CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Federico García-Lorca i més: Blas Infante, Ángel Ganivet, Manuel de Falla, i actualment Miguel Poveda, Lluís Cabrera… Sinèrgies catalanoandaluces descrites per Toni Strubell en aquest article a El PuntAvui.

“Potser com mai abans, al nostre país s’està fent un esforç important per fer entendre als “nous catalans” d’origen espanyol el procés democràtic que ha de dur cap al nou estat independent. Moviments com Súmate, Nous Catalans i Altres Andalusos en són exponents que mostren una voluntat de superar les barreres amb què es troba el nacionalisme ortodox quan vol aproximar-se a aquest sector. […] Sembla, però, que amb els arguments tradicionals del nacionalisme (llengua, símbols, institucions, història, etc.), poca resposta hi trobarem en un sector de temperament, registre emocional i referents culturals prou diferents als nostres.”

“Quins són els referents que podrien potenciar amb màxima efectivitat aquesta complementarietat emocional? És evident que els més icònics i mediàtics. Fixem-nos, per exemple, en el cas de Federico García Lorca, referent cultural andalús per excel·lència. Segurament sorprendrà més d’un saber que el mateix Lorca s’havia arribat a autodefinir com a “furibundo catalanalista”. L’autor irlandès Colm Tóibín ho ha recordat en més d’una ocasió, tot apuntant que Lorca s’havia desplaçat d’una punta a l’altra de la Rambla de Barcelona cridant paraules catalanes que li encantaven: “Núvol” (mot que considerava sublim), “Miravitlles” (cognom d’un seu amic) o, significativament, “Visca Catalunya!”. Recordem igualment la seva Oda a Salvador Dalí, on fa un clar panegíric a la bandera catalana: “Huellas dactilográficas de sangre sobre el oro/rayen el corazón de Cataluña eterna./ Estrellas como puños sin halcón te relumbren,/ mientras que tu pintura y tu vida florecen.” Que no ho vegi la Llanos de Luna.”

“Tanmateix, és evident que Lorca no ha estat l’únic catalanista andalús. Blas Infante, pare de l’andalusisme, va tenir la valentia de visitar el president Companys quan va ser empresonat pels fets del 6 d’octubre. El granadí Ángel Ganivet o el gadità Manuel de Falla també ho eren, arribant a dedicar el gran músic els seus últims anys a musicar l’Atlàntidade Jacint Verdaguer. També cal recordar que el pintor malagueny Pablo Picasso lluïa una gran senyera a la capçalera del seu llit. Per citar exemples més recents, són eloqüents les 700.000 visualitzacions d’un vídeo a Youtube en què una jove malaguenya denuncia la catalanofòbia, l’actuació de l’Associació Cultural de Sevillanes de Sils en la campanya de les consultes (2010), l’aplaudida intervenció de Lluís Cabrera –del Taller de Músics– en el Concert per la Llibertat o el magnífic disc Desglaç, de Miguel Poveda. En un sentit recíproc, caldria esmentar també l’admiració que sentien envers Andalusia molts artistes catalans, entre ells Enric Granados, Isaac Albéniz, Santiago Rusiñol o el mateix Verdaguer, el qual va descriure un seu viatge a Andalusia com el millor de la seva vida.

Recordar aquest torrent de bones vibracions catalanoandaluses pot ser útil per renovar l’empatia i per enfortir la majoria social que necessitem per fer triomfar el procés. També pot servir per trencar els vells tòpics de la catalanofòbia i per contrarestar els arguments dels qui manipulen i intenten crear un escenari de fractura social. Cal reforçar en llenguatge planer –o, com voldria en Justo Molinero, “con un poco más de mala leche”– l’associació emocional entre Catalunya i Andalusia. Fer-ho podria atraure nous suports a un procés amb què segurament hauria simpatitzat plenament el “furibundo catalanista” Federico García Lorca.”

2014
 
 

Llistat de les candidatures

El Financial Times diu de manera inequívoca: ‘Rajoy ha de desfer-se de la idea que el sentiment dels catalans canviarà si la crisi econòmica remet. El desig d’independència dels catalans no és passatger.’ I encara ho rebla així: ‘El primer ministre espanyol ha de cercar un compromís. No es pot amagar rere la constitució argumentant que bloca el camí cap al referèndum o la independència. En un sentit estricte és així. Però la constitució hauria de poder acomodar algunes de les demandes dels catalans sense arribar a trencar Espanya. Ara és l’hora de reconèixer-ho.’

