CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

La nit de l’11 de setembre de l’any passat estava escoltant una emissora d’abast estatal quan va intervenir Antonio Bolaño, tertulià exaltat, exassessor de Montilla, despatxant-se a gust contra l’exitosa manifestació. Bolaño va descriure Catalunya com un lloc tan enrarit pels sobiranistes, tan intel·lectualment embogit, que alguns fins i tot mencionaven “barbaritats” com “republicanisme monàrquic”. Al senyor Bolaño algú li hauria d’haver dit dues coses. Una: que l’expressió republicanisme monàrquic és un terme estrictament acadèmic que fan servir els historiadors per descriure la filosofia política que imperava a Catalunya abans del 1714. I dues: que la ignorància gairebé sempre va de bracet del ridícul.

Els fets del 1714 han generat tants esforços revisionistes que és impossible encabir en un article tots els arguments del megàfon negacionista. Vet aquí els principals.

El discurs de Casanova l’11 de setembre deixa ben palès que els catalans lluitaven pel rei i per Espanya. En efecte, l’últim al·legat del govern català, en circumstàncies extremament patètiques, invoca que la lluita catalana és “per la llibertat de tot Espanya”. Allò que el revisionisme no diu és que el significat de la paraula Espanya era radicalment diferent de l’actual. Els historiadors han definit l’Espanya del 1713 com un “Estat Compost”, una mena de sistema confederal. És a dir, que la darrera proclama de Casanova era perfectament coherent amb la defensa de les Llibertats i Constitucions.

En qualsevol cas, sabeu d’on han tret els autors revisionistes el fragment de la proclama “espanyolista” de Casanova? De Castellví. Francesc de Castellví va ser un exiliat austriacista que va escriure les monumentals Narraciones históricas, guiat pel desig d’immortalitzar la lluita dels catalans per les seves llibertats. Què fa el revisionisme? De les més de cinc mil pàgines de Castellví n’agafa un fragment minúscul i n’exclou les altres 4.999 pàgines. Bravo. De fet, l’última Diada, el PP va pagar perquè tota la premsa catalana publiqués aquest fragment el mateix 11 de setembre, descontextualitzat.

Això és típic del procediment negacionista. S’agafa un document d’època indubtablement autèntic, s’extrapola i s’obvien tots els altres documents que el contradiuen. Per dir-ho d’alguna manera: imaginem que apareix un informe meteorològic del 7 de desembre de 1941, on s’indica que aquell dia al Pacífic Oriental hi va haver una gran tempesta. La conclusió revisionista seria la següent: “El document demostra que els avions no podien volar; en conseqüència, l’atac a Pearl Harbor mai no va existir”.

La repressió filipista no va ser tan greu, i gràcies al nou règim Catalunya va progressar econòmicament. Això és com dir que el franquisme va industrialitzar Catalunya. La historiografia moderna ho ha deixat ben clar: a la postguerra, Catalunya va prosperar malgrat el nou règim i no gràcies a ell. Pel que fa a la repressió borbònica, les últimes investigacions apunten justament en la direcció oposada: encara va ser més greu del que es creia. La pràctica habitual de l’exèrcit borbònic era la de cremar qualsevol localitat on es topés amb una mínima resistència. Una política d’Estat basada en els incendis, les deportacions i les execucions. Ara bé, tot elevant l’anècdota a categoria, el partit Ciutadans, a la seva pàgina web “Vamos a contar diadas” arriba a afirmar que “durante el sitio de Barcelona los pueblos del Pla de Barcelona no sólo acogieron sin problemas a las tropas sitiadoras, sino que los campesinos hicieron pingües negocios con ellas” (sic). Que en aquest moment de les investigacions històriques Ciutadans continuï mantenint una pàgina web com Vamosacontardiadas.com ja no és un fenomen que s’hagi d’explicar des de la demagògia, sinó per la psicoanàlisi.

L’aferrissada resistència barcelonina va ser provocada per un grapat d’aristòcrates i polítics ambiciosos que manipulaven una xusma ignorant. Destaco aquest argument negacionista perquè té 300 anys de vigència. Els botiflers de l’època ja l’esmentaven, i avui en dia, ves per on, s’afirma el mateix del procés sobiranista. El problema és que tenim les actes de les votacions parlamentàries de l’època: en primera instància els nobles van votar en contra que Barcelona resistís, i només van rectificar per la pressió popular.

