NOSAL3 en som + de tres

La creuada de Benet XVI

30.08.09 |
09:56

            La Creuada continua. L’encíclica
de Benet XVI Spe salvi, del passat 30 de novembre, ratifica i radicalitza l’anatema
de l’Església catòlica contra una modernitat culpable de desobeir Déu i que s’està
estimbant per tal causa en la desesperació del nihilisme. L’outing és ara complet. Fins la democràcia és mentida si la
sobirania dels homes no se subordina a l’imperi de la “llei natural”,
és a dir, si la llibertat no coincideix amb l’obediència als ucases de l’Església, única intèrpret
autoritzada de tal “llei natural” i de la voluntat de Déu amb la qual
aquesta coincideix. La democràcia deu ser cristiana, doncs en cas contrari serà
deshumana.

            El misteri ha quedat finalment resolt.
El culpable és Voltaire o, millor dit, Bacon fins i tot. El Mal és la Il·lustració,
el projecto d’autonomia de l’home. Autos–nomos, en donar-se l’home per si mateix les
seues pròpies lleis, en compte de rebre-les de Déu, o dels seus subrogats i
ministres (la “Naturalesa” i l’Església jeràrquica), ací resideix la
Culpa inexpiable. L’Enemic (en el sentit precís de les Escriptures) és la raó
que prescindeix de Déu, la raó que treballa iuxta
propria principia, la raó que raona, en definitiva.

            El autos–nomos, la pretensió
de sobirania per a tots i cadascun, és més, suposa la caiguda de la humanitat
en l’Avern dels totalitarismes, on tot és plor i cruiximent de dents, i coses pitjors
encara: el Terror de Robespierre i Saint Just i el Gulag de Stalin. A això
s’arriba, inevitablement -Ratzinger dixit–
si l’home, en les seues relacions amb la naturalesa i amb els altres homes (ciència
i política), es comporta com si Déu no existís, és a dir, si pren seriosament
la proposta de Grocio que salvà  Europa
de l‘autodestrucció de les guerres civils de religió: Etsi Deus non daretur.
Precepte, per tant, que és -històricament parlant- l’única autèntica i
indiscutible arrel d’Europa.

            Res nou, es dirà. Extra ecclesiam nulla salus és la pedra angular –des de fa
segles- de totes les exigències “papistes”. Aquestes exigències, no
obstant, portaven diversos decennis posades en sordina. La pròpia Església semblava
-no sense raó- avergonyir-se de llur passat “constantinià” i de llurs
anatemes contra la ciència, el liberalisme, la democràcia (disposada fins i tot
a demanar perdó per algunes coses). No se citava ja el Sílabo sinó el Concilio Vaticà II.

            Des d’aleshores és com si hagués passat
un segle. Amb el papa Wojtyla primer, i amb el papa Ratzinger ara (que fou el
més estret col·laborador de Wojtyla en la redacció d’encícliques crucials com Veritatis splendor i Fides et ratio)
els continguts essencials del Sílabo
han tornat a recobrar auge: la sobirania pertany a Déu, un Parlament
-democràticament elegit pels ciutadans- que actue contra la “llei
natural” (per exemple amb una llei que autoritze l’avortament, encara que
siga de forma limitada) es converteix ipso
facto en il·legítim. Així ho
manifestà Wojtyla en Varsòvia, solemne de furor i de còlera, contra el
Parlament polonés (¡el primer lliurement elegit després de mig segle de
comunisme!). L’avortament com a “genocidi dels nostres dies”, com un
nou holocaust. Una dona que escull el drama del avortament és tan culpable com
el soldat de les SS que llença a un xiquet jueu al forn crematori. El món laic féu
com si no ho escoltés o no ho comprengués, subjugat per la fascinació mediàtica.

            Ara, tal actitud no resulta ja possible.
Per a qui pretenga cercar coartades, el Papa alemany ha eliminat qualsevol dubte.
O Déu o la sobirania popular. No deuen prendre’s com a exageracions polèmiques.
El raonament teològico-polític de Joseph Ratzinger és compacte, lineal i -en la
seua lògica confessional i dogmàtica- perfectament coherent.

            Veiem-ho. La modernitat aspira a
cimentar l’existència de l’home en el binomi raó + llibertat, autònomament,
prescindint del Déu de l’Església. Però de l’”acció” del coneixement
(la ciència baconiana) es passa inevitablement a l’”acció” de la
política, seguint una idea il·lustrada de “progrés” com a “superació
de totes les dependències”. Llibertat il·limitada, llibertat perfecta
“en la qual l’home es realitza cap a la seua plenitud”. Ja sabem com
acabà tot (Robespierre i Stalin) i sabem també per què: l’ateisme com a
resultat de la Il·lustració.

            Per tant “és necessària una
autocrítica de l’edat moderna” que deu tindre lloc “en diàleg amb
el cristianisme i amb la seua concepció de l’esperança”. L’eufemisme
“diàleg” no ens deu portar a engany: “només Déu pot crear justícia”.
I, pare’s atenció, “no un déu qualsevol, sinó eixe Déu que posseeix un
rostre humà i que ens ha estimat fins el final”. El Déu/Jesucrist de l’Església
jeràrquica, de la Veritat consignada en els concilis de Nicea i Calcedònia, com
a ha estat reblat pel Papa alemany en el seu recent llibre best–seller.

            Però tal “concepció de l’esperança”,
segons l’encíclica, equival ni més ni menys que a la certesa de la fe. El món, i
en especial l’Occident que ha sorgit de la modernitat, només pot escapar de l’estigma
de la desesperació a través de “l’obertura de la raó a les forces redemptores
de la fe, al discerniment entre el bé i el mal”. Obviant les perífrasis,
pensant i actuant amb obediència a la moral catòlica. De la vida a la mort, seguint
totes les etapes de la sexualitat, i sense oblidar la investigació científica.
Cèl·lules estaminals, avortament, contraceptius, institució matrimonial,
educació escolar, interpretació del darwinisme, teràpies del dolor, eutanàsia:
tot deu obeir a la “llei natural”, sinònim pur i pla de la voluntat
confessional de l’Església jeràrquica.

            Des d’un punt de vista cultural,
bastaria amb respondre al Papa teòleg que la modernitat, per començar, no és fonamentalment,
com ell pretén fer-nos creure, Terror i Gulag, perquè de las tres revolucions
“burgeses”, de Cromwell, dels girondins, de Jefferson, nasqué una
forma de convivència extraordinària, fins aleshores desdenyada com a utopia, la
democràcia liberal (els principis de la qual trepitgen, amb excessiva freqüència,
els establishment d’Occident en les seues
accions quotidianes). I que Nietzsche i Marx, per no parlar de Bacon i dels
il·lustrats, no s’assemblen en absolut al promptuari paròdic pregonat en la Spe salvi.

            Però Joseph Ratzinger, malgrat els
indubtables i prepotents artificis acadèmics que animen la seua pluma, és un
home de poder el suficientment desencantat com per a saber que el pes d’una
encíclica no depèn del seu claudicant aliatge cultural.

            D’aquesta proporcionà, per tant, una
autèntica interpretació política al dia següent, parlant davant dels
representants de les organitzacions humanitàries no governamentals (ONG) de
matriu catòlica, en acusar a diverses agències de l’ONU de “lògica
relativista” que nega “ciutadania a la veritat al voltant de l’home i
de la seua dignitat, així com a la possibilitat d’una acció ètica fundada en el
reconeixement de la llei moral natural”. A tal tendència és necessari
oposar els “principis ètics no negociables” dels que l’Església
és dipositària.

            Com pot veure’s amb el seu outing contra la il·lustració i el autos–nomos democràtic, el papa Ratzinger es postula explícitament per
al lideratge mundial del fonamentalisme religiós, el no terrorista, òbviament. La
seua pròxima intervenció davant les Nacions Unides, prevista per al 18 de desembre,
constituirà l’acte oficial i solemne de tot això. Confiem en què, almenys eixe
dia, “qui tinga oïdes per a escoltar, que escolte”.

Paolo Flores d’Arcais (El Pais)

Una carta i un PDF que tenim de fa bastant temps, esperant a veure si el periòdic L’Alcúdia 752 s’anima i el treu… però ja han passat uns mesos, i hem vist que no, així que li donem difussió. Primer un correu, traduït, del tècnic que ha fet l’estudi, explicant-ho, després, en adjunts, l’informe en PDF, aquest sí que no ens atrevim a traduir-lo perquè és molt tècnic i amb diversos gràfics i dibuixos, l’hem deixat tal i com ens l’ha enviat.

   Després, traieu les vos3 pròpies conclusions…

Hola a tothom:

        Sóc Fco.
Javier Marqués Pons, veí de L’Alcúdia i responsable de diverses àrees del Col·legi
Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicació de la Comunitat Valenciana.

        En data
20-05-09 li vaig escriure un article al senyor Fernando Carbonell Bonet,
director del periòdic L’Alcúdia 752 sobre WIMAX i els seus possibles riscos per
a la salut. El senyor En Fernando m’indicà que sense cap problema anava a
publicar l’article en el periòdic, però encara no l’havia llegit.

        Després
de llegir-lo em va dir que en el mes de maig no el podien publicar ja que no hi
havia temps a traduir-lo, ja que el periòdic és en valencià i l’article està en
castellà. Un temps després vaig retocar diverses coses per a l’article que en
un principio anava a ser publicat el juny, però tampoc fou publicat, encara que
m’asseguraren que sí.

        Aquest
mes de juliol acabe de veure el periòdic i tampoc ha sigut publicat.

        Jo no sé
perquè no es vol informar a la població d’un tema tan important, y supose que
serà por tints polítics d’algun grup municipal, sobre tot el tema que afecta a
la salut de les persones, però no sé com se li pot retallar la llibertat d’expressió
a un Col·legi Professional com el nostre i no es puga informar a una població
de la tecnologia que en ella es va a col·locar.

        També
suposem que després d’aquest correu electrònic, ens comunicaran que no han tingut
espai o alguna excusa semblant i que el publicaran a l’agost, casualitat, un
mes que pel poble estan quasi tots de vacances.

        Us deixe l’article
tal qual li’l vaig passar al director del periòdic per a que el llegiu i vegen
si es contraproduent per als seus interesses polítics, encara que possiblement algú
de vosaltres ja l’haurà llegito.