L’editorial, i això és molt significatiu, no acusa els catalans de res, ni una sola vegada. Ben al contrari. Diu que la situació, especialment pel que fa al dèficit fiscal, és insuportable i recorda com n’és, de multitudinària, la demanda d’independència i l’exigència del referèndum. Les acusacions, totes, van de dret a Rajoy. I això és un senyal més, i públic, que als centres de poder europeus el problema català comença a ser el problema espanyol. El Financial Times no fa editorials de qualsevol fotesa ni a la babalà. 

Certament, el text no defensa la independència, ans reclama la tercera via. Però això no em preocupa gens. Perquè no hi haurà tercera via. Hi haurà un xoc de legitimitats en què la qüestió més important, vista des de l’estranger, serà saber qui en té la culpa i qui n’és el responsable. Qui ho ha de pagar. I si el Financial Times, la bíblia del poder, ja sap que és Espanya només ens cal esperar el desenllaç de tot plegat. Tic-tac, tic-tac…

Segons l’enquesta del CEO (primera onada 2014) els favorables a la independencia representen el 47% del cens electoral. Ara bé, el 47% del cens es converteix en 61.2% dels votants. Perquè cens i votants no són el mateix, i a nosaltres ens interessen els votants. Tots sabem que el resultat del referèndum el donarà el percentatge de Sí-Sí dels votants, independentment de quin percentatge representi sobre el cens. S’equivoquen estrepitosament els periodistes de Catalunya Ràdio Kiliam Cebrià i Martí Farrero que ahir en el noticiari del vespre afirmaven que no arribàvem al 50% “necessari per guanyar el referéndum”. (minut 13:29)

Guanyaríem per més del 60% !

I aquest és el pitjor dels casos possibles: un 20% d’abstenció o sigui una participació del 80%, cosa força més que improbable. Mai hem arribat a tanta participació. És clar que aquest referèndum serà una votació molt especial i amb una càrrega emotiva i tensional molt important.  

En honor dels bons periodistes indiquem que les dades que exposo les he manllevat de Vilaweb. Els gràfics d’ElpuntAvui també són molt aclaridors. Però resulta altament alarmant que un senyor com Jordi Muñoz de l’Ara, que passa per politicòleg, no sigui capaç de fer la senzilla distinció que hem fet els altres; això sí magnànimament puja el 47% a 51% per la pura màgia d’un “cuinat” totalment subjectiu. I, és clar, el titular que l’encapçala és d’allò més corrossiu (Un 51% per al ‘sí-sí’: un resultat més ajustat del que podria semblar). Un cop més, si voleu les coses clares, passeu-vos sempre per ElPuntAvui i Vilaweb que us serviran la informació més aclaridora.

Però així és ell. Malament qui hagi intentat fer-li una cara nova. Li ve de fàbrica aquest posat de no saber ni on para ni què ha de fer. Millor que se li vegi d’entrada. Deixeu-li la cara que fa, si us plau.

Algú pot pensar que minimitzo una agressió, fins i tot que l’estic ridiculitzant sense cap necessitat. Escolteu-me, de debò us ho dic, encara gràcies! Que aquest senyor m’ha insultat greument, a mi i a tot el món independentista! I m’ha ofès quan no sustenta l’acusació en cap fet sinó en “impressions”. Les acusacions que ha llençat contra els independentistes són molt més greus que la lleu agressió física que ha rebut. És molt greu que m’hagi acusat de pertorbar la pau del meu festiu i alegre país. És molt greu que em faci responsable de l’agressió rebuda. I és més greu que aquestes acusacions, com ja he dit, no les basi en fets sinó en pures impressions subjectives. I què vol, que m’encengui i l’insulti. Doncs, no, prefereixo riure-me’n perquè és més saludable.