El bàndol català només defensava un antiquat sistema de furs medievals i privilegis nobiliaris. És urgent, urgentíssim, recuperar Víctor Ferro i el seu El Dret Públic Català. Les Institucions a Catalunya fins al decret de Nova Planta (1987). Ferro il·lumina aquest magnífic edifici que eren les Constitucions, on fins i tot es preveien hàbeas corpus i altres mesures per limitar el poder reial. La guerra de Successió a la Península va ser, de fet, un conflicte entre dos models polítics. A Castella imperava un principi: “La palabra del rey es ley”. I en canvi, a Catalunya, la figura reial estava subordinada a les institucions autòctones. Per això un autòcrata com Felip V s’exclamava: “Les últimes corts me’ls han deixat (als catalans) més repúblics que als anglesos” (sic). I és per tot això que els historiadors es refereixen al sistema català com a “republicanisme monàrquic”. Ho entén ara, senyor Bolaño, ho entén?

Un dia haurem de desobeir. Un dia haurem de prémer l’interruptor i canviar les lleis espanyoles per les nostres, les catalanes. Caldrà substituir-les, serà el dia de la DUI. el dia de la independència. Sense desobediència no hi ha independència. Independència és commutació: desconnectar-nos de les lleis espanyoles i connectar-nos només a les nostres. Això que és tan normal i sembla d’una evidència lògica, suposa un canvi mental, un canvi d’actitud, que les persones que fan de la llei un déu suprem els costa incorporar. Obliden que per sobre de les lleis hi ha el dret democràtic. I les lleis s’hi han d’adaptar. De vegades per aplicar el dret democràtic cal desobeir les lleis que no s’hi avenen. I un dia haurem de prémer l’interruptor per aplicar el dret del poble català a decidir el seu futur i guanyar la llibertat.

Xavier Sala i Martín ens ho explica amb el seu llenguatge didàctic i directe. Continuem donant per dosis l’interessant entrevista que li va fer Vilaweb.

—Què pesa més en la resistència d’Espanya a deixar-nos votar, els perjudicis econòmics per a ells en cas que ens independitzem o el sentiment de propietat envers Catalunya?
—Diria que pesen molt totes dues coses. Les explico en el llibre. Per una banda hi ha el Monago alertant que si ens n’anem perden setze mil milions –en un reconeixement claríssim del dèficit fiscal–; i, per una altra, també hi ha l’anècdota d’un sopar a Valladolid, on un empresari em va dir que, si volíem marxar, marxéssim, però que el territori era seu. N’hi ha que es pensen que són propietaris no tan sols de Catalunya sinó també dels catalans. Que ells han de decidir sobre nosaltres perquè ‘tots som Espanya’. Jo crec que hi ha tots dos factors: el càlcul econòmic i el sentit de propietat.

—Jefferson deia que si una llei és injusta, l’home no tan sols té dret de desobeir-la, sinó que hi està obligat. Penseu que caldrà desobeir la previsible suspensió del Tribunal Constitucional de la convocatòria del 9-N?
—No ho sé. En algun moment caldrà desobeir. Però no ho podrem fer gaires vegades. Podrem desobeir un cop, el dia que proclamem la independència. La independència és totalment il·legal en el marc jurídic espanyol. El dia que marxem violarem la seva llei. Afortunadament, al cap de vint-i-quatre hores hi haurà una nova constitució, unes altres lleis i el govern espanyol no hi podrà fer res.

—És l’exemple del pare i el fill, que poseu al llibre…
—Sí, exacte. El fill diu al pare que se’n va de casa precisament per anar a una altra casa: ‘Les normes de casa teva no s’aplicaran a la casa on vaig.’ A la casa nova hi haurà una nova constitució. Ara bé, mentre no haguem marxat, les normes que s’apliquen són les espanyoles. Haurem de desobeir una vegada. No crec que convingui fer-ho més d’una vegada. Si desobeïm abans de declarar la independència, els donarem arguments per a eliminar l’autonomia, empresonar el president, suspendre el Parlament de Catalunya… i sense tot això no hi haurà manera de declarar la independència. Per tant, cal tenir molt clar quan convé desobeir la llei. Penso que tenim una bala a la recambra. Només una.

—Al llibre parleu de la inconsistència temporal (teoria de jocs). De debò penseu que l’estat espanyol canviarà d’actitud per evitar mals majors quan ja ho vegi tot perdut?
—Sí. El dia que pensi que ja és irreversible. Tornant a l’exemple del pare i el fill, la inconsistència temporal és fàcil de comprovar. Abans de veure que el seu fill marxarà tant sí com no, la seva estratègia òptima és una. I quan ja se n’ha adonat, és una altra. Primer l’amenaça per veure si el fill decideix de quedar-se. Li explica les greus conseqüències de la fugida. Després, quan ja ha vist que és inevitable, el pare mira de prendre el mínim mal possible. La feina dels catalans és fer-ho inevitable. Si ells veuen que és inevitable, podran fer dues coses: continuar les amenaces i voler-nos fer fora de l’espai sideral –cosa que tindria efectes molt negatius per a ells– o canviar d’estratègia i mirar de salvar alguns mobles.

