CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

O Europa o Espanya

20DCAT_001Ho estem veient una vegada més amb l’actuació de la fiscalia general de l’estat: Rajoy ignora absolutament les advertències de la premsa internacional. Quan des del Financial Times al Bloombsberg li exigeixen que negociï amb Catalunya, ell porta el nostre govern a la fiscalia. Sord, tancat. Expert en aixecar fronteres, les fronteres de les seves lleis i de les seves fiscalies que barren qualsevol negociació entre el poble espanyol i el poble català.

Rajoy és Espanya. No és pas un cas esporàdic, no actua només segons els patrons de la seva personalitat. Qui viu tancat i sord no és Rajoy, és Espanya. Si voleu, amb ben poques excepcions, no gens representatives. A l’hora de la veritat els socialistes capitanejats per Guerra van passar el ribot a l’estatut i els delegats (sí, delegats) socialistes al tribunal constitucional van dictaminar coordinadament amb els delegats de la dreta. Rajoy és Espanya i Espanya és Rajoy. Sánchez, Iglesias i Rajoy coincideixen a negar la veu al poble català perquè decideixi la seva independència. Els matisos són de discurs, el fons és comú.

Espanya és l’AVE que no connecta amb Europa, però sí amb Sevilla. Espanya és el ferrocarril d’ample no europeu que “impedeix que l’envaeixin des d’Europa” per tren. L’aïllament  és una marca d’Espanya, ufanosa sempre de ser diferent. Ni les vies de ferrocarril ni la democràcia són iguals. Pel diferent ample de via espanyol es colen fiscalies i tribunals repressors, es prohibeixen partits polítics, es tanquen diaris i es torturen els seus redactors. I també s’hi cola un munt de corrupció incomparable amb la de qualsevol país europeu, inclós el català. (Escolteu Sala i Martín en la tertúlia d’abans d’ahir,sobre tot des del 21:00) La democràcia a Espanya esdevé “la democràcia espanyola”, com fa poc se li va escapar a Sáez de Santamaría. Els valors universals en Espanya s’adjectiven per modificar-ne el contingut substantiu. On sí hauria d’haver fronteres, i no n’hi ha, és entre els poders de l’Estat. La democràcia “espanyola”, en canvi, hi ha posat vasos comunicants. Contaminants!

Bé, és el moment que ens decidim: o Europa o Espanya. Per a ser europeus ens cal trencar amb Espanya. Espanya no ens convé de cap manera es miri com es miri. Doncs, deixem de jugar a fer “l’astut” amb les seves lleis, que a la llarga es fer el ridícul. Ja prou! Segons amb qui jugues t’enalteixes o et degrades. Amb Espanya baixem al fangar. Si tirem pel dret d’una vegada i anem a la nostra, ens dignifiquem i enaltim la democràcia. No podem perdre ni temps ni energia pendents de ficalies i tribunals.  És el moment  de donar el pas i llavors l’ambivalència europea es convertirà en admiració pel nostre coratge i Europa no dissimularà la satisfacció per un nou soci emprenedor i estimulant.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Josep Ma. Bachs, la rádio al servei del país

baixaEl meu Josep Maria Bachs és molt anterior al creador de Filiprim. El meu i també el de tots, és el que des de Radio Juventud va treballar per una ràdio al servei del país. Per això Josep Maria Bachs no només mereix l’admiració cap al bon professional sinó també el reconeixement cap els que van treballar en temps de la dictadura a favor de la nostra llengua i cultura.

Ens hem de remuntar als inicis del 70 quan encara el dictador Franco, tot i ser vell, no mostrava cap signe de voler-nos deixar. El Movimiento, amb el seu aparell repressiu, funcionava a ple rendiment i no s’avergonyia ni d’ imposar penes de mort. Però la pressió popular i especialment l’acció de gent molt arriscada aconseguia obrir-hi algunes fisures de llibertat. La Nova Cançó gaudia d’una popularitat creixent, els llibres catalans començaven a omplir les llibreries. Comissions Obreres era hegemònica en el món laboral tot i moure’s en la clandestinitat. Les forces polítiques s’agrupaven desafiants en l’Assemblea de Catalunya. Bufaven aires de canvi.