        El Col·legi
Oficial d’Enginyers Tècnics de Telecomunicació es posarà en contacto amb diversos
mitjans d’aquesta comunitat per a que s’adonen d’aquesta situació a la població
en general i intentarà que l’article arribe a la població de L’Alcúdia.

Salutacions i sense res més que afegir.

Fco. Javier Marqués Pons

Colegio Oficial de Ingenieros Técnicos de
Telecomunicación

TRIBUNA

LUIS GARCÍA
MONTERO

Teoria impertinent de la lectura.

Cada lector
s’ha format gràcies a les paraules de molts autors, que també arribaren a conèixer-se
quan organitzaren les seus paraules, llurs idees i els seus sentiments per
establir un diàleg amb els seus lectors.

LUIS GARCÍA MONTERO 16/08/2009

            És agost i la platja està plena de
gent. Observo a la meua filla mentre llegeix tombada en una hamaca, en mig dels
crits, els banyistes, els passejants, els estels i els venedors de creïlles fregides.
L’acte de llegir delimita per a ella un espai propi, un regne singular de
soledat i absoluta pertinença. Sento el mateix que quan veig a algú llegir en
el metro, en els aeroports o en el banc d’una plaça. Encara sóc dels que prefereix
refugiar-se en l’àmbit d’una butaca familiar, reconec la callada intimitat que
traça les fronteres personals del lector de carrer entre la multitud.

             Cap pretensió científica és més
important que la capacitat de lectura. ¿A què s’assemblen
les operacions de llegir i escriure? A posar-se en el lloc de l’altre. La meua filla
està allà amb una certesa impertinent, amb una autoritat singular que desafia el
món. El curiós és que també sé que no està allà. Com jo li he deixat el llibre
en el qual ara viu, estic convençut de que es troba a Venècia, observant amb ulls
de persona major la bellesa d’un adolescent.

             La veritat és que resulta curiosa l’afortunada
flexibilitat dels assumptes reals. Els meus ulls d’home madur observen en una
platja d’Andalusia la bellesa d’una adolescent que reafirma amb una misteriosa
autoritat la seua presència, la seua forma d’estar aquí, mentre es troba molt lluny,
en un altre mar, observant amb ulls de persona major els banys d’un adolescent.

             De vegades sento que l’ésser humà no
es caracteritza per llur capacitat de pensar, sinó per la seua capacitat de
dividir-se, de fer-se present o d’esborrar-se segons les necessitats del seu
desig i la seua consciència. Per això em sembla decisiva l’operació de llegir
com a metàfora d’una reivindicació decent de la modernitat. Copio unes paraules
d’Edward W. Said, del seu llibre “Humanismo y crítica democràtica”
(Debate, 2008): “La realitat de la lectura és, abans de tot, un acte d’emancipació
i il·lustració humana, Tal vegada modest, però que transforma i realça el nostre
coneixement en ares d’alguna cosa diferent del reduccionisme, el cinisme o l’estèril
mantenir-se al marge”.

             Les formes del dogmatisme actual, més
enllà de les ideologies totalitàries, tenen molt a veure amb la reducció dels
matisos del món a breus titulars que serveixen per a imposar opinions i
simplificar la realitat, fent impossible un vertader ús de la consciència
individual. Els dogmes d’avui depenen amb freqüència de les noves velocitats de
la informació. La invitació al cinisme, el desig de relativitzar-ho tot, sol
ser el camí de les intel·ligències que juguen a destruir les il·lusions col·lectives.

            Com feia el poeta Campoamor contra
el liberalisme romàntic, els cínics, més que defensar llurs idees reaccionàries,
es limiten a ridiculitzar les apostes optimistes. Confesso que el cinisme, com
a disfressa del pensament reaccionari, em molesta fins i tot més que la pretesa
puresa dels que es mantenen al marge i es renten les mans. Als purs, és a dir,
als inquisidors actuals, no els preparen el terreny els sacerdots, sinó el
cinisme.

             No és, per tant, assumpte menor la
reivindicació de la lectura si serveix per a defensar l’emancipació humana en
contra dels dogmàtics, els cínics i els purs. Cal prendre’s seriosament una passió
de lliurament atent a les paraules de l’altre, que té com a resultat últim la
confirmació independent de la realitat personal. Observo a la meua filla mentre
llegeix. Està aquí i en un altre lloc, és ella més que mai, perquè descobreix els
seus sentiments, i és al mateix temps un altre. Cada lector s’ha format gràcies
a les paraules de molts autors, que també arribaren a conèixer-se quan organitzaren
les seues paraules, llurs idees i els seus sentiments per a establir un diàleg amb
els seus lectors. ¿A què s’assemblen les operacions de llegir i escriure? A posar-se
en el lloc de l’altre, vull dir, per exemple, a tenir cura d’una filla o d’un
familiar malalt. Només descobrim el que hi ha en nosaltres mateixos quan ens
desdoblem per tenir cura de l’altre.

             Bernhard Schlink contà en la seua
novel·la El lector la història d’un adolescent alemany que visqué una
història apassionada d’amor amb una dona madura. Tots els dies, abans d’anar al
llit, la dona li demanava al seu jove amant que llegís en veu alta algunes pàgines
d’un llibre. Trencada la història d’amor i passats els anys, el protagonista de
la novel·la, ja estudiant de Dret, es retroba per sorpresa amb la seua antiga
amant en un judici, acusada d’haver participat en un dels esgarrifosos crims
del nazisme. La pràctica jurídica adquireix aleshores per a l’estudiant una
altra dimensió. No justifica de cap manera un crim que el commociona per dintre,
però tampoc pot limitar-se a jutjar des de fora. El lector necessita comprendre
els esdeveniments, ficar-se en el drama, posar-se en el lloc de l’altre.

             Ens posem molt pesats amb les nostres
identitats. Sembla que no hi  ha terme mitjà.
Quan no pretenem imposar les nostres identitats com a marc únic de la totalitat,
ens n’anem a l’extrem contrari i diluïm la nostra consciència individual en el
mar ideològic d’un tot que fixen les consignes y els costums dels altres. Per això
és decisiva la metàfora en la lectura, el secret amb el que la meua filla aprèn
a esborrar-se una mica per a estar en la ciutat dels seus personatges, sense
renunciar a ella mateixa, descobrint el seu propi rostre en les aigües de Venècia.
Cap operació em recorda tant a l’aposta del contracte social, l’altra metàfora amb
la qual el pensament modern va voler organitzar els interessos privats i els
públics, les identitats i els vincles.

             La pèrdua de prestigi social de les
humanitats ha provocat un sentiment de culpa entre les seues disciplines i un
desig d’imitar a les ciències. Una successió de pretesos mètodes científics
marca des de fa anys els rumbs de les teories literàries. Els mètodes naixen,
creixen, es reprodueixen i moren amb la pretensió d’aportar una veritat
científica al coneixement de la literatura. Se senten forts en aplicar un
protocol i utilitzar un vocabulari tecnològic de molt dubtós gust.

             Estic convençut de la importància de
la teoria literària, però estic convençut també que cap pretensió científica és
més important que la capacitat personal de lectura, la solitària passió amb la
que Leo Spitzer, Roman Jakobson, Roland Barthes, Dámaso Alonso o Fernando
Lázaro Carreter saberen llegir. No els admiro per científics objectius, sinó perquè
amb una soledat curosa saberen fer en el seu despatx, davant una pàgina de
Garcilaso o Baudelaire, el mateix que ara fa la meua filla amb els seus ulls
adolescents.

             Davant la certesa dels dogmes i l’homologació
de les consciències, tal vegada calga donar-li avui llur complet significat
històric a l’emoció del lector. La soledat compartida d’algú que llegeix uns
versos o una narració, algú que demana temps per a viure cada paraula fins fer-se
amo de les seues pròpies opinions, és la major ofensa que podem fer-li a un
economicisme desanimat que compta amb poderossísims mecanismes tecnològics de
control de les consciències i que liquida els espais públics, suprimint els
textos i les places, és a dir, els llocs on els individus, sense renunciar a
ser ells mateixos, esborren una mica les seues identitats concretes per a
convertir-se en ciutadans.

             Oposar-se al progrés de la ciència i
la tecnologia és simplement reaccionari. Però això no significa oblidar el
sentit de les humanitats, o assumir una definició tecnològica del futur. La ciència
no pot perdre l’arrel del seu pacte humanista. Tal vegada ser modern, més que omplir
els costums de vocabulari “desenvolupista”, consisteixi en ser capaços de tornar
a formular un contracte social adaptat als nous temps. I per a signar un contract
convé llegir-lo tot, fins la lletra petita dels documents. Així ho sento quan penso
en el futur, mentre observo la impertinent soledat de la meua filla que llegeix,
envoltada de gent, en una platja del sud.

Luis García Montero és escriptor.

   Tret del darrer “Articles de repom” de l’amic Àngel Canet, aquest text ens ha emocionat sobremanera. Nosal3 també solem llegir en espais sorollosos (a la línia 1 del metro FGV… quants capítols, quants llibres ens hem llegit, aliens a tot allò que ens envolta!, encara que de vegades no tant, sobretot si la conversa arriba a filtrar-se i és interessant). Gràcies pel text i esperem que el gaudiu tant com nosal3!.

Bona vesprada!

   Descobert en un enllaç del Féisbuc, hem trobat aquest apunt del web “Consume hasta morir” (de molt recomanada lectura) i hem trobat que seria bo compartir-lo… en la nostra llengua. Ací el teniu:

 
Farmacèutiques
per la salut rendible

Genèrics versus marques

            En els
seus anuncis publicitaris, les farmacèutiques semblen salvar el món contra tot
tipus de malalties, però els metges gallecs no semblen pensar exactament el mateix:
“¿qui s’atreveix amb la indústria farmacèutica si té amortitzada tota la
investigació?”, es pregunta el secretari general del “Sindicato de Médicos
de Galicia”, Cándido Andión. Segons l’ “Asociación Galega para la Defensa de la
Sanidad Pública”, la Xunta hauria d’enfrontar-se a eixe gegant empresarial mitjançant
un “pla de control de despesa farmacèutica” que obligue als
especialistes dels hospitals a receptar en funció de la composició del fàrmac
en lloc de la marca, donant prioritat als fàrmacs genèrics.

