ENTREVISTA A
JOAN SOLÁ
“L’estat
espanyol ha de ser plurilingüe d’una vegada”
Premi d`Honor de les Lletres
Catalanes. El catedràtic és un lingüista heterodox, sense pèls en la llengua i
crític amb els puristes
A la foto de
l’apunt: El catedràtic en la Universitat de Barcelona. – MANU
FERNÁNDEZ
DAVID MIRÓ – BARCELONA – 21/06/2009 08:00
El
catedràtic Joan Solà (Bell-lloc d’Urgell, 1940) sempre ha estat un lingüista
heterodox, sense pèls en la llengua i crític amb els puristes. Però d’un temps ençà
treballa en la nova gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis
Catalans, que actualitzarà a la Pompeu Fabra de 1912. No en va és una de les
persones que millor coneix la llengua, les seues interioritats, però també els
perills que la sotgen. La seua obra ingent li ha valgut la màxima distinció
literària d’Òmnium Cultural. Durant l’entrevista, en el seu despatx de la
Universitat de Barcelona, no para de rebre felicitacions dels col·legues.
Existeix
un perill real de divorci entre el model de llengua que defenen les acadèmies i
la que es parla al carrer?
Sí. Eixe
perill pot existir. La gent ara també aplica el concepte de llibertat
individual a la llengua i et diuen, escolti, jo parlo com vull. Això és evident
en el llenguatge dels xats o els SMS, és una invasió de la massa parlant en un
terreny que fins fa ben poc era propietat dels acadèmics. I arribarà un dia en
que els acadèmics tindran una funció nul·la, o decorativa.
Fins
a quin punt està lligada la pervivència d’una llengua a la qualitat dels seus codis
normatius?
El
futur d’una llengua no depèn dels codis normatius. Sense ells tal vegada no és
possible que el tingui, però una bona normativa no garanteix res. El català ha arribat
a un punt de coneixement tècnic molt bo. Tenim unes obres lexicogràfiques i
gramaticals de primer ordre. Però la gent la utilitzarà o no, a pesar de que el
diccionari Fabra sigui molt bo o molt dolent.
La
producció de llibres que tracten sobre el català en totes les seues diverses
facetes és molt elevada. Els seus articles en “Avui” són molt comentats. ¿Estem
obsessionats amb la llengua?
Probablement,
però és molt explicable per la situació sociopolítica que vivim des de fa segles
i que ens toca patir. Tenim una llengua que socialment no és reconeguda en l’Estat
espanyol. Quan surts de Catalunya sempre estàs amb el dubte de si et miraran
malament. I després quan parles en català no saps si el que dius és correcte o
no, tenim una enorme inseguretat. Som un
poble que viu malalt, i d’ací eixa sensació de gran interès per la llengua.
Però si vas a Londres o Nova York també veus la quantitat immensa de
diccionaris que tenen.
Aquesta
inseguretat lingüística que tenim és atribuïble a la interferència del castellà,
al fe de tenir dues llengües en permanent contacte?
El
català i el castellà són llengües que s’assemblen i que històricament han conviscut
molt, i per això s’han anat aproximant, desafortunadament sempre en el mateix
sentit, la petita s’assimila a la gran. Això explica el malestar dels catalans amb
la llengua. Arriba un moment en que eixa assimilació fa que no tinguis una llengua
autònoma, sinó una subllengua, i això té un nom: patois.
Hi
ha un perill real de desaparició per la via de l’assimilació?
No és
que siga un perill és que és una realitat des de fa segles. El català ha anat
adoptant modismes del castellà, i els refranys pràcticament han desaparegut, tots
són en castellà. I l’argot també s’ha perdut. A principis del segle XX hi havia
argot en Barcelona, però ara no.
Ha
resolt el català la tensió entre les seues variants territorials i l’estàndard?