Durant uns quants dies aniré transcrivint per parts l’entrevista que Vilaweb ha fet a Xavier Sala i Martín. La consició i claredat de les seves respostes fa que aquestes ens serveixin per il.lustrar als indecisos amb qui ens topem.

Quin és el cost més important de quedar-se a Espanya?
—N’hi ha un que és la mare de tots. Que no podem decidir. El nostre principal problema és que som minoria a l’estat espanyol. Som el 16% de la població. I les seves preferències són diferents de les nostres. Tenen uns interessos que no casen amb els nostres. Volen tenir l’Espanya radial que va néixer amb Felip II. Des dels camins rals fins a la gestió d’Aena, passant per les carreteres, els trens, les autopistes, l’AVE… tot és radial. Tot ha de passar per Madrid. En el seu sistema, sempre manen ells. Mentre siguem part d’Espanya, mai no podrem decidir. Si no ens agrada, ens fotem. I no és un problema de ser millors o pitjors. Jo mai no dic que ells siguin dolents. Això ha de quedar clar. Tenen unes preferències i uns interessos diferents dels nostres. No són dolents; són diferents. És una qüestió que no té solució. Bé, l’única solució és marxar d’Espanya.

—Imagineu-vos que teniu un indecís davant. I tan sols li podeu donar una raó segons la qual la independència beneficiarà Catalunya. Quina li doneu?
—És molt clar. A partir d’ara, si som independents, podrem decidir. És un benefici que no és la panacea. És una oportunitat per fer les coses d’una manera diferent. Però decidir ens converteix en un país normal. Com tots els països normals, podem fer les coses més bé o més malament. Si fem les coses bé, acabarem essent com Suïssa, que és el país més ric del món. És un país que té les mateixes dimensions que Catalunya: quaranta mil quilòmetres quadrats i sis milions d’habitants. El més competitiu del món té la mateixa mida que nosaltres. Però un altre país amb una mida similar és Portugal. I és un desastre.

—I què vol dir això?
—Que a l’hora de decidir com a país normal votarem. I tindrem unes corts normals amb un govern normal i uns partits normals. Depenent de què votem acabarem com Portugal o com Suïssa. No podem saber com serà Catalunya. No en tinc ni idea. L’avantatge de ser independents serà no tenir un govern que sistemàticament ens vagi en contra. En la mesura que aquest era el gran problema, la independència fa que sigui la gran solució. El poder de decidir i, si cal, d’equivocar-se.

“Quan s’afirma que Catalunya no té dret a l’autodeterminació i que seria il·legal la consulta, s’està usant la llei per a impedir un dret fonamental que és anterior i superior a l’ordenament jurídic vigent”. (Xavier Novell, bisbe de Solsona)

Elemental per a qualsevol estudiant de Filosofia de Primer de Batxillerat i no diguem per a qualsevol estudiant de dret. Però quan un personatge com el senyor Joan Rigol és capaç d’afirmar que la Consulta sense l’empara del Constitucional seria poc democràtic, ens adonem de fins a quin grau la desorientació ideològica impregna la nostra societat. No és la llei la que ha de legitimar la democràcia, sinó la qualitat democràtica la que valida o invalida les lleis.

Donar la paraula a la gent per mitjà d’una consulta o d’un referèndum és tan fonamentalment democràtic que no hi ha cap llei que tingui legitimitat per impedir-ho i si ho pretén, la llei, encara que provingui d’un parlament democràticament escollit, es converteix en un instrument d’imposició totalitària. Elemental, però el nostre president de qui cal esperar l’orientació ideològica del líder, no ha estat mai capaç d’afirmar-ho amb claredat.

Les paraules que encapçalen aquest apunt provenen del bisbe de Solsona, Xavier Novell i es publicaran en el proper Full Parroquial de la diòcesi. No m’agrada gens remetre’m a unes afirmacions eclesiàstiques com a referent. No comparteixo la majoria de les seves posicions. I no seria coherent que ara m’hi repengés per a la meva conveniència.

Tanmateix, crec que aquesta vegada podem concedir-les-hi valor d’autoritat per dues raons. Primer, perquè Novell passa per ser un bisbe conservador i d’un bisbe conservador el que menys podem esperar és un posicionament diferent dels polítics conservadors com Duran i Lleida, Joanna Ortega i Joan Rigol. Segon, perquè d’un bisbe conservador no podem esperar tampoc que s’aparti del poder polític imperant, representat en aquest àmbit per la jerarquia catòlica espanyola. Quan aquest bisbe, per tant, prefereix decantar-se pels principis bàsics del dret i no pels interessos que habitualment mouen a les autoritats eclesiàstiques, les seves afirmacions prenen un relleu i importància que les converteixen en referents. I nosaltres no perdem la coherència.

