d’arribada?

            En els setantes
es tancà malament i ara es paguen les conseqüències. Hi havia la idea de que el
temps, l’educació i l’estabilitat, ho farien madurar tot i que la negació de la
unitat de la llengua moriria per inanició. Però la dreta caigué en allò rendible
de l’anticatalanisme.

            L’opinió dels
filòlegs és aclaparadora en el sentit que català i valencià són dos noms per a
la mateixa llengua. Però el blaverisme també buscà carcassa intel·lectual. Qui
era Bernard Weiss?

            La diferència
intel·lectual entre un moviment i l’altre és abismal. Necessitaven intel·lectuals
i els inventaven.

            Weiss mai existí.
Deien que era un professor de la Universitat de Munich. Les seues tesis i
textos apareixien en la premsa, se l’esperava en congressos. Un despropòsit
igual que la col·lecció de monedes mossàrabs en valencià. Una de les coses que
causa més tristesa és el ressò a la manipulació sense fonament.

            Dos personatges
foren clau, el ex-líder d’Unió Valenciana, González Lizondo i la ex-directora
de Las Provincias, María Consuelo Reyna. Ara ho lidera Francisco Camps?.

            L’
anticatalanisme serveix a Camps per a guanyar vots i per això fa falta enemic
extern. Si el PSOE s’oposa a la Fórmula 1, el PP ho resumeix a que dóna suport
a la Fórmula 1 en Catalunya. El mateix passa amb el transvasament de l’Ebre.
Com feren els nazis, creen una distància exagerada entre el valencià bo i el dolent.
Cap al final de novembre es convocà una manifestació via Facebook contra la
corrupció. Fou un èxit, i el PP apel·là al catalanisme!

Hi hagué violència contra intel·lectuals como Joan Fuster o
Manuel Sanchis Guarner en la Transició i ara contra partits. Hi ha impunitat?

            La crispació
impedeix debats serens. ¿Què hauria passat si en la Transició el País Valencià
hagués seguit la via catalana? Es va impedir i als poders de l’Estat els va
anar bé que ens suméssim a Catalunya  Euskadi qüestionant la visió uniforme d’España.
Els atemptats encara duren i les detencions són anecdòtiques. La societat
valenciana es passiva.

En el seu llibre es fixa en l’Església. Quin paper tingué?

            Fou molt
castellanitzada. Arribà al franquisme amb un clero culturalment pobre i als
setantes tenen la sensació que valencianisme és marxisme. Quan s’aconsegueixen
misses en valencià els blaveros entren en temples de València per a
boicotejar-les. Els aperturistes se replegaren.

Fins a quin punt el blaverisme té a veure amb el retrocés de l’ús
social del valencià?

            Molt. El seu
objectiu era frenar-lo  ho ha fet. Ha
produït molt de cansament amb el tema i ha fet que la llengua no siga vehicle
de cultura i cohesió sinó un problema. Hi ha un deteriorament del clima democràtic
i el PP agita sempre l’anticatalanisme. Fomenta relacions econòmiques però
esclafa les culturals. Es veu Al Jazeera mentre es persegueix a TV3.

Atemptat Cultural – La SGAE ataca de nou

    Quan jo era un jove, a l’Espanya de 1931, vivia a Aranjuez un
Mestre Nacional anomenat D. Justo G. Escudero Lezamit. A punt de
jubilar-se, acudia a l’escola fins i tot els dissabtes pel matí encara que
no tenia classes perquè allí, en un despatxet que li havien cedit,
atenia la seua biblioteca circulant. Era seua perquè la havia creat ell
sol, amb llibres donats per amics, institucions i pares d’alumnes.

Els seues ‘clients’ érem joves i adults, homes i dones als qui
només cobrava cinquanta cèntims al mes per deixar a cadascú un llibre
a la setmana. Allí vaig descobrir a Dickens i a Baroja, Vaig llegir a Salgari i a Karl May.

    Molts anys després vaig fer una visita a un bibliotequeta d’un poble
madrileny. No semblava haver estat molt freqüentada, però s’havia fet
càrrec recentment una jove titulada què havia ideat crear un racó exclusiu per als xiquets amb un tros de moqueta per a asseure’ls.

Al principi les mares acolliren la idea amb simpatia perquè els servia de guarderia. Després de recollir els seus fills al col•legi els deixaven allí una estona mentre acabaven de fer les seues compres, però quan tornaven a per ells, no era estrany que els xiquets, intrigats pel final, demanaren quedar-se una estoneta més fins acabar el conte que estaven llegint. Durant l’espera, les mares tafanejaven, agafaven algun llibre, el fullejaven i de vegades també elles quedaven captivades.
Temps després m’assabentí que l’experiència havia donat els seus fruits: algunes lectores eren dones que mai havien llegit abans que una simple moqueta en mans d’una jove bibliotecària els descobrís altres móns.

    I encara uns anys després vaig descobrir un altre prodigi en un gran hospital de València. La biblioteca d’atenció al pacient, amb la qual mitiguen les llargues esperes i angunies, tant de familiars com dels mateixos malalts, fou creada per iniciativa i voluntarisme d’una empleada. Amb un carret del supermercat carregat de llibres donats,
passejant-se per les distintes plantes, amb llargues peregrinacions i lluites amb l’administració intentant convèncer a buròcrates i metges, no sempre oberts a altres consideracions, que el coneixement i el plaer que proporciona la lectura pot contribuir a la curació, al cap dels anys ha aconseguit dotar l’hospital i els seus
usuaris d’una biblioteca amb un servei de préstecs i unes activitats que li han valgut, a més del prestigi i admiració de quants hems passat per allà, un premi del gremi de llibreters en reconeixement al seu treball en favor del llibre.

    Evoco ara aquests tres, entre els molts exemples de tenacitat bibliotecària, en assabentar-me de que ressorgeix l’amenaça del préstec de pagament. Es pretén obligar a les biblioteques a pagar 20 cèntims per cada llibre deixat en concepte de cànon per a rescabalar -això diuen- als autors del desgast del préstec.

Em quedo confús i no entenc res.
    En la vida corrent el que paga una suma és perquè:

    a) Obté alguna cosa a canvi.

    b) És objecte d’una sanció.

    I jo em pregunto: ¿què obté una biblioteca pública, una vegada pagada l’adquisició del llibre per a prestar-lo? ¿O és que deu ser multada per
complir amb la seua missió, que és precisament eixa, la de prestar llibres i
fomentar la lectura?

D’altra banda, ¿què se’ls desgasta als autores en l’operació?.¿Tal vegada deixaren de cobrar pel llibre?. ¿Se’ls llegirà menys per ser lectures prestades?.¿Vendran menys o els servirà de publicitat el préstec com quan una fàbrica regala mostres dels seus productes?
    Però, sobretot: ¿Es vol fomentar la lectura? ¿Europa prefereix autors més rics però menys llegits? No entenc a eixa Europa mercantil. Personalment prefereixo que em llegeixen i sóc jo qui se sent deutor amb la llavor bibliotecària en la difusió de la meua obra.

Que ho sàpiguen els qui, sense preguntar-me, pretenen defensar els meus interessos d’autor carregant-se a les biblioteques.

    He signat en contra d’eixa mesura en diferents ocasions i m’uneixo novament a la campanya.

¡NO AL PRÉSTEC DE PAGAMENT EN BIBLIOTEQUES!

José Luis Sampedro

Si estàs d’acord, passa’l. Pel plaer de la lectura.
L’amic brisco ens ha enviat aquest correu amb un text de José Luís Sampedro en el que, després de donar-nos exemples de les virtuts del plaer de llegir, ens convoca a protestar pel cànon a les biblioteques. No ens ha indicat si és un article de premsa o va circulant per Internet… ara el teniu ací en la nostra llengua també.

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Cambria Math”;
panose-1:2 4 5 3 5 4 6 3 2 4;
mso-font-charset:1;
mso-generic-font-family:roman;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 0 0 0 0 0;}
@font-face
{font-family:Calibri;
panose-1:2 15 5 2 2 2 4 3 2 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:swiss;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1610611985 1073750139 0 0 159 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-unhide:no;
mso-style-qformat:yes;
mso-style-parent:””;
mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:11.0pt;
font-family:”Calibri”,”sans-serif”;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoChpDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-default-props:yes;
mso-ascii-font-family:Calibri;
mso-ascii-theme-font:minor-latin;
mso-fareast-font-family:Calibri;
mso-fareast-theme-font:minor-latin;
mso-hansi-font-family:Calibri;
mso-hansi-theme-font:minor-latin;
mso-bidi-font-family:”Times New Roman”;
mso-bidi-theme-font:minor-bidi;
mso-fareast-language:EN-US;}
.MsoPapDefault
{mso-style-type:export-only;
mso-margin-top-alt:auto;
mso-margin-bottom-alt:auto;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Camps desafia el Govern (central) i
autoritza l’enderrocament del Cabanyal

El Govern (valencià) aprova amb urgència
un decret-llei per a enderrocar aquest emblemàtic barri de València

SERGI TARÍN – Valencia – 07/01/2010 16:20

            El Govern valencià (PP) ha aprovat
de manera urgent i excepcional ampliar la protecció del barri mariner del
Cabanyal per a derruir-lo sense interferències. Aquesta mesura, en forma de
decret-llei, s’incubà durant les últimes 48 hores en els despatxos de l’Ajuntament
i la Generalitat. La seua gran artífex fou l’alcaldessa Rita Barberà, que el dimarts
passat es declarà en rebel·lia contra una ordre del Ministeri de Cultura que
prohibeix i considera “espoli” l’execució d’un pla urbanístic que
reduiria a enderrocs centenars de cases amb un alt valor patrimonial.

            L’alcaldessa agraí a Camps “la seua
ràpida resposta a la invasió del Govern central” i confirmà que les
excavadores no abandonaran el Cabanyal. De fet, les pressions de Barberà per
desactivar el dictamen de Cultura se substanciaren a través del Decret-Llei de
Mesures de Protecció i Revitalització del Conjunt Històric de la Ciutat de València.

