CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Hospital Verge de la Cinta
– Tancament de 35 llits
– Tancament de 2 dels 5 quiròfans
– 60 treballadors eventuals menys

Hospital de Bellvitge
– Tancament de 48 llits
– 400 treballadors eventuals menys

Hospital Clínic
– Tancament d’entre 50 i 100 llits
– Tancament d’Urgències del c. València

Hospital del Mar i l’Esperança 
– Tancament d’Urgències Hospital de l’Esperança 

Hospital de Mataró 
– Tancament de 42 llits
– Tancament de 3 llits de l’UCI

Hospital Joan XXIII 
– Tancament de 48 llits
– 240 treballadors eventuals menys

 Hospital Arnau de Vilanova 
– 50% quiròfans tancats per Setmana Santa i estiu
– Consultes externes tancades per Setmana Santa i 50% a l’estiu

Hospital Josep Trueta 
– 11% menys d’activitat fins a l’octubre
– 1/3 treballadors eventuals menys

Hospital de l’Esperança de Gràcia 
– Tancament del servei d’Urgències
 – Tancament de la planta de Llarga Estada,
– Supressió de 20 llits de convalescència,
– Tancament de tots els quiròfans de la tarda i potser també llits de traumatologia.

Primer. Les retallades en sanitat no han d’anar per aquí, no han d’anar a res que afecti la salut dels catalans. Cal retallar en fàrmacs, apostant més pels genèrics, encara que això faci enfadar als empresaris farmacèutics. A ells se’ls han de retallar beneficis, no pas a nosaltres, la salut.
Segon. Si cal retallar per fer front al deute contragut, cal dir en tot moment que aquest deute és un deute obligat, derivat del robatori dels nostres recursos. Devem, no per haver gastat massa, sinó perquè Espanya ens ha pispat els calers que necessitem i que produïm. És un deute imposat per unes lleis espanyoles que ens roben i escanyen. De fet són els espanyols els que ens deuen a nosaltres el que ens estan robant.
Com poden dir que retallem metges i infermeres i mestres si Andalusia té més del doble de funcionaris que nosaltres i Extremadura tres vegades més? 

Aquest ha de ser el discurs de Mas i els seus consellers. I també el discurs dels sindicats.

LES ROSES RECORDADES  – Salvador Espriu – 

de Sant Jordi, la vella 
claror d’abril ? Plovia
a poc a poc. Nosaltres, 
amb gran tedi, darrera 
la finestra, miràvem, 
potser malalts, la vida 
del carrer. Aleshores 
ella venia, sempre 
olorosa, benigna, 
amb les flors, i tancava 
fora, lluny, la sofrença 
del pobre drac, i deia 
molt suament els nostres 

Els politòlegs Marc Guinjoan i Jordi Muñoz analitzen l’alta participació del 10A en un article per a directe!cat

Hi ha un consens molt generalitzat entre els sectors sobiranistes en acceptar que la consulta sobre la independència celebrada el diumenge passat a Barcelona ha estat un gran èxit de participació. Barcelona s’erigia com la gran prova de foc d’unes consultes que havien mostrat una certa tendència a la desmobilització en els darrers temps, i els esforços bolcats per BarcelonaDecideix i per les seves organitzacions a nivell de districte han permès obtenir uns resultats que ni en la més agosarada de les previsions s’havien apuntat.

En articles anteriors (a la revista EINES i a l’Informe sobre l’estat de la democràcia de Catalunya 2010) ja havíem explicat que la participació en les diferents consultes sobre la independència venia fortament determinada per la mida de la població. En municipis petits les campanyes voluntàries, basades  en el contacte directe i el porta a porta, poden ser més efectives. En canvi, en els municipis grans les campanyes de comunicació es fan molt més complicades. Però no només això: la mida del municipi és ben sabut que recull, almenys parcialment, la composició del perfil sociològic de l’electorat català.

De fet, tal i com ens mostra la gràfica, existeix una clara associació entre la mida del municipi i la participació en les consultes. Cada punt és un dels municipis que han celebrat consulta, i hi veiem com els municipis més grans han recollit, en termes generals, menys vots a les consultes sobre la independència. La línia indica la tendència de manera clara. En canvi, hi ha alguns punts que s’allunyen força de la línia, i entre ells hi destaca Barcelona, ubicada molt per sobre del que hauríem pogut esperar atenent a la seva població. 