El més significatiu del posicionament del bisbe no és que tinguem una adhesió més a la causa de la consulta sinó que ens hagi recordat un criteri bàsic: el valor de la democràcia per sobre del de la llei.

El país i Jordi Pujol                                                

“Quin país seríem si la caiguda, lletja i trista, d’un gran líder polític  impliqués la caiguda d’uns ideals, d’un poble i d’unes voluntats, si ens enfonsés a tots.”

“Catalunya és molt veritat, és molt certa: al darrera hi ha milers i milers de persones convençudes al voltant d’unes il·lusions i sobre tot d’unes conviccions. Això té molta més força que la caiguda dels déus. Es perdran alguns referents però la intensitat d’unes idees, d’unes conviccions estan aquí amb tota la seva força. Ja ho anirem veient. Si fos una ciutadana d’Albacete no pensaria que Espanya desapareixeria per un Gürtel o un Bárcenas, pensaria que Espanya s’ha de refer i res més . I els ideals també estan molt pel damunt de les merdes aquestes. La misèria està en la realitat política, no en els ciutadans. El procés català és un procés ciutadà, no ho oblidem.”

Ens cal fer autocrítica

“En alguns moments, aquest país ha permès un cert messianisme del pujolisme. El personatge també hi ha jugat, al messianisme. I en cert moment el país ha dit ‘potser una mica sí que ho és; ara, aquest home què no ha fet per Catalunya.’ I el que ha fet per Catalunya perdonava moltes coses. El rum, rum dels fills l’hem anat sentint tots, però no ens hem posat a fer feina.”

“Aquest país s’ha d’aturar i fer autocrítica. Activar tots els mecanismes que té una democràcia per trobar la merda: els empresaris que pagaven, si pagaven, els diaris que no investigaven… No serà que en algun moment vam decidir no mirar? En aquests moments ho hem de saber tot encara que sigui dolorós i dur. Això ens farà millors com a poble.”

És cíclic. Quan el debat sobre el país agafa certa temperatura, arriba el savi de torn per treure la bandera de la unitat. Unitat i alerta, que ningú discuteixi el que diu el de dalt. Cal fer pinya, cal unitat, i els altres a callar i sotmetre’s.

Qui clama per la unitat no sol ajuntar-hi un compromís a flexibilitzar la seva posició que afavoreixi el consens, no; qui clama per la unitat demana implícitament als altres que deixin els seus punts de vista i s’arrenglerin entorn de la seva proposta. Unitat sacrificant les opinions dels altres, mai de qui la demana. La setmana passada, Mascarell, el conseller de cultura, va ser el primer a enarborar la bandera. I va demanar unitat entorn al president Mas. L’endemà Herrera i Iceta els va faltar temps per emprar la mateixa paraula màgica, però amb altres i diferents tonalitats.

És la unitat de l’entrepà sec. Com que tothom discuteix sobre com farcir l’entrepà i no es posen d’acord si amb formatge o pernil, la solució és senzilla: deixem-lo amb allò que no discuteix ningú, només amb el pa. Si tothom s’acontenta amb el pa sol, s’haurà fet la unitat i s’hi haurà sumat molta gent a l’àpat. Ara, hi ha un inconvenient i seriós: finalment això no és cap entrepà. Si ens quedem només amb el pa, l’àpat ha perdut tota substància. La unitat sobre els mínims és insípida, inservible.

Amb el procés d’alliberament nacional pot passar el mateix. De cara a una consulta vetada pel TC el consens té el perill d’aconseguir-se sobre els mínims. M’agradaria, però, que la població en general anés més enllà de l’embruix de la paraula unitat i es preguntés quina unitat vol. Al voltant de què s’ha de fer la unitat i si per aconseguir-la s’ha de sacrificar segons què. Volem una unitat exigent o timorata, una unitat de gosadia o de porucs, una unitat per fer el salt o per seguir empenyent una mica més, una unitat per a l’autoafirmació o per la dependència suplicant, la unitat per fer servir les moltes raons ja acumulades o per seguir buscant-ne unes quantes més. La unitat per menjar l’entrepà farcit de sobirania o per empassar-nos un entrepà sec.

