CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

No hi ha dret!
Però, compte! El tancament dels repetidors de TV3 està circumscrit a dret, al dret espanyol.

No és democràtic! Atempta contra la llibertat d’expressió.

Però, compte! És legal. S’han tancat d’acord amb les lleis espanyoles.

Claríssim: les lleis espanyoles són antidemocràtiques.

I el dret espanyol vehicula la injustícia. No hi ha dret a Espanya!

Maragall, el poeta, Joan Maragall deia que Espanya era una morta i n’ havíem de fugir, altrament ens arrossegaria a la mort. Han passat cent anys, cent anys en què la mort ha estat la protagonista a Espanya: dictadura de Primo de Rivera, guerra civil amb un milió de morts, repressió franquista durant 40 anys. La mort física, la mort moral, la mort econòmica, la mort cultural i la mort dels nostres drets nacionals.  Pitjor encara, amb les autonomies s’està refent xuclant-nos la vida; xuclant-nos els diners viu millor que nosaltres.

De prudència en prudència, de preparació de la massa social a més preparació de la massa social, els nostres nacionalistes i independentistes “seriosos” deixen que Espanya no pari de xuclar-nos la vida. Què esperem per a declarar la independència? Independència exprés!

No hi ha dret!

Aquest any en farà 200 del setge que la ciutat de Tarragona va patir per part de les tropes napoleòniques. L’Ajuntament ha programat un conjunt d’actes per donar aconèixer aquells fets. Van iniciar-se pròpiament aquest 15 de febrer amb la presentació per part del consistori de la petició per declarar lloc d’interès Nacional les restes del fortí situat a l’Oliva. El programa inclou l’acte final al gener del 2012. Aparentment són molts mesos, però el gruix dels actes es concentren en el primer semestre d’aquest any i la cloenda efectiva serà l’homenatge als màrtirs del setge, el 28 de juny.
L’Ajuntament ha englobat la commemoració sota l’epígraf “La Tarragona assetjada”. S’entén, per tant, que la ciutat va ser víctima d’una voluntat criminal invasora. Això cal matisar-ho. 

Si Tarragona s’hagués avingut a ser controlada per les tropes franceses, com s’hi van avenir la gran majoria de ciutats europees, el setge no s’hagués produït. Ni les seves conseqüències s’haguessin prolongat durant més de cinquanta anys. Els civils i les seves ciutats, per principi, es mantenien al marge de les guerres i aquestes eren protagonitzades pels exèrcits regulars. Tarragona, com Girona, Tortosa i Lleida, van voler resistir-s’hi. Saragossa, de l’antiga corona d’Aragó, també. Suposo que més d’un historiador haurà estudiat aquest fet diferencial. Tanmateix, no s’ha programat cap conferència per parlar-ne.

El setge, doncs, va ser la conseqüència d’una voluntat de resistència. I d’un esperit lluitador i insubornable de la nostra població civil. Si l’epígraf dels actes commemoratius digués “La Tarragona indòmita” o “La Tarragona de 1811, lluita i ressorgiment” hagués descrit millor el sentit del setge.

L’enfocament general del programa és clarament espanyolista. No s’engloben els fets en la forma específica amb què Catalunya els va sentir i hi va reaccionar, ni tampoc en la seva situació política i econòmica. Per contra, s’han volgut emmarcar en les coordenades d’una Espanya borbònica que, no totalment, però sí en gran part li era aliena. I quan veus que l’últim acte de la commemoració és una lectura d’Arturo López-Reverte te’n recordes que l’Ajuntament està dirigit pels socialistes i per una Esquerra desorientada. Caldrà estar atents al programa que aquests dies emet TV3 HD dirigit per Enric Calpena per conèixer el sentit exacte que la invasió va tenir per a nosaltres.   

El càstig sofert per Tarragona i les ciutats catalanes resistents va ser terrible. Un càstig que, junt amb el que un segle abans ens havien infligit les tropes espanyoles, ha deixat un empremta molt gran en l’ànim dels catalans. Per a rematar-ho les tropes franquistes i la repressió posterior han sigut especialment cruels amb nosaltres. 