En el
diccionari s’ha corregit l’excessiu pes de la variant barcelonina i ara estem
en la Gramàtica, en la sintaxi, on sempre s’havia dit que no hi havia grans
diferències i això s’ha revelat absolutament fals. Hi ha una quantitat enorme
de fets lingüístics amb fortes variacions. Estem modernitzant el codi en eixe
punt per a que siga més pancatalà, per a posar en pla d’igualtat fets
remarcables siguin de la parla que siguin.
Què
opina dels que critiquen el català que parla el president Montilla?
A mi em
resulta indiferent que no parli una llengua genuïna. És més important l’exemple
que dóna al parlar i defensar la nostra llengua. És absurd pensar que com no pronuncia
les s sonores aquestes se van a perdre. No fa cap dany a ningú i els que
han parlat malament de Montilla i la seua llengua s’han equivocat. Criticar-lo
és de cretins. El senyor Montilla, dintre de l’ambient en el que ha viscut, crec
que ho ha fet molt bé. I parla una llengua bastant bona. No podem estar discutint
sobre això quan tenim problemes molt més importants.
Vostè
culpa els polítics de la situació de la llengua.
La
classe política mai s’ha cregut que el català hagi de ser considerat tan
important com el castellà, i la situació es degrada cada vegada més. Ens diuen
que no es per a tant, que les estadístiques diuen que el català es recupera,
que es fan tants cursos per a adults però la percepció del ciutadà no és eixa,
s’adona de que tot això és mentida. Però en compte de dir que estem vivint uns
anys molt difícils, en un món molt complex, en compte de reconèixer-ho i posar els
mitjans per a superar-lo el neguen perquè no es volen enfrontar al Govern
central. Només recuperant l’autoestima com a poble i com a entitat política,
del nivell que siga, però sense estar subordinat a ningú, et sentiràs més fort
per a defensar també la teua llengua. No ens enganyen ja amb la propaganda
televisiva i les estadístiques. Han de plantar cara. I l’Estat espanyol ha de ser
plurilingüe d’una vegada.
S’ha
de continuar exigint l’ús del català en el Congrés?
Jo veig
aquest problema des d’un punt de vista essencialista, en el sentit de veure les
arrels de l’assumpte. Per tant no podem perdre el temps en buscar una medecina
per a una fulla quan el que està malalta és l’arrel. És la concepció social de
la societat espanyola la que està malalta. No guanyarem massa invertint recursos
en cursos d’adults i publicitat. El problema és que en aquest país portem segles
rebent el missatge de que l’única llengua de veritat és el castellà, i l’única
pàtria de veritat és Espanya. Eixe és el problema. Mentre no siguem capaços de fer
retrocedir eixa idea no avançarem, el contrari són apedaçaments. I encara que
tu vegis la fulla sana, si l’arrel està podrida, al final la fulla també ho
estarà.
Aleshores
l’única solució es tenir un Estat propi?
Jo no
dic això. Dic que l’única manera de salvar la llengua és tenir una concepció
política d’aquest país no subordinada. Com ha de ser? L’ideal evidentment és la
independència, però podria haver una fórmula intermèdia tan digna com eixa. Com
passa a Suiza, Canadà o Bèlgica per exemple , que són països on la situació
lingüística no està tan podrida como aquí.
Puntualitzacions:
Les estadístiques a les quals es refereix l’entrevista supossem que es refereixen a l’àmbit de Catalunya. A València, tot i que les darreres estadístiques apunten a un major coneixement escrit, lector i cada vegada més gent l’entén, la nostra llengua perd quan a ús ens referim. Ja siga en el carrer, a les administracions, a les univesitats, cada vegada s’escolta menys.
Quant a allò del català que parla Montilla: ja fa bastant l’home en esforçar-se, i li ho valorem molt positivament. Si allà tinguéssiu els que tenim ací, que defensen “El valenciano, diferente del catalán, y encima en castellano!” Serà això gros?… Doncs així estem…