Aquest impuls per esquerdar el sistema dictatorial no naixia del no-res, era protagonitzat per gent intrèpida i en certa mesura heroïca. Qui no ha viscut la dictadura no es pot ni imaginar aquell ciment armat contra el que topàvem constantment els que desitjàvem viure en llibertat.  Doncs bé, una de les fisures que es van aconseguir va ser un petit espai radiofònic en la nostra llengua. I aquí és on jo vaig trobar un dia la veu de Josep Maria Bachs conduint un programa de mitja hora dedicat a la cancó catalana. Només n’hi havia un altre, el de l’Escamilla a ràdio Barcelona, i el del Bachs va ser el segon, a ràdio Juventud, i en hora punta, cap al migdia.

Un dia el programa va tenir un especial impacte en mi quan va anunciar que Lluís Llach, que tenia prohibit cantar a Catalunya, donaria un recital a Paris, concretament a La Sorbona. Ja em teniu a mi agafant el bus de línia i plantant-me a la capital francesa. Quan vaig arribar, resulta que Bachs havia donat malament les dates i el concert ja s’havia celebrat. Per una d’aquelles casualitats vaig trobar una persona que sabia que el cantant aquella tarda cantaria en el lycée St. Honoré. Doncs allà m’hi vaig plantar. Recordo que va cantar després d’una noia que cantava en euskera.Al final del concert em vaig presentar al Lluís i l’alegria va ser mútua. Ell de veure un noiet que havia fet tants quilòmetres per anar-lo a escoltar i jo que em moria de ganes de intercanviar unes paraules amb el meu ídol.

No sé si avui dia, quan la llibertat s’ha instal.lat amb normalitat en les nostres vides, es pot calibrar la importància d’introduir una escletxa radiofònica en català en plena dictadura franquista. El català estava perseguit i proscrit de la vida pública. Ni pensaments d’escola en català, ni un sol diari en la nostra llengua, poques revistes – que si parlaven de temes socials i polítics rebien el càstig de multes astronòmiques. Maldar per obrir un espai en català a les ones era una heroïcitat i per als oients sentir la nostra llengua per la ràdio era rebre una alenada euforitzant de llibertat dificilment explicable i inconcebible avui dia.

I la veu que ens transmetia aquest aire nou era la de Josep Ma. Bachs. Avui la televisió honra el gran comunicador que va ser. Voldria que se’l recordés també com a lluitador pioner per a la nostra cultura. Com la de tants picapedrers patriotes que van obrir escletxes de llibertat en el ciment armat de la dictadura i ens van permetre respirar un poc. El meu i el nostre sentit homenatge, senyor Bachs.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Votació amb incidències

20141109_085927Dir que la jornada de votació d’ahir -9N- es va desenvolupar sense incidències remarcables és faltar a la veritat. Si hem de fer cas del diccionari, una incidència és “allò que sobrevé en el curs d’un afer”. L’afer era anar a votar. Però jo ahir vaig veure molta gent que no ho va fer amb la normalitat de sempre.

Perquè, per exemple, que tanta gent es volgués fer la foto en el moment de votar no és normal. Que hi haguessin cues molt abans de l’hora prevista esperant amb il.lusió el moment que obrissin les portes és més aviat insòlit. També surt d’allò habitual que quan es van obrir,  la gent es posés a aplaudir. Jo ho trobo una incidència remarcable perquè són fets que no solen “sobrevenir en el curs” de les votacions.

Ahir vam votar amb el somriure il.luminant la cara, amb alegria, que també és incidental.  Era el goig de la victòria, la satisfacció d’estar guanyant la partida a l’estat espanyol   i d’estar fent un bon pas per desempallar-nos-en. Guanyar és una de les més grans satisfaccions humanes.  Però si ja era inusual que els votants mostressin tanta alegria, ho era molt més que fossin rebuts per uns presidents i vocals de mesa que no amagaven la satisfacció per la feina que realitzaven. Per a mi va ser un dels incidents més remarcables d’ahir: que haguessin desaparegut les cares agres o de resignació dels que ens reben a les meses.

Posats a trencar normalitats, si us plau senyors que feu política, deixeu de marejar-nos més dient que anireu a negociar a Madrid. O que haurem d’esperar un canvi de constitució que permeti fer el que uns i altres s’han cansat de dir que no pensen fer mai. Apa, sí, és clar que hem de negociar, però amb Brussel·les, o amb Madrid via Brussel·les.  Anem per feina, si us plau, i no demanem peres al pomer. Ni perdem més el temps. Ni ens arrosseguem més demanant permisos impossibles.  Ja ens hem carregat de totes les raons que necessitàvem i més; ara toca invertir-les en allò pel que les hem acumulades, en l’exercici de la independència. Senyor del govern, poseu-vos a estructurar la hisenda catalana i feu-vos amb el poder. Ens cal construir ara mateix la República Catalana. Per això, només per això, ahir vam anar a votar la gran majoria dels que ho vam fer.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Manifest groc – Blocaires pel 9N

manifest groc 1
Els món dels blocs sempre ha estat un espai de llibertat, ho sabem molt be tots els que fa anys utilitzem aquest mitjà per expressar-hi les nostres opinions, i compartir-les amb altres blocaires. El bloc ens dóna la possibilitat de comentar i polemitzar ja que és un espai de llibertat i respecte absoluts. Aquest és el seu gran valor.