Avui dia hi ha catalans intrèpids i decidits que no acaben d’entendre la fluixesa aparent d’alguns compatriotes. Jo sí, els entenc. Perquè escolto l’Espriu:

La nostra soca indòmita, catalana i tarragonina, roman. I avui dia la veiem ressorgir amb brots renovats i potents : són els homes i dones que es dediquen amb entusiasme a treballar per la independència.  

A Andalusia en sap. Saben viure mamant i per això ploren i supuren victimisme a dojo.

Després d’acusar Catalunya de privilegiada, resulta que obté del govern un permís d’endeutament de 1730 milions d’euros. No li ha calgut ni que el seu president visités la Moncloa a demanar res, ni que anés a negociar-ho a canvi de res. Això sí que són privilegis. I ningú a les espanyes ha alçat el crit.

El pitjor és que aqui tampoc ningú no ha subratllat el canvi de tracte rebut. Si el nostre govern és tan tou i deixa passar les diferències de tracte sense immutar-se, seguirem rebent garrotades. D’això en diuen “no fomentar la confrontació amb l’Estat” (Joanna Ortega, vicepresidenta).

Necessitem polítics que no es resignin i protestin pel tracte humiliant a què se’ns ha sotmès. Vista la diferent manera com els andalusos han obtingut el permís d’endeutament, és clar que Mas ha hagut d’anar a pidolar, encara que ell ho negui. Ni Mas ni CiU poden mostrar-se cofois d’haver obtingut no sé què, que sempre serà menys del que ens deuen:20000 milions per anys. Demanem endeutament a qui ens deu calers, maco!. És humiliant haver d’anar a suplicar a ZP el que aquest atorga als altres gratuïtament. És humiliant  que ens haguem de sentir de la Salgado unes amenaces que no ha tingut per a ningú més, és humiliant que se’ns exigeixi un pla de reducció del dèficit que no ha exigit públicament a ningú més, és humiliant que se’ns l’exigeixi tot sabent que ja l’havíem elaborat i és humiliant que demani a la Generalitat que ens apuji els impostos. A Andalusia ningú no li ha exigit res de tot això. I a Andalusia l’endeutament entre 2006 i 2009 va augmentar un 40%, va passar de 6.847 milions a 9.550 milions d’ euros. Són les darreres dades de la Junta el juny passat. Qui li ho ha recordat quan ha demanat un nou endeutament?

Un pla d’austeritat per sevillanes.

Ni més ni menys que una setmana abans de demanar autorització per endeutar-se més i mentre ens estava acusant de privilegiats, la Junta establia un pla perquè els avis de la seva comunitat viatgessin a Londres i a Lisboa. Potser els cal aprendre anglès i portuguès. Absolutament imprescindible. Totalment coherent amb el pla d’austeritat que ningú, ni ZP ni Elena Salgado, els ha demanat. Aquí teniu el despatx de l’agència EuropaPress.

“ SEVILLA, 3 Feb. (EUROPA PRESS) –

   El programa de Turismo Activo de la Junta de Andalucía para personas mayores con pocos recursos económicos incluye este año como principal novedad la organización de viajes a Londres (Gran Bretaña) y Lisboa (Portugal), según ha informado este jueves la consejera para la Igualdad y Bienestar Social, Micaela Navarro, en la presentación de la nueva edición de esta iniciativa que dirige su departamento.

  Así, la Administración andaluza oferta este año un total de 12.480 (!) plazas en las diferentes modalidades de Turismo Activo, para “personas mayores que van a viajar por primera vez en su vida”, [sempre amb le conte de la llagrimeta, clar] puntualiza la consejera, quien concreta que del total de esas plazas, 580 (!) corresponden a viajes de cinco días durante los meses de julio y agosto a Londres y Lisboa y por los que las personas beneficiarias sólo tendrán que pagar 55 euros.

 Este programa, destinado a fomentar el envejecimiento activo, está dirigido a las personas mayores con rentas más bajas. [Després veureu el que per a un andalús són les seves rendes més baixes].

 Por otra parte, en ediciones anteriores el programa tenía destinos en otras comunidades autónomas, como Badajoz en Extremadura o Ciudad Real en Castilla-La Mancha, pero eran lugares “no demandados y se ha modificado la propuesta”, precisa la consejera

Pueden solicitar una plaza en este programa las personas pensionistas, o sus parejas, que tengan más de 60 años.

