CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Anirem a plantar-nos al Congrés de diputats. Així de contundent s’ha
expressat Alfred Bosch. En el debat de TV3 dos temes van ser els eixos de les
intervencions del cap de llista d’Esquerra: el concert econòmic i que aniran a
Madrid a plantar-se.

L’altre dia em vaig plantar a casa. La petita amb els seus set anys ja em tenia cansat de tant demanar-me un mòbil, i res, em vaig plantar. No et vull sentir a parlar més de mòbils o no aniràs a la festa de la Berta. Coi, em vaig plantar. I la parella: que no vull anar al sopar de la Colla, que no tinc ganes de trobar-me amb la Glòria. Doncs, anirem al sopar perquè el Cisco, el seu marit, és un bon paio, a mi no m’ha fet res i vull mantenir la seva amistat. M’he plantat: he impedit que algú se surti amb la seva en contra dels meus interessos o del meu criteri.

Es plantaran. En què? Per impedir què? Per aconseguir què? No concreten. Bé, per defensar Catalunya. Home, una mica vague, no creieu? Per altra banda, quina força tenen per plantar-se en alguna cosa? Parlen de concert econòmic com el basc, del dèficit fiscal… Què hi poden fer? Pataletes i prou.  Paquet, molt de paquet. Els espanyols tenen una recepta centenària per aquests casos: “Perro ladrador, poco mordedor.” Res no poden fer sinó fer riure. Com el nen petit que aixeca la mà al germà sis anys més gran. Pura gesticulació. Només que si el gest pretensiós el fa un adult i ho fa en el Parlament del país que el té sotmès, aquest gest resulta sobre tot còmic, hilarant, desencadena el riure. O el menyspreu, per ridícul.

Que aniran a declamar no sé quins drets? ¿Alguna colònia s’ha desenganxat de la metròpoli només cridant pels seus drets? Tanta ingenuïtat resulta enervant. Que aniran a denunciar el maltractament i l’espoliació que patim? Sí, segur que als espanyols els sabrà molt de greu i els agafarà un atac de culpabilitat. Segur!

El Parlament espanyol no és pas el Tribunal dels Drets Humans, i aquest tampoc està per aquestes baralles domèstiques. A el Parlament de Madrid s’hi fa política. I la política, senyors kumbaiàs, no es fa arborant drets. És veritat que s’embolcalla amb faramalla d’oratòria, però la política és cosa de força, de bel·ligerància. Una forma civilitzada de violència i qui guanya és el més fort. La política, minyons de foc de camp, és força! I cap partit català no tindrà mai cap força quan hagi d’enfrontar-se per qüestions nacionals amb els demés partits de l’Estat dominant. Els nostres vots sempre seran inferiors als seus. El nostre camp de batalla no serà mai el Parlament espanyol. Són les instàncies europees les que ens escoltaran si abans nosaltres hem fet els deures aquí a casa.

Esquerra s’ha especialitzat en el llenguatge vaporós i la metàfora inintel.ligible. La gent del meu entorn deu ser molt ruca, i potser per això cap d’elles ha entès què vol dir La República del Sí. Quan els ho he preguntat, només m’han sabut esmentar Ikea i aquí s’han acabat les coincidències; la resta, interpretacions per a tots els gustos. L’esforç i la justícia social dels socialistes podem pensar que és l’enganyifa de sempre, però s’entén i per això la podem qualificar d’encertada o d’enganyifa. Anirem a plantar-nos, ningú sap de què es tracta i per això no podem ni afirmar que és una enganyifa, no vol dir res. Aviam, coneixent Esquerra es pot aventurar per on van els trets: sí a la independència, sí a denunciar les injustícies que rebem, sí al concert…, però la divergència de la gent a qui he preguntat ha estat total davant la imprecisió de l’eslògan de campanya. Error de  publicitat. La imprecisió genera inseguretat, i és la confiança que desprèn un candidat i la seva formació el que en definitiva atreu al votant majoritari.

Que vagin en compte els d’Esquerra, que de tan plantar-se no hi facin arrels a Madrid. Acabes volent fer-te el simpàtic i aleshores t’oblides de l’aspra veritat del patiment del teu poble. La seducció de la capital del regne té aquest efecte. És el mal que va infectar per sempre Puigcercós i Ridao.

L’amic Jaume  ens deia en el seu
bloc què hi havíem d’anar a fer a Madrid. No pas ara sinó més endavant: a
portar-los la declaració unilateral d’independència del nostre parlament. Un gest de pura
cortesia, evidentment. Només per a que “se den por enterados” i passiu bé que
ja ens veurem a l’ONU.

