Tret d’IPSNOTICIAS
SUDÀFRICA:
Lesbianes sotmeses a “violació curativa”
Per Nathalie Rosa Bucher
CIUTAT DEL CAP,
set (IPS) – “Estan matant dones en Ciutat del Cap”, assegurà Ndumie
Funda, directora d’un projecte de suport a lesbianes en el veïnat pobre de
Gugulethu, prop d’aquesta meridional ciutat sud-africana.
La seua núvia, Nosizwe Nomsa Bizana,
fou atacada i violada per cinc homes a l’igual que a la seua amiga Luleka
Makiwane. La primera morí de meningiti criptocòcica i la segona contragué el
virus d’immunodeficiència humana (VIH) i es va morir a causa de la síndrome d’immunodeficiència
adquirida (S.I.D.A.).
En honor a elles, Funda telefonà
al projecte LulekiSizwe, dedicat a atendre principalment a adolescents i joves
d’aquest districte, la majoria a punt d’acabar els seus estudis secundaris.
Les lesbianes d’entre 16 i 25
anys són les més vulnerables i solen ser rebutjades per les seues famílies,
explicà.
“La policia sovint actua amb
negligència. En les investigacions els oficials homofòbics solen sotmetre a les
víctimes a una doble discriminació”, assenyalà Emily Craven, coordinadora
del Joint Working Group (Grup de Treball Conjunt: JWG, per les seues sigles en anglès),
organització de lesbianes, gais, bisexuales, transgènere i intersexuals (LGBTI)
de Sudàfrica.
“El sistema judicial és
lent i està plagat de casos d’agressions. A més és difícil convèncer als fiscals
de la motivació homofòbica dels delictes”, remarcà.
No existeixen xifres fiables
de quants delictes es cometen per discriminació en Sudàfrica.
L’horror de la violència
sexual en aquest país està ben documentat i s’ha difós. El Servei de Policia de
Sudàfrica registrà 36.190 violacions i agressions sexuals entre abril i desembre
de 2007.
Però es creu que hi ha 10 vegades
més casos. Dels 1.738 homes entrevistats per a un estudi del Consell d’Investigació
Mèdica (MRC), divulgat el juny, el 27,6 per cent reconegué haver violat a una dona
o a una adolescent.
“Participí en moltes
conferències, de Nova York a Afganistan, passant pels Balcans, Àfrica i fins a
Amèrica Llatina, i preguntí. Les violacions existeixen a tot el món i solen ser
perpetrades per amics i familiars”, assenyalà Bernedette Muthien,
cofundadora i directora de l’organització no governamental Engender, amb seu en
Ciutat del Cap.
Existeix des de l’inici del
patriarcat i s’ha usat per a controlar la sexualitat de la gent, en especial de
les dones, però també d’alguns homes. Moltíssimes amigues i companyes sobrevisqueren
a una violació curativa”, afegí.
L’estudi de MRC urgeix a
adoptar un enfocament molt més ampli per a previndre el flagel, com
“intervindre en les principals causes del problema, des de les concepcions
de masculinitat, erigides sobre una jerarquia de gènere, fins la primacia de la
sexualitat de l’home”.
LA LLEI NO PROTEGEIX
Una de les particularitats de
Sudàfrica és que és un dels set països on el casament entre persones del mateix
sexe és legal, indicà Craven. La seua avançada Constitució i legislació
contempla a la comunitat LGBTI, però els seus membres viuen amb por.
“La gent confia en les lleis
i la seua decisió de revelar la seua condició acaba deixant-les exposades a les
agressions”, asenyalà.
“No comprenem del tot la
Constitució, en especial en matèria d’igualtat de drets. Tot el món té una
dignitat inherent”, subratllà Nozizwe Madladla-Routledge, ex sotsministra
de Salut i membre del Comitè Executiu del Congrés Nacional Africà en la Marxa
contra l’Odi en la província de Cap Occidental, el 7 d’agost.
A més, proposà elaborar pautes
de conducta. “Hem d’incloure l’assumpte en els plans d’estudi escolars i
incloure temes d’educació sexual i de gènere que han estat descurats”.
Casos emblemàtics com l’assassinat
d’Eudy Simelane, jugadora de futbol de la selecció femenina de Sudàfrica, de
Zolizwa Nkonyana i el doble crim de Masooa i Sigaza s’utilitzaren en la campanya
per a crear major consciència i reclamar justícia.
“Eixos casos foren molt
importants, no solament per a reclamar justícia, malgrat que fou la nostra
principal prioritat, sinó per a assentar precedents legals al voltant a delictes
per discriminació i per a que els responsables sàpiguen que per més que odien
als gais no poden agredir, violar i assassinar amb impunitat”, subratllà
Craven.
“La legislació no
contempla delictes per discriminació en Sudàfrica, pel que és molt important aconseguir
un jutge que dictamine i registre que l’homofòbia fou el mòbil d’una agressió”,
remarcà.
JUSTICIA RETARDADA
Els delictes per odi no són
“assassinats comuns”, subratllà Craven en la seua al·locució en la
Marxa contra l’Odi.