            Aquesta mesura, amb rang de llei, blinda
la trama urbana del Cabanyal, catalogada Bé d’Interés Cultural (BIC) en 1993,
“front a qualsevol acord ministerial”, sentencià la portaveu del
Consell, Paula Sánchez de León. “En realitat, es tracta d’un embolcall
legal per aïllar al Cabanyal de l’ordre de Cultura i escometre l’enderrocament
de bona part de la trama urbana que assegura protegir”, asseguraren fonts
jurídiques. Segons aquests mateixes fonts, és Cultura qui té competències sobre
els BIC “per molt que el Consell atorgue qualitat de llei a la del
Cabanyal”.

            Un altre escenari possible és que el
Govern valencià suprimisca la consideració de BIC. En eixe cas, sense la tutela
del ministeri, els carrers del Cabanyal quedarien inermes davant una
intervenció urbanística a mig termini, ja que la Llei de Patrimoni Valencià
obliga al Consell a reunir informes tècnics que justifiquen la descatalogació.
De no ser així, el Govern de Camps podria enfrontar-se a un recurs d’inconstitucionalitat.

Oposició veïnal

            Els afectats estan “alarmats”
pel “totalitarisme” de la Generalitat

            Els veïns que s’oposen al pla de l’Ajuntament
valencià es mostraren “estupefactes i indignats” amb el nou decret llei.
Segons Maribel Doménech, portaveu de la plataforma Salvem el Cabanyal, “no
es tracta d’un desafiament contra el ministeri ni contra els residents, sinó
contra el Tribunal Suprem”, que és qui encarregà a Cultura en maig de 2009
l’informe sobre el patrimoni del Cabanyal. En eixe sentit, Domenéch assegurà
sentir-se “alarmada” pel “totalitarism” del Govern valencià,
que pretén “canviar el que no li agrada a colp de llei”.

Ampliar una avinguda

            En la mateixa línea es pronuncià l’oposició.
El secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, qualificà d’”inadmissible”
desprotegir un barri per a “enderrocar-lo perquè volen ampliar una avinguda”.
Per aquest motiu instà a Camps a rehabilitar el Cabanyal “i recuperar un
barri de referència”.

            Més dur fou Enric Morera, portaveu
del grup parlamentari Compromís, qui acusà el Govern valencià de voler “esborrar
del mapa el Cabanyal per a que triomfe l’urbanisme salvatge front a la
protecció del llegat històric”.

Anit al concert dels Manel al Palau de la Música de València (molts que s’assbentaren a darrera hora no s’ho creien, deu ser la primera vegada que es fa una actuació en català al Palau!! s’ho cregau o no!), que va ser per a recordar durant molt de temps, per acabar, els Manel demanaren que els més atrevits i atrevides del públic pujaren a fer uns versets que rimaren amb “ens ha costat Déu i ajuda, arribar fins aquí”, i la primera persona que pujà, molt emocionada, es feia creus dient “i ací, al Palau” i no recordem exactament què va dir, però va fer al·lusió al Cabanyal i a la mobilització de demà dilluns per defensar el patrimoni històric d’aquest barri emblemàtic de la ciutat de València. L’auditori va vitorejar llargament la intervenció. Així que ja ho sabem, el dilluns cap al Cabanyal.

   Per cert, hui fa 47 anys que vaguem pel món, des del 1963, any en que va fer tant de fred com enguany (açò ens ho han dit, clar).

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:Courier;
panose-1:2 7 4 9 2 2 5 2 4 4;
mso-font-charset:0;
mso-generic-font-family:modern;
mso-font-format:other;
mso-font-pitch:fixed;
mso-font-signature:3 0 0 0 1 0;}
@font-face
{font-family:Wingdings;
panose-1:5 0 0 0 0 0 0 0 0 0;
mso-font-charset:2;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:0 268435456 0 0 -2147483648 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
h1
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:1;
font-size:24.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
font-weight:bold;}
h3
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
mso-outline-level:3;
font-size:13.5pt;
font-family:”Times New Roman”;
font-weight:bold;}
a:link, span.MsoHyperlink
{color:blue;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
a:visited, span.MsoHyperlinkFollowed
{color:purple;
text-decoration:underline;
text-underline:single;}
p
{mso-margin-top-alt:auto;
margin-right:0cm;
mso-margin-bottom-alt:auto;
margin-left:0cm;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
/* List Definitions */
@list l0
{mso-list-id:1368532111;
mso-list-template-ids:1556661052;}
@list l0:level1
{mso-level-number-format:bullet;
mso-level-text:?;
mso-level-tab-stop:36.0pt;
mso-level-number-position:left;
text-indent:-18.0pt;
mso-ansi-font-size:10.0pt;
font-family:Symbol;}
ol
{margin-bottom:0cm;}
ul
{margin-bottom:0cm;}
–>

Conte de Nadal per a decebuts

RAFAEL ARGULLOL
02/01/2010

            Si
algú de vostés es troba entre els decebuts per l’esdevingut en la Cimera sobre
el Clima de Copenhaguen, els recomane la lectura del relat de Jean Giono El hombre
que plantava árboles, acabat de traduir entre nosaltres (al castellà, al català també?). Abans de res per raons d’higiene mental: després
de tants dies de xerrameca, de demagògia de tots  colors, de promeses altisonants i discursos buits,
després de tant soroll propagat a través del món pels ensordidors altaveus de
la comunicació s’agraeix la història d’un home que lliurement s’ha envoltat de
tant silenci que ni tan sols té necessitat de parlar. Un antídot front a la cridòria.

La noticia en altres webs

• webs
  en castellà
• en
  altres idiomes

En el relat de Jean Giono, un
pastor solitari planta roures.

            Però,
a més, Elzéard Bouffier, protagonista de la narració, sembla saber més sobre la
naturalesa que cap dels reunits en Copenhaguen. Té una familiaritat entranyable
amb ella, alguna cosa que li permet avançar pel camí just sense recórrer a
declaració pragmàtica alguna, sense funcionaris o experts, que és un home refractari
a les grans paraules -de fet és un home de molt poques paraules-; com a contrapartida,
està posseït d’una energia meravellosa en el moment de dedicar-se a la passió
de la seua vida: plantar arbres. En el breu relat, Jean Giono retrata al seu
personatge al llarg de 37 anys, de 1910 a 1947. En aquest temps Elzéard
Bouffier no abandona mai el seu reducte de terra provençal, juntament als
Contraforts del Mont Ventoux, una terra dura i aspra. Bouffier, un pastor
solitari que frega la seixantena, planta roures. Enterra centenars de milers d’aglans,
seleccionades un a un, amb l’esperança de que cresca un petit bosc. Després, en
la lleu humitat de la vall, s’atreveix amb els bedolls. Planta arbres sense
descans mentre s’abaten sobre Europa dues guerres. La destrucció regna per totes
bandes, però l’ancià pastor, immutable, prossegueix amb la seua tasca i el petit
bosc, convertit ja en un bosc gran i generós, s’erigeix en una invitació a la
vida, un regal als supervivents.

            El
que hem dit: un conte de Nadal per a consolar als decebuts.

LA ZONA FANTASMA

Lliures segons

JAVIER MARÍAS
20/12/2009

            Una de
les actituds que sembla haver passat a millor vida en el món occidental, i per
suposat al nostre país, és la que engloba una sèrie d’antigues virtuts que, pel
que es veu, ja ningú les considera virtuts. Anomenem-les sobrietat, discreció,
elegància, austeritat, aversió a la histèria, a l’excés i a l’espeternec, desig
de no importunar i de no crear més complicacions de les existents, de no donar
la llauna ni entorpir les tasques dels altres. Anomenen-les aguant, enteresa,
capacitat d’encaix davant els revessos i els contratemps, ganes de no
desorbitar les coses ni treure-les de polleguera, i per suposat assumpció de la
pròpia responsabilitat. Tot açò, que era fonamental per a la convivència i per a
que cadascú realitzara el seu treball amb certa eficàcia i sense pressions immerescudes,
ha desaparegut de la faç de les nostres terres. L’Estat espanyol, em tem, és el
país que en major mesura ho ha desterrat, de quants conec, i els seus ciutadans
s’han convertit en els més exigents, queixosos i despòtics, uns individus (ja
sé, hi ha excepcions) que creuen tindre dret a tot i cap deure; que, quan
cometen imprudències a les quals ningú els obliga, clamen contra el Govern de torn
si aquest no s’apressa a treure’ls les castanyes del foc, esperonats per una
caterva de periodistes, eminentment televisius, als qui agrada tant malparlar i
exigir responsabilitats a qui no les té.

“Clamen contra el Govern de torn
si aquest no s’apressa a treure’ls les castanyes del foc”

            No
sé. Tota desgràcia és lamentable, sentim compassió pels qui les pateixen, se
las hagen buscat o no (ehem), i desitgem que aconseguisquen eixir d’elles. Però,
la veritat, jo no entenc per què l’Estat –és a dir, “els altres”- té
o tenim la culpa de que uns turistes naufraguen en aigües egípcies i no tots aconseguisquen
salvar-se. Tampoc que només “els altres” la tinguem de que un tolliner
que feinejava fora de la zona protegida haja estat capturat per pirates i els seus
tripulants retinguts durant mes i mig. Ni que les famílies d’aquests pescadors
-que treballen en el sector privat- es posen d’immediat a “exigir” i
“reclamar” coses, algunes tan capritxoses com “una sala
VIP” en l’aeroport de Bilbao. Probablement els l’haurien brindat de totes
formes per al encontre amb els segrestats, però, ¿de quina mentalitat prové la
idea de la “reclamació”? No parlem de les nevades de cada hivern: s’anuncien,
es desaconsella als conductors que isquen a les carreteres. Aquests no fan ni
cas, després es queden atrapats durant hores, i els qui se la carreguen són els
meteoròlegs, Protecció Civil i el Govern, més o menys per no haver impedit la
caiguda de flocs des del cel. Si hi ha una riuada i s’inunda un poble, en
seguida es veu a ciutadans colèrics, amussats per les televisions, exclamant:
“¿On estan les autoritats? Ens hem quedat sense llum ni telèfon, i les canonades
estan embussades. ¿Com és possible que no es pose remei a tot a l’instant?”
Pocs semblen capaços de raonar i dir-se: “Home, amb la tromba és normal
que tot se n’haja anat en orris. A veure si escampa i ho arreglen quan puguen,
bonament”.