En Jaume, però, ha oblidat una de les grans missions a què estan destinats els nostres diputats: salvar Espanya. Aquesta vegada també. Els hem de salvar de la depressió melancòlica a què els han enfonsat els Rajoy, Rubalcaba i ZP. O és que no heu vist la cara grisa i amargada que gasten?. Es tracta, doncs, d’anar a  alegrar-los la vida.

Quan va ser el moment, van salvar el cul del Felipe Del Gal i la “governabilitat
de l’Estat”, esclar; més endavant van recolzar el pobre Arzar de la primera
legislatura que estava molt solet, ell, i calia contribuir a la “governabilitat
de l’Estat”, esclar; després va tocar corregir la política econòmica de ZP i
seguir contribuint, esclar, a la “governabilitat de l’Estat”, aquest Estat que ens xucla la identitat i els calers. I ara que els seus deliris de grandesa
s’estan esfondrant (la mateixa Telefònica dels seus ulls s’ha envolat a Londres);
ara que només els queda la grisor de Rajoy i Rubalcaba, el primer sense idees i
l’altre sense idees ni respostes, doncs ara cal proporcionar-los amb urgència
una sessió de “risoterapia” o “teràpia del riure”. I a això van els nostres
diputats a Madrid. És la missió que els guia.

Com a bons catalans, s’han proposat ser els millors, també en aquest
art. La sessió que els preparen ha de ser memorable. D’entrada, els oferiran un
fart de riure impactant amb la petició d’un pacte fiscal. Com no pot ser d’una altra manera que els nostres diputats vulguin fer passar per nova
una cantarella que a Madrid ja se saben de memòria. Perquè simplement els de
CiU li han canviat el nom: el que abans era finançament autonòmic ara li volen
dir pacte fiscal. Això ja els farà afartar de riure als de la Carretera de San
Jerónimo. “Són ben il.lusos aquests catalans! Justament en les actuals
circumstàncies se’ls ha acudit que renunciem a la principal font d’ingressos
nacional?” I no diguem l’orgàsmica satisfacció amb què la trepa de don Mariano,
amb l’habitual displicència, engegaran als nostres diputats de retorn a la
colònia amb un “Remítanse a la sentencia del Tribunal Constitucional del 2010.
¿Qué parte de la misma no les ha quedado clara?” Podem imaginar-nos com seran
les seves trobades en la intimitat, on és ben segur se segueix parlant en
català: “Aquests catalans, com el seu ruc, són una espècie en extinció.
Hahahahahaha…!”

El punt culminant de l’espectacle l’oferirà el “novato” de la Càmera.
Serà l’actuació estrella. Senyor diputats espanyols, amb vostès (taxin, taxin,
taxin….!!!) l’incomparable Alfred Bosc! I aleshores apareixerà l’ambaixador
de la “nova” Esquerra demanat el dret a decidir. Coi, el pet de riure que
esclatarà! Rebotarà per totes les espanyes. Si arriben a ser pallassos! s’exclamaran. Que no se’n recorden que amb molta més dignitat ja ens ho va venir a demanar el senyor
Ibarretxe! Que no li vam dir que no? És que no va quedar clar? Els molt cretins!,
diran referint-se als catalanets de la “nova” Esquerra. I els diputats espanyols, tots per terra, rodolant, amb un atac de riure impossible de resistir. Per terra i
tot, els espanyols no deixaran la ganyota de superioritat i menyspreu que
caracteritza la casta dirigent del poble dominant. Perquè saben que mentre els
catalans perdem el temps intentant “encaixar” amb Espanya, ells saben que ens tenen ben
agafats per on més fa mal.  

Aquest punt final
de l’espectacle, està previst que els deixarà impactats. Els aixecarà
definitivament l’ànim i, a costa nostra un cop més, les Espanyes revifaran.
Haurem salvat Espanya. Bé, jo no, els nostres sublims diputats. 

Per cert, com que els espanyols ja s’ho veuen a venir, l’altre dia el Peces-Barba i els seus amics van muntar-se el seu particular aperitiu sarcàstic. La teràpia, doncs, ja ha començat. Endavant amb l’espectacle! 

Pas a pas estem deixant de ser un poble submís i cada cop som més capaços
de fer valdre el dret inalienable de SER CATALÀ.

És veritat que encara són
molts els que no saben fer res més que pidolar i es conformen amb qualsevol
engruna que els espanyols ens vulguin donar. Quina ironia, pidolar el que ens
pertany per ser nostre!

Doncs no, s’ha
acabat. No ens conformem. Mai més no ens conformarem amb les miques que ens
vulguin tornar d’allò que prèviament ens han bestret! 

Què més fa que guanyi el PP? Què més fa que guanyi el PSOE? Ni amb els
uns ni amb els altres hi guanyarem res més que seguir perdent.