            Els medicaments
genèrics són igual d’eficaços que els que porten escrit Bayer, Rovi, Pfizer,
Europharma o qualsevol altre nom de laboratori farmacèutic en la seua caixa. Així
ho asseguren metges, apotecaris i Administració. Tots aboguen per la
prescripció de genèrics -més barats perquè la marca comercial ha perdut la
patente- amb el fi d’estalviar en despesa sanitària, però Galicia segueix a la
cua en la recepta d’aquest tipus de medicaments. Una paradoxa que s’explica,
segons la Plataforma Non Gracias, perquè les farmacèutiques financien el 90% de
la formació continuada dels metges del Sergas, a través de conferències, cursos
i viatges. Les empreses indueixen a la prescripció dels seus medicaments, pagats
en gran part amb fons públics, i fomenten així “una relació de dependència
que els facultatius ja contemplen amb normalitat”, explica el col·lectiu.
La “Consellería de Sanidade” llença ara una campanya per a fomentar l’ús de
genérics, però als professionals els sembla un simple pedaç. Per a atacar el
problema d’arrel i frenar la pressió de les farmacèutiques, el “Sindicato de
Médicos”, “la Asociación Galega para la Defensa de la Sanidad Pública” (Agdsp) i
la “Plataforma Non Gracias” reclamen que siga la Xunta qui garantitze la
formació als metges.

            El
sistema propagandístic de les multinacionals farmacèutiques és tan potent que
ha calat també entre els pacients, que solen desconfiar dels genèrics per
simple desconeixement. ¿Segur que porten el mateix que els de marca? és la
pregunta més repetida, segons conten en el “Colegio de Farmacéuticos de A
Coruña”. Encara que no tenen massa marge de maniobra, els boticaris tracten de
recomanar la compra de genèrics “quan el medicament de marca que demana el
client està exhaurit en la farmàcia”.

* Citacions extretes de l’artícle “Los médicos se
declaran “presionados” por las farmacéuticas”, de ANNA FLOTATS
para El País 03/08/2009.

Malpensant

Jose A. Pérez

Senseavantguardes

PÚBLICO – 14
Ago 2009

            Fa uns dies, Francisco Camps compareixia
davant els mitjans per a expressar la seua alegria per la decissió del TSJCV.
La frase anterior pot semblar correcta, però no ho és. Perquè és mentida. El
que ocorregué realment fou que el Partit Popular remeté als mitjans un vídeo en
el que Camps compareixia davant ningú. O, més precisament, davant una càmera
operada per un treballador subcontractat pel propi partit.

            No és una pràctica exclusiva del PP;
el PSOE també és afeccionat a mangarrufes semblants (encara que una mica menys).
Durant l’última campanya, els actes electorals eren gravats, editats i difosos
pels partits, de manera que el material emès pels mitjans era exactament el que
els partits desitjaven que s’emetés. Algun d’eixos vídeos podria haver guanyat
un Goya al millor curtmetratge de ficció (si no lo féu fou, em temo, pel poc
carisma dels seus protagonistes).

            Fa uns anys, es posaren de moda les
rodes de premsa sense preguntes, moda que ha arribat fins els nostres dies en
excel·lent forma. Es tracta d’una mena de NO-DOs contemporanis en què els
polítics emeten el seu missatge sense eixes absurdes molèsties periodístiques anomenades
preguntes. És un alleujament, imagino, que ningú et llenci les teues
contradiccions a la cara, que ningú posi de manifest els forats del teu discurs
o t’arrossegui cap a una concreció que desitges evitar.

            Els polítics depenen dels mitjans de
comunicació de masses, perquè, en el fons, ells són i se saben
personatges televisius. Per eixe motiu, la relació entre la política i els
periodistes sempre serà tensa. I també per això, els polítics recorren en
ocasions a estratagemes com les mencionades. Vídeos pregravats, sense periodistes,
sense preguntes, on els compareixents puguen assajar, errar, reprendre i fer
tantes preses com necessiten fins quedar satisfets. És clar que el producte
resultant mai serà informació per més que tingui la seua forma. Serà una altra cosa
a la qual convindria posar-li nom per a saber a què atènyer-nos. Als nostres
polítics els ocorre el mateix que a Truman Capote: que els gèneres se’ls han
quedat curts. Capote inventà la novel·la de no ficció; els nostres polítics, el
periodisme de no realitat. Són uns senseavantguardes.

   Aquest cap de setmana l’estem passant al Cabanyal (una vegada més). Hem pogut comprovar com la degradació del barri està assolint quotes insuportables. El parc de la parada de Mediterrani del tramvia se l’han “menjat” per la meitat per a construir un Centre de Dia… ens sembla molt bé aquest espai, però volen dir que no hi havia més solars per a fer-lo? Era necessari privar els habitants d’un espai per portar el xiquets a jugar i passar la vesprada?.

   Un altre parc (el del drac li diem nosal3) torna a aparèixer ple de restes del quefer dels toxicòmans, amb jeringues i tota la pesca. Estan “derivant” una altra vegada a aquests cap a ací per fer insuportable la vida i que no vullga viure ningú? Clar, quan hagen aconseguit el seu objectiu (que la gent abandone les cases, les malvenga) ja s’ho faran per treure-se’ls del damunt!!! Quin ajuntament i quin govern ens ha tocat suportar!!!

‘Una condemna
a la democràcia’,

per Concha
Pinós

MÉS
INFORMACIÓ

• Un icono global
• El mundo alza la voz
  contra el nuevo confinamiento de Aung San Suu Kyi

CONCHA
Pinós*

            La sentència contra Suu Kyi
equival a la condemna a mort de la democràcia birmana. La Junta ha comés un
error imperdonable en tot l’assumpte de Suu Kyi, igual que féu en el seu
moment amb el cicló Nargis. Ha acabat de desfullar la margarida birmana,
i ara ja no hi ha volta de fulla.
            El general segueix signant
contractes de gas, nuclears o armes amb potències extrangeres: Xina, l’Índia,
Corea. Mentrestant, busca el seu reconeixement internacional en la farsa de les
eleccions del 2010 i elimina a l’oposició. El despitat Than Shwe té una
qüestió personal amb «la petita filla del general». Mai ha tingut la intenció d’alliberar-la,
perquè sap molt bé que és l’única que té la capacitat de liderar el moviment
por la democràcia, i vol la seua mort.
            La comunitat internacional no
pot permetre que Suu Kyi i els presos polítics siguin empresonats. No
podem conformar-nos amb les promeses d’un dictador que només pretén negociar la
seua impunitat. Algú que hauria de ser jutjat per crims contra la humanitat no
pot negociar res: ni tan sols un calendari cap a la democràcia. Than Shwe
necesitarà desfullar 55 milions de margarides per acabar amb les ànsies de llibertat
d’un poble.
            Birmània pateix inimaginables
violacions dels drets humans; és hora de que la comunitat internacional s’aixeque
contra el dictador. Encara que haguem de marxar tots cap a Rangun, Suu Kyi
deu ser alliberada.

*Concha Pinós es directora de Birmana per la Pau

Plurilingüisme
total

Sebastià Alzamora

Il·lustració: ANTHONY GARNER

            Perdonin que hi insisteixi, però és
que aquí hi ha negoci. Fa poc més d’un mes, ens assabentàvem que el Parlament
Europeu havia desemborsat sis mil euros de l’ala per traduir un espot
televisiu, i que, ai carai, el text de les dues versions havia resultat ser
idèntic. Ahir mateix, a la comissió general de les comunitats autònomes, el
Senat espanyol va dur a terme una jugada força semblant: contractar un
intèrpret de valencià, a més de dos intèrprets de català més, per poder traduir
les intervencions que es produïssin en aquests dos suposats idiomes.

            És fascinant. Però encara ho és més
si es té en compte que l’esmentada comissió general de les comunitats autònomes
constitueix l’única excepció en què es permet l’ús a les Corts espanyoles de
les llengües cooficials a l’Estat, i encara una vegada molt de tant en tant, no
fos cas que a algú li agafés un atac de feridura. Passin, passin, senyors
arapahos, que avui que estem de bones els permetem graciosament que s’expressin
en el patuès de la seva tribu. Al cap i a la fi, un cop a l’any no fa mal
prestar una mica d’atenció a les simpàtiques peculiaritats regionals. I, a més,
ja estableix la Constitució que les llengües oficials diferents del castellà
seran considerades “patrimoni cultural” i seran objecte “d’un
especial respecte i protecció”. Doncs té patrimoni, té respecte i té
protecció. Aquí, és que això de la pluralitat ens agrada molt.

            Però, vaja: vexacions a banda, com
deia al començament, aquí hi ha negoci i, en temps com aquests, la pela és més
la pela que mai. De manera que aprofito l’avinentesa per reiterar l’oferta (que
ja vaig fer al Parlament Europeu) dels meus serveis com a traductor i intèrpret
del valencià, i àdhuc, arribat el cas, del mallorquí, del menorquí, de
l’eivissenc i del formenterenc. Encara més: es dóna el cas que també parlo amb
fluïdesa l’andalús, l’extremeny, el madrileny, el lleonès, el burgalès i el
murcià, i que em veig amb cor de realitzar una multitraducció simultània entre
tots els idiomes que acabo d’esmentar jo solet. Prengui’n nota, senyor
Francisco Javier Rojo, que a més li faria preu d’amic. Posats a practicar el
plurilingüisme, que sigui fins a les darreres conseqüències.

Revisant els enllaços d’InfoMigjorn (encara no havíem tingut temps) ens hem trobat aquest text de Sebastià Alzamora, i no hem pogut resistir-nos a donar-li difusió per l’encert en els seus arguments… seguirem llegint el que ens enllacen… i publicant allò que ens agradi destacar.

TRIBUNA:

AGAPITO
RAMOS i JORGE M. REVERTE

De regals i corrupcions.