Jo, que he rebut tres llançaments d’ous en la parada de l’Assemblea; jo, que hi he sentit insults; jo, a qui m’hi han adreçat mirades d’odi dia sí i dia també; jo, que em sento violentat per la cara de pocs amics dels policies espanyols a qui parlo en català; jo, que sé que compatriotes meus han estat maltractats per parlar en català als guàrdies civils dels aeroports ; jo, que he de veure com menystenen la meva llengua a la Franja de Ponent; jo, que veig com uns policies espanyols apallissen a Mestalla a un independentista, jo que veig com neguen l’aprenentatge en la seva llengua als xiquets valencians (sense que Navarro es queixi); jo, que puc llegir les injúries que es llencen contra nosaltres en els diaris espanyols; jo,… Jo, que  a més d’aprendre a aguantar serenament aquestes agressions diàries, he d’aguantar que Navarro no em deixi exercir el meu dret a vot sinó és amb el permís impossible d’Espanya, jo li he de sentir a dir que m’acusa de causar un clima de tensió en el meu país?

No vull parlar de com Navarro utilitza l’agressió rebuda justament per amagar la tensió que ell genera amb declaracions calcades a les del PP. Deixo que altres comentin la irresponsabilitat que comporta fer acusacions injustes de crispació als qui sempre han manifestat festivament les seves aspiracions polítiques, perquè això sí que cripa i tensa. Passo de parlar de la indecència de voler capitalitzar políticament una agressió isolada i personal. No vull insistir en com ell està alimentant la tensió dels militants socialistes que no volen ser engolits pel PSOE. De tot això se n’ha parlat en totes les tertúlies i se’n seguirà parlant.

En aquest bloc només he volgut subratllar de com arriba de ser d’inefable i excepcional aquest home, tant que es converteix en centre de crítiques quan seria el moment de rebre solidaritat per l’agressió rebuda.  

Es mereix un bon Polònia!

Soraya Sáez de Santamaria se’n va anar com va venir. No va gosar aparèixer ni en un sol mitjà, no se la veure enlloc. Aclaparada. Havia vingut a saludar els editors. Ni que hagués passat un fantasma, què se’n sap de la visita? No res, pràcticament. Ni un elogi als editors en llengua castellana, ni una aposta de cara al futur. Només una vaporosa promesa de rebaixa de l’IVA. Promesa i per allà a l’octubre. Ja sabeu: paraula d’Espanya o t’ofèn o t’enganya. A l’octubre en tindrem la prova.

Res, que Sáez de Santamaria es va trobar amb un ambient sorprenent i una festa cívica que la va superar. Havia vingut a donar testimoni del domini espanyol sobre aquest territori i es va trobar amb una gent i un panorama que l’enfrontava amb l’evidència: Catalunya no és Espanya ni és com Espanya. Va sucumbir i se’n va anar!

Soraya Sáez de Santamaria veni, vidi, fugit!

Aquesta constitució ja no és la de la majoria de catalans. Això sembla i hosabrem del cert quan es faci el referèndum. Modificar-la en nom seu, per facilitar-los l’encaix amb Espanya, no té cap sentit si els catalans no la consideren seva.  El pas previ a una modificació de la constitució espanyola és saber quants catalans volen aquesta constitució o en volen una altra de pròpia i ben seva. És a dir el pas previ és votar el referèndum/consulta del 9-N. La modificació de la constitució espanyola no pot ser mai una alternativa a la consulta.

Com dèiem, el recurs a la por no els està funcionant com esperaven. Els independentistes mantenen l’entusiasme i les estelades als balcons. Ara toca la pastanaga de la reforma de la constitució. En nom de la legalitat, de l’ordre, de l’esperança que tot flueixi sense trencadissa. Al cap i a la fi la gent de Convergència són gent d’ordre i el mateix Mas s’ha embolicat amb la llei d’una forma un tant ingènua.  Perquè al final del trajecte, la independència només es podrà fer sense l’acord del qui no ens vol deixar anar. S’haurà de trencar amb la llei espanyola si volem tenir la nostra pròpia constitució i les lleis corresponents.  Ser lliures no es fa mai amb el consentiment de l’amo sinó trencant amb ell, el seu permís no el tindrem mai.

Que no ens facin perdre energies i temps discutint canvis en la seva constitució. Nosaltres prou feina tenim a fer-ne una de nova i exemplar.

Reformar la constitució espanyola per arribar on? Per aconseguir què? No cal que divaguem sobre el tema perquè d’una cosa estem segurs, sabem i ens han dit per activa i per passiva on NO anirem a parar per més reformes constitucionals espanyoles que hi hagi. Cap reforma de la constitució no ens obrirà les portes ni a la independència ni a exercir el dret a decidir, és a dir cap modificació ens permetrà fer un referèndum d’autodeterminació.

