NOSAL3 en som + de tres

   Amb aquest apunt acabem totes les traduccions d’articles que teníem del dia 31 de maig del periòdic El País. Sembla que va ser un dia per deixar anar uns quants articles interessants… el d’avui no té desperdici: Javier Marías, madrileny, ens raona perquè Madrid no pot ser la seu del Jocs Olímpics…

Bon dia i que el gaudiu:

JAVIER
MARÍAS

LA ZONA FANTASMA

Tinc un raonament

JAVIER MARÍAS 31/05/2009

            Durant
uns dies de fa unes setmanes, totes les autoritats de la meua ciutat, i part de
les del país, es disfressaren de catifes per a que passaren per damunt d’elles vuit
o deu individus els noms dels quals eren, són i seguiran sent desconeguts per a
la humanitat i l’únic mèrit i poder dels quals els el confereix la seua
condició de membres del Comitè Olímpic Internacional (COI). Presidents i
presidentes, ministres, alcaldes, secretaris i sotssecretaris, esportistes,
artistes i fins el Rei, si no m’equivoco, deixaren de banda els seus quefers i es
dedicaren en cos i ànima a passejar i afalagar als individus en qüestió, que
venien a fer-li una ullada a Madrid per a considerar la seua candidatura com a
seu dels Jocs Olímpics de 2016. Com em resumí un taxista en aquells dies: “Ja ens
els poden donar, perquè se’ls està tractant com a déus”.

 “¿Com va a concedir-li ningú alguna cosa a un lloc
brut, caòtic, estripat, sorollós, invivible?”

            A
la vegada, les pantalles de televisió s’omplien d’anuncis que no sé ben bé què
anunciaven. En un, cursi i mentider com pocs (i mirin que hi ha competència en
la publicitat, quant a cursileria i falsedat), una anciana beatífica expressava
amb veu afligida el seu anhel de viure uns anys més per a veure el que mai havia
vist, ella que tant havia: unes Olimpíades en la seua ciutat. En altres, nombrosos
rostres populars apareixien dient tots el mateix: “Tinc un pressentiment –
corada -“. Se sobreentenia que el que els seus cors els xiuxiuejaven era que
Madrid seria elegida aquesta vegada. També s’ha pillat a molta gent de renom fent
un absurd gest-contrasenya amb la mà oberta, com intentant parar un cop. Per
últim, tots eixos anuncis els rematava un lema en Spanglish, ideat sens
dubte per un cervell de gallina: “Hola everyone”.

            Doncs
bé, lluny d’una corada, el que jo tinc és un raonament segons el qual és impossible
que a Madrid se li atorguen eixos Jocs (ansiejats, segons enquestes, pel 90% de
la població, encara que gairebé ningú sàpiga dir per què dimonis els ansieja),
ni cap altre esdeveniment d’oripell. El que em sorprèn, de fet, és que les
autoritats de la capital i de la Comunitat aspiren a no-res, i es gasten prop d’un
milió d’euros en promoció, i adulen fins la nàusea als subjectes del COI, tenint
la ciutat com la tenen, i a més permanentment. Són ja vint anys (des que començà
com alcalde Álvarez del Manzano) els que els madrilenys portem rebent aquest missatge
dels nostres representants: “Arreïn. Ens molesten vostès, ens destorbin en les
nostres obres i escenificacions. Aquesta ciutat no és per a viure en ella, com vostès
pretenen, sinó per a que nosaltres fem negoci obrint i tancant els carrers sense
parar, tirant arbres, eixamplant voreres que mai han anat abarrotades, construint
aparcaments i estacions innecessàries, complaent a les constructores i a les
empreses d’obres públiques, carregant-nos les poques zones decents que queden,
com el “Paseo del Prado”, aixecant els sóls per a posar brut granit en el seu lloc,
organitzant bajanades que dificulten el tràfec, atronant les oïdes amb les nostres
maquinàries, foradant túnels. ¿Què fan vostès intentant passejar, descansar, treballar,
dormir, viure? No és lloc per a això. Vostès no compten. Vagin-se’n d’una puta
vegada”.

            I
així, ¿com va a concedir-li ningú alguna cosa a un lloc brut, caòtic, perpètuament
estripat, sorollós, incivilitzat, invivible? Qualsevol visitant es queda atònit
i espantat. En la “Plaza Mayor” conviuen el barraquisme i les pixarades; la “Puerta
del Sol” porta cinc anys (!) rebentada, plena de “mariachis” i de pidolaires eixits
de la Cort dels Miracles (un sense braços, altre sense cames i en eixe pla,
clama al cel que l’Ajuntament no es faça càrrec d’eixa pobra gent); “Serrano”
convertida en paisatge bèl·lic almenys fins 2011 (!), com “Alcalá”; dintre de no-res
correran la mateixa sort el “Paseo del Prado” i “Colón” i “Callao”, tot cèntric
i tot a la vegada, sense necessitat, sense sentit, sense millora possible.
Madrid és la ciutat del món en què es fan més obres i menys llueixen els seus
resultats. Sembla regida per dements deixatats. Fa poc passí per Sol. Es
celebrava el Dia d’Europa o alguna cosa així, hi havia cartells que resaven:
“Puerta del Sol, puerta de Europa”. Mentre les perforadores de la supèrflua
estació concebuda por Álvarez Cascos (ja ha plogut) repicaven brutalment, un
cor de xiquets intentava cantar al seu costat, davant de la seu d’Esperanza
Aguirre. Cal ser molt “collonuda” -como opina d’ella el groller president de la
patronal, Díaz Ferrán- per a portar a eixes criatures a cantar a Sol. És un exemple
entre mil del que succeeix aquí sense parar.

            Ho
sento pel 90% dels meus conciutadans, però no pot haver Jocs Olímpics en
Madrid. No mentre la ciutat continui sent un camp de mines i rasses i marges i
estrèpits i bastides. Totes eixes autoritats, si de veritat volgueren una
Olimpíada, el primer que farien seria permetre viure aquí. És a dir, passejar,
respirar, treballar, descansar, dormir. Deixeu-nos en pau. És ja una qüestió de
supervivència: som nosaltres o ells. Que se’n vagin ells, per favor.