Marcar un màxim
de preu als regals, transparència en les finances dels partits i en els salaris
dels polítics serien mesures útils per atallar conductes impròpies sense necessitat
de legislar sobre la qüestió

AGAPITO RAMOS Y JORGE M. REVERTE 04/08/2009

            Com gairebé sempre, tot està en els
romans o en els grecs. El referit a la llei, sobre tot en els romans. En el segle
III, un jurista anomenat Domicio Ulpiano, que treballava per a l’emperador
Caracalla, ens transmetia els sentiments del seu cap al respecte de les xenias,
o siga, dels regals que els alts funcionaris de l’imperi rebien i podien o no
acceptar. El seu consell era un monument al sentit comú: “Ni tot, ni sempre,
ni de tothom”. I ho explicava una mica més: “un procònsol no pot
privar-se totalment de xenia… refusar de tots és una falta d’educació,
però acceptar sempre sembla d’indecents, menyspreable acceptar de tots, i
avariciós acceptar-ho tot”.

            Els regals, encara que no serveixen per
a obtenir contractes, són útils per a ablanir cors.

            Cal garantir que els partits rebutjaran
a qualsevol que trenqui les lleis de transparència.

            Al final, del que es tracta, segons
transmet Ulpiano, l’esperit de Caracalla, és de no sobrepassar en l’acceptació
de regals tot allò que excedeixi les necessitats de l’alimentació. Traduït a la
nostra època i al que ens preocupa sobre l’actitud dels nostres polítics, ens
deuríem quedar amb una ampolla de vi i una llauna d’espàrrecs com a  límits. Alló de les anxoves, dependrà de la
veda.

            La cita d’Ulpiano és, en certa
manera, consoladora, perquè ens diu que els nostres representants democràtics
no són els més corruptes de la història. L’assumpte ve de lluny, almenys des
dels romans. Amb alguns moments estel·lars intermedis com l’època en què Juan
March era capaç de comprar a molts dels millors polítics espanyols de la
Restauració o la República. I l’esplèndid període franquista en el qual el
dictador donava exemple acceptant, per recordar un cas mitjanet i morigerat, el
“pazo” de Meirás.

            Una vegada consolats, sabedors de
què no sempre estan clars per a tothom els límits entre l’acceptació educada d’una
petita Xenia que demostra simpatia i la de 300.000 euros que demostren
massa simpatia, haurem de concentrar-nos en la recerca d’uns mínims codis que donen
objectivitat a la conducta pública, per a evitar vergonyes innecessàries.

            ¿Seria il·lícit que una alcaldessa
acceptés una bossa de marca i, en canvi, permissible que es deixés obsequiar amb
una imitació comprada en els mercadets de la frontera de Paraguai amb Brasil? Fixar
l’altra frontera exigiria, per a que l’acció fóra eficient, una tasca ingent de
classificació pròpia d’entomòlegs. També cap una altra solució, que és la de
marcar un màxim de preu.

            El dolent d’aquests regals, d’aquestes
xenies, és que encara que no serveixen per a obtenir contractes, sí solen
ser útils per a ablanir cors. Són detalls simpàtics que poden ajudar a obrir altres
portes. I detalls simpàtics que aplanen, no sempre en la direcció més recomanable,
les relacions. No només per a facilitar la corrupció de polítics, sinó també la
d’un altre grup professional sobre el que s’assenten alguns pilars del sistema:
periodistes, que reben en Nadal pernils, ampolles d’oli, assortits de torró i,
si se dediquen a informar d’institucions financeres, plomes d’oro i jocs d’escacs
d’eben i vori. I si d’altres coses, viatges al Carib.

            La sortida és complexa. I tal vegada
no quedi més remei que tallar pel sa: els polítics i els periodistes no poden
rebre regals el valor dels quals excedeixi, per exemple, de 100 euros. Una
declaració dels partits, dels grups parlamentaris i dels directors de mitjans
de comunicació bastaria per a deixar les coses en clar, i eliminaria la necessitat
de fer una llei, embrollada de forma obligada i ridículament actualitzable any rere
any per adaptar els màxims a la inflació.

            Un dels pitjors efectes de la polèmica
sobre els regals als polítics ha estat el d’obscurir el debat, encara més seriós
que el de les anxoves del Cantàbric, sobre la corrupció.

            I tornem a dir que la cosa es complexa
(¡què original!). Però, si un ho pensa, no és tan complexa como sembla a
primera vista. Perquè la corrupció té dues cares, la del que la provoca i la
del que l’accepta. Un agent, que podria ser un empresari, ofereix a un polític
alguna cosa a canvi d’un favor; i un polític accepta l’oferta.

            Al primer, a l’empresari (perdoni l’il·lustre
gremi el ser utilitzat com a exemple), només se li pot dissuadir de la seua il·lícita
acció posant-li davant de la cara avisos legals i repressius; o siga, lleis
dures contra eixe tipus d’accions i actuacions policials i judicials
contundents. ¿Només? No: posant-li al davant alguna cosa més seriosa, que és la
garantia de que el sector públic no va a acceptar mai interferències en
adjudicacions d’obres o serveis. I alguna cosa més fàcil que això: donant-li la
garantia de que els partits polítics van a rebutjar qualsevol actuació dels seus
militants, siguin aquests dirigents de primera o de quarta fila, que trenquin les
lleis transparents del mercat.

Un empresari
alemany o francès sabia fins fa poc que s’enfrontaria a problemes seriosos si
intentava corrompre a un polític alemany o francès, però també que ningú l’anava
a perseguir en el seu país per practicar la corrupció en Àfrica. Algú tan poc
sospitós com Carlos Solchaga, ex ministre socialista, expressà en España la seua
actitud de comprensió per a qui hagués de pagar en països estrangers taxes de
corrupció per aconseguir contractes. Europa està així. És a dir, que la tasca
de combatre la corrupció està en els que fan les lleis, en els qui governen i,
de forma molt important, en els partits polítics.

            ¿Seria molt dificultós obtenir d’aquestes
institucions, dels partits, una declaració solemne per la qual es garantís que
qui rebés temptacions de pagar podia tenir la seguretat de que ni un euro del
que li servís per a satisfer un suborn aniria a parar a les arques del partit?
Declarar-ho i demostrar-ho moltes vegades, tantes com s’hagi condemnat a algú per
corrupció. Però, per a que una solemne declaració com aquesta tingués credibilitat,
faria falta que s’acompliren dos requisits.

            El primer, que els comptes dels
partits fossin transparents. Perquè no ho són, per molt que ho assegurin els tresorers
de tots ells, els comptes estan farcits de pedaços i de trucs. Els pressuposts
són falsos i els dèficits se solen emmascarar amb els diners dels ajuntaments i
comunitats.

            El segon, que els sous, totes les
remuneracions que perceben els nostres polítics, afloren i siguen considerats d’interès
públic. A molts oradors parlamentaris se’ls omple la boca parlant d’aquests assumptes,
però encara no sabem per què és impossible conèixer de veritat quant cobren
cada mes aquells als qui elegim que, des del punt de vista del treball, són els
nostres empleats, dels contribuents. Quant cobren, quines altres ocupacions es
permeten, quina dedicació tenen a la seua funció i quins sous o primes treuen
de les seues activitates “externes”.

            Això, de rebot, tindria un efecte
gratificant per als qui, per exemple, no reben res per participar en una tertúlia
i els que reben un dineral per ser socis d’un bufet d’advocats.

            Maniobres tan senzilles, tan poc
complexes, bastarien per aconseguir que el nostre país deixés de pujar llocs en
el ranking de la corrupció universal. ¿Per què els nostres parlamentaris,
per què els dirigents dels partits als que votem s’obstinen en no posar eixos
mecanismes en marxa?

            La resposta està volant en el vent perquè
la majoria dels dirigents polítics, dels responsables dels aparells, vol que
estigui ahí.

            Mentre intentem que es discuteixi
sobre tot açò, que és de veritat molt poquet i molt fácil, ens seguirem dedicant
al que és realment complex, que és saber com mantenir-nos en el límit de les xenies,
aplicar el sentit comú que ens recorda Ulpiano: “ni tot, ni sempre, ni de
tothom”. Per a anar “tirant”.

Agapito Ramos és advocat i Jorge M. Reverte
és periodista i escriptor.

Recorrent la xarxa, i enllaçats per no recordem qui, teníem pendent la traducció d’aquesta entrevista amb Abdellah Taïa que ens parla de la problemàtica de ser homosexual al Marroc.

“El meu
país viu en la negació de l’homosexualitat”

ENTREVISTA A ABDELLAH TAÏA. Aquest escriptor marroquí
s’autodefineix amb ironia com un «heroi», doncs fou el primer intel·lectual del
seu país en prendre la difícil decisió d’eixir de l’armari amb nom i cognoms

MÓNICA PATXOT  – TRINIDAD DEIROS – MADRID – 28/09/2008 21:27

            Té 35 anys però la joventut es
resisteix a abandonar-lo. Com tants marroquíns d’origen humil, Abdellah Taïa
(Salé, 1973) és una persona de gestos dolços però plens de melancolia. La mateixa
que impregna la seu obra, en la qual narra la seua vida de jove homosexual,
primer al seu país i, després, en un exili llarg temps somniat a París, la ciutat
on volia estudiar cinema i on viu des de 1999.

            En gener de 2006, exposant-se
a l’escarni de la societat musulmana en la qual va nàixer, reconegué
públicament la seua condició d’homosexual en el setmanari independent marroquí
‘Tel Quel’. En juny de 2007, aquesta revista li dedicà la seua portada: sobre la
seua fotografia, es podia llegir ‘Homosexual’. Fou el primer intel·lectual del
seu país en eixir de l’armari: ara és un símbol.

            El dijous passat, aquest escriptor
estigué en Madrid per a participar en el primer congrés sobre Drets Humans,
Societat Civil i Homosexualitat en els països de majoria musulmana, organitzat
per la Confederació Espanyola d’Associacions de Lesbianes, Gais, Bisexuals i
Transsexuals (Colegues). Aquesta confederació vol cridar l’atenció sobre la
situació en la qual viuen els homosexuals en els països islàmics.

            En 26 estats de majoria musulmana, aquesta
opció sexual és delicte. En alguns, com Iran o Aràbia Saudí, es castiga amb la
mort. En Marroc no s’arriba a tant, però l’article 489 del Codi Penal preveu
penes de sis mesos a tres anys de presó per als homosexuals. La seua vida segueix
dominada pel pes de la H’chouma: la vergonya.

