Avui que Chávez s’ha mort, i s’ha mort en pau, cal fer memòria del seus somnis. Somnis que són els nostres. Els dels qui vam perdre les batalles a la nostra terra, des del 1707 fins al 1939. Els dels qui van perdre les batalles des del 1492 fins fa ben poc. Els somnis de Basset, de Bolívar, de Companys i Macià, els somnis d’Allende, els somnis de Guillem. Avui germinen i són vius. Caminant per Amèrica, terra dels lliures.
Recordem. L’Amèrica Llatina al anys vuitanta. Les nacions supervivents de les brutals dictadures imposades a mata-degolla resten sota la doctrina del xoc. Privatitzacions, acomiadaments, emigració, violència i pobresa a tot arreu. Veneçuela és considerada l’oasi: rica, democràtica i pacífica. El mirall esclata dramàticament el 1989 quan es produeix el Caracazo, la rebel·lió espontània i massiva contra les polítiques neoliberals del Fons Monetari Internacional. Les masses de les faveles, els barris, baixen a la ciutat a prendre per la força tot allò que els han furtat durant segles. El govern de Carlos Andrés Pérez envia l’exèrcit a controlar les revoltes. Tres mil veneçolans, pel cap baix, són assassinats en un bany de sang avalat pels governs de Bush pare i de Felipe González. És el detonant pel moviment bolivarià. Chávez, els militars nacionalistes i l’esquerra juren que passaran a l’acció contra el sistema.
Després de dues insurreccions fracassades i tres anys a les presons, l’aliança entre els militars patriotes i l’esquerra disposa d’una popularitat sense precedents. Els analistes coincideixen a dir que els bolivarians han obtingut l’hegemonia als cors i les ments del poble veneçolà. Amnistiats per la pressió popular i sense mitjans econòmics, obtenen un extraordinari 56,2% de vots a les eleccions presidencials del 1998. El bipartidisme s’esfondra. Els grans poders nacionals i internacionals se sacsegen, però estan segurs que Chávez és tan solament un altre populista fàcilment controlable. Discursos i paraules boniques. Fum, pensa el Poder. A València un petit grup d’amics ens comencem d’enamorar de Veneçuela. Des del primer moment i contra tothom, confiem plenament en la sinceritat del moviment. Durant anys es riuen de nosaltres. Que riguen, doncs.
La primera mesura és una consulta al poble en un procés constituent per a construir la nova república entre tots. Una nova constitució que es declara profundament independentista, llatinoamericanista, democràtica i en favor de la justícia social. Lletra morta, pensen els de sempre. 71,78% d’aprovació en referèndum.
Contava Chávez que en les primeres recepcions del nou govern amb les forces econòmiques va viure una experiència d’allò que és veritablement el poder. Es va reunir amb l’home més ric de Veneçuela i aquest el va felicitar per la nova presidència i li va oferir tot el suport del seu imperi empresarial mediàtic i polític. Quan s’acomiadaren li lliurà una noteta. Quan Chávez la va llegir hi va veure una llista de noms. La llista de ministres que el poder volia. Aquesta nota va acabar a la paperera. La guerra començava.
Llei de terres, llei d’hidrocarburs. Control dels latifundistes, control de les multinacionals. El canvi era real. No tardà gaire a esclatar la reacció del poder. Dimonització dels mitjans, sabotatge de tots els nivells de l’estat. I l’11 d’abril del 2002 franctiradors de la CIA assassinen xavistes i antixavistes que es manifestaven al carrer. L’alta jerarquia militar, econòmica i eclesial i els governs de Bush fill i José María Aznar executen un cop d’estat. Chávez és detingut pels colpistes i el seu govern entra en la clandestinitat. Es deroga la constitució, el poder executiu, el poder legislatiu i el poder judicial. Es tanca la televisió pública. S’autojuramenta com a nou president el president dels empresaris, Pedro Carmona. És la fi de la democràcia. El pla ha eixit millor que no es preveia. En vint-i-quatre hores tot el govern ha estat desmantellat. Com el 1989, les masses pobres dels barris, sense líders, ixen al carrer en massa. S’adrecen cap a les bases militars. Exigeixen, indignats, el retorn del president i la democràcia. I es fa el miracle. Els militars no utilitzen les armes contra el poble. Contra tot pronòstic, els oficials mitjans i les tropes s’uneixen a les masses i giren la força contra els generals colpistes. En només quaranta-vuit hores el colp d’estat ha estat neutralitzat i el president rescatat. Es reprèn el fil constitucional i torna l’estat de dret. Salvador Allende i Lluís Companys, al dellà de la Història, s’admiren i s’enorgulleixen del poble veneçolà. Els seus somnis germinen en llunyanes terres. A València, amb el company Vicent, rebem la notícia per ma mare. No ens ho podem creure. Veneçuela és una terra de miracles. Algun dia la nostra terra també ho serà, somniem desperts.
