CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Ho estem veient una vegada més amb l’actuació de la fiscalia general de l’estat: Rajoy ignora absolutament les advertències de la premsa internacional. Quan des del Financial Times al Bloombsberg li exigeixen que negociï amb Catalunya, ell porta el nostre govern a la fiscalia. Sord, tancat. Expert en aixecar fronteres, les fronteres de les seves lleis i de les seves fiscalies que barren qualsevol negociació entre el poble espanyol i el poble català.

Rajoy és Espanya. No és pas un cas esporàdic, no actua només segons els patrons de la seva personalitat. Qui viu tancat i sord no és Rajoy, és Espanya. Si voleu, amb ben poques excepcions, no gens representatives. A l’hora de la veritat els socialistes capitanejats per Guerra van passar el ribot a l’estatut i els delegats (sí, delegats) socialistes al tribunal constitucional van dictaminar coordinadament amb els delegats de la dreta. Rajoy és Espanya i Espanya és Rajoy. Sánchez, Iglesias i Rajoy coincideixen a negar la veu al poble català perquè decideixi la seva independència. Els matisos són de discurs, el fons és comú.

Espanya és l’AVE que no connecta amb Europa, però sí amb Sevilla. Espanya és el ferrocarril d’ample no europeu que “impedeix que l’envaeixin des d’Europa” per tren. L’aïllament  és una marca d’Espanya, ufanosa sempre de ser diferent. Ni les vies de ferrocarril ni la democràcia són iguals. Pel diferent ample de via espanyol es colen fiscalies i tribunals repressors, es prohibeixen partits polítics, es tanquen diaris i es torturen els seus redactors. I també s’hi cola un munt de corrupció incomparable amb la de qualsevol país europeu, inclós el català. (Escolteu Sala i Martín en la tertúlia d’abans d’ahir,sobre tot des del 21:00) La democràcia a Espanya esdevé “la democràcia espanyola”, com fa poc se li va escapar a Sáez de Santamaría. Els valors universals en Espanya s’adjectiven per modificar-ne el contingut substantiu. On sí hauria d’haver fronteres, i no n’hi ha, és entre els poders de l’Estat. La democràcia “espanyola”, en canvi, hi ha posat vasos comunicants. Contaminants!

Bé, és el moment que ens decidim: o Europa o Espanya. Per a ser europeus ens cal trencar amb Espanya. Espanya no ens convé de cap manera es miri com es miri. Doncs, deixem de jugar a fer “l’astut” amb les seves lleis, que a la llarga es fer el ridícul. Ja prou! Segons amb qui jugues t’enalteixes o et degrades. Amb Espanya baixem al fangar. Si tirem pel dret d’una vegada i anem a la nostra, ens dignifiquem i enaltim la democràcia. No podem perdre ni temps ni energia pendents de ficalies i tribunals.  És el moment  de donar el pas i llavors l’ambivalència europea es convertirà en admiració pel nostre coratge i Europa no dissimularà la satisfacció per un nou soci emprenedor i estimulant.

El meu Josep Maria Bachs és molt anterior al creador de Filiprim. El meu i també el de tots, és el que des de Radio Juventud va treballar per una ràdio al servei del país. Per això Josep Maria Bachs no només mereix l’admiració cap al bon professional sinó també el reconeixement cap els que van treballar en temps de la dictadura a favor de la nostra llengua i cultura.

Ens hem de remuntar als inicis del 70 quan encara el dictador Franco, tot i ser vell, no mostrava cap signe de voler-nos deixar. El Movimiento, amb el seu aparell repressiu, funcionava a ple rendiment i no s’avergonyia ni d’ imposar penes de mort. Però la pressió popular i especialment l’acció de gent molt arriscada aconseguia obrir-hi algunes fisures de llibertat. La Nova Cançó gaudia d’una popularitat creixent, els llibres catalans començaven a omplir les llibreries. Comissions Obreres era hegemònica en el món laboral tot i moure’s en la clandestinitat. Les forces polítiques s’agrupaven desafiants en l’Assemblea de Catalunya. Bufaven aires de canvi.

Aquest impuls per esquerdar el sistema dictatorial no naixia del no-res, era protagonitzat per gent intrèpida i en certa mesura heroïca. Qui no ha viscut la dictadura no es pot ni imaginar aquell ciment armat contra el que topàvem constantment els que desitjàvem viure en llibertat.  Doncs bé, una de les fisures que es van aconseguir va ser un petit espai radiofònic en la nostra llengua. I aquí és on jo vaig trobar un dia la veu de Josep Maria Bachs conduint un programa de mitja hora dedicat a la cancó catalana. Només n’hi havia un altre, el de l’Escamilla a ràdio Barcelona, i el del Bachs va ser el segon, a ràdio Juventud, i en hora punta, cap al migdia.