            Vosté descriu irònicament la seua eixida
de l’armari com la seua conversió en heroi.

            Fou durant la presentació del meu llibre
Le Rouge du Tarbouche (El roig del fes). Una periodista del ‘Tel Quel’ volia
dedicar el seu article a l’homosexualitat. Mai pensí que faria alguna cosa
semblant, però aleshores m’adoní de que havia de ser valent, una espècie d’heroi.
Aquesta periodista em donà l’oportunitat d’assumir del tot la meua veritat
íntima i literària; perquè la meua reivindicació no era només sexual, sinó
identitària.

            Ho sentí com un deure?

            Per suposat. És la literatura la que
em dóna visibilitat i el dret de parlar. Hi ha un deure de dir la veritat, de prendre
la paraula.

            Què seguí al seu anunci?

            M’esperava una reacció violenta,
però va haver-hi de tot. Alguns mitjans (es refereix, per exemple, al popularíssim
diari Al Massae) m’insultaren. No dic que açò siga normal, però sí és simptomàtic
de les contradiccions de la societat marroquí, en la que l’homosexualitat s’ha
convertit en una obsessió. El positiu és que ara amb l’assumpte de la suposada
boda gai en Alcazarquivir (sis homosexuals anaren a la presó per això), s’ha obert
un debat sobre aquest assumpte.

            I la seua família?

            La seua reacció fou de gran dolor. El
meu germà petit no podia ni eixir al carrer. Estaven en el seu dret de sentir
dolor: jo acabava d’anunciar-los que era diferent i a més temien per mi.
Pensaven que jo no podia ser un bon musulmà, però no em rebutjaren. El meu patiment
no és res comparat amb els gais que han estat a la presó o, per exemple, el d’aquell
estudiant de Fes a qui els islamistes feren un judici fa dos anys per ser
homosexual.

            Ha tornat a la seua casa familiar?

            Sí, al juny, però a casa no parlem
de la meua homosexualitat. Això no vol dir que la meua família l’accepte. Quan torní
a casa, la meua mare cuinà molt per a mi. Fou molt tendre, però sé que era una
forma de no parlar sobre allò. En Marroc, encara estem en la negació de l’homosexualitat,
no volem nomenar-la perquè això representaria reconèixer la seua existència.

            Es tracta només de llibertat sexual?

            L’autèntica qüestió no és la sexualitat,
fins i tot si el sexe és un dret humà, sinó la individualitat. En Marroc, el
pes de la societat i la família és afeixugant, però és que venim de generacions
d’adoctrinament.

            Vosté diu que l’àrab és la llengua
del silenci.

            Sí, és una llengua que s’usa per a
callar.

            Per això escriu en francès?

            No, el francès en Marroc és la llengua
dels rics i, sent jo de família pobra, era un repte dominar-la. Però m’agrada i
no m’agrada a la vegada. Comencí a escriure amb ella perquè tenia un diari
personal per a millorar el meu francès que fou després el germen dels meus llibres.

            L’homosexualitat està molt present
en la cultura popular marroquí.

            Sí, eixos homes que es disfressen de
dona en la plaça D’jmaa el Fna sense que ocorri res o els romiatges on
tradicionalment ha hagut una gran tolerància sexual. Però és que els marroquís,
en privat, són una gent molt lliure. El problema és el control de la societat. Jo
no vull renunciar a eixa cultura popular.

            Hi ha molta hipocresia?

            Sí, en Marroc hi ha una tensió
homosexual evident que tal vegada ve d’eixe desig de controlar a la gent. Fins
i tot els del partit islamista et diuen: “Tu pots ser homosexual però que
no es vegi”. No hi ha problema si ho fas d’amagat; No obstant, arriba un
moment en el qual la societat t’atrapa i intenten obligar-te a que et casis.

            És vostè optimista sobre el futur del
Marroc?

            Visc una lluita interior. Hi ha vegades
que sóc optimista: miri com ara els periòdics critiquen al rei, però, en l’aspecte
econòmic, tot està estancat. La quotidianeïtat de molts marroquís és lluitar per
a menjar cada dia; així és impossible parlar de llibertat sexual. La precarietat
econòmica impedeix el canvi de les mentalitats. Així i tot, hi ha una evolució
innegable, però el desig de modernitat deu lluitar en Marroc contra les forces
de l’obscurantisme, que pretenen imposar la seua visió.

            Es considera vostè musulmà?

            Culturalment em sento musulmà, però ho
sóc a la meua manera, no com se’m vol imposar. 

         Kif Kif,
l’associación pionera en Marroc

            Kif kif (iguals) és el nom triat per
la primera associació marroquí de gais i lesbianes. El seu president, Samir
Bargachi, estigué el dijous (25 de setembre) al congrés de Madrid i contà com
han intentat legalitzar-la en va.

            Però la seua mera existència és un
gran assoliment. Perquè com digué Bargachi, ser homosexual en Marroc no és molt
difícil; el que és impossible és declarar-ho. “Ens tracten com a anormals”,
deplorà.

            Les lesbianes viuen una situació encara
pitjor que la dels homosexuals barons. La seua discriminació és doble; per ser dona
i per ser lesbianes.  

REPORTATGE: exposicions

El jazz esclata
a Barcelona

Un recorregut subjectiu per la
història del gènere a partir de la gran exposició que acull el CCCB: música,
cinema, fotografia i art al voltant a un segle màgic.

ENRIQUE
VILA-MATAS 21/07/2009

            Tal vegada el jazz siga una
misteriosa exhalació de foc blau en la ciutat de Nova Orleans. Miles Davis mai
oblidà la seua primera memòria de la por i recordava sempre el pànic i a la vegada
la fascinació que li produí una flamarada blava brotant d’un fogó de gas que
algú encengué en la casa dels seus pares a Nova Orleans. Davis tenia tres anys quan
sentí el sobresalt de l’improvís d’aquell fenomen, d’aquella exhalació que
brotà de la cuina: “Suposo que tan sobtada experiència em portà a algun lloc
de la meua ment on abans no havia estat. A alguna frontera, tal vegada al tall de
les coses possibles. Aquella por fou gairebé com una invitació, un desafiament a
entrar en un món del que no sabia res”.

Barcelona mira a un segle
de Jazz

            Tal vegada el jazz siga
individualisme, música per a un mateix. La mostra és un viatge musical i visual
a les seues relacions amb les altres arts.

            Tal vegada, des dels seus orígens,
el jazz ha estat sempre això, un desafiament. Eixa exhalació sobtada, eixa
música híbrida a la que Georges Perec anomenava “la cosa”, fou ja des
del seu començament un repte, l’aventura d’entrar en el món de les incessants recerques
dels més artístics estils personals: un univers de continues recerques
individuals en la frontera que confronta amb el tall de les coses possibles. Al
cap i a la fi, el jazz verdader sempre ha estat una música que bàsicament ha  representat innovació, flama blava. Bill Evans
ho tingué sempre clar: “Quan Charlie Parker, Miles Davis i Fats Navarro
tocaven bebop eren considerats cuques rares, i ara és la música que tot
el món toca. Per a mi, jazz significa que has de ser original i prendre riscos;
d’altra manera la música no creix, i si no creix, es mor”.

            Per a fer jazz verdader s’exigeix
ser original, el que no deixa de ser una sort per a aquest art tan pensat per a
créixer. Recordo que a Perec li agradava parlar de jazz perquè en el fons això
li permetia parlar d’un tipus d’escriptura molt volguda per ell, una escriptura
que ell sabia que mai podia arribar a res si no era profundament original i es
molestava en córrer riscos. Altre gall ens cantaria si en literatura o en
pintura s’exigís, amb la mateixa vehemència, eixe elemental poder d’innovació.
D’eixes relacions del jazz amb la novetat i amb les arts s’ocupa la magistral mostra
que s’inaugura avui a Barcelona en el Centre de Cultura Contemporània de
Barcelona, coordinada pel crític d’art Daniel Soutif, que ja fou comissari d’aquest
mateixa exposició a Itàlia i més recentment a París, en el museu de quai
Branly.

            Recorrent la mostra es pot observar
que tal vegada el jazz sempre ha estat un univers de caçadors solitaris
perdent-se en la recerca inesgotable dels seus estils personals, únics i
inconfusibles: un teatre de soledats, de singularitats genials. Si és així,
resulta un encert que els visitants d’aquesta mostra, en perfecta simetria amb
el món de solitaris al que guaiten, disposin d’audífons per a ells sols:
audífons en els que, si apropen la seua orella, poden escoltar en exclusiva una
tonalitat pròpia que els permet aïllar-se de la música general del recinte.

            Tal vegada el jazz siga
individualisme, música per a un mateix, per a un sol oient amb audífon en un
gran teatre de soledats. Scott Joplin, Louis Armstrong, Duke Ellington, Charlie
Parker, Benny Goodman, Billie Holiday, Ella Fitzgerald, Thelonius Monk, John
Coltrane, Chet Baker, Cecil Taylor, Christian Scott. Tots ells estan relacionats,
però no hi ha una línia jeràrquica o cronològica, ni un rei verdader, ni una
melodia central. De fet, no hi ha melodia -en el sentit que donem a eixa paraula
en la cultura occidental- i el jazz es crea i funda a cada moment, torna a néixer
en la primera flama blava del primer fogó de Nova Orleans. Tal vegada el jazz siga
el triomf de l’ànima fugaç de l’instant i de la recerca incessant, infinita, de
l’estil. I tal vegada la història del jazz i del segle siga modal, como eixa vessant
de “la cosa” que desenvolupés amb talent el mateix Miles Davis. El
modal seria aleshores la subtil tensió que es produeix quan les intervencions
individuals -els famosos solos- no sempre progressen, o es resolen d’una forma
simètrica que ens pugui semblar coherent. De fet, en introduir-se una nova manera,
el centre tonal canvia, el que implica que l’oient -inclòs el visitant que posa
l’orella en aquesta mostra- se senti transportat al temut desequilibri de la
melodia de l’imprevisible.