Què més fa que guanyi CiU? Seguir anestesiats tot somniant amb les engrunes
del rapinyaire espanyol.

L’abstenció serà la gran botifarrada que s’emportaran de Catalunya uns
i altres.

Votar estelada serà la gran bufetada que en forma de vot nul rebran
els que ens volen submisos  com sempre. 

El  dret a decidir és el lema central
d’Esquerra en aquestes eleccions. Resulta sorprenent que una formació que se
segueix autodefinint com a “formació independentista”, oculti la paraula
independència en qualsevol acte públic o en les entrevistes als mitjans. 

La va congelar durant el tripartit i ara, tot i el canvi de les cares del cartell, prefereix el succedani “dret a decidir”. El dia 2 d’aquest mes presentaven el seu programa dividit en aquests quatre eixos: “Contra la crisi, combatem el capitalisme; els Països Catalans decidim decidir; qui estima la terra no la destrueix, i Homes i Dones lliures en un país lliure: valors republicans”. (M’he permès corregir la puntuació que era un desastre).  

En honor a la veritat, just aquest cap de setmana han començat a introduir tímidament les paraules “independència fiscal i política”, això sí, mig amagades entre no sé quantes propostes més. Només en dues ocasions, en un míting al Penedès i amb una xerrada al Nueva Economia Fórum. El dret a decidir, però, segueix imperant com a concepte estrella. El meu interès, però, no és posar en evidència Esquerra sinó deixar clar que no es pot encobrir la independència sota la pell del dret a decidir. Malgrat que algú els hagi volgut presentar com conceptes equivalents, són en molts aspectes, oposats.

El dret a decidir es demana. Amb el dret a decidir es va a Madrid per a reclamar-ne el reconeixement. I l’Estat dominant te l’ha de concedir per poder exercir-lo. Com qualsevol dret. La batalla pel dret a decidir s’orienta a aconseguir una resposta de l’Estat espanyol. Per tant, s’accepta, d’entrada, que aquest té l’última paraula. Exigir el dret a decidir és situar-se en una posició de subordinació. De dependència, no d’independència.

Defensar la independència és tota una altra cosa. Defensar la independència és proclamar una voluntat. És autoafirmació. No està condicionada al beneplàcit de l’Estat. La decisió ja es té presa i es vol imposar. Treballar per a la independència no és treballar per un reconeixement sinó per fer afermar i ampliar aquesta voluntat fins a fer-la majoritària. La independència no depèn de Madrid, només de nosaltres. Fer explícita aquesta voluntat és exposar una determinació i per treballar-hi denonadament. No és pidolar ni sotmetre’s a cap reconeixement aliè. No ens condicionem a la seva acceptació, li exposem la nostra ferma voluntat de ser nosaltres i li recordem la nostra decisió d’acabar amb la injustícia de la seva opressió i del seu espoli. L’actitud independentista se situa en peu d’igualtat amb l’Estat encara que aquest no s’hi avingui: no demanem ni exigim, exposem la clara i decidida voluntat d’acumular prou forces per a fer girar la situació de dominació. Per tant, no eludim el conflicte, sinó que fem palès en tot moment.

Algú ens pot replicar que la independència sí que precisa un reconeixement, el de la comunitat internacional. D’entrada, que tingui clar que es tracta d’un reconeixement gens comparable al reconeixement del dret a decidir que es demana a Madrid. El reconeixement de la comunitat internacional no està condicionat al seu capriciós beneplàcit, sinó al que decideixi per endavant la voluntat majoritària del poble català. Així com el dret a decidir depèn del reconeixement d’un altre que no hi està disposat, la independència serà reconeguda per la comunitat internacional amb l’única condició que nosaltres la vulguem majoritàriament. El reconeixement de la comunitat internacional està condicionat per nosaltres i està a les nostres mans. Perquè la comunitat internacional es limita a reconèixer un fet, no pas un dret que té reconegut per a tothom.

En resum, el dret a decidir depèn dels altres, del seu reconeixement. El treball per a la independència, en canvi, només depèn de nosaltres. El dret a decidir a Madrid se l’esbandiran amb un sec i senzill “No és constitucional”, com varen fer amb Ibarretxe. La independència està només a les nostres mans, treballant perquè sigui una voluntat majoritària que es concreti políticament en una proclamació per part dels diputats del nostre parlament. A Madrid no se’ns hi ha perdut res com no sigui el seu desdeny. Un desdeny que ens pot produir rancúnia, estèril rancúnia. La voluntat independentista, en canvi, manté vius la fe i l’orgull. Treballar per la independència és una font de satisfacció perquè va dibuixant una realitat cada dia més pròxima i que és fruit del propi esforç.