Dicho departamento va a invertir este año algo más de 3,2 millones de euros en la financiación de este programa, del que ya se han beneficiado más de 50.500 personas mayores desde el año 2008, con un presupuesto que ha superado los 12,4 millones de euros.

La renta mensual de casi el 60 por ciento de quienes disfrutaron de estos viajes en 2010 no superaba los 600 euros.”

Comentari. Pel que es veu, un 40% dels jubilats, gairebé la meitat, superen els 600 euros mensuals, que no és gaire, però molt més del que reben la majoria de jubilats de Catalunya. I aquest 40% són considerats també per la Junta com a jubilats amb baix poder adquisitiu, “con las rentas más bajas” i amb dret a cinc dies pagats a Londres o Lisboa.
Amb què se’ls poden gastar! Quan els nostres avis han de fer sacrificis increïbles! De passada recordem que Andalusia rep el doble que Catalunya per destinar-ho a persones dependents. Quina vidorra! Quines penques! Amb els nostres diners! Preneu til.la i lluiteu perquè tot això s’acabi. Treballeu per a la independència!

Les manifestacions al Passeig de Gràcia i els crits abrandats mantenen el caliu, però han de desembocar en accions polítiques: primer, votant partits independentistes i, després, secundant el que aquests fan en el Parlament.


Solidaritat Catalana per la Independència acaba de presentar a la Mesa del Parlament la proposició de llei per a una declaració unilateral d’independència. Demà la Mesa decidirà si l’admet a tràmit.

Ara és a les teves mans treballar políticament per a la independència. Pressiona el Parlament per a què accepti la tramitació de la llei.  Els partits autonomistes estan decidits a avortar qualsevol iniciativa que els pugui “confrontar amb l’Estat” (Joanna Ortega, vicepresidenta i militant d’Unió). Fes-te sentir. 

Envia aquest email a tots els representants de la Mesa. Abans hauràs d’omplir les dades que se’t demanen.

http://www.solidaritatmunicipal.cat/voteuindependencia

Entre
alguns independentista hi ha mala consciència. Sembla una passa. Qui n’és el causant?
Solidaritat per a la Independència. Això que hagi presentat a la mesa del
Parlament una proposició de llei per a la declaració unilateral d’independència
ha fet mal. Què han de fer ara els altres partits que es diuen catalanistes? I
sobre tot, quina cara han de posar els dits independentistes que
nien en grups com CiU, declaradament no indepen­dentista, o ERC que deixa la
inde­pen­dència per un horitzó imprecís? Carme-Laura Gil
i  Ferran
Sáez Mateu s’han posat molt nerviosos, i altres que s’hi posaran. Perquè, què
ha de fer ara aquesta gent amb el seu indepen­den­tisme sense compromís? Haurien
d’apuntar-se a la iniciativa de SI, però no gosen. Preveuen que el seu partit
no admetrà a tràmit la proposició de llei i ells quedaran en evidència. Haurien
de desmarcar-se del seu partit i no s’hi veuen amb cor. 

Incoherència
i mala consciència. Neguit, nervis i, finalment, agressivitat. La mala
consciència els torna agressius i, amb una incoherència absoluta, es posen a
atacar Solidaritat. No gosen menystenir directament una proposta  tan patriòtica i disparen contra el missatger.
És evident que ara veuen perillar els seu indepen­den­tisme còmode perquè saben
que si fins ara podien anar capejant la seva incoherència, en aquest moment SI
els han posat en un atzucac. La proposta de Solidaritat no és retòrica, és un
pas polític de gran calat; no és una bravata emocional davant d’uns
manifestants al passeig de Gràcia, és l’inici d’un camí polític de
conseqüències socials i polítiques transcendentals. De cop i volta, els independentistes
de florero dintre de CiU se
senten interpel.lats i despullats davant de les moltes mirades que sempre els
han demanat canviar de partit. La iniciativa de Solidaritat els posa  en evidència. D’aquí el neguit i la
mala consciència.

Però
ells no tenen cap interès a perdre el seu estatus de bufona singularitat per a
lluïment del seu partit i atracció de més d’un vot despistat. 