Tots nosaltres, de tan diferents ideologies i creences estem d’acord en una cosa: l’imperi de la democràcia  està per sobre de “l’imperi” de la llei.

Quan s’invoca una llei per a silenciar-nos, aquesta llei esdevé il.legítima perquè emmordassa la democràcia. Els catalans estem sotmesos a aquest l’ús il.legítim i antidemocràtic de les lleis espanyoles.

Podem discrepar de com hem arribat a aquest punt que som avui, de si el 9N havia de ser “consulta” o “participació ciutadana”; però ara som on som i, tot i la imperfecció a què ens ha obligat la suspensió per part d’un govern de l’Estat espanyol de la consulta prevista, ens hi juguem moltíssim en el 9N. És un envit, per tant, hem de votar de totes, totes.

Els qui estem acostumats a expressar-nos amb llibertat i respecte ens comprometem a exercir la democràcia anant a votar el 9N. Farem que ressoni la veu de la gent, aquí i a tots els mitjans internacionals, sense que les prohibicions d’uns tribunals que estan al servei de la política en lloc de servir el Dret ens suposin cap aturador.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Els polítics es divideixen, nosaltres ens unim per votar.

urna engabiadaEi, que el procés és sobre tot nostre i no d’ells, els polítics! Doncs,…
– primer, jo faré el que cal i aniré a votar perquè ja ho tenia clar abans que es barallessin.
– Segon, que cadascú de nosaltres faci el mateix obeint el seu criteri i no deixant-se emportar pel que han fet els polítics.
– Tercer, ja tindrem el nostre moment per valorar-los a parer de cadascú, en les eleccions. Ara no ens dividim nosaltres per culpa seva intentant donar la raó a aquell o l’altre, ja hi serem a temps quan tot hagi passat.

EL 9-N TOCA MERAVELLAR EL MÓN fent cues quilomètriques per votar. Si ho aconseguim, la premsa internacional ho valorarà per sobre de les formes jurídiques; els seus comentaris tenen un gran pes polític. ¿No voldrem que l’endemà siguem la riota dels mitjans de tot el món? A fer el que volíem fer!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La confiança fa la força

que-no-No-LLOC-aixo_ARAIMA20141007_0007_18Votarem el 9-N? Tu creus?

Jo, jo aniré a votar. Jo sé el que faré jo: el que depèn de mi.

Aquesta ha de ser la confiança que hem de tenir: la que tenim en nosaltres. Cadascú la seva. La nostra determinació, que se sumarà a la de tots els altres. La confiança de cadascú en ell mateix és la garantia del 9-N.

Abundant en aquesta idea manllevo les paraules de Salvador Cardús a l’ARA perquè transmeten la confiança que hem de tenir. Confiança, que no esperança. Aquesta no depèn de nosaltres i té molt d’incertesa. La confiança s’edifica sobre les pròpies possibilitats, sobre la pròpia voluntat d’acció i només contempla els límits que li poden venir de l’exterior, però amb voluntat de superar-los.

La confiança fa la força

SALVADOR CARDÚS

Molts catalans ens hem començat a despertar de matinada amb símptomes d’ansietat, amb una lleu pressió al pit. Al vespre, n’hi ha que se’n van a dormir sense voler veure les notícies, o que les miren de reüll. La pregunta que ens havíem fet els darrers mesos -“Ens en sortirem, oi?”-, a mesura que s’acosta el 9-N, s’ha convertit en un intranquil “Oi que no ens farem enrere?” Segur que no és per manca de confiança en el lideratge del procés, perquè mai havia escoltat tants no votants de CiU enamorats de la figura del president Artur Mas i tranquils amb Junqueras, Herrera i Camats o Fernàndez i Arrufat. No: és per les males puces que gasten a l’altra banda, un Estat que no està acostumat a una Catalunya que li planta cara. Sigui com sigui, i mentre esperem amb frisança el desenllaç, crec que poden ser útils les següents consideracions.