            Així
mateix ha desaparegut, o minvat, el sentiment de gratitud. Si jo pertanyera a
algun dels cossos que tiren una mà a la gent en dificultats (si fos bomber,
policia, militar o reparador de desperfectes), estaria desesperat en comprovar
que gairebé ningú dóna les gràcies per les dures tasques o rescats que porten a
cap, sinó que el normal és que els afectats es revolten perquè un no ha actuat amb
la suficient rapidesa o -el que és més còmic i més tràgic- no ha adivinat que s’anava
a produir un incendi, una inundació, un atracament, un segrest, un atemptat, i
no els ha impedit. I què dir dels metges i les infermeres. Solen ser persones
admirables, que fan allò indicible per salvar vides i curar malalties. I, quan res
poden, són segurament els primers en lamentar-ho. Doncs bé, cada vegada és més
freqüent que els pacients i els seus familiars, lluny de facilitar-los la seua
tasca i sentir agraïment cap a ells, es posen fets unes feres quan se’ls
anuncia que per desgràcia no hi ha remei. “¿Com que no?”, criden
enfurits, i no és res rar que peguen a la doctora o a l’infermer. “Vosté ha
de curar el meu pare de cent dos anys, i si no, és una inepta i se li va a caure
el pèl, a vosté  i  a la clínica sencera”. Quant als mestres i
professors, que s’encarreguen de la noble i pacient missió d’ensinistrar els ases
(tots ho som inicialment), no només no reben sovint la gratitud dels progenitors
d’ases, sinó que els arriben només les seues queixes, la seua ira i fins i tot les
seues agressions, perquè en el fons eixos pares estan ells mateixos deficientment
ensinistrats i els deu de molestar que els seus fills es facen més civilitzats
que ells.

            Els
Nostres Governs solen ser pusil·lànimes i no s’atreveixen a posar fre a aquesta
creixent creença, per part de la població, de que tot li és degut; encara que siga
ella sola, pel seu compte i risc, la que es fique en un embolic o s’expose a
una estafa, “els altres” estem obligat a salvar-la o a rescabalar-la.
Encara estic esperant a que algun dirigent es plante i llance aquest senzill i
raonable missatge: els ciutadans són lliures sempre, i així, deuen fer-se
responsables dels seus actes i decisions. 

Tornem a reprendre les traduccions d’articles. Aquest ens l’ha recomanat Àngel i hem, considerat que diu gran veritat.
   I una vegada posats, també podem parlar del cas omís que se’n fa a les advertències de perill a les platges, als que s’enfilen a la muntanya sense tindre ni la suficient preparació física o material adequat… sí, som uns inconscients i després volem que ens ho solucionen tot “els altres”.

«Saturday in English»:

El sistema educatiu feliç

Vicent Brotons i Rico

            Don
Alejandro Font de Mora no deixa de sorprendre´s amb el seu copalta —«chistera»,
en castellà, que, per cert, s´associa a la paraula «chiste»—. Ara, després de
la que va muntar amb l´Educació per a la ciutadania en anglés, complementades
amb l´ensenyament del xinés mandarí a Secundària i el pla del plurilingüisme
educatiu adreçat a només tres centres de tota la comunitat autònoma i amb una
proposta curricular més que dubtosa (80% en anglés; 10% en castellà i 10% en
valencià), ens ha eixit amb una nova ocurrència, els «Saturdays in English»
(activitats en anglés per als vint millors estudiants del primer cicle d´ESO de
10 municipis valencians), a més d´altres programes destinats a premiar
l´excel·lència individual.

            Tranquils. No, no seré jo qui
valore negativament els »Saturday in English» i les altres activitats per a les
elits escolars. Em limitaré, però, a sotmetre a l´opinió pública la següent
reflexió: ¿Amb un fracàs escolar que supera el 35% —cinc punts per damunt de la
mitjana espanyola— i que ha augmentat 14,4 punts en els últims sis anys—; amb
greus problemes d´infraestructures; amb una situació endèmica pel que fa al
bilingüisme amb les dues llengües oficials que en la pràctica només és
aconseguit pel 30% dels escolars, és a dir, un fracàs del 70%, com es permet el
luxe de parlar-nos de projectes elitistes adreçats a minories escolars i que
dubtosament passarien el més mínim control de respecte a la igualtat
d´oportunitats?
            Insistic, crec que en un
sistema educatiu que funcionara raonablement bé, programes experimentals
adreçats a fomentar l´excel·lència i pensats —i finançats— per ser
generalitzats no serien una mala idea. Estos mateixos programes, en un sistema
educatiu en fallida, com és el valencià, no passen de ser un sarcasme, un
insult i una autèntica operació de màrqueting adreçada a enganyar els sectors
menys conscients de la societat. Mentre, com no pot ser d´altra manera, les
plataformes per l´enseyament públic, continuen reivindicant que sistema
educatiu deixe de deteriorar-se i que comence a caminar en direcció cap a uns
parametres de qualitat mínimament homologables no ja amb l´Europa avançada sinó
amb comunitats autònomes com la catalana, la basca, la gallega o la cantàbrica.
            Fa un dies participava en una
sessió de formació de centres amb mestres, bons mestres. Els assegure que els
professionals de l´ensenyament d´este país està preparats i continuen
prepararant-se amb uns nivells de compromís fora de dubtes per a fer possible
no només un ensenyament amb mínims de fracàs escolar sinó també amb importants
fites de qualitat. Si algú fracassa en este país són els responsables de
l´Administració Educativa; les seues penoses, quan no inexistents, polítiques;
la falta d´inversió en la formació del professorat; l´absència d´un bon pla
plurlingüe, respectuós i clarament compromés, en primer lloc, en la promoció de
la llengua pròpia de tots el valencians; l´adequació de les plantilles a les
demandes de formació multidiomàtica de l´alumnat, i clar, com sempre, la falta
d´infraestructures adequades —un altre endemisme, els eternes barracons— i
recursos materials per a una acció educativa moderna.
M´haguera agradat saludar efusivament el «Saturday in English» i els «Caps de
Setmana per a Excel·lents». però, amb la quantitat de problemes elementals que
el nostre sistema educatiu té per resoldre urgentment, em semblen, disculpen
l´expressió, collonades irresponsables d´un dels més nefastos consellers que
han passat per la Generalitat Valenciana.

Director de la Unitat per a l´Educació Multilingüe de la Universitat d´Alacant

Com que tenim la setmana molt ocupada, us pengem un altre article que ens ha recomanat brisco. Aquests que ens governen (i més concretament el conseller d’Educació) són capaços d’inventar-se mil estratègies per a esborrar de l’ensenyament tot allò que tinga a veure amb la nostra llengua… i mentestant, l’alumnat ha de rebre classes en barracons… quin país!!!

Com l’amic brisco va proposar l’altre dia a l’apunt dels 300 apunts que havíem de participar tothom, predica amb l’exemple i ens envia el present article que ens ha de fer pensar:

On és la societat civil?

Albert Ferrer Orts

            Fa
unes setmanes Toni Mollà presentava en La Casa del Llibre la seua darrera
contribució escrita al coneixement dels trets que caracteritzen l’actual
televisió. L’obra en qüestió és una part de la seua tesi doctoral en què es
pregunta si és possible un model públic d’aquesta. Els parents, amics, companys
i col·legues que acompanyàrem l’autor en l’esdeveniment quedàrem una mica
intrigats (per a ser més exactes, desconcertats) quan, a mesura que anaven
dissertant els ponents que l’envoltaven, quedava sense resposta la pregunta que
recurrentment formulaven: quin és el paper de la societat civil a l’hora
d’exigir una televisió pública? Eixa i no altra era la qüestió en un tema tan
delicat. Però, filant més prim, eixa és una de les moltes assignatures pendents
que, associadament o de forma individualitzada, encara no hem resolt els
valencians des de fa massa temps.

            Crec
que som uns quants els que apel·lem amb freqüència a la mobilització del
conjunt de ciutadans amb què compartim moltes penes i poques alegries. La
lleugeresa, arbitrarietat o manipulació constant a què estem sotmesos en tots
els àmbits que conformen el viarany que ens ha pertocat recórrer són tan
escandalosos que hauríem de sentir vergonya pròpia i aliena. No val allò de què
abans es vivia pitjor o que ja ho resoldran els que vinguen després. Tampoc
aplicar la tàctica de l’estruç i creure’s protegits mentre que altres (els de
tota la vida, per cert) fan i desfan al seu parer i antull.
Estem en un punt on no s’hi val amagar-nos darrere d’una pàtina d’intel·lectualitat
i progressia que ja fa pudor per ser mesquina i, sobretot, minimalista. En una
societat com la d’ara, en què és rar que en qualsevol família no hi haja un o
més individus amb titulació universitària, sembla mentida que allò de pensar siga
un exercici extraordinari que finalitzà –si és que hi hagué eixa inquietud
alguna vegada- el dia que rebérem el diploma. Què ha creat la universitat des
de la instauració de la democràcia? Això de ser abanderat de la consciència
social, qui ho representa? Vist el que veiem, poca cosa o gairebé ningú, segons
el cas. M’equivoque, la resposta a ambdues preguntes la tenen els que, sovint
emparant-se en estudis superiors, han fet servir els seus coneixements per a
benefici propi sense importar-los maniobrar a costa de la resta. Mentrestant,
el conjunt de la població traga amb el que siga mentre no li falte
l’estabilitat (cadascú que pense el que vullga segons les seues necessitats) a
què aspira. Total, cada quatre anys votem, no? Doncs ho arreglarem dipositant,
o no, la papereta en l’urna i prou.