“La policia i la fiscalia
es neguen a investigar casos motivats per odi, el sistema de justícia sol ser
lent i vivim en una societat violenta. Per cada assassinat hi ha moltes més víctimas”,
afegí.
El judici pel cas de Nkonyana s’ajornà 20 vegades.
“Zolizwa no és l’únic
cas. La gent és rebeca a fer denuncies”, relatà Funda. “No et prenen
seriosament, la policia es burla i et diuen “t’ho vas buscar per actuar com un
home”.
”La qüestió de la masculinitat
és clau per a comprendre els delictes d’homofòbia i tot tipus de violència de
gènere, que inclou als altres”, explicà Craven.
“No es tracta solament que
una persona confesse d’una banda ‘sóc lesbiana’ i que de l’altra diga ‘odio a les
lesbianes’ i la mate o la viole”, indicà.
“Es tracta d’una qüestió
de gènere, de subvertir el poder masculí en la societat, es tracta d’una dona
que no necessita a un home ni per al manteniment econòmic ni per a aconseguir
plaer sexual, es tracta de dones que vesteixen d’una forma que no es considera
femenina o que beuen a tavernes fins tard o es defenen si les ataquen”,
explicà.
Consultada per les causes de l’arrel
de la violència contra la comunitat LGBTI, Funda explicà que els agressors
tenen por d’alguna cosa que no coneixen i la seua incapacitat d’acceptar la seua
pròpia sexualitat.
Les dones que són obertament
lesbianes deuen ser cautes. Les que tenen un perfil més masculí desafien a les
tradicions patriarcals africanes. “No estiguí en el bosc”, apuntà
Funda, en al·lusió al ritus d’iniciació xhosa després del qual els barons joves
circumcidats van al mont. “No sóc un home”, remarcà.
“Sóc molt cauta. No vaig
als ‘shebeen’ (bars il·legals). Evite zones molt concorregudes. Vaig amb compte
amb qui en relacione”, afegí.
“A les zones rurals i els
districtes de majoria negra hi ha molts casos de violència homofòbica”,
indicà Craven. “A les escoles es perpetren moltes violacions correctives i
altre tipus d’abusos contra els joves que comencen a definir la seua sexualitat”.
“En àrees rurals, fora de
la mirada d’organitzacions defensores dels drets LGBTI, el suport a les
víctimes es fràgil”, afegí.
EL PAPER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ
Els mitjans de comunicació
contribuïren a difondre el problema i li donaren major visibilitat, assenyalà
Bernedette Muthien, de Engender.
“Però la cobertura no ha estat
bona, sinó sensacionalista i descontextualitzada. No s’exhorta a la gent a
actuar quan apareixen eixos casos. No es diu que la lesbiana que fou brutalment
assassinada tenia una mare, podria tindre fills, un pare, germans i germanes i
veïns”, apuntà.
“En certes comunitats
actives la quantitat de casos de violència de gènere i de violacions curatives
és baixa. Hem de treballar més en eixe sentit i parlar de com el sistema
judicial ens falla”, indicà Funda.
“La gent es calla, però mai
m’amenaçaren”, afegí. Ella aconseguí obtindre el respecte dintre de la seua
comunitat i insisteix en que per a poder fer el treball que fa deu viure a
Gugulethu.
A més de donar suport, i de vegades
refugi a algunes dones necessitades, també formà un equip de futbol i està
vinculada a diverses organitzacions de LGBTI. “Fins i tot commemorem un dia
de l’orgullo gai en 2005 i 2006 en el complex esportiu de Gugulethu i la resposta
de la gent fou increïble”, relatà.
“Mandela digué ‘el meu
camí és llarg’. El mateix passa en aquest cas. Ningú coneixia a Madiba (com se’l
coneix a ell) ni a Biko. Però lluitarem per ells. Lluitaré fins que em quede l’última
gota de sang”, assegurà desafiant.(FIN/2009)
UN DELICTE AMB DIVERSOS
NOMS
No hi ha estadístiques
serioses al voltant de la freqüència del que s’anomena “violacions
correctives”.
“El problema existeix
des de fa moltíssim temps, peròla nostra comprensió de l’assumpte emergí en els
últims anys”, indicà Emily Craven, del Joint Working Group (Grup de Treball
Conjunt).
Hi ha més denuncies,
apuntà, fins i tot principis de juny es féu
el primer judici per violació a un gai. Però Craven afirma que és tan sols la
punta de l’iceberg.
“No hi ha consciència
sobre els delictes homofòbics i violacions correctives”, subratllà l’activista
Ndumine Funda. “Necessitem un pla d’acció, intervindre i investigar, i un
pressupost per a analitzar els problemes que deuen afrontar les lesbianes”.
El terme “violació
curativa” és més fort, segons Bernedette Muthien, cofundadora i directora
de l’organització Engender. “És una violació que pretén curar a la víctima
de la seua ‘raresa’”, explicà. La campanya 07-07-07, anomenada així per l’assassinat
de Salome Masooa i de Sizakele Sigaza el 7 de juliol de 2007, usà el terme
“violació d’odi”.
Altres
enllaços relacionats:
En aquest cas és premsa electrònica, però hem vist que el que conta s’ha de denunciar. L’enllaç l’hem tret del Féisbuc de Colorets LGTB.