EN PRIMER LLOC, cal tenir clar que ara és l’hora de la política en el sentit més estricte: és a les institucions democràtiques, Govern i Parlament, i als partits a qui correspon la iniciativa. La ciutadania ha tingut -i seguirà tenint en el futur- un gran paper. Però ara és el moment de les decisions polítiques. I no ens ha de fer cap por que hi hagi diferències entre partits: al contrari, és una fortalesa del procés i no pas una debilitat. No ens queixem, doncs, del partidisme, si per això entenem el debat entre sensibilitats diferents. Cal que sigui així, que per això vam votar coses diferents. La ciutadania ha d’estar vigilant, però no és el moment d’amenaçar amb ultimàtums que poguessin posar en risc la unitat dels partits favorables a la consulta. La societat civil fa bé d’ocupar-se, a través de la campanya Ara és l’hora, d’informar els indiferents i convidar els indecisos, això sí, sense crear sensació de saturació. Ara és el temps de la confiança en els que tenen la responsabilitat d’assegurar que el 9-N serà útil per a una causa que no podem malmetre.

EN SEGON LLOC, cal evitar la contaminació de les interpretacions més apocalíptiques que arriben d’Espanya, però també d’aquí mateix. No ens podem empassar els falsos rumors que volen desacreditar els líders polítics i socials del procés i cal esquivar els termes que anuncien escenaris de fracàs. No: aquí ningú no ha enredat els catalans -com diuen- perquè el propòsit de fer la consulta és ferm i, si per alguna raó no es pogués celebrar, no seria pas per culpa dels que s’hi van comprometre sinó dels que la volen rebentar. I no: aquí ningú patirà cap gran frustració, perquè tothom és conscient de les dificultats d’exercir la sobirania davant dels aparells d’un Estat que justeja d’esperit democràtic. De manera que darrere d’un gran escenari il.lusionant-ara situada en el 9-N- sabem que després n’hi haurà un altre de més gran, i així fins a arribar al final de tot. Els catalans som un poble raonablement madur, que vol votar, però que sap que després de fer-ho encara haurà d’aconseguir fer realitat la voluntat que hagi expressat majoritàriament.

I AIXÒ EM PORTA al punt final on volia arribar: el camí cap a la independència no s’acaba aquesta tardor. Passa, primer, per votar, sí. Però això només és una fita més en el camí. Llavors, si els catalans volem la independència, arribarà el temps de fer una declaració solemne. I després d’una negociació amb Espanya i el món, vindrà l’hora de proclamar-la i de posar-nos a elaborar una Constitució que caldrà sotmetre a referèndum… Així doncs, podem anar a dormir amb la seguretat que això no té marxa enrere. I, sobretot, llevem-nos sabent que s’acosten uns anys apassionants per construir el nou país que tant havíem somniat. El 9-N no és l’horitzó: és el mirador des d’on el podrem albirar amb tota nitidesa.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Unió fa el paperot

thumb_474__4Sobre un tema tan cabdal i bàsic com és el futur del país, tota formació política hauria de definir-se amb claredat.

Està clar que la cúpula d’UDC està pel NO, però els fa vergonya declarar-ho obertament i posicionar-se definitivament al costat de gent tan repelent com el PP i Cc’s.

També saben que oposar-se al clam majoritari del país en un tema de vida o mort atrauria tant la malvolença de la gent que CDC tindria en safata l’argument que espera per trencar amb ells. 

—————————————-

Aquest post era originàriament un comentari al post de Carme-Laura Gil. Resulta, però, que aquest portal dels blocs de Vilaweb no em permet de fer-ne. Quan ho intento, m’envia el següent missatge ERROR: Unreadable CAPTCHA token file. Espero que Vilaweb ho arregli aviat.

——————————————–

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Tots convocats. Un gran dia malgrat la rebequeria d’ICV

Imatge de Vilaweb
Imatge de Vilaweb

En les paraules de Vicent Partal i de Salvador Cot trobo la millor manera de donar la benvinguda al decret de convocatòria de la consulta sobre el futur polític de Catalunya i també de celebrar aquest acte de sobirania.