            Ahí
acaba el nostre deure com a ciutadans lliures? Menuda democràcia la nostra si
tot es resumeix d’aquesta manera.
            Al País Valencià la societat
civil no exerceix; és més, no vol exercir. Uns per altres estem acomodats en
les suposades bondats del taral·larejat Estat de dret que els polítics
prediquen com apòstols llépols i ja està tot resolt. Al capdavall, diguen o no
la veritat, ens interessa poc o gens ni miqueta. Porca miseria!
Les malifetes realitzades durant la dictadura gràcies a les corrupteles
consentides a què donava lloc han continuat fent-se, potser a major escala
(òbviament, en són més els estómacs que satisfer), ara recolzades en els
sufragis que estableix i garanteix la Constitució. On hi són els grans principis
que encapçalen aquesta? Són, malauradament, lletra morta… però per inanició.
Paraules escrites en lletres d’or com una mena de cenotafi oblidat.

La privatització
de la sanitat:

 ¿Qui guanya i qui perd? 

JOSÉ MAYANS 

EL PAÍS – 13-10-2009

                Fa 10 anys que el PP
inicià el procés de privatitzar el sistema sanitari en el País Valencià; començà
amb l’hospital d’Alzira i el seu àmbit d’influència en atenció primària, per a
continuar amb Torrevella, Dénia, Manises i Elx-Crevillent, en total el 20% de
la població del País Valencià. Durant els mesos de maig i juny de 2009, el
PSPV-PSOE ha visitat els departaments sanitaris, inclosos els privatitzats, reunint-se
amb els gerents i juntes de personal dels hospitals obtenint la següent
informació:

                L’hospital
de Dénia té 280 llits, dos per cada mil habitants, molt inferior al desitjable
(3,5). L’àrea d’urgències estava saturada amb esperes que superaven les 12 hores.
L’empresa adjudicatària, Ribera Salud, adduint que el preu de construcció havia
sigut major del previst, no assumí el compromís previ de la reforma de l’hospital
antic, havent de fer-se càrrec d’això la Conselleria de Sanitat per gairebé
tres milions d’euros. A tot açò cal afegir la mancança de professionals pel
trasllat voluntari a altres departaments sanitaris donades les condicions de treball
que imposava l’adjudicatària.

                En l’hospital d’Alzira es calcula
que falten no menys de 260 treballadors per a estar en ràtios comparables a altres
hospitals d’igual dimensió; els professionals treballen 200 hores més per any i
tenen un salari 15 % menor que els de la xarxa pública, amb quatre euros menys
per hora de guàrdia. Durant els quatre últims anys ha hagut una fuga de professionals,
100 (40 de l’àrea d’urgències). L’hospital està saturat amb 400 malalts ingressats
i només disposa de 240 habitacions individuals. El volum de malalts atesos d’altres
departaments oscil·la entre el 20% i 25 %, i per a minvar la llista d’espera
practiquen la fórmula de tancar les agendes, que significa que encara que vosté
tinga necessitat d’atenció, no li la donen.

                Al recentment inaugurat hospital
de Manises la Conselleria de Sanitat, per a fer rendible la inversió, ha hagut
d’assignar-li un nombre major de població amb la qual cosa el compte de
resultats s’ampliarà en 22 milions d’euros. Intercanvien milions per població sense
tindre en compte els interessos d’aquesta, en aquest cas Mislata. Manen els
interessos econòmics de l’empresa i la conselleria es plega a ells.

                Si l’objectiu del PP amb la
privatització del sistema sanitari era millorar les prestacions sanitàries als
ciutadans i les condicions de treball dels professionals, és una realitat, a la
vista d’eixes dades, que no ho està aconseguint, aleshores cal preguntar-nos a
qui beneficia el model, a qui perjudica i quina alternativa té.

                Els hospitals amb model de gestió
tipus Alzira es començaren a construir sota les propostes neoliberals de reduir
el paper de l’Estat com a garant de la salut de tots els ciutadans per a
introduir el mercat en l’assistència sanitària, per així poder accedir al 20%
del PIB que els governs europeus dediquen a la sanitat i a l’educació. Aquesta
proposta comptà amb grups de pressió molt poderosos: financers, multinacionals
de l’assistència socio-sanitària, indústria farmacèutica, asseguradores sanitàries
i empreses constructores. Al País Valencià, cadascun dels departaments privatitzats
ha estat assignat a una asseguradora: Alzira-Adeslas; Dénia-DKV,
Manises-Sanitas, Torrevieja-Asisa y Elche-Crevillent-Asisa, el grup financer ha
sigut sempre el mateix, Ribera Salud. Tots aquests grups de pressió, recolzats pel
Govern de torn, en aquest cas el PP, utilitzen el mateix argumentari per a
defensar la privatització de la sanitat: redueix el temps de construcció d’hospitals,
evita demores en la disponibilitat dels nous hospitals, garanteix el lliurament
de l’obra en el temps estipulat, evita desviacions pressupostàries en la
construcció i equipament ja que el pressupost és tancat, el sector privat té més
habilitat en la direcció de projectes, és més innovador i especialitzat.

                No obstant això, la realitat és tota
una altra. Sense fer referència a altres experiències en el Regne Unit, al País
Valencià, ja les tenim. L’ hospital d’Alzira hagué de ser finançat per la
Generalitat, a fons perdut, pel concepte de lucro cessant amb 34 milions d’euros,
i en el de Dénia la promotora no pot fer front als compromisos contrets de
reforma de l’antic hospital, és a dir, una cosa es l’embolcall i una altra el
contingut.

                Amb tot açò i suposant-li bona
voluntat al Govern de Camps cal fer-se tres preguntes: ¿qui guanya?, ¿qui perd?,
¿hi ha alternativa?

                Guanya: a curt termini, els governs
poden construir hospitals sense que aquestes inversions figuren com a endeutament.
Traslladen despesa de capital en despesa corrent, hipotequen el futur. Construeixen
un hospital, o diversos, en poc temps, obtenen rendibilitat electoral i que
paguen els que vénen darrere. A llarg termini, els consorcis empresarials que
amplien la seua cartera i redueixen els riscos d’inversió. Els propietaris d’accions
de renda variable.

                Perd:
el sistema sanitari públic, preus elevats (el pagament a aquestes empreses pot
suposar el 40% del pressupost sanitari), s’altera la capacitat de planificació,
els serveis d’Atenció Primària, domiciliària i serveis socio-sanitaris, les
hipoteques d’aquests hospitals devoren el sistema. Els usuaris i ciutadans:
reducció de llits hospitalaris, entre els quatre hospitals privats construïts
no arriben als mil llits, reducció de plantilles, generen llista d’espera
perquè els rendeix més atendre malalts d’altres departaments, selecció de riscos,
els malalts més costosos d’assistir (geriatria, oncologia, infecció VIH,
trasplantaments, etc.,) són derivats al sector public.

                Els professionals també perden:
reducció de plantilles, menys salari i sobre tot, selecció de personal d’acord amb
normes sense els principis d’igualtat d’oportunitats.

                L’alternativa a aquest model passa
per reformar el sistema sanitari públic, però en primer lloc arreglar el que el
PP ha fet malbé; els hospitals privats deuen estar sota el control de l’Administració
Pública, que és qui paga; es deu garantir estabilitat laboral, futur professional,
igualtat de salari amb el sistema sanitari públic i el nombre de professionals
deu ser comparable a la resta dels hospitals públics. Als ciutadans de cada
departament se’ls deu garantir la prioritat d’assistència i només quan no existisquen
llistes d’espera es deuen atendre malalts d’altres departaments i les condicions
d’hosteleria deuen ser les que figuren en el contracte i no les que els interessen
a les empreses. En definitiva, una sanitat per als ciutadans on els professionals
siguen reconeguts, respectats i actors principals de la reforma.

Llegit al bloc d’Àngel Canet, hem considerat important tot el que es diu en aquest article, i us el fem arribar traduït.

   Tenim constància que gent d’altres departaments han obtingut dia de visita a un mes vista, molt per davant de gent de la pròpia Ribera, que ha hagut d’esperar fins a sis mesos per a rebre atenció…

   Molt ben plantejat l’article, amb beneficiaris, perdedors i presentant una alternativa per a que qui guanye siga la ciutadania i no les empreses…

Bon dia.

Recomanats per l’amic Àngel Canet en els seus “Articles de repom” vam trobar aquests dos que us traduïm hui. Van ser publicats pel diari el País els dies 12 i 16 del present mes de setembre, i com que el dos fan referència a l’assetjament que per part del PP s’està fent del jutge Baltasar Garzón, hem considerat la conveniència de publicar-los ensems.

   I ací teniu un altre apunt d’aquest bloc que parla de la memòria històrica, la xerrada que ens va fer Empar Salvador del libre “El genocidi franquista a València”.

   Dintre hi teniu els dos articles… que passeu un bon diumenge… i pensem què podem fer per a que la justícia faça cas, com ho fa per a altres països (Argentina, Xile…) i restablir la dignitat a les víctimes de la dictadura franquista.