La Història continua. El 2003 una vaga empresarial malmet l’economia. El poble i el govern resisteixen i es recupera la producció petroliera de les mans de les elits. La primera reserva mundial d’hidrocarburs passa a les mans de la nació veneçolana. El 2004 l’oposició utilitza el nou mecanisme constitucional: el referèndum revocatori. Chávez el guanya amb el 59,1% de vots. Després de sis anys de resistència, pot començar a governar. Els primers plans són Barrio Adentro i Misión Robinson per a eradicar-hi l’analfabetisme i estendre la sanitat pública als sectors majoritaris. Així començarà a governar el govern bolivarià. Comencem a viatjar a Veneçuela per conèixer-la de primera mà.
El 2013, quinze anys després de l’arribada del moviment bolivarià al govern, l’Amèrica Llatina i Veneçuela mostren un rostre completament diferent. Són lluny les dictadures, l’emigració massiva, les privatitzacions, les revoltes i el caos. Ha nascut Telesur per a equilibrar CNN i TVE. Han sorgit l’Aliança Bolivariana per les Amèriques, UNASUR i la CELAC com a alternatives a l’OEA i l’ALCA. L’ONU felicita Veneçuela per haver complert les fites del mil·lenni. El creixement econòmic de l’any es preveu del 6%. El producte interior s’ha triplicat en aquests deu anys. La pobresa s’ha reduït a menys de la meitat. MERCOSUR, que agrupa el Brasil, l’Argentina i l’Uruguai, ja és la cinquena economia mundial. Sí, la cinquena economia mundial. Ja són lluny les repúbliques bananeres, el populisme i l’emigrant ‘sudaca’. L’Amèrica Llatina és avui l’únic pol al planeta que uneix sobirania, justícia social, democràcia, pau i prosperitat creixent. Però tot això no és res al costat del dret de ser éssers humans lliures. I és ací on un parell de valencians fa anys que vivim compartint els destins, els patiments i els anhels del poble de Veneçuela.
Aquesta Amèrica Llatina ha viscut una llarga nit de cinc-cents anys. Una nit de foc, tenebres i barbàrie iniciada el 1492. Cinc segles de foscor, esclavitud, guerra i humiliació, en què la resistència dels pobles americans no ha cessat mai. Hi ha en aquesta part del món, però, una nació doblement miraculosa. No és per atzar que les dues independències d’Amèrica, la del segle XIX i la del segle XXI, van nàixer a Veneçuela. Bolívar va alliberar fa dos segles el continent del jou del Regne d’Espanya. Però és Chávez qui ha pogut veure com s’acomplien i es materialitzaven els somnis d’independència i justícia social en una Amèrica Llatina lliure.
Els somnis de Guicaipuro, de Bolívar, de Martí, del Che, d’Allende, de Basset, de Macià, de Companys i de Guillem avui són vius a l’Amèrica Llatina. Aquests somnis nostres, els dels avantpassats nostres, els dels perdedors de sempre. Els somnis que somniem per a la nostra terra els hem poguts viure a Veneçuela. Li devem això, a Chávez. Li ho devem, especialment, al poble més humil de Veneçuela. Ens ha mostrat el camí. I hem après que dels qui es moren per la vida no en podem dir morts.
Escrit la nit del 5 de març de 2013 al barri del Guarataro, Caracas. Sentint el piano de Carles Santos i les dolçaines i gaites de Vinaròs que ploren la mort. Mentrestant, fora al carrer milers de veus clamen al cel i a la terra. La vida continua.
David Segarra, documentalista valencià.
Els somnis de Chávez, els nostres somnis. By David Segarra.
labelendemadrid | dimecres, 6 de març de 2013 | 21:33h