Les argúcies dels que entrebanquen la via independentista són sempre les mateixes: per banda de la dreta la legalitat, i per la banda de l’esquerra la necessitat de sumar-hi molta gent. Els conservadors adoren tant la llei que Rigol, d’Unió, ha arribat a afirmar que ens cal la legalitat del TC espanyol perquè només aquesta dóna qualitat democràtica a la consulta. Déu n’hi do! Rigol obvia l’absurd d’un procés independentista que se sotmet a la legalitat forana. Com demanar la quadratura del cercle! Pitjor encara, Rigol anteposa la llei a la democràcia, pervertint el dret i la legitimitat. La dreta sempre ha mitificat la llei i l’ha elevat a la categoria de principi intocable perquè garanteix l’ordre, el seu. L’argúcia de l’esquerra, Herrera i Iceta, en canvi, té un altre nom: cal sumar. Com més baixem el llistó, més gent s’hi podrà sumar, el projecte tindrà més força. Més força per fer què, aleshores? Perquè arriba un moment que l’entrepà deixa de tenir substància, deixa de ser entrepà. L’esquerra sempre ha mitificat la massa, la gentada, allò amorf (tan diferent de la nostra Via en què calia apuntar-s’hi). La CUP i ERC són l’excepció. La CUP sobre tot sap aplicar el concepte de trencament de l’statu quo al procés de ruptura amb l’estat espanyol per obtenir un país nou i refet, nou i net.

Els darrers dies he sentit coses que sonen molt bé. Sembla que Convergència no està decidida a deixar que Unió ens desvirtuï la consulta. Josep Rull en una entrevista a Vilaweb ha basculat un pas més cap a la sobirania. No només es reafirma en el fet de votar sinó que es mostra decidit a posar les urnes. Una concreció molt important i que molts veníem exigint. També considera que la legalitat està prou garantida amb la llei del nostre parlament encara que el TC espanyol la intenti tombar. I té molt clar que la legitimitat del nostre parlament està per sobre de lleis foranes. El fet que tingui present que la garantia democràtica es materialitza amb uns mecanismes de control de la consulta ens permet pensar que els convergents i el govern ho tenen previst i lligat. Rigol-Unió constestats i desautoritzats.

Vull confiar en les paraules de Josep Rull: “En tot cas, nosaltres tan sols pensem a posar les urnes el 9 de novembre. Aquesta voluntat continua intacta.”. Però per si de cas, no ens estarem de recordar-l’hi.

Joan Rigol, Joana Ortega i Santi Vila – els dos primers d’Unió- han sortit en tromba i coordinadament a marcar la via per on volen que transiti el procés sobiranista. Aquesta línia s’anomena legalitat. Hem de sotmetre’ns al que dicti el Tribunal Constitucional, espanyol és clar. Rigol argumenta que sense suport legal el referèndum seria “poc democràtic”. Ortega no troba seriós baixar les urnes al carrer amb la llei de consultes impugnada pel Tribunal Constitucional i afirma per al nostre consol que, en tot cas,  ja es trobaran altres fórmules que l’esmentat tribunal no podrà impedir. Per a Santi Vila  el TC té l’última paraula i si suspèn la convocatòria del 9-N, “sempre ens queda un mecanisme” per poder votar: unes eleccions plebiscitàries.

La resposta a les xarxes no s’ha fet esperar. La més contundent, l’escrita per Pere Aragonès. Aquí la teniu i en recomano la lectura. Vull destacar el final: “El 2010, el Tribunal Constitucional va fer caure la bena dels ulls a molta gent. El 2014, aquest mateix tribunal no ens pot lligar de mans. El referèndum s’ha de fer, i caldrà defensar el dret de vot a tots àmbits on calgui.” I la cita que ens recorda de Nelson Mandela no té pèrdua: “Si esperes les condicions ideals, aquestes no arribaran mai”.

Encara que allò important ja hi està dit, vull afegir algunes consideracions laterals, no per això menys a tenir en compte.

Qui són Ortega i Rigol per donar-nos lliçons de com s’ha de fer la inidependència? Formen part d’un partit, els dirigents del qual es declaren taxativament no independentistes. Duran s’ha esforçat com ningú a posar pals a les rodes dels que treballen per la independència.  I què direm de Joana Ortega? Doncs que ens va dir que havia votat que NO en les consultes populars. Creieu que els d’Unió són les persones més adequades per pontificar com i quan i en quines condicions s’ha de fer una consulta sobre la independència? Per decència haurien de callar. I nosaltres els hauríem de desautoritzar obertament i impedir que sobre el tema tornessin a obrir la boca.No se’ls pot deixar intervenir en un tema en el que hi estan activament en contra.

Pel fet d’estar al costat d’Artur Mas en el govern pot semblar que Ortega, Espadaler i Pelegrí estan en el mateix vaixell favorable a la independència; pot semblar, per tant, que tenen autoritat per opinar-hi. Ho sembla i ells se n’aprofiten. La gent no els identifica tant com a socis de Duran i Lleida que com a membres del govern d’Artur Mas. Això els dóna una aparença de legitimitat que no tenen. Estan actuant com a infiltrats: la seva voluntat és fer-nos fracassar, la mateixa que ja ha demostrat abastament Duran i Lleida. La seva aposta pel dret a decidir no és més que una disfressa. Boicotegen des de dins com ja ho van fer pressionant per obtenir una pregunta “esotèrica”. Les seves opinions sobre la consulta són pura intoxicació. Els hem de desemmescarar.