El terror

MANUEL RIVAS 12/09/2009

            Hi hagué un temps en què el filòsof
Cioran va estar molt de moda en l’estat espanyol, coincidint més o menys amb l’anomenat
Desencant. El llegíem amb l’alegria compungida de qui segueix les peripècies d’un
sublim trencapilotes. Ara es reedita el seu primer llibre, escrit el 1933, a
Transilvània, abans de marxar a França i a la fama. Cioran féu cas d’un cambrer
i titulà l’obra En las cims de la desesperació. Els cambrers tenen un
olfacte especial per a detectar als genis, als bojos i als qui no valen res
(“pufistas” -sic-), que de vegades són la santíssima trinitat. George Steiner,
menys pacient que el cambrer transilvà, captrencà en The New Yorker al nostre
simpàtic nihilista: “En la totalitat de les jeremiades de Cioran hi ha una
facilitat de mal averany”. Crec que algú ha esmunyit alguna cita de Cioran
en una de les innombrables butxaques de Francisco Camps. Eixe seria l’origen del
seu últim aforisme: “El PSOE intenta instal·lar un règim de terror”.
En principi, pensí que es tractava d’un lapse i que el que havia volgut dir el
president valencià, després de la seua resurrecció, és que vivíem en “un
règim d’error”. Però no. Tots els mitjans coincidien. Camps profetitzà l’adveniment
d’un règim de Terror. Home, terroritzats ja estem. Terroritzats de que solte semblant
jeremiada i els seus caps li aplaudisquen. Terroritzats per la propagació
durant anys d’un feroç anticatalanisme que ha cercat rebentar l’Estatut i la
convivència en l’estat espanyol. Terroritzats perquè el seu poderós partit promoga
la desobediència de les lleis, com ha esdevingut amb l’Educació per a la Ciutadania
i esdevé amb la retirada dels símbols feixistes. Terroritzats per l’esperpent
de veure com s’esmunyen dels tribunals alguns figurins, enardits per elits
canalles, mentre Baltasar Garzón, un just, un heroi de la democràcia, és
conduït en vendetta al patíbul
virtual. Quin error i quin terror.

La notícia en altres webs

• webs en castellà
• en altres idiomas

TRIBUNA: JOSÉ SARAMAGO

La impunitat
del franquisme

JOSÉ SARAMAGO 16/09/2009

            Són 114.266 persones las qui, segons
l’auto dictat pel jutge Garzón el 16 d’octubre de 2008, desaparegueren, en el
context de crims contra la humanitat, entre juliol de 1936 i desembre de 1951,
en el curs de la Guerra Civil espanyola i, ulteriorment, durant la dictadura feixista
de Franco.

La Recuperació de la
Memòria Històrica

Veure cobertura completa

La notícia en altres webs

• webs en castellà
• en altres idiomes

            Baltasar Garzón, que ha complert amb
el seu deure amb afecció a la llei, es troba imputat.

            L’estat espanyol ignora a les seues
pròpies víctimes i turmenta als seus familiars.

            La violació dels drets humans ha estat
una desgraciada realitat al llarg de la història de la humanitat; els seus
autors, en la immensa majoria de les ocasions, han quedat impunes, i a les
víctimes i als seus familiars, en altres tantes, se’ls ha privat de la necessària
tutela judicial en els tribunals interns.

            Per açò, la comunitat internacional
ha anat establint diferents compromisos, ineludibles per a tots els Estats, a
fi de garantir la recerca de la veritat, la reparació a les víctimes i el càstig
dels autors dels més greus crims contra la humanitat. És a dir, garantir el dret
de les víctimes i dels seus familiars a la justícia, com a garantia del
principi essencial, del què deu prevaler-se tot Estat, de no repetició dels crims.

            Respecte dels familiars –com ho ha
reiterat la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans del 16 de juliol de
2009 en el cas Karimov contra Rússia– l’absència de recerca oficial dels
desapareguts suposa un tracte cruel i inhumà. Dit d’una altra forma, els
familiars dels desapareguts sense resposta oficial són víctimes de tortura.

            Des de la Convenció de Ginebra de
1864 sobre lleis i costums de la guerra, al Pacte Internacional de Drets Civils
i Polítics de 1966, passant per la Declaració Universal dels Drets Humans de
1948 o els recents Principis o Directrius de Nacions Unides sobre els Drets de
les Víctimes de Violacions de Drets Humans adoptats l’any 2005, és indubtable
el deure, moral i jurídic, de tota la comunitat internacional i de cada un dels
Estats que la componen, de perseguir greus crims contra la integritat i dignitat
humana.

            Les desaparicions forçades, han sigut
qualificades per las Nacions Unides com un ultratge a la dignitat humana,
reconeixent el dret a un recurs judicial ràpid i eficaç, com a mitjà per a
determinar el parador de les persones privades de llibertat o el seu estat de
salut, o d’identificar a l’autoritat que ordenà la privació de llibertat o la féu
efectiva. Com altres crims semblants, considerats de lesa humanitat, no són
amnistiables ni prescriptibles segons l’evolució del Dret Penal Internacional
des dels principis de Núremberg.

            Eixa obligació de perseguir i
castigar els més greus atemptats contra la humanitat és aplicada només per
alguns Estats, i de forma interessada. I l’estat espanyol ha d’entonar per
desgràcia, i amb gran vergonya, el mea culpa.

            L’estat espanyol que es congratulava
en ser un dels pioners en l’aplicació del principi de justícia universal, hui
desgraciadament en entredit, ignora a les seues pròpies víctimes, sotmet a turments
(segons la indicada doctrina del Tribunal Europeu) als seus familiars i no
escolta les obligacions contractuals internacionals dimanants de tractats i
convenis subscrits i incorporats al seu ordenament jurídic.

            Recentment, el Comitè de Drets
Humans, en el seu període de sessions d’octubre de 2008, examinant els informes
presentats pels diferents Estats, i abans que es declarés l’Audiència Nacional
incompetent per a reconèixer les desaparicions que es produïren durant i després
de la Guerra Civil, assenyalà que “està preocupat pel manteniment en vigor
de la Llei d’Amnistia de 1977”, i recordà que “els delictes de lesa
humanitat són imprescriptibles i encara que pren nota amb satisfacció de les
garanties donades per l’Estat en el sentit que la Llei de la Memòria Històrica
preveu que s’aclarisca la sort que corregueren els desapareguts, observa amb
preocupació les informacions sobre els obstacles amb que han ensopegat les famílies
en les seues gestions judicials i administratives per a obtenir l’exhumació de
les restes i la identificació de las persones desaparegudes”.

            El comitè recomanà no només la
derogació de la Llei d’Amnistia, sinó l’autèntic restabliment de la veritat
històrica sobre totes les violacions -es produïssin per qui es produïssin- dels
drets humans comeses durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, afegint que
ha de permetre’s a les famílies que identifiquen i exhumen els cossos de les víctimes
i, en el seu cas, indemnitzar-les.

            La naturalesa de crim de lesa humanitat
que suposa la desaparició forçada de persones és, per tant, indiscutida, en particular
quan es comet de forma greu o sistemàtica contra la població civil. Ho assenyalava
també la Convenció de 2006 sobre Protecció de totes les Persones contra les
Desaparicions Forçades, determinant l’obligació dels Estats d’investigar els fets
i jutjar als culpables.

            Han transcorregut més de 12 anys des
que, el 28 de març de 1996, la Unió Progressista de Fiscals interposés la
primera denúncia pels crims comesos pels responsables de la dictadura militar
argentina en els anys 1976 a 1983. A partir d’aleshores, s’han succeït en l’Audiència
Nacional espanyola, com a òrgan competent per a la instrucció i enjudiciament
dels crims acollits sota la jurisdicció universal, diverses denúncies per crims
internacionals ocorreguts en diferents països que han portat a un ampli debat
sobre el principi de jurisdicció universal.

            No obstant això, més de 70 anys després
dels fets, en l’estat espanyol se segueix sense conèixer què passà, qui ordenà
les execucions, qui practicà les detencions, i què va ocórrer amb els, almenys,
114.266 desapareguts que s’han documentat judicialment.

            L’obligació d’investigar, jutjar,
castigar i reparar s’ha obviat, de forma incoherent, en l’estat espanyol. Pitjor
encara, l’únic jutge, Baltasar Garzón, que ha complert, amb afecció a la llei,
coherència, valentia i riscos evidents amb el deure de contribuir a satisfer les
demandes de les víctimes, es troba qüestionat i imputat pels qui tindrien el deure
ineludible de propiciar que l’estat espanyol honore les seues obligacions
internacionals en matèria de drets humans.

            Assenyalava, el relator de Nacions
Unides, Louis Joinet que “per a passar pàgina, cal haver-la llegit abans”.

            No oblidem a eixos 114.266, amb els seus
noms, cognoms i històries. Amb les seues mares, germanes o fills. No continuem
tolerant que es torture a les seues famílies. L’oblit i la impunitat no és
solament font de dolor per a les víctimes, és una ferida oberta que lesiona la
democràcia. Bé digué Francisco de Quevedo: “Menys mal fan els delinqüents,
que un mal jutge”.

            Signen aquest article José
Saramago, Premi Nobel; José Jiménez Villarejo, ex president de la
Sala Segona del Tribunal Suprem; Enrique Gimbernat Ordeig, catedràtic de
Dret Penal; Javier Moscoso del Prado y Muñoz, ex fiscal general de l’Estat;
Luis Guillermo Pérez, secretari general de la Federació Internacional de
Drets Humans, i Hernán Hormazábal Malaree, catedràtic.

TRIBUNA: EMILIO LLEDÓ

Pandèmia i altres
plagues

La nova grip
està creant una atmosfera d’intranquilitat i angúnia que serveix per a dissimular
problemes més delerosos i endèmics que no només posen en perill la salut
individual sinó la social i democràtica.

EMILIO LLEDÓ 13/09/2009

            Rar és el dia en què no es done
alguna notícia sobre la “nova” grip que sembla ens amenaça i que ha
tingut en els darreres mesos altres noms. Crec que començà anomenant-se
“mexicana”, després “porcina” -algun país, pel que llegírem,
féu una crema hecatòmbica de porcs -, al final se li ha donat una denominació
més científica i asèptica: grip A, grip H1N1, que sembla una matrícula automobilística
per atropellar la nostra sempre angoixada tranquil·litat.

La notícia en altres webs

• webs en castellà
• en altres idiomes

            La corrupció política es fruit d’una
corrupció de la ment i del compareig partitocràtic.

            L’abandonament de la sanitat pública
respon a les fal·làcies del sofisma de la “lliure empresa”

            Hi ha molts rumors sobre l’origen d’aquesta
malaltia que els mitjans d’informació manosegen, opinegen, tergiversegen.
Deformacions d’uns fets que, amb independència de la seua possible realitat i
subsegüent pandemització, i de les mesures que les autoritats deguen prendre, serveixen
més o menys conscientment per a crear una atmosfera d’intranquil·litat i angoixa
amb la qual, tal vegada, podrien dissimular-se problemes més delerosos, mals més
crònics que no solament posen en perill la salut individual sinó la salut
social i, per dir-ho amb la paraula justa, la salut democràtica.