VICENT PARTAL

Finalment la consulta del 9 de novembre ha estat convocada. Pel president de la Generalitat, amb una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya al seu costat, però també amb una munió impressionant d’ajuntaments i entitats locals que s’hi han manifestat en nom de la ciutadania. I, és clar, amb una gran majoria de ciutadans del país, que el dia 11 proppassat vam ser al carrer per a proclamar que volíem votar i exigir aquestes urnes que ara han estat convocades. Ara és el moment, doncs. […]

Us cridem a votar sí-sí. Perquè el Principat ha d’aprofitar aquesta oportunitat única que s’ha obert just quan fa tres-cents anys de la derrota més dolorosa. D’ençà que el Tribunal Constitucional espanyol va tombar l’estatut, la societat catalana ha pres consciència que no era possible de romandre dins Espanya sense que això significàs l’aniquilació de la cultura i la nació catalanes. […]

El país està preparat per a proclamar la república i per a tornar a ser un estat independent, lliure de seguir el propi camí a Europa i al món. Nosaltres som la generació escollida per a aconseguir-ho i no podem fallar ara, quan hem arribat tan lluny, més lluny que mai. Per això cal inundar de paperetes amb el doble sí les urnes del 9 de novembre. I per a aconseguir-ho cal treballar sense defallir els dies que durarà aquesta campanya. La consulta es guanya vot a vot i guanyarem cada vot parlant, convencent, fent reflexionar els altres. Aquesta és la tasca que tenim al davant i que cap excusa no ens hauria d’impedir de fer.

Però us cridem a votar sí-sí també perquè la república catalana puga nàxier marcada per la força del poble, de la ciutadania. […]Volem que la nova república quede marcada amb això, per tal que siga des del primer dia la república de tothom i no solament la d’uns quants. Perquè siga des del primer dia la república dels qui han votat sí i dels qui han votat no. […]

I us cridem a votar finalment en nom de tots els qui no podran votar. Dels nostres conciutadans d’Elx, de Xàtiva, de Maó, de Perpinyà, de Felanitx, de Vall-de-roures i Fraga, de Salses o Formentera. Votant la independència del Principat, la nació sencera entra en una nova etapa històrica. […]

Aquesta és una gran responsabilitat que no tan solament no tenim el dret de defugir, sinó que hem d’encarar amb alegria. […]Orgullosos d’aquest país nou que entre tots anem fent i conscients, ben conscients, que potser el camí serà llarg, però també que res no tornarà a ser igual i que la llibertat, aquesta vegada, ja no ens l’arrabassarà ningú.

SALVADOR COT

No hi ha marxa enrere. A partir d’ara, els interlocutors de Catalunya han deixat de ser les diverses instàncies polítiques i burocràtiques de Madrid i ho passen a ser el poble espanyol, d’una banda, i els mandataris del món, de l’altra. [Els dos col.lectius a qui el president s’ha dirigit després d’estampar la firma] Artur Mas és el 129è president de la Generalitat, successor d’aquell Berenguer de Cruïlles que va ser nomenat, en el mateix palau de la plaça de Sant Jaume, un dia llunyà de l’any 1359. Set segles per darrere, l’infinit per davant.

Avui Catalunya és sobirana. Com diu el president Mas, la voluntat d’autogovern dels catalans ha estat ferma i permanent al llarg d’una història mil·lenària i només s’ha alterat a partir d’agressions exteriors. Ara és l’hora, per tant, que el món recuperi la presència d’una de les nacions més antigues d’Europa perquè, fent-ho, també afegeix uns grams de democràcia a la història de la Humanitat.

I sí. En el viatge a Itaca hi haurà lestrígons i cíclops, i el feroç Posidó. Però, com va dir Kavafis, a través de Carles Riba, “mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu”.

L’ABSÈNCIA D’ICV

Sense voler i al final d’una insistent entrevista de Sílvia Cóppulo a Dolors Camats, aquesta li ha acabat revelant la veritable raó de l’absència dels seus representants a l’acte institutucional d’aquest matí. Després de tota una perorada fumera brandant grans principis ideològics, ha acabat explicant que ahir el president va convidar Herrera per a l’acte d’avui i que aquest li va posar com a condició poder llegir amb anterioritat el text de la convocatòria. El president s’hi va negar per raons ben òbvies i que tothom menys Herrera havia entès. Rebequeria d’aquest i ara no vinc. Ja en van fer una per la Via Catalana 2013. Em sembla que ja ens hi hem anat acostumant.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La reforma constitucional del PSOE en deconstrucció

Susana Díaz, presidenta d'Andalusia
Susana Díaz, presidenta d’Andalusia

Qui pot afirmar en aquest moment de les relacions Catalunya – Espanya que el president d’un i altre lloc han subscrit d’amagatotis algun acord econòmic? Quin polític mínimament seriós, assabentat de les diatribes diàries del PP contra el nostre president, pot esbombar des de la tribuna del seu parlament autonòmic que Artur Mas i Mariano Rajoy s’han posat d’acord en alguna cosa? Doncs es veu que sí, que tot i com estan les coses des de fa dos anys, per anar en contra d’Andalusia pot passar una cosa tan inversemblant com aquesta. Així ho ha deixar anar, tan tranquil.la ella, la presidenta d’Andalusia, buc insígnia del PSOE, en el Debat sobre l’Estat de la seva Comunitat. “Díaz denuncia ‘acuerdos de trastienda’ de Rajoy y Mas en perjuicio de Andalucía”. És com encapçalava la notícia Europapress no fa gaires dies.