Diguem-ho d’una vegada. Aquesta proposta de reforma pretén allargar el procés per debilitar-lo i podrir-lo. Modificar la constitució comportaria llargues discussions, moltes més que per a l’Estatut, i al final caldria un referèndum espanyol de ratificació. Volen guanyar temps.  I  mentrestant recuperar als que ara caminen per la banda del Sí emportats sobre tot per la marea social i no tant per conviccions raonades. Si el procés s’allarga massa, el componen emotiu es desinflarà, el cansament farà forat i molts preferiran la seguretat del statu quo. Perdrem gent no tant perquè l’oferta espanyola sigui atractiva sinó per condicions de psicologia social.

Seria una vel·leïtat imperdonable per part de Mas la més mínima insinuació a entrar en aquest joc ni tan sols en nom del diàleg. Ni el país ni el procés estan per bromes suïcides. Més aviat, li agrairíem que fos clar i desemmascarés la tàctica enverinada dels espanyols i dels seus aliats unionistes. A ell li correspon dir que no hi ha reformes que valguin perquè una majoria del poble no vol reformes sinó una constitució pròpia i nova; no li valen succedanis. I és Mas qui ho ha de parlar. Altrament estem en desavantatge. La paraula de Duran surt a grans titulars i s’escampa a tots els mitjans. Duran ha de ser contestat amb un altaveu del mateix nivell i potència. Homs ha de contestar directament i sense subterfugis els arguments de Duran. Però és l’altaveu de la presidència qui disposa del mateix interès mediàtic. El futur del país no es pot permetre que el president jugui la carta de la neutralitat quan des del camp unionista es fa servir tota l’artilleria mediàtica i surten a la palestra les primeres espases apostant sense embuts per la seva opció.

No necessitem que els espanyols reformin una constitució que s’estimen tant. La mostra d’estima que realment valoraríem és que ens deixessin votar, i que si decidim fer el camí per nosaltres mateixos, no hi posessin cap obstacle. De tota manera, tampoc ho esperem, seria demanar massa del seu tarannà democràtic. Confiem sobre tot amb la nostra intel·ligència i el nostre coratge. 

Paraula
d’Espanya

A Amèrica, la Revolució va néixer després d’un creixement econòmic progressiu i una autonomia política que van provocar expectatives creixents. La gent veia futur. La vida era mel. I un segon després, Anglaterra va tallar-los les ales, frenant el creixement que vivien. La gent es va aixecar. A Rússia, van creure que les reformes del Tsar superaven el feudalisme. Per un segon es van crear expectatives, i al frustar-se, la gent es va revoltar. A França, diu que va passar igual. I les revoltes dels negres als EUA dels anys seixanta van ser en ciutats en creixement i obertura que van veure frustrades les il.lusions. No van ser les ciutats on els negres vivien pitjor, les més revolucionàries. Van ser on tenien més expectatives de millora. Millora que al no realitzar-se va provocar la revolta.

Aquesta idea contradiu una idea molt estesa que diu que quan la pobresa i la injustícia superen uns límits, la gent s’aixeca. La revolució neix de la misèria absoluta, la injustícia total. Com pitjor anem, millor per la revolució. Voldrà dir que som a punt d’ebullició. Segons Davies quan la gent està a baix de tot, enfonsada, tot l’esforç es dedica a subsistir. Res d’aixecar-se. Submissió total, com els jueus als camps de concentració. Allà, aguantar, i gràcies. La revolta necessita un període de bonança, que s’estronca després.

Què és el procés català sinó el resultat d’uns anys de bonança, que s’estronquen després? Els catalans no es van revoltar en ple franquisme. Allà, aguantar i gràcies. El procés neix després de trenta anys de democràcia. L’avanç imparable s’ha frustrat amb la sentència de l’Estatut. Un cop has tastat la mel, te la retiren. I fins i tot perds terreny. Llengua catalana dius? Llei Wert. Estat del Benestar? 25% d’atur. L’horror. Tu que creies que sí, i no. La distància entre les expectatives  i el que realment reps, marca la revolta. Millores, ni que sigui una mica, et fas il.lusions, i quan la realitat no et correspon, t’aixeques. I de quina manera. Va passar a Rússia, Amèrica i França. Abans de la revolta, uns anys de millora. Diria que és el que ha passat a Catalunya després del franquisme. Per això a mi no m’estranyaria gens que per la Diagonal es formés una V de revolució. 