            Em permetré al·ludir a algunes plagues
socials que es fan cròniques en la nostra societat, i davant les quals els ciutadans
resten impotents i, en el pitjor dels casos, inconscients. Aquestes plagues
contradiuen els ideals de qualsevol societat saludable, deteriorant els cervells
i els comportaments.

            Tal vegada la més important siga la
corrupció política, fruit d’una corrupció de la ment, de la consciència, de la
sensibilitat, i del compareig per a defensar els interessos, quasi sempre
oligàrquics, de certes degeneracions en la partitocràcia. Això suposa no solament
la impunitat de la pocavergonya sinó, el que és més greu, el deteriorament i
podridura del propi cervell, de la pròpia personalitat.

            La familiaritat amb la mentida de molts
polítics acaba fent-los inservibles no només com a defensores i administradors
d’allò públic sinó que danya, també, la seua salut personal, inhabilitant-los per
a realitzar-se en eixe tipus humà de l’home bo, de l’home decent –spoudaios,
deien els grecs- que s’inventà en els començaments de la filosofia política. Hi
ha un text famós, en eixos primers moments de la teoria social, que mostra de
quin mode el manoseig de la mentida, l’oportunisme i la maldat, sobretot en l’administrador
d’allò públic, acaba per degenerar el seu pensament, per destruir la seua
“humanitat”, per aniquilar la seua persona.

            Més perillosa que la grip es la
infecció que alguns partits inoculen demagògicament als seus innocents
partidaris. És clar que molts d’aquests partidaris no són tan innocents, sinó
que estan ells mateixos corromputs econòmicament o, en el pitjor dels casos,
mentalment i aplaudeixen, en l’aplaudiment dels seus suposats líders, les seues
pròpies malifetes.

            Una altra plaga funesta sembla ser
la d’aquells defensors i administradors d’allò públic que treuen profit privat,
o beneficien, contra els “interessos generals” com paradoxalment deia
aquell ministre, als seus clans oligàrquics, als seus amiguets o amigants. És
trist que altres partits no facen retrunyir semblants excessos. Hi ha interessos
comuns en el pitjor de la partitocràcia?

            Tal vegada una altra plaga seria l’estranyesa
que expressen alguns prohoms del poder econòmic o mediàtic pel fet que ens
recuperem més tard que altres països europeus. Sabem de sobres que la nostra
indústria, la nostra investigació, estan molt lluny de la francesa i l’alemanya,
per exemple. Amb avarícia i ignorància bona part del diguem-li empresariat, en
lloc de crear vertadera riquesa, s’ha dedicat a deteriorar el país i les seues
costes amb la més salvatge especulació immobiliària. Molts d’aquests individus
expliquen ara, hipòcritament, que així es creaven llocs de treball. Com si
alguna vegada, salvades totes les respectables excepcions, hagueren pensat en
alguna cosa que no fóra el seu fàcil guany!

            Precisament el poder industrial i
científic d’alguns dels grans països europeus es deu a la cura que han tingut
en desenvolupar un extraordinari ensenyament públic que donava les mateixes
oportunitats a tots els ciutadans -no és eixa igualtat un dels ideals de la
democràcia?- i contra la que, en eixos països, no han pogut competir les
institucions privades, animades, moltes vegades, per sectes i ideologies, que s’alimenten
amb les pitjors formes d’irracionalitat, de discriminació, senyoritisme i
fanatisme. Els que han tingut la sort de viure en algun d’aquests països descobriren
la llibertat, la passió pel coneixement, la creativitat, que s’ha estimulat en aquests
centres públics d’ensenyament que, a pesar de tants canvis, segueixen creient
en l’educació com el capital més productiu del progrés social. Progrés que no pot
quedar a mans dels qui treuen profit econòmic o ideològic de les seues
“privatitzacions”. Estic convençut de que en els Instituts i Escoles
de França, Alemanya o Itàlia, no estan els seus governants gaire preocupats en
posar un ordinador a mà de cada alumne. Saben que eixe útil instrument és una
cosa totalment marginal en els ideals de l’educació que es conrea amb altres llavors.

            Per suposat que l’abandonament de la
sanitat pública que en algunes comunitats autònomes s’està portant a cap i que
respon a les fal·làcies i errors que arrossega el sofisme mortal de la “lliure
empresa”, posa de manifest, amb la crisi d’aquests dies, la seua absoluta
impotència. Crisi les causes reals de la qual, que tot just es mencionen ja, sospitem,
i l’anàlisi del qual serviria per a mostrar la falsedat d’eixe anomenat
liberalisme, que pretén eliminar qualsevol control de l’Estat, per a que unes noves
formes d’oligarquies puguen seguir campant pels seus respectes, contra el respecte
que deuen a la societat amb els maneigs de la qual s’enriqueixen.

            Hi ha altres moltes plagues que deurien
estudiar-se i que l’experiència de cadascú podria aportar. Em referiré a les
que arrossega el concepte d’”identitat” on els seus catequistes, sense
haver pensat en el que puga significar eixa paraula, defensen la disgregació i
desunió quan hui, més que mai, necessita el nostre país formes i plantejaments
que ens integren i ens uneixin dintre de la possible i esplèndida diversitat. Els
qui pretengueren destruir-la no haurien sinó d’alimentar la tesis de
“divideix i destroça”. La globalització que hui tant i tan buidament es
predica, la constitueix, per molt utòpic que podés semblar als defensors de la
teoria de l’”homellop”, un concepte d’identitat democràtica els
principis de la qual serien, per exemple, la justícia, la decència, la cultura,
la solidaritat, la lluita per la igualtat, etcètera, i en la què tots els éssers
humans ens identifiquem, com són idèntics, des de l’estructura corporal que ens
sosté, els nostres pulmons, els nostres estomacs, els nostres cors.

            Mencionaré, de pas, eixa plaga de l’estupidització
col·lectiva que porten a cap alguns mitjans de comunicació, inclosa la ceguesa
que produeix bona part dels anomenats “videojocs”. Ja que es parla
tant de projectes educatius més o menys “bolonyesos”, s’oblida que l’educació
està, sobretot i per desgràcia, no en les escoles, instituts i universitats,
sinó en eixos mitjans de comunicació que ceguen i embadoquen a ciudatans que
mereixerien millor tracte.

            Per últim, sorprèn, encara que és
comprensible i convenient, la campanya contra el tabac, quan molt més perillosa,
des de tots els punts de vista, és la utilització descontrolada de mitjans de
transport que corromp l’aire públic, les possibilitats de vida per als éssers
humans i per a la naturalesa; i que cada setmana, com altres moltes malalties,
produeix més víctimes que la grip que ens estan condimentant per a la propera tardor.

Emilio Lledó és filòsof i escriptor.

Al caire de l’anterior article traduït del mateix autor, l’amic valldalbaidí ens va recomanar de llegir aquest publicat el dia 13, que molt gustosament hem traduït. Coincideix en moltes reflexions que hem fet pels espais virtuals aquests dies. I com podeu veure, no es tracta de parlar sobre la pandèmia. Darrerament se n’està parlant molt, fins deixar de llegir qualsevol cosa que hi porte el mot “pandèmia” al seu titular. Aquetsa vegada, si ho heu llegit, l’autor ha anat més enllà i ens ha parlat d’altres plagues menys “rendibles” econòmicament i política.

   Bona vesprada!