Què ha passat a Barcelona? Què ha permès que la participació s’allunyi tant, per la banda alta, de la tendència esperada? A falta de més dades que ens puguin permetre analitzar amb més profunditat el per què del bon resultat de la consulta de Barcelona, podem apuntar a tres factors que semblen haver sigut determinants per aquest èxit.

En primer lloc, l’organització per districtes ha permès que la difusió de la informació sobre la consulta s’hagi fet des de la base. Cadascun dels 10 districtes de Barcelona s’organitzava autònomament amb la seva pròpia comissió, i malgrat que des de Ciutat s’enviaven ordres i sobretot recursos als districtes amb un perfil més complicat, les campanyes i la preparació de la cita del 10 d’abril s’han fet des dels districtes. 

En segon lloc, l’experiència acumulada ha permès aprendre del passat. Això s’ha manifestat, especialment, en la recollida de vot anticipat. A mesura que s’han anat desenvolupant les respectives onades de consultes el percentatge de vot anticipat ha anat augmentat molt dràsticament, fins el punt en què en la darrera gran onada del 20 de juny del 2010, més del 50% dels vots obtinguts van provenir de la recollida de vot anticipat. En aquest sentit, Barcelona Decideix va decidir des del primer moment que la millor manera de promocionar la consulta era mitjançant la pròpia recollida de vot anticipat.

I finalment, la major presència en els mitjans de comunicació ha estat clau per donar a conèixer la consulta. Malgrat els grans esforços realitzats per les diferents comissions a nivell de districte per promocionar la consulta, el fet de no comptar amb el suport dels principals grups de comunicació va fer de la difusió una tasca molt complicada. Aquesta tendència però es va començar a invertir en el darrer mes, i va tenir el seu punt àlgid amb el vot de l’expresident Jordi Pujol i del President Artur Mas. Paral·lelament, el simple fet de tractar-se d’un esdeveniment que mobilitzava a tanta gent a la capital del país va donar una rellevància a la notícia més enllà del color polític de les idees que s’estaven defensant.

Finalment, el treball fet per milers de voluntaris durant un llarg any de feina ha tingut la seva recompensa. I és que així sí.

Majoria independentista
 

El 34% dels catalans votaria sí a la independència,

el 30% votaria no,

el 23% no sap o no contesta,

el 9% s’abstindria i

el 3% votaria en blanc

Aquesta és la pregunta que la Fundació Audiències de la Comunciació i la Cultura  (Fundacc) ha  fet a través del Baròmetre dela Comunicació i la Cultura a 5.084 persones majors de 18 anys durant els mesosde gener i febrer de 2011. Els resultats en la nota de premsa els podeu llegir aquí(pdf).

El Baròmetre dela Comunicació i la Cultura, un dels òrgans més potents del país permesurar audiències i tendències en la població. Les exploracions del Baròmetrede la CiC són fins a 5 vegades més fiables que els habituals de diaris com ElPeriódico o La Vanguardia. Queda confirmat una vegada més que unamajoria de catalans està a favor de l’Estat propi i de trencar políticament ambEspanya.

Dues consideracions. Primera, si el Govern de la Generalitat s’inclinéspel sí segurament decantaria cap a la independència a la majoria d’indecisos.Segona, després d’una campanya de referèndum és probable que alguns dels queara votarien no es passessin al sí. Quina és la raó de les mevesconsideracions? Que avui dia encara en amplis sectors del cinturons de lesgrans ciutats hi ha un gran desconeixement del robatori espanyol dels  recursos catalans i de les conseqüènciesnegatives que els comporta.

Enhorabona a
tots!

Enhorabona, catalans, enhorabona a tots. Sobre tot als voluntaris, però és que gairebé tots hem estat voluntaris. Primer, els més de debò que els altres, els que s’han organitzat per muntar aquest espectacle democràtic inèdit i enginyós de les consultes independentistes.

Després, a les mares que han preparat el pis i un bon berenar perquè les seves filles i els altres voluntaris es reunissin a casa seva, als pares que els han acompanyat en cotxe a les reunions de la Coordinadora Nacional, al germà que ha prestat el seu equip de megafonia, a l’amo d’un local buit que els voluntaris organitzats han fet servir de seu per a les reunions, als que han comprat samarreta i bons per posar-hi el seu granet… a tants i tants catalans que no consten a les llistes de voluntaris i que s’hi han sumat de moltes maneres. És que em sembla que tots hem estat voluntaris. És el triomf de tota la societat catalana. Enhorabona, tots! 