Donada l’oposició a la independència de la cúpula d’Unió, el millor que podem fer és girar les seves afirmacions. Allò que ells afirmen que no s’ha de fer, segur que és el que més ens convé, i allò que ens diuen de fer, segur que és el que més ens perjudica i hem d’evitar.

La consulta s’ha de fer el 9-N. I es farà si persistim amb la mateixa determinació que fins ara. El procés independentista ha sorgit al carrer, s’hi ha forjat, hi ha crescut i amb la voluntat popular al carrer s’imposarà sobre una legislació que no és la nostra, que ens és democràticament estranya i antidemocràticament imposada. Aquesta Diada ha de marcar més que mai la decidida voluntat d’aconseguir la independència. La nostra contundència aturarà qualsevol vel·leïtat de Rajoy de portar la nostra llei al seu Tribunal Constitucional. Estic segur que Rajoy no les té totes i per això no explicita com pensa impedir-nos votar; espera la nostra actuació durant la Diada. Per tant, la veu la tenim nosaltres i no hem de deixar que les opinions dels antiindependentistes pertorbin l’ambient, ens condicionin o pretenguin marcar el camí.

Ahir el president va està més que bé. Poques vegades el meu president em dóna la satisfacció de sentir-me’n satisfet, ahir sí. L’he criticat directa i indirectament cada dos per tres; me’n donava motius. Ara que me n’ha donat per felicitar-lo no em reca gens de fer-ho.

Vaig veure un president ferm en la seva determinació de tirar endavant la consulta. El vaig veure sòlid en els arguments , i els va fer servir a tothora, també en la resposta als periodistes. El seu llenguatge va ser directe, per una vegada va substituir les metàfores per la claredat. No va deixar llacunes d’indefinició que donessin peu una vegada més a tot un seguit d’interpretacions, com ens té habituats. Ho celebro.

Aquest llenguatge seu d’ahir  transmet seguretat. El món el mirava i el món se’n va emportar una bona imatge. Perquè va haver-hi més que fermesa i claredat. Hi va haver estil, estil polític que ja voldrien no sols els espanyols sinó molts ciutadans d’altres països. No sé com s’ho va fer, però es va desfer dels tics de presumpció i de suficiència tan ben parodiats a Polònia. El gest va ser auster. Si aquesta austeritat gestual la devem als efectes de la recent patacada pujoliana, direm allò de no hi ha cap mal que algun bé no aporti.

Les coses es valoren sempre per contrast. 18 graus a l’hivern desperten comentaris sobre la “calor” del dia i els mateixos 18 a l’estiu ens provoquen sensació de fred. L’estil d’ahir de Mas va brillar especialment perquè va contrastar amb la desconcertant absència de Rajoy. Rajoy amaga la seva incapacitat política parapetant-se  en el text constitucional i s’amaga dels periodistes en la virtualitat dels tuïts. Marca Espanya!

La meva satisfacció l’he vista reflectida també ahir mateix en els comentaris de gent molt crítica amb Mas, gent que no les tenia totes. Mas fins ara no ha generat prou confiança. Ahir sí i molta gent ha canviat, alleujada, la seva percepció sobre realització de la consulta. Els dies anteriors no és que s’esperessin una baixada total de pantalons, però temien concessions. Ahir van estar pendents del televisor en tot moment i finalment van córrer a trucar els amics per compartir alleujament i satisfacció.

Convergència està en caiguda lliure. Que no ho estigui com el PSC, no els ha de servir de consol, espero. Les enquestes auguren el pitjor dels escenaris. Potser Mas i el seu entorn en són conscients. Potser enterraran per sempre metàfores, indefinicions, grandiloqüències vàcues i somriures de suficiència. Potser se n’han adonat que o donen un cop de puny contundent sobre la taula del sobiranisme manifestant la ferma determinació de portar-nos a la independència o no hi ha xarxa que els salvi de l’enfonsament electoral. Tan de bo, s’adonin que la fórmula Nou Estat Català o República Catalana ha d’estar present en el llenguatge habitual del president i dels consellers. Potser s’adonin que la paraula in

dependència ha d’aportar el bri d’esperança per als nous temps que li esperen al país. La gent ja ho té incorporat, però el govern encara no. El llenguatge del govern convergent ha de reflectir el de la gent. Si el Mas d’ahir és el Mas, i els consellers, que veurem d’ara endavant, CDC encara restarà en un lloc acceptable en el panorama polític i no es veurà sepultada per ERC.