Ara bé, alguna
cosa han de fer per tapar la incoherència: arremetre contra Solidaritat. Bon
senyal, al cap i a la fi: si s’apunta al missatger, vol dir que la proposta és
bona. Apunten a Solidaritat i Carme Laura Gil dispara així: aquestes
independentistes van desunits, però la culpa és només d’un d’ells, Solidaritat, perquè posa condicions inacceptables, per així fer impossible l’entesa. En canvi, “Portabella,
amb gran intuïció, ha donat passos decidits en aquest camí”, el de la unitat. Només
trobo una explicació a aquesta candidesa per part d’una persona tan intel.ligent i
il.lustrada com la Carme: massa anys entre politiquetjos i tacticismes fa que
quedi enlluernada quan en troba un mestre com Portabella. Exactament un camí
que causa nàusees als adherits a SI.

Carme,
jo de tu actuaria en conseqüència. Independentista i partidària de la unitat com
et declares, no em mantindria ni un segon més desunida, sinó que aniria a
unir-me als dos partits que segons tu han d’unir-se. Si, segons tu, un és el
dolent i l’altre bo, res, ara mateix posa’t en contacte amb Portabella que
gustosament et farà el carnet d’ERC, ai no!, d’Esquerra.

La
mala consciència, ja ho he dit, s’escampa. A Ferran Sáez
Mateu li fa escopir desqualificacions  per estalviar-se arguments que no troba.
Comenta un article
d’Héctor López Bofill, doctor i professor de la UPF, amb aquests despropòsits:  “vague”,
“confús”, “genèric”, “esquemàtic” o “abstracte”. I què més! Per rematar-ho, el
nerviosisme de Sáez el porta fins a l’extrem de comparar
la proposició de llei de SI a la proclamació de l’Estat Català al 1934. Sense
paraules!

Avui és un gran dia.

No és el gran dia  de la independència, però és un gran dia perquè avui s’ha presentat al Parlament, a la seva mesa, una proposició de llei  de DECLARACIÓ
D’INDEPENDÈNCIA
DE CATALUNYA.

Avui hem lligat un vincle amb la manifestació del 10-Juliol. Allà vam parlar al carrer, avui hem parlat en la Cambra catalana.  Allà va ser, avui l’acció compromesa: el crit va ser molt fàcil i no comportava conseqüències, avui el compromís és seriós, definitiu i valent. Avui no fem un gest, avui fem un pas que obre un camí que no té marxa enrere.

Aclarim-ho. Perquè sigui ben bé així, cal que la mesa del Parlament accepti el repte d’ iniciar aquest camí i accepti a tràmit la proposició de llei. Solidaritat ha ofert l’eina. Solidaritat ha fet la crida a convertir el gest del 10-J en compromís. Depèn de la fermesa de CiU i ERC que el crit del Passeig de Gràcia es materialitzi.  La mesa ho ha de fer. Que els nostres líders no ens decebin. Que ens demostrin que tenen el coratge de fer l’estrebada que ens desempallegarà definitivament de la Gran Xucladora i de decidir-se a portar Catalunya pel camí de la seva plenitud i grandesa. 

En aquesta proposició de llei s’especifiquen els passos que s’han de seguir per declarar la independència (vídeo). Per tal que aquesta declaració sigui efectiva, cal que el seu text es converteixi en llei, però abans la mesa ha d’acceptar-ne la tramitació. Segons aquest full de ruta, un cop aprovada la llei, el govern de la Generalitat tindria facultats per a negociar amb la comunitat internacional la manera i el moment de declarar la independència. Una declaració que hauria de ser avalada pel poble en referèndum.


Demanem que la mesa no intenti refugiar-se en qüestions tècniques per negar-se a acceptar-la. Solidaritat té grans juristes en les seves files (López Tena, Lòpez Bofill, Albert Pereira, Jaume Renyé, entre d’altres), la ciutadania coneix la seva vàlua, i, en cas de negativa de la mesa, hi reconeixeria de seguida la simulació d’una covardia. Els polítics que s’emboliquen amb la bandera i organitzen manifestacions tenen l’obligació de no fallar al seu poble.

Avui és un gran dia. El clamor en favor de la proposició de llei ha de ser estrident en la xarxa i arreu. Omplim de crides a favor en el Facebook,Twiter, en els blogs, en les cartes al director i on sigui possible fer-seescoltar.

