NOSAL3 en som + de tres

Agenda ludicombativa comentada.

TRADUCCIÓ:”Pecats de l’Església” de Soledad Gallego-Díaz a El País, 7 de juny.

   Un altre article que carrega les tintes contra la superestructura esclesiàstica (que rima amb orgiàstica). Soposem que haureu detectat que ens cau bastant malament tot el que tinga a veure amb l’Església i les seues jerarquies. I és que del que hauria de ser la Fe en Crist i els seus ensenyaments al que realment es fa des dels llocs de poder d’aquesa Institució hi ha anys llum, per indicar una distància comparable.
    Que sacerdots abnegats, obstinats i compromesos realment en els ensenyaments de Jesucrist (solidaritat i ajuda als pobres, rebuig de tota forma d’abús del poder establert, estima universal entre el gènere humà…), els qui professen el que s’anomena Teologia de l’Alliberament estiguin sent perseguits i apartats de les seues parròquies, quan no manats assassinar (no estem dient directament pel Vaticà, que conste) i aquest assasinat queda impune deuria de revoltar-nos. Quan l’Església no ha condemnat règims dictatorials i fins i tot s’ha aliat amb ells per sembrar el terror entre la població (l’espiritual i el material) ha acabat signant la seua renuncia a que algú se’ls cregui. O canvien radicalment de discurs o a poc a poc es quedaran sense feligresos. Bé, es quedaran amb els qui viuen d’ells. Dintre l’article, que ens hem enrotllat massa.

A la imatge, Lot i les seues filles de Peter Paul Rubens.

OPINIÓ

Pecats de l’Església

SOLEDAD GALLEGO-DÍAZ 07/06/2009 El País.

         Un dels recursos més extraordinaris que
posa Internet a l’abast de qualsevol persona és acudir als textos originals, les
cites completes, els documents íntegres, sense haver de conformar-se amb
versions i resums de vegades clarament esbiaixats o molt discutibles. En moltes
ocasiones resulta realment sorprenent comprovar quina part quedà escamotejada per
les interpretacions que ens han arribat a través de la història.

         L’Església se les ha arreglat per a que
l’escala de perversitat siga benèvola amb els seus prínceps.

         Convé llegir l’informe íntegre sobre l’abús
que patiren els xiquets a mans de religiosos i sacerdots a Irlanda.

         Un exemple magnífic el constitueix la
història completa de Lot, un home al qui s’ha vingut posant com a exemple, en
el cristianisme, d’integritat i de bondat, l’únic, amb la seua família, que se
salva de la pluja de foc que cau sobre Sodoma. Segons ens han contat, Lot acollí
en sa casa a dos forasters -dos àngels, encara que ell no ho sabia- als qui
defensà contra els altres homes del poble que volien violentar-los. Veuen com els
textos sagrats estan en contra de l’homosexualitat?, expliquen els exegetes
cristians. Ningú sembla voler continuar amb la lectura completa del Gènesi
19.
Sens dubte perquè el text segueix així: “Lot sortí on ells (els qui
reclamaven que els lliurés als forasters), tancà la porta darrere d’ell. I digué:
‘Si us plau, germans, no facin aquesta maldat. Mirin, aquí tinc a les meues dues
fillas que encara no han conegut baró. Els les trauré i facin amb elles com millor
els sembli; però a aquests homes no els facin res, que per a això han vingut a l’empara
del meu sostre’…

         Segons el Gènesi, són aquestes dues adolescents
les que, fugint del sofre i del foc diví, refugiades en el mont, a soles amb son
pare i aïllades del món, s’obstinen en cometre incest amb Lot, a fi d’assegurar-se
descendència. “En efecte, proveïren de vi a son pare, entrà la major i es gità
amb ell, sense que ell se n’assabentés de quan ella es gità ni de quan es llevà”.
El monstre d’Amstetten fou provocat per la seua filla adolescent, podrien
dir ara alguns lectors bíblics una mica despistats i sempre comprensius amb aquests
delictes.

         En qualsevol cas, l’Església sempre ha
cregut que existeixen graus en el pecat i, generalment, s’ha apanyat per a que
l’escala de perversitat siga benèvola amb els seus prínceps: és molt més greu
que es realitzen avortaments (per molt que existeixin lleis que el regulin) que
el fet de que desenes, centenars de sacerdots i religiosos catòlics irlandesos
hagin comés abusos amb centenars, milers de xiquets i xiquetes, confiats a la seua
custòdia i educació. Sempre hi ha graus, diu el cardenal Cañizares. Sempre hi ha
graus, pensava Lot, disposat a que desenes d’homes violaren a les seues dues filles
petites si a canvi protegia a dos homes confiats a la seua hospitalitat.

         Per a ponderar millor què considera l’Església
pecat greu, convé llegir el Gènesi 19 i convé llegir l’informe íntegre sobre l’abús
que patiren els xiquets i xiquetes a mans de l’Església catòlica d’Irlanda, una
de les més influents del món i una de les que més poder exerceix sobre la vida
dels seus feligresos. (http://www.childabusecommission.ie)

         Ve al cas, també, la lectura completa
de la famosa cita de Lord Acton: “El poder tendeix a corrompre i el poder
absolut corromp absolutament”. Lord Acton era un aristòcrata catòlic i tenia
un periòdic, The Rambler, on promovia la llibertat religiosa i política.
Afirmava, diuen els seus biògrafs, que l’Església compleix la seua funció
animant la recerca de la veritat científica, històrica i filosòfica, i promovent
la llibertat en el món de la política. A Lord Acton l’inquietava el poder
absolut que diuen tenir el Papa i els bisbes: quant més poder, més corrupció, fins
i tot en l’Església. El periòdic durà tres anys.

         La frase esmentada figura en una carta
que escriví a un bisbe anglicà: “No puc acceptar la doctrina de que no devem
jutjar al Papa o al Rei com a la resta dels homes, amb la presumpció favorable
de que no feren cap mal. Si hi ha alguna presumpció és, precisament, contra els
ostentadors del poder, incrementant-se a mesura que ho fa el poder. Tot poder tendeix
a corrompre i el poder absolut corromp absolutament”.

La frase
continuava en un punto i seguit, tan habitualment escamotejat com el context (poder
del Papa) que la precedia. Deia així: “Els grans homes són quasi sempre
homes miserables”.

  1. Darrerament, pensant de nou en el perquè del culte i l’adhesió a la corrupció que pel que es veu, la nostra societat valenciana estima tant, he desenvolupat – i acabat creient-me’l, tot és qüestió de fe-  el pensament que en realitat fa molts segles que som així i per tant, ens estranyem per desconeixença. Circumstancialment escoltem sovint i sumultàniament les aventures – desventures poques!- del Cavaliere Berlusconi.
     Quina curiositat!, als dos estats europeus on la Reforma de Marti Luter no triomfà, dos estats que s’anomenen constitucionalment aconfesionals però com tots sabem encara estan ben lluny de deslliurar-se’n del poder catòlic, és on més de gust es conviu amb “l’adoració del xònec d’or” que segons conten, tant va enutjar Moises en baixar del mont Sinaí.
    Recordem que una de les raons de la Reforma que donà pas al protestantisme fou l’escandal per les vendes de parcel.les en el cel als rics de la època a canvi de diners, pela, pasta – no de la de menjar italiana- a pesar dels molts pecats que pugueren acumular en vida. No trobeu cap similitud?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.