Josep Lluís
Bausset,

símbol viu
del valencianisme

            ISABEL CLARA SIMÓ * Un país necessita referents que
puguen ajudar-lo a avançar en el camí del seu redreçament nacional. Qualsevol
país té necessitat d´hòmens i de dones que, des de la llibertat i la utopia,
vagen al capdavant del seu poble en la necessària vertebració de la societat.
Però un país necessita també hòmens i dones que en el silenci i en el treball
de cada dia, d´una manera anònima subterràniament, ajuden a fer realitat els
desigs de llibertat que tots portem al cor.
            Desgraciadament ja són molts
els amics que ens han deixat, i que personificaven la tenacitat en la lluita
per la dignitat del País Valencià, Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner, Vicent
Andrés Estellés, Enric Valor, Vicent Ventura, Ovidi Montllor, Francesc Ferrer
Pastor, Toni Mestre, Enric Soler i Godes… Els valencians i les valencianes
sovint tenim la percepció de sentir-nos orfes, pel fet que molts d´aquests
referents ja ens han abandonat.
            Però tenim la sort de tindre
entre nosaltres, i amb plenes facultats, tant físiques com intel·lectuals, el
professor Bausset. Als seus 99 (que complix el dimecres) Josep Lluís Bausset
se´ns presenta com un maulet, com un home compromès i obstinat (com ho ha estat
sempre !) en la defensa de la dignitat nacional dels valencians, en la defensa
de la llengua i la cultura del País Valencià.
            Fidel al seu compromís amb el
valencianisme ja des dels anys de República (en l´Agrupació Valencianista
Republicana, en el Centre d´Actuació Valencianista i en l´Associació Protectora
de l´Ensenyança Valenciana) el professor Bausset és encara hui en dia un home
amb unes conviccions fermes i amb una insubornable fidelitat a la llengua i al
país. Quan estem tan acostumats a veure gent que amb tanta facilitat i sense
cap mena d´escrúpols canvia de parer, l´actitud de fermesa de Josep Lluís
Bausset ens encoratja i ens esperona a continuar la seua lluita i la seua tasca
de resistència i de vertebració d´un país que «ja anem fent».
            Josep Lluís Bausset, nascut a
Paiporta el 1910, és farmacèutic, químic i practicant de medicina i cirurgia.
Militant de la FUE durant el seu temps d´estudiant a Madrid, va ser condemnat
després de la guerra per la Comisión Depuradora de los Cooperadores de la
Rebelión, per raó del seu càrrec de tinent farmacèutic de l´exèrcit republicà.
A partir dels anys quaranta va viure a València, on conegué Joan Fuster, un
jove estudiant que vivia a la mateixa pensió que Bausset. Aquesta amistat, que
va durar fins a la mort de l´escriptor de Sueca, va ser decisiva en la vida del
professor Bausset. Amb Fuster, Bausset va començar cada dilluns una tertúlia al
Cap i Casal, que, amb la incorporació de nous membres, encara hui en dia té
continuïtat. Aviat conegué Vicent Ventura, Iborra, Garcia Richart, Ferrer
Pastor, Estellés, i entrà en contacte amb Sanchis Guarner, que ja coneixia
d´abans de la guerra.
            A l´Alcúdia, poble on el
professor Bausset passà a viure als pocs dies de nàixer, va aglutinar un grup
de jóvens que, amb ànsies de llibertat, s´organitzaren entorn d´ell, per
promoure activitats culturals, amb l´edició de la revista Parlem, una de les
primeres publicacions en valencià durant el franquisme. Bausset també organitzà
a l´Alcúdia tot un seguit d´actes culturals, com conferències de Sanchis
Guarner, Ernest Lluch, Ricard Pérez Casado o Josep Vicent Marquès, o la
recuperació dels noms tradicionals en valencià dels carrers de l´Alcúdia. El
professor Bausset, a més de fer classes en la nostra llengua de nit a persones
adultes, va fer un programa en valencià en una emissora comarcal, que va acabar
ràpidament per una intervenció del governador civil de València: «Enterado de
que en esa emisora se emite un programa en valenciano, no podemos consentir,
después de tres años de Guerra Civil, ciertas resurrecciones que puedan poner
en peligro la Unidad de la Patria». Quan Josep Lluís Bausset rebé aquesta nota,
deixà l´emissora i no tornà més. Professor als instituts de Tortosa, Xàtiva,
Alzira, Carlet i Carcaixent, Josep Lluís Bausset va ser fundador del Partit
Socialista del País Valencià de Vicent Ventura, i d´Acció Cultural del País
Valencià, i col·laborà des de primera hora en les campanyes Carles Salvador, de
l´ensenyament de la llengua.
Fill Predilecte de l´Alcúdia i I Guardó d´Or de la Unitat del Poble Valencià,
ha rebut també el I Premi Vicent Ventura, el Premi d´Actuació Cívica de la
Fundació Jaume I de Barcelona, el premi Valencià de l´any 2000, de la Fundació
Huguet de Castelló i el Premi de periodisme Martí Domínguez, de l´Ajuntament
d´Algemesí. És president d´honor del Bloc Jaume I de l´Alcúdia, soci d´honor de
l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana i membre d´honor de la Fundació
Ernest Lluch. Encara hui en dia el professor Bausset conserva una vitalitat
envejable, que ens mostra en els seus articles de premsa al diari Levante-EMV,
sempre incisius, irònics i plens d´una gran agudesa, i en les seues cròniques
setmanals sobre la pilota valenciana al mateix diari.
            En un país normal, Bausset ja
hauria estat homenatjat pel Govern de la Generalitat. Però què podem esperar
d´un govern que menysprea, margina i fins i tot persegueix la llengua que el
professor Bausset ha defensat tota la vida?
            Als seus 99 anys, Josep Lluís
Bausset és per a tots els qui ens sentim i ens volem valencians un referent. Un
mestre, un patriota, un home que continua lluitant per la dignitat i la
llibertat del nostre país. Un exemple d´honestedat, de bondat, de virtuts
cíviques. Un «home subterrani» com el va qualificar el seu amic Fuster, «dels
més admirables del País Valencià».
            Molts anys més, amic Bausset !
I l´any que ve cent!
* També signen aquest article: Santi Vallés, Joan Francesc Mira, Vicent
Sanchis, Josep Millo, Vicent Partal, Francesc Viadel, , Francesc de P.
Burguera, Llorenç Gimeno, Manuel Boix, Ricard Avellan i Francesc Jover.

Tret d’IPSNOTICIAS

SUDÀFRICA:
Lesbianes sotmeses a “violació curativa”
Per Nathalie Rosa Bucher

CIUTAT DEL CAP,
set (IPS) – “Estan matant dones en Ciutat del Cap”, assegurà Ndumie
Funda, directora d’un projecte de suport a lesbianes en el veïnat pobre de
Gugulethu, prop d’aquesta meridional ciutat sud-africana.

            La seua núvia, Nosizwe Nomsa Bizana,
fou atacada i violada per cinc homes a l’igual que a la seua amiga Luleka
Makiwane. La primera morí de meningiti criptocòcica i la segona contragué el
virus d’immunodeficiència humana (VIH) i es va morir a causa de la síndrome d’immunodeficiència
adquirida (S.I.D.A.).

            En honor a elles, Funda telefonà
al projecte LulekiSizwe, dedicat a atendre principalment a adolescents i joves
d’aquest districte, la majoria a punt d’acabar els seus estudis secundaris.

            Les lesbianes d’entre 16 i 25
anys són les més vulnerables i solen ser rebutjades per les seues famílies,
explicà.

            “La policia sovint actua amb
negligència. En les investigacions els oficials homofòbics solen sotmetre a les
víctimes a una doble discriminació”, assenyalà Emily Craven, coordinadora
del Joint Working Group (Grup de Treball Conjunt: JWG, per les seues sigles en anglès),
organització de lesbianes, gais, bisexuales, transgènere i intersexuals (LGBTI)
de Sudàfrica.

            “El sistema judicial és
lent i està plagat de casos d’agressions. A més és difícil convèncer als fiscals
de la motivació homofòbica dels delictes”, remarcà.

            No existeixen xifres fiables
de quants delictes es cometen per discriminació en Sudàfrica.

            L’horror de la violència
sexual en aquest país està ben documentat i s’ha difós. El Servei de Policia de
Sudàfrica registrà 36.190 violacions i agressions sexuals entre abril i desembre
de 2007.

            Però es creu que hi ha 10 vegades
més casos. Dels 1.738 homes entrevistats per a un estudi del Consell d’Investigació
Mèdica (MRC), divulgat el juny, el 27,6 per cent reconegué haver violat a una dona
o a una adolescent.

            “Participí en moltes
conferències, de Nova York a Afganistan, passant pels Balcans, Àfrica i fins a
Amèrica Llatina, i preguntí. Les violacions existeixen a tot el món i solen ser
perpetrades per amics i familiars”, assenyalà Bernedette Muthien,
cofundadora i directora de l’organització no governamental Engender, amb seu en
Ciutat del Cap.

            Existeix des de l’inici del
patriarcat i s’ha usat per a controlar la sexualitat de la gent, en especial de
les dones, però també d’alguns homes. Moltíssimes amigues i companyes sobrevisqueren
a una violació curativa”, afegí.

            L’estudi de MRC urgeix a
adoptar un enfocament molt més ampli per a previndre el flagel, com
“intervindre en les principals causes del problema, des de les concepcions
de masculinitat, erigides sobre una jerarquia de gènere, fins la primacia de la
sexualitat de l’home”.

LA LLEI NO PROTEGEIX

            Una de les particularitats de
Sudàfrica és que és un dels set països on el casament entre persones del mateix
sexe és legal, indicà Craven. La seua avançada Constitució i legislació
contempla a la comunitat LGBTI, però els seus membres viuen amb por.

            “La gent confia en les lleis
i la seua decisió de revelar la seua condició acaba deixant-les exposades a les
agressions”, asenyalà.

            “No comprenem del tot la
Constitució, en especial en matèria d’igualtat de drets. Tot el món té una
dignitat inherent”, subratllà Nozizwe Madladla-Routledge, ex sotsministra
de Salut i membre del Comitè Executiu del Congrés Nacional Africà en la Marxa
contra l’Odi en la província de Cap Occidental, el 7 d’agost.

            A més, proposà elaborar pautes
de conducta. “Hem d’incloure l’assumpte en els plans d’estudi escolars i
incloure temes d’educació sexual i de gènere que han estat descurats”.

            Casos emblemàtics com l’assassinat
d’Eudy Simelane, jugadora de futbol de la selecció femenina de Sudàfrica, de
Zolizwa Nkonyana i el doble crim de Masooa i Sigaza s’utilitzaren en la campanya
per a crear major consciència i reclamar justícia.

            “Eixos casos foren molt
importants, no solament per a reclamar justícia, malgrat que fou la nostra
principal prioritat, sinó per a assentar precedents legals al voltant a delictes
per discriminació i per a que els responsables sàpiguen que per més que odien
als gais no poden agredir, violar i assassinar amb impunitat”, subratllà
Craven.

            “La legislació no
contempla delictes per discriminació en Sudàfrica, pel que és molt important aconseguir
un jutge que dictamine i registre que l’homofòbia fou el mòbil d’una agressió”,
remarcà.

JUSTICIA RETARDADA

            Els delictes per odi no són
“assassinats comuns”, subratllà Craven en la seua al·locució en la
Marxa contra l’Odi.

            “La policia i la fiscalia
es neguen a investigar casos motivats per odi, el sistema de justícia sol ser
lent i vivim en una societat violenta. Per cada assassinat hi ha moltes més víctimas”,
afegí.

El judici pel cas de Nkonyana s’ajornà 20 vegades.

            “Zolizwa no és l’únic
cas. La gent és rebeca a fer denuncies”, relatà Funda. “No et prenen
seriosament, la policia es burla i et diuen “t’ho vas buscar per actuar com un
home”.

            ”La qüestió de la masculinitat
és clau per a comprendre els delictes d’homofòbia i tot tipus de violència de
gènere, que inclou als altres”, explicà Craven.

            “No es tracta solament que
una persona confesse d’una banda ‘sóc lesbiana’ i que de l’altra diga ‘odio a les
lesbianes’ i la mate o la viole”, indicà.