Enhorabona per haver fet realitat la utopia. Per haver-la desmuntat. Quants opinadors havien mig pronosticat el fracàs a la ràdio? Quants tertulians havien traspuat la por al ridícul? I vosaltres, voluntaris tots, els heu ensorrat la seva predicció i ens heu retornat la confiança en nosaltres mateixos. Potser aquests opinadors entendran que la seva feina no és sembrar el dubte sinó donar confiança, mostrar camins, ensenyar a vèncer obstacles i alimentar la moral de la gent emprenedora i voluntariosa.

Enhorabona per haver obtingut més vots per a la independència que Hereu per aconseguir l’alcaldia (182.216 vots) o que la suma de CiU i ERC (208.808 vots). I, com ja s’ha repetit, per haver superat el costós referèndum oficial sobre la Diagonal de Barcelona.

Enhorabona per haver triturat les enquestes: som molts més del que elles diuen i del que volen els que les fan. Sobre tot tenint en compte que en moltes poblacions petites, que és on els resultats proindependència són més acusats, no s’ha realitzat la consulta i que a alguns llocs com Tarragona la organització va ser molt precària.

Enhorabona per haver endegat la mobilització més gran que cap altra causa ha aconseguit.

Enhorabona per haver normalitzat el debat sobre la independència de Catalunya, per haver desacomplexat a la gent que se’n proclama i haver imposat la obligació d’escoltar-la als que fins ara es feien els ofesos només de sentir la paraula. Avui la independència no només està normalitzada, és el centre del debat.

Enhorabona per haver aconseguit que els diaris del món parlessin de la nostra causa i es fessin ressò de la gesta.

Enhorabona per haver estat els creadors d’una fórmula única d’autoafirmació col.lectiva.

Enhorabona per haver demostrat que som un poble solidari i amb un sentit patriòtic envejable. I haver desmuntat tendencioses conclusions “d’eminents”sociòlegs (sort que estan en excedència!) que ens etiqueten d’ individualistes malgrat les constants mostres d’esperit col.lectiu: marató de TV3, voluntariat, donació d’òrgans del que som líders mundials, etc.

I ara al
Parlament

Voleu de debò la independència? Anem-hi de debò, anem al Parlament. La independència és un afer polític i només l’aconseguirem quan s’hi posin els polítics. El Parlament debatrà dimecres per primera vegada a la seva història la Llei de Declaració Unilateral de Independència. Aquí en teniu el text, és breu i el llegireu en un parell de minuts. Per primera vegada, una formació política es va constituir fa uns mesos amb aquest propòsit i en va fer promesa electoral. En conseqüència, la primera cosa que ha fet un cop ocupades les butaques del Parlament ha estat presentar-ne la llei pertinent. Aquesta llei és la raó de ser dels que treballen a Solidaritat per la Independència. No és un moviment estratègic sinó la seva voluntat des del primer dia.

No s’hi val d’ inventar-se excuses. Alguns tenen tanta por a una sorpresa similar a la de les consultes que no deixaran llibertat de vot als seus diputats. La independència, per a CiU, els ve gran, no se l’han imaginada mai, la veuen llunyana en el seu imaginari i no sabrien gestionar-la. Prefereixen pensar que la resta de la població està tan poc preparada com ells. He dit per a CiU? M’he equivocat, volia dir per a la seva cúpula. Aquestes quatre persones esporuguides per la feina que se’ls giraria que no deixen llibertat de vot als seus diputats. El senyor Duran, més que esporugit, és un pocavegonya.

Però la independència no és tan complicada. Tot és posar-s’hi, com amb les consultes. Fem-ho i s’esfumaran els fantasmes.

No val que els polítics ara, sorpresos per aquests resultats, confessin que la societat civil va per davant de la política, no val que ho confessin i després no hi acomodin el pas.