Que no ens espanti la paraula. Revolució. Jo la faria servir més perquè ben bé sembla que en seguim el patró. Un cop tastada la mel, no la volem pas perdre.”

andreu.barnils@partal.cat

IMATGE: portada d’El Punt Avui  

Convido a llegir l’article de Vicent Partal. Abans vull afegir que l’invent de les autonomies ha estat, junt amb la irresponsabilitat del rei, la potinaria política més nefasta de la democràcia que aquest senyor ens va llegar. Les autonomies són un viver d’inútils vividors i una màquina de deute públic desbocat, només creades per diluir les aspiracions de les nacions basca i catalana. I el sotmetiment del poder judicial als partits i…

SUÁREZ: el panegíric interessat per Vicent Partal

En el món catòlic tenim una certa cultura de l’adoració postmortuòria. Fa lleig, quan una persona s’ha mort, de remarcar què havia fet malament. La creença en el perdó incondicional de l’ànima gairebé ens obliga a parlar-ne bé, a remarcar-ne els trets positius, encara que siguen anecdòtics. Tanmateix, quan la proporcionalitat se supera i va molt més enllà d’allò que seria raonable i prudent, aleshores és bo d’entendre el perquè de les aclamacions funeràries, d’entendre quin interès real tenen.

Això passa ara amb la mort d’Adolfo Suárez. De sobte, ell va ser la raó última de la democràcia, ‘ens la va portar’ diuen. I quan diuen això, de fet, volen dir que no calia lluitar per aconseguir-la. Que els comunistes, els nacionalistes, els anarquistes, tots els qui es van enfrontar al règim franquista en realitat eren uns babaus. Franco mateix, explica Suárez en una polèmica entrevista, li va dir que portàs la democràcia a Espanya. La resta, l’esforç de milers i milers de persones honrades i honorables, simplement no compta.

I no compta perquè els qui promouen aquesta adulació acrítica no pretenen recompensar el personatge Suárez, que no els ha importat mai gens, sinó apuntalar la situació actual. En un moment en què per primera vegada la transició és posada realment en qüestió per un notable gruix de ciutadans, la mort de Suarez és un recurs caigut del cel per a rentar la cara d’aquesta Espanya que hem de suportar. 

Ahir hi havia televisions que tornaven a parlar del ‘miracle espanyol’ com si ens n’haguéssem de sentir orgullosos. Un miracle ple de corrupció, d’escàndols financers i d’injustícia, un miracle posat al servei de la partitocràcia, que menysprea l’opinió dels ciutadans, que reivindica el pòsit sociològic més agre del franquisme i l’actualitza. No carregue pas la culpa de la situació actual a Suárez, que fa molts anys que el retiraren. Dic, tan solament, que ell era a l’inici de tot això i que el seu panegíric l’usen per a justificar el que tenim, amb el sòrdid argument que si ho tenim és ‘per un miracle’, com recordant que podria ser molt pitjor.

I ho fan, a més, amb el cinisme més gran i sense amagar-se’n. A Suárez el van maltractar tots, el van trinxar. Ell es va queixar amargament que els seus, els qui ara el ploren des del PP, li havien fet la vida impossible, que el PSOE l’havia maltractat sàdicament. Que Juan Carlos l’havia usat i després l’havia llançat com una burilla… Veure’ls ara tots plorant llàgrimes de cocodril vestits de negre rigorós és un espectacle certament inenarrable. Que ens recorda com poden arribar a ser cínics aquests personatges que ens governen.

Però amb el seu cinisme no n’hi ha prou per a amagar la història. Podria haver estat pitjor, és cert, però l’Espanya de Suárez no era ni remotament desitjable. Va legalitzar el Partit Comunista, és cert. Però ERC no. Va autoritzar el retorn de Tarradellas, és cert. Però per a frenar l’esquerra. I ho va fer al mateix temps que organitzava, amb Abril Martorell i Manuel Broseta, la ‘batalla de València’, desfermant el feixisme quotidià i banal contra les forces democràtiques. I va menysprear el català. I va justificar assassinats a mans de la policia. I va dir que el problema no eren els bascs sinó nosaltres. I…

Ho he dit abans: el panegíric exagerat en favor de Suárez avui és sobretot un gran intent mediàtic de recuperar aquella part de la legitimitat popular que la transició ha perdut finalment, després de tants decennis. Només això. I ni més ni menys que això.