Ara mateix em vindria de gust ser a Lisboa

No em demaneu perquè, però és així. Em passa de tant en tant, que em sento enyoradís d’una ciutat que s’enfila pels turons que l’envolten, com si vulgués deixar enrere un riu amb complex de mar, com si vulgués mantenir-se tancada en ella mateixa, oberta als vents, però, des del Castell de Sao Jorge.
Aquestes coses em passen de vegades, deu ser cosa de l’edat i dels neguits que m’han portat a reprendre la lectura del Llibre del desassossec, de Fernando Pessoa. Fa uns dies el llegia, baixant en tren a Barcelona i, m’imagino que vaig emetre un sospir exagerat, induit per la lectura, perquè la cara d’interrogant de la senyora que estava asseguda al davant meu als catalans va ser descomunal.
Aquestes passejades lisboetes de Pessoa, em fan tornar a recórrer algunes places, cantonades, els carrers del Chiado o d’Alfama… Rossio… Suposo que la saudade s’encomana.
Ara mateix m’agradaria ser a Lisboa i entrar en un d’aquells locals on els turistes no són gaire ben vistos, a escoltar com s’alternen en el fado homes i dones que eleven els seu lament a la categoria d’art, un art melangiós, que encomana tristesa, aquesta tristesa que avui, d’alguna manera, m’ha tornat a fer enyorar Lisboa.

(la fotografia és extreta de travel-in-portugal.com)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*