Un dia el programa va tenir un especial impacte en mi quan va anunciar que Lluís Llach, que tenia prohibit cantar a Catalunya, donaria un recital a Paris, concretament a La Sorbona. Ja em teniu a mi agafant el bus de línia i plantant-me a la capital francesa. Quan vaig arribar, resulta que Bachs havia donat malament les dates i el concert ja s’havia celebrat. Per una d’aquelles casualitats vaig trobar una persona que sabia que el cantant aquella tarda cantaria en el lycée St. Honoré. Doncs allà m’hi vaig plantar. Recordo que va cantar després d’una noia que cantava en euskera.Al final del concert em vaig presentar al Lluís i l’alegria va ser mútua. Ell de veure un noiet que havia fet tants quilòmetres per anar-lo a escoltar i jo que em moria de ganes de intercanviar unes paraules amb el meu ídol.

No sé si avui dia, quan la llibertat s’ha instal.lat amb normalitat en les nostres vides, es pot calibrar la importància d’introduir una escletxa radiofònica en català en plena dictadura franquista. El català estava perseguit i proscrit de la vida pública. Ni pensaments d’escola en català, ni un sol diari en la nostra llengua, poques revistes – que si parlaven de temes socials i polítics rebien el càstig de multes astronòmiques. Maldar per obrir un espai en català a les ones era una heroïcitat i per als oients sentir la nostra llengua per la ràdio era rebre una alenada euforitzant de llibertat dificilment explicable i inconcebible avui dia.

I la veu que ens transmetia aquest aire nou era la de Josep Ma. Bachs. Avui la televisió honra el gran comunicador que va ser. Voldria que se’l recordés també com a lluitador pioner per a la nostra cultura. Com la de tants picapedrers patriotes que van obrir escletxes de llibertat en el ciment armat de la dictadura i ens van permetre respirar un poc. El meu i el nostre sentit homenatge, senyor Bachs.

Dir que la jornada de votació d’ahir -9N- es va desenvolupar sense incidències remarcables és faltar a la veritat. Si hem de fer cas del diccionari, una incidència és “allò que sobrevé en el curs d’un afer”. L’afer era anar a votar. Però jo ahir vaig veure molta gent que no ho va fer amb la normalitat de sempre.

Perquè, per exemple, que tanta gent es volgués fer la foto en el moment de votar no és normal. Que hi haguessin cues molt abans de l’hora prevista esperant amb il.lusió el moment que obrissin les portes és més aviat insòlit. També surt d’allò habitual que quan es van obrir,  la gent es posés a aplaudir. Jo ho trobo una incidència remarcable perquè són fets que no solen “sobrevenir en el curs” de les votacions.

Ahir vam votar amb el somriure il.luminant la cara, amb alegria, que també és incidental.  Era el goig de la victòria, la satisfacció d’estar guanyant la partida a l’estat espanyol   i d’estar fent un bon pas per desempallar-nos-en. Guanyar és una de les més grans satisfaccions humanes.  Però si ja era inusual que els votants mostressin tanta alegria, ho era molt més que fossin rebuts per uns presidents i vocals de mesa que no amagaven la satisfacció per la feina que realitzaven. Per a mi va ser un dels incidents més remarcables d’ahir: que haguessin desaparegut les cares agres o de resignació dels que ens reben a les meses.

Posats a trencar normalitats, si us plau senyors que feu política, deixeu de marejar-nos més dient que anireu a negociar a Madrid. O que haurem d’esperar un canvi de constitució que permeti fer el que uns i altres s’han cansat de dir que no pensen fer mai. Apa, sí, és clar que hem de negociar, però amb Brussel·les, o amb Madrid via Brussel·les.  Anem per feina, si us plau, i no demanem peres al pomer. Ni perdem més el temps. Ni ens arrosseguem més demanant permisos impossibles.  Ja ens hem carregat de totes les raons que necessitàvem i més; ara toca invertir-les en allò pel que les hem acumulades, en l’exercici de la independència. Senyor del govern, poseu-vos a estructurar la hisenda catalana i feu-vos amb el poder. Ens cal construir ara mateix la República Catalana. Per això, només per això, ahir vam anar a votar la gran majoria dels que ho vam fer.

Els món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt be tots els que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi les nostres opinions, i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: l’imperi de la democràcia  està per sobre de “l’imperi” de la llei.

Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il.legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest l’ús il.legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.

Podem discrepar de com hem arribat a aquest punt que som avui, de si el 9N havia de ser “consulta” o “participació ciutadana”; però ara som on som i, tot i la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part d’un govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat i respecte ens comprometem a exercir la democràcia anant a votar el 9N. Farem que ressoni la veu de la gent, aquí i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals que estan al servei de la política en lloc de servir el Dret ens suposin cap aturador.