ALZHEIMER

Com avui és el dia Mundial de l’Alzheimer, he decidit que al bloc hi toca monogràfic. Per tant, aprofito per fer una mica d’autobombo i hi penjo un poema que vaig publicar al meu llibre "Els murs de l’odi".


ALZHEIMER


No serà aquest penós transcórrer de les hores
el que t’ha de permetre emplenar els racons
d’una cada vegada molt més fràgil memòria.
Com no es dibuixaran en els solcs del teu rostre
el plaer ni l’angoixa de passades vivències
que d’una altra manera potser convertiries
en vincle inexcusable amb un passat rotund
que t’hauria agradat compartir a la vora
d’un foc o bé al voltant d’una taula amb els fills
dels teus fills o amb incerts amics dels qui només
resten cares anònimes en un àlbum de fotos
oblidat a un prestatge que ja no saps trobar.
Moren al fons d’un pou d’on mai no n’han d’eixir
imatges del que un dia vas ser, o ho pretenies.
I et veus, desposseït, reu d’injusta condemna,
que et porta a esdevenir un Sísif estrafet,
que tot just recupera dignitat momentània
per a tornar-la a perdre en arribar al cim
des d’on records, imatges, instants i joventut
s’aboquen pel pendent, una vegada i altra.
T’has convertit així, en tu mateix, record,
l’únic record possible del tu mateix que et resta.

3 pensaments sobre “ALZHEIMER

  1. Magnífic, el poema.

    L’allargament de la vida ens ha fet conèixer -i patir- aquestes malalties que, de fet, encara no coneixem bé. Abans pocs arribaven a poder patir-les, per cert. Explicava el meu pare que el capellà del seu poble insistia en què dels seixanta als setanta era ‘la desena de la mort’ i que calia penedir-se dels pecats. Els pocs vells de més de vuitanta que ‘no tenien seny’ fos per alzheimer o per demència senil -no es diagnosticava massa- se suposa que arribaven a una fase normal en la qual es ‘perdia la xaveta’. Ara la cosa ha canviat molt i hem de viure i conviure amb aquests tipus de coses de forma quotidiana i dolorosa. Potser és la vanitat del present, que ens fa creure que als seixanta som encara ‘molt joves’ el que més trasbalsa en contemplar la inevitable -amb alzheimer o sense- decadència que ens espera. Ja que, aquestes malalties de tipus mentals són doloroses, sobretot, potser, pels familiars, però una degradació lúcida potser encara ho és més per al malalt, qui ho pot saber?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*