            Es força la màquina i s’arrisca i s’innova.
I es creix. Només així té sentit aquest art. El segle passat fou del jazz, però
també del cinema i del rock i també, per suposat, de Freud i de Kafka, i del
que el visitant vulgui. Hi ha molts segles i tots estan en el nostre món. És fàcil
comprovar-ho en aquesta exposició, que és tant un viatge musical com visual que
recorre les relacions entre el jazz i les altres arts al llarg del segle XX i s’articula
en una línia de temps que en aparença, però només en aparença, avança solapada amb
la cronologia del segle, presentant més d’un miler de quadres, cartells,
fragments de pel·lícules, partitures, cobertes de discos. La mostra proposa un
viatge en deu etapes, que van des de 1917 i l’era del jazz a América
(1917-1930), fins La revolució free (1960-1980) i Contemporanis
(1960-2002). En totes aquestes etapes apareixen, lligats estretament amb el
jazz, pintors com Picasso, Léger, Grosz, Pollock, Warhol, Basquiat i el sorprenent
Archibald J. Motley Jr; escriptors como Francis Scott Fitzgerald (Contes de
l’era del jazz), tota la beat generation (batejada en to de
jazz, generació del ritme), Sartre, Morand, Perec, Leiris, Vian; cineastes de
la Nouvelle vague francesa i arquitectes com Le Corbusier; grafistes,
fotògrafs (el gran Jeff Wall il·luminant el tancament d’aquesta exposició),
dibuixants de còmic, vedettes (Josephine Baker), artistes modals de tots els racons
del món.

            Una addenda, finalment, es deté en l’època
del jazz-art en Barcelona al voltant al Hot Club 49, germen d’inspiració d’artistes
com Tàpies, Catalá Roca, Tharrats, Ponç i Dalí. Aquesta secció barcelonina ens
permet escoltar, en un únic audífon que serà molt cobejat, l’arrencada de la
històrica actuació de Louis Armstrong en el cine Windsor de Barcelona en desembre
de 1955. Però també apropar-nos a Ditirambo de Gonzalo Suárez, o veure a
Tete Montoliu en Once pares de botas de Rovira Beleta, o revisar una seqüència
meravellosa de A tiro limpio (Pérez-Dolz).

            Al final de la visita, ens quedarà
la sensació d’haver recorregut de cop el segle passat en la seua vessant més
furiosament artística. Una visita a una multitud de grans creadors. Qui digué
que l’art del segle passat fou pura ruïna i decadència? Som massa propensos a
una innecessària melancolia. Aquesta exposició ens comunica una impressió de
creativitat sense límits, i de vegades ens deixa fins sonàmbuls en la frontera
última, al tall de les coses possibles.

            En eixe espai híbrid l’aire general,
malgrat la seua il·lusió de globalitat, ve acompanyat, paradoxalment, d’un
timbre intimista, profundament individual, solitari. Com si viatjàrem d’un
infinit univers ple al més desemparat i singular audífon. O com si estiguéssim
descobrint, en companyia de Miles Davis, una flama blava de Nova Orleans o el
so únic de la seua trompeta amb sordina d’acer Harmon: un so individual suau,
de notes curtes, amb tendència a la poesia i a la introspecció, una
“cosa” tan esqueixada del món com a la vegada pròxima a ell. Com si
el monstruós desordre del segle passat hagués arribat a comptar també amb el
factor audífon, és a dir, amb un sorprenent costat intimista, tímid i cerebral.

L’exposició

– Pintura.
Retalls de papel de Matisse (1947); King Zulu, de Basquiat (1986); obres
de Pollock, Mondrian, Dalí, Picasso o Tàpies.

– Fotografia. Retrao de Billie
Holliday, de Carl Van Vechten; Jazz, de Man Ray.

– Literatura.
Contes de l’era del jazz (F. S. Fitzgerald); textos de Jean Cocteau,
Paul Morand o Michel Leiris.

– Escultura.
Clarinet gegant, d’Oldenburg (1992).

– Cinema.
Johnny Staccato, de John Cassavetes (1959).

– Disseny.
Número 1 de Jazz Magazine (1935); I like jazz!, caràtula de l’àlbum
de Columbia Records (1955).

– Música.
Gravació del directe de Louis Armstrong a Barcelona en 1955.

Només afegir la immensa sort que teniu els qui viviu a
Barcelona per poder visitar aquesta exposició. Gràcies Roser per
recomanar-nos-la!.

                També
afegir alguns noms i “coses” relacionades amb la “cosa” que ací tractem:

                La
novel·la “Los subterráneos” de Jack Kerouak (llegida en castellà).

                La
pel·lícula “Blow Up” de M. Antonioni, més que res per l’espectacular banda
sonora de Herbie Hancok.

                La
banda sonora (la pel·lícula encara no l’hem poguda veure) “Round Midnight”, amb
la versió de Bobby McFerri… genial!.

                El
còmic “Billie Holiday” de Muñoz & Sampayo.

                …i
per suposat tots els noms que han aparegut a l’article que ens han agradat des
que els coneguérem: Georges Perec, Miles Davis, Billie Holiday, la beat generation… no ho farem és
llarg… ara mateix estem escoltant a Donald Byrd, un altre trompeta, que no té
tan de renom com altres, però que es mereix que el nomenem ací…

                Bona
vesprada!.

REPORTATGE

Castigats per
ser ‘rars’

El 57% dels
adolescents homosexuals pateixen violència escolar – L’assetjament pot produir-los
problemes d’aïllament i repercutir en la seua vida adulta

ANAÍS BERDIÉ / CRISTINA CASTRO – Madrid / Santander – 04/07/2009

            Adrián sap que és el rar del seu institut. Odia el futbol
i es mou en un grup de xiques. Des dels 11 anys ha aguantat que li diguin
“marieta”. S’ha avesat. “Una vegada un xic em pegà una pilotada
en un ull i començà a pegar-me i a insultar-me”, conta. Després d’un temps
“tancat” en si mateix, acceptà que era gai. Tenia 14 anys. Als 15
presentà a sa mare el seu primer nuviet. Ara Adrián té 17 i no li importa res
del que puguin dir-li. “Si em diuen marieta contesto: ‘sí, i què?’. Per a
mi ja no és un insult”. I ha tret la seua pròpia conclusió: “Els del
meu institut són uns immadurs”.

            La història d’Adrián es repeteix
entre els xics i xiques homosexuals. Un 57% d’ells pateix violència escolar,
segons un estudi de la FELGTB (Federació Espanyola de Lesbianes, Gais, Transsexuals
i Bisexuals). No tothom sap sortir sol del problema. S’allunyen dels amics, s’aïllen,
empitjoren els seus resultats escolars.

            “La majoria viu un autèntic segrest
emocional”, explica José Joaquín Álvarez, pioner en crear una tutoria d’orientació
sexual en un institut, el Duque de Rivas de Madrid. “Encara hui es segueixen
produint suïcidis en adolescents homosexuals perquè l’entorn no és comprensiu”,
assenyala. “Tenim lleis molt progressistes i avançades però no s’ha traslladat
de la mateixa manera als centres educatius”, opina.

            La FELGTB ha declarat aquest any el
de la Diversitat afectivo-sexual en l’Educación, i el lema de l’Orgull Gai, que
hui se celebra amb una desfilada a Madrid, és Escola sense armaris. “En
el col·legi és on més es pot estigmatitzar una identitat sexual”, explica
Miguel Ángel González, president del col·lectiu gai de Madrid Cogam. “Si els
noiets que surten de l’armari tenen problemes, això va a repercutir en tota la seua
vida posterior”, afegeix.

            I ser la cuca rara de l’institut no
és res comparat amb ser la cuca rara del poble. Segons l’informe, el percentatge
de joves que pateix violència escolar augmenta fins el 65% en poblacions petites.
Ho sap bé Pablo López, de la Fundació Triangle, que porta les seues xerrades
sobre homofòbia per instituts de tot l’Estat espanyol. “Els joves de l’àmbit
rural no tenen cap referent homosexual. Així que encara que no parlares gens, només
amb que et vegin ja és alguna cosa”, relata. Ha presenciat burles contra els
rars fins i tot durant els seus tallers, i lamenta que molts col·legis només
s’interessen pel tema quan hi ha algun conflicte. “És el que jo anomeno
presumpció d’heterosexualitat. Sembla que tothom és hetero fins que es demostri
el contrari”.

            Fa poc anà a fer una xerrada a La
Palma. En acabar, se li apropà un homosexual de 25 anys i li va dir que, fins
aleshores, no havia conegut a cap altre gai i que estava desitjant anar-se’n a un
altre lloc. “Deia que era molt rar i que per això no tenia amics.
Segurament era rar perquè els altres l’havien tractat així”, conclou l’orientador.

Levante 4 de
juny

Les víctimes del metro molesten

L’Ajuntament de València emet un informe desfavorable
a l’ús de megafonia en els actes del tercer aniversari de l’accident.

Las famílies
de Maria José, Laura o Hipólito els recordaren davant la porta dels Apòstols. Foto:
Manuel Molines.

L. BALLESTER BENEYTO – VALENCIA

            Tres anys després de l’accident del metro més greu de
la història de l’Estat espanyol i el cinquè d’Europa, la insistència de les
víctimes del sinistre en exigir “respostes, dimissions i més seguretat en
el transport” incomoda a les autoritats. Les famílies dels 43 morts i dels
47 ferits no han cessat, des de novembre de 2006, de concentrar-se el dia 3 de
cada mes per a recordar als seus éssers estimats i denunciar “l’espiral de
silenci amb la que s’ha intentat embolicar les circumstàncies del sinistre”.
I aquesta insistència irrita.