Espero que el postpujolisme sigui real i no només nominal, que signifiqui un canvi real de llenguatge i d’actuacions. Pujol ha estat acceptat com a pare polític de Mas. Els pares, diu Freud, han de morir en mans del fills. Que així sia per a bé del país.

Amb Espanya no s’hi pot pactar. Mai compleixen els compromisos. Només ens queda una sortida: fugir-ne! Oblidar-nos d’ells. Ser independents costi el que costi. Altrament ens seguiran devorant. I morirem com a poble.

El tenien ben pillat. Ho sabia. No podia ser de cap més altra manera.  Ben pillat, vull dir que la claudicació de Pujol aprovant, quan era president, un rere altre tots els pressupostos generals de l’Estat encara que fossin lesius per a Catalunya, no tenien cap altra explicació. Li feien xantatge. Jo m’ho temia aleshores i la confessió de Pujol reforça la meva temença perquè em proporciona el motiu del xantatge. Era una vergonya i un patiment. En cada negociació dels pressupostos només en trèiem engrunes i, en canvi, veiem com el País Basc s’emportava un bon tall. CiU i Pujol ens van trair.

No és que ara hagi fantasiat aquesta teoria, és que la sospita la tenia aleshores i ara sembla confirmar-se.

Justament ahir obro el diari i a la segona plana em trobo com cada dia amb un petit recordatori del que era notícia fa 1 any, 10 i 20. Hi llegeixo en aquest darrer requadre, el d’ara fa 20 anys, per tant de l’any 1994: “Les condicions de Pujol. Pujol supedita el suport als pressupostos de l’Estat a l’acord sobre un ‘impuls autonòmic’ i a la garantia d’un pacte autonòmic.” Quanta grandiloqüència i paraula buida que ens feien empassar: “impuls autonòmic”, “garantia d’un pacte autonòmic”. I ja sabeu com va acabar tanta xerrameca: es van aprovar els pressupostos com sempre, els que cada any perpetuaven l’espoliació fiscal,  i per suposat no recordem cap nou “pacte” ni “impuls” aquell 1994,  també com sempre. I fins al dia d’avui, millor dit, l’any passat que CiU es va abstenir. Per primera vegada! Estaven i estan pillats. Abans només en forma d’amenaça, ara ja els han fet veure que havien accionat el temporitzador i que l’escàndol els podia esclatar en qualsevol moment. I Pujol s’ha vist obligat a confessar.

No era un pacte de tot o res. Pujol aconseguia, tanmateix,  alguna cosa: que respectessin el tema de la llengua a canvi “d’ajudar a modernitzar econòmicament Espanya”, que vol dir, mantenir  l’espoli fiscal al 8,5%. Nosaltres la llengua, ells els diners. Permetre’ls l’espoliació a canvi de deixar-nos fer en el tema lingüístic. Però arriba el nou Estatut promogut pel tripartit  que llença pels aires aquest “pacte” implícit de Pujol: estableix garanties per a l’ ordinalitat en el repartiment fiscal. Espanya s’encabrita, el seu Constitucional dóna llum verda a l’atac massiu contra Catalunya, ara no tindreu ni llengua ni diners. Tampoc nosaltres aguantem més i massivament demanem la independència.

No tinc ni una miserable dada que doni suport al que acabo de dir. Em queda només la petita honestedat de reconèixer-ho. Especular tampoc m’agrada. Però els fets dels darrers dies si no confirmen del tot la meva antiga sospita, al menys l’apuntalen. I no tenia més remei que deixar-ne constància.

Fa molt poca gràcia que ens endossin un percentatge de les despeses

•  d’un odiat exèrcit d’ocupació, d’unes odiades policies estatals i uns odiats guàrdies civils. Se’n diu cornut i pagar el beure.
• d’unes ambaixades que van en contra dels nostres interessos i les fastuoses despeses de les quals no podem controlar.
• d’una casa reial que no volem de cap manera i que xiulem allà on la viem.
• d’uns museus cars de visitar. Sumeu els desplaçaments, els àpats, l’entrada i els extres quasi necessaris i veureu que és un abús que ens carreguin el 25% de les despeses d’una cosa que a més a més tampoc és de la nostra propietat.
• d’unes cambres legislatives que legislen en contra nostra, per emmordassar la nostra llengua, espoliar-nos econòmicament i negar la nostra identitat nacional

I per què continuar? Tot és un forasentit. Si aquesta simple aplicació del sentit comú ja evidencia quina ensarronada suposa el mètode que han volgut fer servir, imagineu-vos què no en deduiran els nostres economistes.