Tampoc valdria que nosaltres ara convertíssim les consultes en un joc o una diversió de foc de camp. Que això seria si quan va de debò, ens arronséssim; si ara no féssim el pas d’exigir els polítics que traduïssin en llei o en referèndum oficial la voluntat d’independència. No ha estat un joc. Ens ho hem cregut, era la nostra voluntat, i ara demanem a CiU i ICV que apostin per la independència o, si més no, que deixin llibertat de vot als seus diputats

A més de Barcelona també celebren consulta aquest diumenge Bellprat,  l Bruc, Calaf, Calonge de Segarra, Castellfollit de Riubregós, Pujalt, SantPere Sallavinera, Santa Margarida de Montubi (Anoia); el Perelló (Baix Ebre); Prades (Baix Camp); Gavà, Sant Climent de Llobregat, Viladecans (BaixLlobregat); Sant Julià de Ramis (Gironès); Bellmunt d’Urgell (Noguera); Blanes(Selva); la Pobla de Montornès (Tarragonès); Rellinars (Vallès Occidental); Campins, Fogars de Montclús, Montseny (Vallès Oriental). El dia abans ho farà Vallgorguina (Vallès Oriental).



Fins ara, 616.528 persones ja han participat en la consulta sobre la independència. Un 92,63% dels vots (571.114) han estat pel ‘sí’, un 4,89%(30.148) pel ‘no’, un 2,08% (12.849) pels blancs i un 0,39% (2.417) pels nuls. La mitjana de participació és del 18,32%. 

No votis from Barcelona Decideix on Vimeo.

Ui! Sí que els pica! Només dos o tres dies a l’any elPeriódico trenca el format habitual de portada per dedicar-la a un tema que ell considera transcendental. Avui l’honor ha recaigut en les consultes independentistes. Amb aquest gest, el diari els hi està donant una categoria que desmenteix les seves pròpies paraules de desdeny en l’editorial. Senzillament, no pot dissimular-ne la transcendència. Encara que els hi dediqui un no, aquest no és tan solemne que deixa de manifest de quina manera els cou la festa independentista de diumenge. Com la sal a la ferida de la seva pell espanyolista. Espanyolisme, val a dir-ho, embolcallat cada setmana amb els colors blaugrana perquè “ no se note el cuidado” (Conde-Duque de Olivares a Felip IV parlant de Catalunya). Com els ha de coure!

És fantàstic! “Ladran, luego cabalgamos”, deia el Quixot. L’independentisme cavalca al galop i els d’ elPeriodico saben que aquesta cursa no té aturador. Estan nerviosos. Veuen que va de veres i que el tema se’ls escapa de les mans. Aquesta editorial, i sobre tot la seva magnificació, deixa constància de com perceben la nostra fermesa i la nostra decidida voluntat d’independència. Anem bé. La seva reacció n’és la millor prova. I en tindrem una altra dilluns quan escoltem les veus que ens vindran de l’altiplà, oest enllà.  

La trampa.

Tinc un amic per les Espanyes que als socialistes els anomena “socialistos”. Mira que arriben a fer-se impertinents amb els seus constants adoctrinaments!  En aquesta editorial segueixen voler instruir-nos sobre com hem de portar això de la independència.
Sí, sí, van d’amics nostres. Van de dir-nos com es fa “seriosament” això de la independència. Es posen falsament paternalistes i ens diuen que tal com hem fet aquestes consultes, no és la manera. 

Els seguirem el joc paternalista. Per una simple raó. Perquè si fent-se passar per partidaris de l’autodeterminació, hi ha un camí que ens aconsellen serà raó suficient descartar-lo i considerar-lo una trampa. Si, per contra, hi ha un camí que rebutgen frontalment, serà el senyal que per allà hem de transitar. La fórmula que ens aconsellen i que nosaltres no aplicarem és la següent: els patriotes han d’incloure el referèndum en el seu programa, sumar majoria al Parlament i aleshores anar a “obrir converses amb Madrid”. Sí, home! a donar-nos de cap una altra vegada contra la pared. Qui pot creure que Madrid estarà mai per converses d’aquest tipus! Santa innocència… o ingènua trampa, la d’aquests “socialistos”. Clarament, és un consell trampós. Com l’altra: el procés d’independència l’hem d’endagar sense sortir de la Constitució.  Una ingenuïtat per part de l’editorial que no confondrà cap patriota. Com si no sapiguéssim que pràcticament tots els  processos d’independència s’han seguit al  marge de la constitució del país que els tenia dominats! Home, que per un  simple Estatut, ens l’hem hagut de veure amb el Constitucional! I d’això no fa ni un any! Que ens creuen estúpids aquests d’El Periódico? La pretensió d’haver de buscar escletxes en la seva Constitució és un altre dels paranys de l’editorial.