 
            És l’explicació que es fan les
famílies que, a un mes del tercer aniversari, s’han trobat amb dues negatives.
D’una part amb un informe negatiu de l’Ajuntament de València per a poder
celebrar els seus actes a la Plaça de la Mare de Déu. D’altra, amb que l’arquebisbe
de València, Carlos Osoro, també al·lega “altres compromisos”, com féu
el seu antecessor, per a declinar oficiar la missa en memòria de les víctimes.
Durant els últims anys, explicava ahir la presidenta de l’entitat, Beatriz
Garrote, “l’ajuntament no havia posat cap objecció” a les activitats
que s’han organitzat cada 3 de juliol a la Plaça de la Mare de Déu. Es guarda
silenci, es llegeixen poemes o s’interpreten cançons per a recordar a les
víctimes. I utilitzen un sistema de megafonia per a que els centenars de
persones que acudeixen eixe dia puguen escoltar el que se diu.
            No obstant això, aquest any,
des de la Delegació de Festes de l’Ajuntament de València se’ls ha informat
“verbalment” que “es denega la instal·lació d’un equip de so perquè
molesta als turistes i als actes litúrgics” de la Catedral, segons
explicaren ahir per un megàfon al finalitzar la concentració. L’associació compta
amb l’autorització de la Delegació del Govern pel que esperen “que, quan ens
conteste l’ajuntament ens donen el permís com en altres anys”.
            Des de l’Ajuntament de València
fonts de la Regidoria de Relacions amb els Mitjans asseguraren que l’informe
negatiu correspon a la Policia Local, però que es tracta d’un escrit
“burocràtic, més que altra cosa” en el que sistemàticament “es
denega que se celebre qualsevol acte en la Plaza de la Mare de Déu que no siga
oficial ni institucional”. No obstant, aquest informe “no és
vinculant. La Policia Local ni prohibeix ni desautoritza”, expliquen, perquè
també informa negativament d’”algunes manifestacions pel centre que s’acaben
realitzant”. D’ací que, previsiblement, les víctimes del metro puguen rebre
la seua autorització.

            Sobre la missa del proper 3 de
juliol, que se celebrarà a les 18 hores en la capella del Sant Calze des de l’associació
recorden que s’ha convidat per cortesia a l’arquebisbe, que ha declinat la
invitació al·legant altres ocupacions.

            Encara que mentre els uns els giren
l’esquena, d’altres ja han anunciat que els arroparan amb la seua presència el
pròxim mes. Al Tall, Tonino i Pau Alabajos han confirmat la seua presència el 3
de juliol en la Plaça de la Mare de Déu. Ahir, també els acompanyaren mig
centenar de persones en els seus cinc minuts de silenci davant la porta dels
Apòstols. Entre ells, Enric Morera i Carmen Alborch, que anunciaren el seu suport
en les Corts i al ple de València a la moció que presenten les víctimes del
metro per a “exigir dimissions, una auditoria i més seguretat en el
metro”.

                No
sabem si l’ajuntament ja haurà autoritzat o no l’acte per celebrar el tercer
aniversari de la catàstrofe per poder seguir reclamant dimissions, auditories i
més seguretat al metro. L’article és del dia 4 de juny. Com a usuaris de la
línia 1 de FGV, també ens adherim, com a afectats directament.

                Els
hem de dir als organitzadors que a la concentració del passat 18 de juny
d’Escola Valenciana també se’n va prohibir l’ús de megafonia, i tot i que
estava ple de policia, la férem servir i no ens digueren res… així que…
endavant, no us talleu!

                Quant
a l’arquebisbe…? Què ha de fer l’home! Mossegar la mà que li dóna el menjar?
No. Tot el meu respecte per a les famílies creients que tenen tot el dret a
retre homenatge als seus desapareguts a l’església.

                I
l’Ajuntament, vol dir que la música molesta els turistes? I les “ofrenes”? No
molesten? Ah!, que això són les falles, tota una institució! (Quin
malbaratament de recursos!) .

                Rebeu
des d’aquest humil lloc. El nostre suport, i ja ho sabeu, si el proper dia 3 de
juliol esteu per València, passeu-vos un moment per la plaça de la Mare de Déu
i doneu-los el vostre suport també. Nosal3 si hi anem ens passarem segur.

ENTREVISTA A
JOAN SOLÁ

“L’estat
espanyol ha de ser plurilingüe d’una vegada”

Premi d`Honor de les Lletres
Catalanes. El catedràtic és un lingüista heterodox, sense pèls en la llengua i
crític amb els puristes

A la foto de
l’apunt: El catedràtic en la Universitat de Barcelona. – MANU
FERNÁNDEZ

DAVID MIRÓ – BARCELONA – 21/06/2009 08:00

            El
catedràtic Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell, 1940) sempre ha estat un lingüista
heterodox, sense pèls en la llengua i crític amb els puristes. Però d’un temps ençà
treballa en la nova gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis
Catalans, que actualitzarà a la Pompeu Fabra de 1912. No en va és una de les
persones que millor coneix la llengua, les seues interioritats, però també els
perills que la sotgen. La seua obra ingent li ha valgut la màxima distinció
literària d’Òmnium Cultural. Durant l’entrevista, en el seu despatx de la
Universitat de Barcelona, no para de rebre felicitacions dels col·legues.

            Existeix
un perill real de divorci entre el model de llengua que defenen les acadèmies i
la que es parla al carrer?

            Sí. Eixe
perill pot existir. La gent ara també aplica el concepte de llibertat
individual a la llengua i et diuen, escolti, jo parlo com vull. Això és evident
en el llenguatge dels xats o els SMS, és una invasió de la massa parlant en un
terreny que fins fa ben poc era propietat dels acadèmics. I arribarà un dia en
que els acadèmics tindran una funció nul·la, o decorativa.

            Fins
a quin punt està lligada la pervivència d’una llengua a la qualitat dels seus codis
normatius?

            El
futur d’una llengua no depèn dels codis normatius. Sense ells tal vegada no és
possible que el tingui, però una bona normativa no garanteix res. El català ha arribat
a un punt de coneixement tècnic molt bo. Tenim unes obres lexicogràfiques i
gramaticals de primer ordre. Però la gent la utilitzarà o no, a pesar de que el
diccionari Fabra sigui molt bo o molt dolent.

            La
producció de llibres que tracten sobre el català en totes les seues diverses
facetes és molt elevada. Els seus articles en “Avui” són molt comentats. ¿Estem
obsessionats amb la llengua?

            Probablement,
però és molt explicable per la situació sociopolítica que vivim des de fa segles
i que ens toca patir. Tenim una llengua que socialment no és reconeguda en l’Estat
espanyol. Quan surts de Catalunya sempre estàs amb el dubte de si et miraran
malament. I després quan parles en català no saps si el que dius és correcte o
no, tenim una enorme inseguretat. Som un
poble que viu malalt, i d’ací eixa sensació de gran interès per la llengua.
Però si vas a Londres o Nova York també veus la quantitat immensa de
diccionaris que tenen.

            Aquesta
inseguretat lingüística que tenim és atribuïble a la interferència del castellà,
al fe de tenir dues llengües en permanent contacte?

            El
català i el castellà són llengües que s’assemblen i que històricament han conviscut
molt, i per això s’han anat aproximant, desafortunadament sempre en el mateix
sentit, la petita s’assimila a la gran. Això explica el malestar dels catalans amb
la llengua. Arriba un moment en que eixa assimilació fa que no tinguis una llengua
autònoma, sinó una subllengua, i això té un nom: patois.

            Hi
ha un perill real de desaparició per la via de l’assimilació?

            No és
que siga un perill és que és una realitat des de fa segles. El català ha anat
adoptant modismes del castellà, i els refranys pràcticament han desaparegut, tots
són en castellà. I l’argot també s’ha perdut. A principis del segle XX hi havia
argot en Barcelona, però ara no.

            Ha
resolt el català la tensió entre les seues variants territorials i l’estàndard?

            En el
diccionari s’ha corregit l’excessiu pes de la variant barcelonina i ara estem
en la Gramàtica, en la sintaxi, on sempre s’havia dit que no hi havia grans
diferències i això s’ha revelat absolutament fals. Hi ha una quantitat enorme
de fets lingüístics amb fortes variacions. Estem modernitzant el codi en eixe
punt per a que siga més pancatalà, per a posar en pla d’igualtat fets
remarcables siguin de la parla que siguin.

            Què
opina dels que critiquen el català que parla el president Montilla?

            A mi em
resulta indiferent que no parli una llengua genuïna. És més important l’exemple
que dóna al parlar i defensar la nostra llengua. És absurd pensar que com no pronuncia
les s sonores aquestes se van a perdre. No fa cap dany a ningú i els que
han parlat malament de Montilla i la seua llengua s’han equivocat. Criticar-lo
és de cretins. El senyor Montilla, dintre de l’ambient en el que ha viscut, crec
que ho ha fet molt bé. I parla una llengua bastant bona. No podem estar discutint
sobre això quan tenim problemes molt més importants.

            Vostè
culpa els polítics de la situació de la llengua.

            La
classe política mai s’ha cregut que el català hagi de ser considerat tan
important com el castellà, i la situació es degrada cada vegada més. Ens diuen
que no es per a tant, que les estadístiques diuen que el català es recupera,
que es fan tants cursos per a adults però la percepció del ciutadà no és eixa,
s’adona de que tot això és mentida. Però en compte de dir que estem vivint uns
anys molt difícils, en un món molt complex, en compte de reconèixer-ho i posar els
mitjans per a superar-lo el neguen perquè no es volen enfrontar al Govern
central. Només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política,
del nivell que siga, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort
per a defensar també la teua llengua. No ens enganyen ja amb la propaganda
televisiva i les estadístiques. Han de plantar cara. I l’Estat espanyol ha de ser
plurilingüe d’una vegada.

            S’ha
de continuar exigint l’ús del català en el Congrés?

            Jo veig
aquest problema des d’un punt de vista essencialista, en el sentit de veure les
arrels de l’assumpte. Per tant no podem perdre el temps en buscar una medecina
per a una fulla quan el que està malalta és l’arrel. És la concepció social de
la societat espanyola la que està malalta. No guanyarem massa invertint recursos
en cursos d’adults i publicitat. El problema és que en aquest país portem segles
rebent el missatge de que l’única llengua de veritat és el castellà, i l’única
pàtria de veritat és Espanya. Eixe és el problema. Mentre no siguem capaços de fer
retrocedir eixa idea no avançarem, el contrari són apedaçaments. I encara que
tu vegis la fulla sana, si l’arrel està podrida, al final la fulla també ho
estarà.

            Aleshores
l’única solució es tenir un Estat propi?

            Jo no
dic això. Dic que l’única manera de salvar la llengua és tenir una concepció
política d’aquest país no subordinada. Com ha de ser? L’ideal evidentment és la
independència, però podria haver una fórmula intermèdia tan digna com eixa. Com
passa a Suiza, Canadà o Bèlgica per exemple , que són països on la situació
lingüística no està tan podrida como aquí.