Espanya o t’insulta o t’escanya. No tenim per què repartir-los ni un centim més del que ja se n’han endut fins ara. Volem allò nostres i prou. I s’ha acabat. El govern, que acceleri la creació de  la Hisenda catalana i que declari la independència ben aviat.

Té poca gràcia que de tal mètode en diguin de repartiment dels beneficis, quan ben bé nosaltres n’hem de dir repartiment dels maleficis.

Diumenge passat Jean-Claude Juncker, mostrava oficiosament la seva “simpatia” cap a la demanda d’Escòcia de romandre com a membre de ple dret del club de Brussel·les. Així ho publicava l’Scotland on Sunday –la versió dominical de The Scotsman-, dos diaris que mai han afavorit els interessos de l’independentisme. Un portaveu de Juncker els havia declarat que la potencial integració com a membre de ple dret d’una Escòcia independent “seria tractada com un cas especial” dels altres estats que són en espera de formar-ne part.

Quan els nostres diaris han reproduït aquesta notícia, no han pogut amagar la seva satisfacció. Hi han vist un paral·lelisme amb Catalunya. Indirectament Junker ens estava dient també als catalans  que serem tractats “com un cas especial”, és a dir que el nostre reingrés seria accelerat i vist amb simpatia.

No vull aigualir la festa de ningú, però jo sóc menys optimista. Abans de donar per fet que Junker veu el nostre cas com el d’Escòcia, em posaria a reflexionar sobre altres dades. Ja sabeu que és tan important llegir el que es diu com el que es calla i no es diu. Per què Junker no esmenta Catalunya si els dos casos són similars? Per què no s’ha dirigit a cap diari català tal com ho ha fet amb un diari escocès? Al meu entendre Junker no veu a Catalunya i Escòcia en la mateixa situació i per tant no es pot referir-s’hi conjuntament.

Les institucions europees i els governs estrangers només parlen de realitats. Escòcia ja és una realitat encaminada cap a la independència, nosaltres de cap manera. Per això els escocesos mereixen l’atenció de les instàncies internacionals i a nosaltres Junker ens ha ignorat. No és que no ens vulgui donar un tracte diferent, senzillament per ara no mereixem cap tracte, cap atenció. Pel que fa a la formació d’un estat català estem verds-verds. Tant lluny de materialitzar-lo  que el mandatari europeu no veu necessari referir-s’hi. Escòcia, en canvi, té clars tots els passos i cada un d’ells va directament encaminat a la formació de l’ estat propi. Ara, això és verritat: no hi ha com nosaltres per fer grans manifestacions, murals, estesa de banderes, llumetes i festes de tota mena per mantenir la il.lusió independentista. Escòcia, sense tanta festa, hi va.

És més, jo diria que Junker menysprea el camí que estem prenent. No us vàreu sentir humiliats per la resposta de Junker a la pregunta de Terricabras sobre la nostra futura situació en la UE? Recordem.  Durant una audiència al grup dels Verds/ALE quan encara Junker es postulava com a president de l’executiu comunitari, l’eurodiputat català li pregunta si  quan sigui president de l’executiu comunitari acceptarà el referèndum de Catalunya. Resposta taxativa de Junker: “Un no es converteix en membre de la UE enviant una carta”.  Es referia a la que li va enviar Artur Mas. Senyors, ens ve a dir, vostès no estan fent bé les coses. Si volen ser independents, no muntin consultes de fireta amb preguntes esotèriques i facin el que s’ha de fer. Senyor Mas, sigui seriós, deixi d’enviar cartes i prepari el seu país per a una declaració unilateral d’independència per quan Espanya li tanca definitivament les portes, com li ha dit mil vegades que farà. Faci-ho i aleshores, els tindrem en compte.

I Hollande ahir també va ficar-hi cullerada. En termes diferents, però amb una actitud molt similar. Com a bon francès, es va embolicar amb explicacions teòriques, que només van demostrar el desconeixement específic de la nostra realitat nacional i la nostra història. I tal com va fer Junker, no va donar cap importància al nostre famós procés. Una efervescència, una reacció malhumorada en època de crisi, i ja està. Transitem tant per camins folklòrics i tan poc per terrenys polítics seriosos que tampoc mereixem que Hollande presti més atenció al nostre cas.

Junker ens ha ignorat, Hollande no ens veu sinó com un producte de la crisi econòmica, i ni l’un ni l’altre creuen  que l’estat català estigui prou madur com per merèixer la seva atenció.

El 9-N hem de votar. Però si les urnes no són al carrer, res a fer. Volem votar. Però si no li demanem al govern que posi les urnes, la nostra voluntat es converteix  en mer desig. Per això davant del repte del 9-N és absolutament necessari concretar la nostra demanda: volem les urnes al carrer, passi el que passi.  I aquest és el deure del govern.