Aquestes notícies són més il.lustratives del que semblen. Els nostres mitjans les ignoren innocentment per no atiar el malestar o perquè no els hi donen valor. Però s’equivoquen. Hi ha força gent que pot caure enganyat pels cants de sirena d’una reforma constitucional que, diuen, faria prou suportable la convivència amb els nostres veïns. I és que només declaracions com aquestes  de la presidenta andalusa poden donar-nos la mesura exacta del que s’amaga amb tanta fumarada federalista. Quan una persona destacada del partit que demana una reforma constitucional, es capaç de fer afirmacions tan estrafolàries, només per donar carnassa anticatalana a milions d’andalusos, està revelant diàfanament que la seva reforma constitucional i el seu federalisme no són més que tàctiques dilatòries per mirar que el temps apaivagui les nostres ànsies independentistes.

Ja ens han dit que mai en una futura reforma constitucional permetran que puguem votar el nostre futur. També han deixat clar que mai permetran que una futura constitució obri vies per poder separar-nos d’ells. Però tot i així, amb el seu federalisme indefinit volen fer-nos creure que comprenen les nostres queixes i que volen blindar algun aspecte econòmic i cultural. Vaja, que ens tenen prou simpatia i bona voluntat per donar-nos alguna satisfacció. Doncs, ni això, si és que aquestes terceres vies poguessin acontentar algú. Ni això. Paraules com les de la presidenta andalusa manifesten clarament la hostilitat, seva i dels qui l’escolten, cap a tot allò que és català; una hostilitat que els porta a afirmar que hi ha hagut quelcom a totes llums impossible: un pacte a la rebotiga i que tal pacte es fa per perjudicar, “machacar”, Andalusia.

Res a fer. Ni amb els del PP ni amb els del PSOE, si és que hi ha algú que se’ls hagués pogut arribar a creure. Ni reforma constitucional ni federalisme. Res a fer. Res de res.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

El pols

el pols

Em diuen: No sé si ens deixaran. Em contesten: No sé si podrem posar les urnes. Aquesta por també me la manifestaven algunes persones el dia de la V baixa. Posarem les urnes el 9-N, li deia a una; resposta: vols dir que ens deixaran.

Però, aviam, estimats amics, a què vénen aquests dubtes i aquestes pors. No veieu que això és un pols amb l’estat, un envit en què nosaltres portem les de guanyar? Tots els actius estan al nostre favor, que no us n’heu adonat?

Fixeu-vos, Rajoy i els seus no han dit ni suggerit què faran el 9-N. No s’atreveixen. Les seves amenaces són genèriques, sense concretar absolutament res. I s’aturen en el decret de convocatòria: recurs al Tribunal Constitucional, però de cap manera gosen dir com reaccionaran el 9-N si el Govern obre col.legis electorals amb les urnes. Farem tot el que preveu la llei, és l’únic que saben dir i no gosen anar més enllà. Qui ha posat en boca de García-Margallo que suspendran l’autonomia ho ha fet per atabalament periodístic; les úniques paraules del ministre van ser: “Haremos todo lo que se tenga que hacer”. I no va dir què. Res, que de cap responsable governamental espanyol no ha aparegut cap mesura que pugui aturar la posada al carrer de les urnes catalanes.

Tenen por. Tenen por d’anunciar mesures repressores. Tenen por de la reacció internacional adversa a aquestes mesures. Per això aquests darrers dies, a part de les amenaces genèriques a l´ús de la maquinària legal, insisteixen per totes les boques possibles, incloses les d’Unió, que Mas no posi les urnes; ells no sabrien com reaccionar sense aixecar l’escàndol internacional. Prefereixen, evidentment, que siguem nosaltres els que no donem el pas. Intenten que no posem les urnes perquè no els aboquem a fer el que els seria desfavorable i se’ls giraria en contra. Si envien els Mossos, no s’atreviran a enviar la Guardia Civil, a tancar els col.legis, nosaltres hem guanyat. I si no els envien, també. La imatge d’un policies reprimint la democràcia, segrestant urnes, ens obrirà les portes a la intervenció internacional i despertarà la simpatia del món democràtic. S’allargarà el procés, però estarem a tocar de la independència.