Puntualitzacions:

   Les estadístiques a les quals es refereix l’entrevista supossem que es refereixen a l’àmbit de Catalunya. A València, tot i que les darreres estadístiques apunten a un major coneixement escrit, lector i cada vegada més gent l’entén, la nostra llengua perd quan a ús ens referim. Ja siga en el carrer, a les administracions, a les univesitats, cada vegada s’escolta menys.

    Quant a allò del català que parla Montilla: ja fa bastant l’home en esforçar-se, i li ho valorem molt positivament. Si allà tinguéssiu els que tenim ací, que defensen “El valenciano, diferente del catalán, y encima en castellano!” Serà això gros?… Doncs així estem…

     Novament, agrair a la Roser Giner l’enllaç a una nova notícia (valga la redundància) per a la seua traducció. Nosal3 ens l’anem llegint i traduïnt al mateix temps, si ens l’envia ella, no cal fer-hi una ullada per veure si serà interessant o no. Ho serà i molt. Gràcies Roser!

   Molta gent ens fa la pregunta del milió: quin programa feu servir per a traduir? El Salt? (!!!!!!!). Mare de Déu!. Doncs no, no fem servir cap traductor. Ho fem a pèl, tot d’una tacada i sense parar-nos gaire. Davant els dubtes, el vocabulari Ferrer Pastor (sí, eixe blavet i blanquet) sovint és més que suficient per a treure’ns d’ells.  Bé, ja n’hi ha prou, ací el teniu:

ENRIC GONZÁLEZ

Contes xinesos

ENRIC GONZÁLEZ 24/06/2009

            Els xinesos
de Mataró? Estic d’acord amb la immensa majoria de la població benpensant: en l’Estat
espanyol cal complir les lleis estatals, són intolerables les condicions
laborals dels talleres clandestins, etcètera.

            La
legislació social europea és una excepció afavorida per l’existència de la URSS
i de la teòrica alternativa comunista

            No
obstant això, hauríem de deixar de parlar de “màfies xineses”, o parlar
també de “màfies espanyoles”, quan ens referim a aquestes coses. Què
és una màfia xinesa? Un grup d’empresaris que explota a immigrants clandestins i
no compleix la llei? Val. D’això, a l’Estat espanyol, n’hi ha un munt. Ignoro què
fan les “màfies xineses” quan un treballador es talla un braç. Tal
vegada, com les “màfies espanyoles”, tiren el braç al contenidor del
fem i deixen al treballador en el carrer. Aquest és un punt que no ha quedat
clar i que els periodistes hauríem d’investigar: tal vegada els xinesos estiguin
integrant-se més ràpidament del que pensem.

            També
podrien evitar les autoritats muntar aquest tipus d’espectacle policial. La
macrorredada de Mataró ha servit per a deixar en el carrer i cabrejats a centenars
de xinesos, i no sé si per a alguna cosa més.

            Ja
que parlem d’açò, convindria que sabérem callar-nos abans de pronunciar les paraules
competència deslleial. Si un empresari espanyol fabrica a l’Estat
espanyol els mateixos productes que es fabriquen a Xina, o els que fabriquen a l’estat
espanyol els tallers xinesos clandestins, no només mereix pagar tots els impostos
que paga: caldria aplicar-li, a més, un impost especial sobre l’estultícia. I
aplicar-li ràpidament, perquè la seua empresa té els dies comptats. És injust,
diuen? Sí, el món és molt injust. Per a més informació, cal adreçar-se als quatre
milions d’aturats, tirant a cinc, que hi ha en aquest Estat.

            Vull
dir amb açò que seguirem comprant productes xinesos, fabricats a la Xina o
fabricats a l’Estat espanyol.

            No
estaria de més matisar una mica quan, com jo mateix he fet abans, qualifiquem d’”intolerables”
les condicions de treball en eixos talleres de Mataró. També era bastant
intolerable la situació dels milions d’immigrants espanyols que finançaren des de
l’estranger el “miracle econòmic” franquista, i les esgotadores
jornades de pluriocupació i servitud que suportaren els nostres pares per a que
nosaltres tinguéssim l’opció de viure millor que ells. Tolerable és el que cadascú
tolera. Usem els qualificatius legal i il·legal, suficients per a
definir aquests assumptes.

            Una
altra cosa: és bastant normal, com a nous rics que som gràcies a les
subvencions europees, que procurem oblidar el nostre passat recent i intentem
considerar “normal” l’Estat de benestar de què gaudim. Però no és
normal. La legislació social europea és una excepció, una extraordinària conquesta
afavorida per l’existència de la URSS i de l’alternativa (teòrica) comunista.
No és exportable i, hui per hui, existeixen dubtes raonables sobre si serà
sostenible a mitjà termini. És una raresa meravellosa. Vist des de fora, l’Estat
de benestar europeu apareix rar, molt rar.

            A
finals del segle XIX i principis del XX, els pogroms en l’est d’Europa llençaren
sobre els països occidentals successives onades d’immigració jueva. En Londres,
per posar un exemple, s’aixecà un clamor contra aquells desgraciats que s’apilotaven
en Whitechapel, treballaven per quasi res als molls i els escorxadors, i rebentaven
les modestíssimes conquestes laborals (l’abolició del treball infantil en les
mines, per citar una d’elles) dels obrers anglesos. Aquests jueus, en qüestió
de dècades, transformaren Londres en una pròspera ciutat de serveis, mentre la
indústria autòctona s’esvania en el no-res.

            Com els
catalans no som hipòcrites, compto amb veure formidables operacions policials
en les explotacions agràries: diuen que en elles, de vegades, els immigrants treballen
també per davall de la llei (i amb patrons subvencionats des de Brusseles). Compto
amb veure també macrorredades en les que apareixen centenars de becaris de 35 i
40 anys, i que els empresaris que els exploten acaben davant d’un jutge.

            I
espero que la realitat, la punyetera realitat, no se’ns emporti a tothom per
davant.

La doble moral de Berlusconi.

L’estil de
vida del primer ministre italià

contrasta amb
les lleis que impulsa.

La foto que
il·lustra l’apunt: Silvio Berlusconi, el passat 18 de juny

durant la cimera
de la Unió Europea en Brusseles. – BENOIT DOPPAGNE/EFE

SANDRA BUXADERAS – Corresponsal en Roma – 20/06/2009
22:00

        El dia en
què Silvio Berlusconi despertà suposadament amb l’acompanyant de luxe Patrizia
DAddario al seu costat segons ha contat ella a la premsa i a la Fiscalia de
Bari, encara que ell afirma que tot es “fem”, s’acomplia un mes d’un
al·legat molt dur del primer ministre contra la prostitució. El 5 d’octubre
de 2008, Il Cavaliere assegurava que urgia aprovar la norma que endureix
la persecució contra prostitutes i clients.

        Encara
que tot fóra una invenció de la dona o un complot, com diu el primer ministre és
cada dia més evident que l’estil de vida que Berlusconi es reserva per a si mateix
no concorda amb el que predica per a la resta d’italians, ni amb el que tracta
d’imposar-los per llei. Ho constaten els bisbes, que en dues ocasions han
mostrat el seu disgust amb les seues incoherències en el seu diari, Avvenire.
I això que, a l’hora de legislar, Il Cavaliere no els ha donat cap
disgust.

        El Govern
ha portat al Parlament normes com la de la prostitució, impulsada per la
ministra Mara Carfagna, l’ex model a qui Berlusconi va fer la cort fins el punt
de fer esclatar a la seua fins aleshores discreta muller, Veronica Lario. En canvi,
la llei de parelles de fet presentada en la legislatura anterior dorm el somni
dels justos.

        En el seu
Govern anterior, Berlusconi mantingué en el seu càrrec al ministre Mirko
Tremaglia després d’haver dit “maricons” als diputats del Parlament
Europeu que impediren que arribés a ser eurocomisari un altre ministre que
qualificà l’homosexualitat de “pecat”.

       El primer
ministre s’erigeix en defensor de la família tradicional, però ell està divorciat, i tingué els fills de la seua
segona muller encara casat amb la primera. Lario l’acusa de comportar-se como
un emperador que gaudeix envoltat d’un cúmul de jovenetes, algunes “menors
d’edat” i acusa als pares de les xiques de “lliurar les verges al drac”.

        La seua
vida personal no casa amb la tradició però, de cara a la galeria, Il
Cavaliere es presenta com un catòlic obedient. S’ha mostrat compungit
perquè l’església no el deixa combregar per ser divorciat. I malgrat haver convidat
a desenes de xiques a la seua mansió de Sardenya, que fan topless en la seua
piscina, Berlusconi s’atreví a vetllar el pit d’una figura femenina del cèlebre
pintor Tiepolo situada en una paret del seu despatx per a que no sortís per
televisió en totes les seues conferències.

        Fins ara,
el joc li funcionava. L’església italiana li ho permetia tot mentre
Berlusconi guardava las aparences. Però ara li ha dit prou. Berlusconi,
encalçat, comença a rectificar. Aquests últims dies porta una vida de monjo. I,
per a fer-se perdonar per l’església, vol pitjar l’accelerador de la llei del
testament vital, que negaria als pacients irrecuperables la possibilitat de
renunciar a l’alimentació artificial. Un altre exemple de com la vida privada
del primer ministre incideix en la de tots els altres.

   Els nos3 polítics (els del País València) no es queden enrere de Il Cavaliere, però d’embolics de faldes encara no se n’ha sabut cap.

   Sí que hi ha rumors que, tot i que els del PP estan en contra dels matrimonis homosexuals, dintre de les seues files, i sobretot en les altes esferes, hi ha un munt de persones que senten d’una manera en la vida privada, però actuen a la vida pública d’una altra diametralment oposada… i el més greu és això, entre altres molt defectes que tenen, no són capaços de veure-ho els votants del PP.

   Potser els passe com als italians i a les italianes, que segons deia un article, el dia de les fotos de Sardenya, la meitat es pensa que viu (treballa) gràcies a Berlusconi, i l’altra meitat pensa que podrà viure (treballar) en un futur gràcies a Berlusconi. Com no siga això el que els passa als valencians i valencianes que voten PP, no ens ho expliquem…

   Què vos passa valencians? que deia Paco Muñoz.