            “Es tracta d’una qüestió
de gènere, de subvertir el poder masculí en la societat, es tracta d’una dona
que no necessita a un home ni per al manteniment econòmic ni per a aconseguir
plaer sexual, es tracta de dones que vesteixen d’una forma que no es considera
femenina o que beuen a tavernes fins tard o es defenen si les ataquen”,
explicà.

            Consultada per les causes de l’arrel
de la violència contra la comunitat LGBTI, Funda explicà que els agressors
tenen por d’alguna cosa que no coneixen i la seua incapacitat d’acceptar la seua
pròpia sexualitat.

            Les dones que són obertament
lesbianes deuen ser cautes. Les que tenen un perfil més masculí desafien a les
tradicions patriarcals africanes. “No estiguí en el bosc”, apuntà
Funda, en al·lusió al ritus d’iniciació xhosa després del qual els barons joves
circumcidats van al mont. “No sóc un home”, remarcà.

            “Sóc molt cauta. No vaig
als ‘shebeen’ (bars il·legals). Evite zones molt concorregudes. Vaig amb compte
amb qui en relacione”, afegí.

            “A les zones rurals i els
districtes de majoria negra hi ha molts casos de violència homofòbica”,
indicà Craven. “A les escoles es perpetren moltes violacions correctives i
altre tipus d’abusos contra els joves que comencen a definir la seua sexualitat”.

            “En àrees rurals, fora de
la mirada d’organitzacions defensores dels drets LGBTI, el suport a les
víctimes es fràgil”, afegí.

EL PAPER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

            Els mitjans de comunicació
contribuïren a difondre el problema i li donaren major visibilitat, assenyalà
Bernedette Muthien, de Engender.

            “Però la cobertura no ha estat
bona, sinó sensacionalista i descontextualitzada. No s’exhorta a la gent a
actuar quan apareixen eixos casos. No es diu que la lesbiana que fou brutalment
assassinada tenia una mare, podria tindre fills, un pare, germans i germanes i
veïns”, apuntà.

            “En certes comunitats
actives la quantitat de casos de violència de gènere i de violacions curatives
és baixa. Hem de treballar més en eixe sentit i parlar de com el sistema
judicial ens falla”, indicà Funda.

            “La gent es calla, però mai
m’amenaçaren”, afegí. Ella aconseguí obtindre el respecte dintre de la seua
comunitat i insisteix en que per a poder fer el treball que fa deu viure a
Gugulethu.

            A més de donar suport, i de vegades
refugi a algunes dones necessitades, també formà un equip de futbol i està
vinculada a diverses organitzacions de LGBTI. “Fins i tot commemorem un dia
de l’orgullo gai en 2005 i 2006 en el complex esportiu de Gugulethu i la resposta
de la gent fou increïble”, relatà.

            “Mandela digué ‘el meu
camí és llarg’. El mateix passa en aquest cas. Ningú coneixia a Madiba (com se’l
coneix a ell) ni a Biko. Però lluitarem per ells. Lluitaré fins que em quede l’última
gota de sang”, assegurà desafiant.(FIN/2009)

UN DELICTE AMB DIVERSOS
NOMS

            El terme “violació
curativa” és més fort, segons Bernedette Muthien, cofundadora i directora
de l’organització Engender. “És una violació que pretén curar a la víctima
de la seua ‘raresa’”, explicà. La campanya 07-07-07, anomenada així per l’assassinat
de Salome Masooa i de Sizakele Sigaza el 7 de juliol de 2007, usà el terme
“violació d’odi”.

Altres
enllaços relacionats:

En aquest cas és premsa electrònica, però hem vist que el que conta s’ha de denunciar. L’enllaç l’hem tret del Féisbuc de Colorets LGTB.

REPORTATGE

Nova Orleans
després del drama.

L’actor Wendell Pierce explora en
‘Tremé’ els efectes del pas del Katrina.

TONI GARCÍA – Barcelona – 02/09/2009

            Wendell Pierce (Nova Orleans, 1962) és tota una celebritat
en Estats Units i per extensió en l’univers anglosaxó gràcies al seu paper de
Bunk Moreland, el detectiu del Departament d’Homicidis, en la sèrie de culte The
wire (en l’Estat Espanyol, Bajo escucha). En Tremé, el nou
projecte de David Simon -creador també de The wire- amb la cadena HBO,
Pierce explora els records d’aquell fatídic 29 d’agost de 2005 quan l’huracà
Katrina assotà la seua ciutat natal, Nova Orleans, fins deixar-la irreconeixible.
“Arribí a Nova Orleans aquell dissabte… tenia una setmana de vacances abans
d’incorporar-me de nou al rodatge de The wire en Baltimore. Quan vaig
arribar a l’aeroport allò era un autèntic caos, tothom estava anant-se’n.
Preguntí què passava i em digueren que la tempesta estava arribant. Els vaig
dir que abans d’agafar l’avió havia consultat el temps i que no deien res de tot
això. Un individu em va dir que eren notícies d’última hora, però que el
Katrina anava directe cap a Nova Orleans”, conta Pierce des de Nova York per
telèfon.

            El malson acabava de començar:
“Fórem evacuats a uns 50 quilòmetres a l’oest de la ciutat i estiguérem allà
durant el pas de la tempesta. Diversos dies després seguíem sense llum, escoltant
les transmissions d’emergència en una vella ràdio. El següent que vaig saber és
que la casa dels meus pares, on havia passat la meua infància, havia desaparegut.
Ho havia perdut tot”, afegeix l’actor, que és un dels activistes més
importants en l’esforç de reconstrucció de la ciutat i el seu nom encapçala una
dotzena de projectes vinculats d’una forma o altra amb la rehabilitació de Nova
Orleans.

            “L’Administració fallà perquè
no els importava res el que estava passant, específicament per raons polítiques:
Louisiana no havia votat per ells, així que els era absolutament igual, estaven
molt ocupats combatent pel petroli a Irak. I, òbviament, estava tot l’assumpte
de la raça, quelcom que fou decisiu per a que l’ajuda trigués tant en arribar.
Així s’ordí el desastre immediat”. A més, denuncia l’actor, durant aquests
últims anys tots els diners teòricament destinats a la reconstrucció de Nova
Orleans, més de 800 milions de dòlars, havia quedat atrapat en la teranyina
burocràtica del Govern de Bush.

            “Ara tenim una nova
Administració que per fi ens porta bones notícies i que ha començat a
desenredar els nusos que impedien que eixos diners arribaren on havien d’arribar.
Em reuní amb el coordinador de la Casa Blanca la setmana passada i ja han
anunciat mesures que ajudaran a eliminar totes eixes restriccions burocràtiques”,
explica Pierce quan se li pregunta què fallà en 2006 i per què es desencadenà l’infern.

            En Tremé (també en HBO) l’intèrpret
donarà vida a un músic, Antoine Batiste, que ho ha perdut tot, tracta de
reconstruir la seua carrera, viu amb la seua núvia però continua enamorat de la
seua ex dona: “No ho té fàcil, però continua lluitant”, conta Pierce.
Tremé, assegura, explorarà per primera vegada a fons el que significà el
pas del Katrina per a Nova Orleans, “el que ha fet a la ciutat i a la
psique dels seus habitants i quina ha estat la seua resposta a tot açò”.

            Per a l’actor, el major repte ha sigut
donar vida a un músic de jazz sense caricatures. “Els meus  amics de Nova Orleans m’han posat el llistó molt
alt i per això he treballat moltíssim en el sentit musical… estic tractant de
tocar el trombó, i encara no es pot dir que el “toque”.

            Davant la pregunta de si en alguna
ocasió ha pensat en abandonar Nova Orleans per a instal·lar-se en alguna altra
part l’actor respon amb una altra pregunta: “Segur que després de la II
Guerra Mundial ningú digué ‘¿no aneu a tornar a reconstruir tots eixos vells
edificis, veritat? ¿Qui els necessita?’. Hi ha moltes persones interessades en
que ens en anem tothom per a poder prendre control del bo que hi ha aquí, però
Nova Orleans és un dels ports més importants d’Amèrica, aquí nasqué el jazz,
que és l’única aportació artística i cultural específicament estadounidenca
important que el meu país ha donat al món en tota la seua història. Sincerament,
Nova Orleans és molt important, molt: no hi ha res com la llar. Res”.

Retrat de la resistència

            Tremé és el nom d’un barri de Nova
Orleans en els carreres del qual encara pot intuir-se el pas del Katrina, però
que malgrat això mai ha tirat la tovallola i que és considerat per molts com el
símbol d’una resistència ferotge. David Simon, que havia passat “molt de
temps a Nova Orleans” i que sempre ha declarat la seua passió per la ciutat,
vol amb la seua nova sèrie rendir homenatge als qui malgrat ser invitats a
abandonar-ho tot, decidiren quedar-se.

            Un executiu d’HBO reconeixia recentment
en Los Ángeles que “després de veure l’impressionant episodi pilot quedaren
pocs dubtes sobre la necessitat de donar llum verda al projecte” i que el
projecte pot suposar per a la cadena “el mateix” que en el seu moment
The wire o Los Soprano.

            Poc se sap del guió i del rodatge, tancat
amb pany i clau -tampoc té data de estrena-, només que el nucli de la sèrie és
la gran tradició jazzística de la ciutat. Simon arriba a Nova Orleans després
de passar per Baltimore i Irak (on situà el seu penúltim treball en HBO, Generation
kill) i ha volgut involucrar en Tremé a tot el teixit social de la
ciutat que, com diu Wendell Pierce, “encara no s’ha vist reflectit en la
petita pantalla”.

Una nova proposta de Roser Giner per a una lectura i posterior traducció d’un article de premsa… ens agrada el jazz i el possible rodatge d’una pel·lícula al bressol on va nàixer aquesta música, amb la resistència dels seus habitants per abandonar-la a la depredació immobiliària (…de què ens sona açò?) després del pas del Katrina (ja fa quatre anys!) que no hem pogut evitar portar-la a cap.

   Gràcies i que ho gaudiu tant com nosal3!

   PD… i estarem atents per veure quan l’estrenen per aquí!