Les urnes han de posar-se com sigui. Els hem d’obligar a destapar les seves vergonyes autoritàries, els hem de posar en evidència. Perquè aquest és el nostre actiu i aquesta és la nostra força. Són ells que tenen por. No en tinguem pas nosaltres, de cap manera.

Que ningú, per tant, pregunti si ens deixaran o no. Que ningú es neguitegi amb dubtes com aquest. Demostren que desconeixem el nostre potencial i el seu punt feble. La partida està a les nostres mans únicament. Això és un pols, senyors, i si no ens arronsem, el tenim guanyat.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Duran no té on anar, ha perdut el nord.

Duran està patint raneres de mort. Percep que amb la independència no té cabuda enlloc. I a més, el suculent muntatge del que ha viscut fins ara té els dies comptats. Ha posat tants d’entrebancs al procés, que s’ha fet  odiós a tothom. La V de la Diada li ha enfonsat les poques esperances que encara podia imaginar que li quedaven per seguir burxant en contra de la independència. Se sent no només fora de lloc sinó rebutjat per la pràctica totalitat de la població amb un mínim d’amor al país. L’èxit de la V és concloent.  Només es pot anar contra la independència de bracet del PP. Ell, però, voldria circular sol per vies intermèdies. Però la gentada de la V diu prou clar que no hi ha vies intermèdies, que no hi ha espai per vies terceres.

Ni tan sols pot imaginar, a hores d’ara, una ambaixada. Que ningú somiï que se li pot atorgar aquest premi de consolació. Que potser es mereix alguna recompensa?  Si us plau, que n’ha fet massa i les ha fet totes. De cap manera podem esperar d’ell que representi els nostres interessos enlloc. Menys a Madrid, com algú s’ha arriscat a imaginar. Seria posar els interessos de la nació en mans d’un traïdor. S’ha guanyat a pols la nostra animadversió i desconfiança.  Ho hem de dir ben clar: Durant s’ha passat més de vint anys venent el país per obtenir favors dels espanyols. La presidència de la Comissió d’Afer Exteriors en el Congreso és un càrrec de la màxima confiança per a qualsevol govern i ell l’ha ocupat tant amb socialistes com amb populars. Creieu que un lloc tant important es dóna a una persona d’un altre partit a canvi de res? Si Duran ha aconseguit retenir aquest càrrec de tanta responsabilitat és simplement perquè ha donat alguna cosa a canvi: ha entregat el país als interessos dels espanyols. No en dubteu. Com us expliqueu si no que a canvi de no res donés els vots de CiU per aprovar any rere any els pressupostos generals de l’Estat i altres lleis importants? Potser la no intervenció en l’afer Pujol hi tenia alguna cosa a veure, però el nivell de vida del senyor Duran jo no dubto que també.

Les raneres de mort s’han materialitzat en 9 piulades agitades i imperioses contra Junqueras. Afirmacions contundents i categòriques. Cap argument. Massa nerviós i ofuscat per pensar-los. Sap que la gentada que va inundar els carrers escolta més a Junqueras que al seus advertiments legalistes. Reitera: Només hi ha una legalitat! Només hi ha una legalitat i no la podem contravenir! Què ha de dir si és la legalitat que a ell li agrada, la que ens encadena perpètuament a Espanya i a ell li permet viure com a gran senyor. Resulta, però que nosaltres també volem la legalitat, però la nostra. Que això és ser independents. Un dia, i ben aviat, desobeirem el seu TC per obeir la llei que s’hagi atorgat la nostra gent per mitjà dels seus representants. Serem independents perquè ja no demanarem permís a les seves lleis i qui les imposen, sinó que ens governarem amb les nostres lleis i els nostres.

Duran no té cabuda enlloc, ningú no el vol. Ni a Madrid. Allà ja ningú no se l’escolta. Els ha decebut perquè no ha sabut ni pogut aturar el tsunami independentista. Ell era la darrera esperança dels espanyols. Només va aconseguir imposar una pregunta nyap i esperpèntica, però ni així ha pogut trencar el bastió independentista i la mateixa CDC ha acabat decantant-se obertament per al Sí-Sí. Duran, fracassat, ja està preparant les maletes, els seus dies al Palace s’estan esgotant.