Avui és un gran dia. Un dia per a l’acció. Demostrem que els catalans no som només reactius sinó també proactius, no només protestem sinó que construïm. Avui no ens empeny tant la ràbia ni el sentiment. Avui necessitem un acte de voluntat, un gest més fred, un coratge més racional. L’hem de fer. Transformem l’emoció en voluntat d’acció. Per una pàtria rica i plena!

Article publicat a El Mundo, diumenge 23 de gener de 2011

Quan a l’any 2005 el ja aleshores Secretari d’Estat d’Hisenda. El Sr. Ocaña, va presentar els comptes de l’Estat que reconeixien que més de 15.000 milions d’euros pagats en impostos per la ciutadania i empreses catalanes se’ls quedava Espanya per a les seves coses, i no s’invertien ni gastaven a Catalunya, va afegir “Aquesta és la prova que el sistema funciona”. Des d’aleshores més de 100.000 milions d’euros han estat saquejats per Espanya a Catalunya, i el mateix Sr. Ocaña amenaça ara en seguir fent funcionar el sistema, negant permís perquè el Govern català pugui emetre deute amb què finançar la despesa pública.

S’estan complint amb escreix els vaticinis tant de Trias Fargas com de Guerra de ara fa vint anys: el finançament de la Generalitat i la despesa pública a Catalunya segueixen els criteris d’ “asfixia premeditada” (TF) i “que hagin de venir cada any els catalans abuscar la grana” (“que tengan que venir cada año los catalanes a por alpiste” (AG)). Espanya amaga les dades i ens roba cada any més i més diners fins als 22.000 milions d’euros actuals, i disminueix la inversió pública fins als col·lapse, alhora que destina que destina el botí català a enriquir-se.

En els darrers anys ja han aconseguit que Catalunya estigui per sota de la mitjana en despesa i personal sanitari per habitant, que tingui menys professors i ordinadors per alumnes que la mitjana, que tingui més alumnes per aula que la mitjana, que a Madrid s’hagin construït 600 km d’autovies gratuïtes i a Barcelona només 20 km i que Espanya hagi sobrepassat a Catalunya en l’índex de desenvolupament humà de l’ONU. Els estudiants catalans reben menys de la meitat  de les beques que els corresponen, les nostres ONG, una fracció només del que els catalans les hi dediquem. Cada persona que viu a Catalunya paga a Espanya cada any de la seva vida, des del bressol a la tomba, més de 3.000 euros en impostos que van i no tornen, i els pensionistes d’Espanya roben més de 2.500 euros cada any a cadapensionista català perquè les cotitzacions que paguen els treballadors i empreses catalanes són requisades per Espanya en benefici propi.

Mentrestant, els polítics i governants catalans gesticulen i declamen en la impotència. Deia al 1999 Pujol en la seva investidura: “Per això mateix, l’objectiu més principal –repeteixo que mésprincipal, molt principal- d’aquesta legislatura és un nou sistema definançament que Catalunya- i més conretament del conseller Mas- per aconseguir aquesta millora d’una manera substancial incrementi els nostres recursos. És el nostre objectiu molt principal. És coneguda la proposta elaborada pel Govern de Catalunya –i més concretament del conseller Mas- per aconseguir aquesta millora. La recordaré, aquesta fórmula breument. Primer, recaptació per part de la Generalitat de tots els impostos pagats a Catalunya.[…]” Des d’aleshores, tant els Governs de CiU com el Tripartit han simulat que allò que acordaven amb Espanya era el millor sistema de finançament de la història, inclús estratosfèric, mentre el nostre poble s’empobria.

Ja som líders en fracàs escolar, entancament d’empreses i en creixement de l’atur; ja està la Generalitat a la vora de la fallida i el seu deute al nivell del bons escombraria; ja tenim la renda per càpita més baixa que Ceuta i Melilla; ja Espanya es prepara per a l’estocada final. ¿És que potser Mas planeja impedir-ho i recuperar el nostre diner, o només es proposa gesticular? Prou de paraules buides. Volem fets, exigim que Mas i els seus impedeixin que Espanya segueixi robant al nostre poble. 

Alfons López Tena      
 
(Traducció meva al català)