Així, sí! 

Mirem ara què ens desaconsellen els “socialistos” per deduir-ne justament l’únic camí que ens portarà a la independència. El camí que els “socialistos” d’elPeriódico rebutgen amb tota rotunditat i al que de forma explícita i categòrica li neguen tota validesa és la proclamació unilateral d’independència. Doncs, ja està, ja ho hem trobat. No en dubtem, declaració unilateral d’independència. Per passiva, però ens ho han deixat ben clar en aquesta editorial. 

Així, no? Doncs, així, sí! Per aquí sí! Endavant!
 

No votis from Barcelona Decideix on Vimeo.

Tenim dret a una explicació. Per a nosaltres les retallades i les clatellades? doncs, per a nosaltes les explicacions. Amb noms i xifres. Se’n deu una explicació de com s’ha generat aquest dèficit en sanitat, qui o quins n’han estat responsables i en quina mesura hi ha contribuït cadascun. Dic sanitat perquè és l’àmbit on la retallada és més bèstia, però el que ara segueix és vàlid igualment per a tots els camps on el senyor Mas pensa passar la tisora.

Ahir vaig anar a saludar al president. Li vaig dir que amb la salut no s’hi juga. Ho vaig fer amb 300 persones més. I cridant, cosa que em repugna, però més em dol la brutal clatellada en serveis sanitaris que tots haurem de suportar. Va ser davant de l’Ajuntament de Tarragona. El dolor i les morts ocasionades pels retards en operacions i analítiques, per l’eliminació de la medicació cara que es donava fins ara, de llits, de quiròfans, de personal… aquest dolor i aquestes morts són inadmissibles per inhumanes. I, evidentment, algú l’hi havia de dir! I quan dic morts no estic elucubrant demagògicamdent. Aquestes morts s’han produït sempre i ara s’incrementaran exponencialment.

Si el traspàs de la sanitat en temps de Jordi Pujol es va fer a la baixa i amb un dèficit inicial d’escàndol, ho volem saber. Tenim dret a aquesta explicació. I en volem les xifres.

Si el dèficit s’agreuja per la quantitat de gent estrangera que ve a curar-se aquí, a fer-se un by-pass o a obtenir una pròtesi sense que cap govern europeu ens remuneri ( tinc constància que això passa), ho volem saber, tenim dret a questa explicació i en volem les xifres.

Si gent d’altres regions espanyoles reben tractament en els nostres hospitals i CAPs sense que Espanya se’n faci càrrec, tenim dret que se’ns doni aquesta explicació i amb xifres.

Si el govern tripartit va fer una despesa descontrolada, ho volem saber i en xifres.

Si el fet de no incloure la immigració en el càlcul de la negociació de finançament del govern tripartit, ens ha minvat d’una font d’ingressos considerable, tenim dret a saber-ho i a tenir-ne les xifres.

Si els calés que el govern espanyol deixa als bancs responsables de la crisi, i amb els quals s’esponsoritzen curses de motos, cotxes i altres “necessitats”, si aquests calés servirien millor per evitar dolors i morts, ho volem saber i tenim dret a rebre’n una explicació.

Si els catalans tenim dret a una sanitat de qualitat, però per mor del “robo” fiscal espanyol hem d’emportar-nos les tovalloles de casa, se’ns ha de restringir el berenar en els hospitals… , en una paraula, si hem de tenir la pitjor qualitat assistencial de l’Estat, ho volem saber.

Si no tenen pebrots per exigir el que cal al govern espanyol, ho volem saber.

Si els socialistes del PSC són corresponsables d’aquest dolor i aquestes morts per no donar suport a les tímides demandes del nostre govern al de Madrid, ho valem saber amb claretat i sense falsos respectes.  

Tenim dret a una explicació ja que sembla que tenim el deure de rebre brutals retallades. Diuen que a un dret li correspon un deure, oi?

Finalment, volem que se’ns digui quin seria en nostre pressupost en sanitat si disposéssim dels nostres impostos. És a dir, si fóssim independents. Que només sent independents podrem retenir els nostres diners i sortir-nos-en.