Personatge nefast per a Catalunya, egòlatra impenitent, desapareixerà del nostre espai polític el dia que també ho faci Espanya.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

11-Setembre, el dia dels nostres herois

L’Onze de Setembre commemorem l’ heroica defensa de les nostres Constitucions per part dels catalans de 1714. Un país petit, amb un exèrcit petit, però amb tot el poble enrolat, va plantar cara als dos exèrcits més potents i nombrosos d’aquell moment. I ho va fer durant mesos i mesos de setge.

Aquella guerra es va saldar amb una derrota de la nostra gent. És un fet menor davant de l’heroïcitat d’aquella lluita desigual i davant l’amor al país i a la seva llibertat que aquells compatriotes van fer palès. La seva força i el seu coratge van ser admirats llavors per tot Europa i nosaltres la posem de relleu cada any tal dia com avui. És l’orgull pels nostres avantpassats el que ens porta a commemorar aquesta data.

I no només la commemorem, la revivim perquè persistim amb la mateixa voluntat de lluita contra l’opressor. La Diada és la renovació del nostre compromís de no oblidar, el nostre compromís de prendre el testimoni, el nostre compromís de no cessar fins aconseguir allò pel que aquella gent va patir i va morir.

Commemorem, recordem amb orgull, revivim amb continuat compromís… i llancem un missatge: si algú creu que ens va guanyar, sàpiga que nosaltres mai no ens hem donat per vençuts. Cada Onze de Setembre recordem a Espanya que seguim en lluita per la nostra llibertat. Que un dia guanyarem. I aquesta dia ja ha arribat. Avui dia les armes són unes altres, la democràcia i el vot, i amb elles la lluita s’ha girat de la nostra part.  Ara és l’hora!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Cridar a la unitat, matar la unitat.

portada Mas Toc ERC -2

Voleu destruir la unitat, demaneu-la! No hi ha pitjor manera de torpedinar la unitat que el fet que un dels seus possibles actors la invoqui i la reclami.

Fer crides a la unitat és acusar els altres de posar-hi obstacles o no fer-hi prou. Aquesta acusació és un atac. Els altres protagonistes del consens se sentiran ofesos i aquesta ofensa no ajuda precisament a aconseguir la unitat que es reclama.

Resulta paradoxal que allò que sembla un gest a favor de la unitat en resulti un acte hostil i un obstacle. El que demana unitat ho sap i utilitza l’aparença de bondat de la proclama per atacar els altres potencials actors del projecte unitari. La crida a la unitat és un gran gest d’hipocresia. És una gran manipulació de la gent que pot donar més crèdit a l’aparença de bondat de la crida que a l’acusació que implica. És un acte demagògic en tota regla.

Si un vol ser honest, quan reclama unitat s’ha de comprometre a fer el mateix esforç que exigeix als altres i no presentar-se’n com el principal valedor i com aquell que està lliure de culpa partidista. Però normalment no és el cas. Qui alça la bandera unitària implícitament està demanat que la unitat es faci al seu voltant, al voltant de la seva manera d’entendre el projecte i demana que siguin els altres els qui esmolin les diferències per assumir el que ell proposa. Realment, més que unitat està demanant l’assimilació, l’absorció, el mutisme dels altres per erigir-se en la veu única del projecte.

Per ser honest, qui demana unitat ha d’explicitar que ell també modificarà el seu punt de vista per acomodar-se al que exigeixi el consens. I ha d’explicitar també molt clarament entorn de quin tema concret s’ha d’erigir aquest consens. No es poden fer crides genèriques i imprecises a la unitat. Per exemple, Artur Mas feia aquesta setmana un toc a ERC demanant-li unitat. Però no esmentava sobre quin tema. Tothom va entendre que el que Mas entenia per unitat era exigir a ERC que adoptés la mateixa postura que CDC respecte al cas Pujol. Barrejava ous amb nous. La unitat només es pot exigir en allò que hi  ha el compromís de fer-la, el 9-N, i voler-la fer extensiva a altres temes, el cas Pujol, sobre el que no hi ha compromís previ és voler obligar els altres a combregar amb els propis interessos.

Fer crides a la unitat per part d’un dels actors que l’han de conformar és la millor manera de matar la unitat que s’aparenta defensar. No ens enganyem, qui fa crides a la unitat és ben conscient de l’atac dissimulat, de la manipulació deshonesta, de l’engany demagògic que tal crida implica. Si us plau, si voleu la unitat, feu-la, però deixeu-la en pau i no us vulgueu erigir  en els seus defensors.

Publicat dins de General | Deixa un comentari