Reformar la constitució espanyola, una tàctica de desgast.
Ho van insinuar fa temps, però ara pren carta de naturalesa. Els unionistes, que han vist com fracassava el seu discurs de la por, proposen una reforma de la constitució espanyola. La Vanguardia del dissabte i avui mateix s’hi sumava amb l’entusiasme propi d’un titular de portada.
Quin gest més magnànim, quina oferta més espectacular! Els espanyols, com a mostra d’estima singular, estan disposats a fer canvis en allò que tenen per més sagrat. Un gest ben significatiu de les ganes de complaure’ns i de facilitar-nos les coses, de facilitar-nos l’encaix. Si ara no ens permeten el referèndum és perquè els ho impedeix la constitució. No és que no vulguin, és que s’hi veuen obligats per la llei, sobre tot la llei de lleis. Però, no us neguitegeu, catalans, els bons nois socialistes, que no són pas anticatalanistes com els del PP, si el problema és la constitució, treballaran per canviar-la. Rubalcaba ho va ressaltar solemnement en el debat de dimarts passat al Congrés i avui dilluns ha vingut expressament a Catalunya Ràdio a desgranar-ne el contingut. Però, compte, que els del PP tampoc es queden enrere, el mateix Rajoy en la sessió del Congrés ja esmentada, tot i que de passada, també va oferir aquesta modificació de la constitució; només que l’endemà la vicepresidenta va aigualir-ho dient que ara com ara encara no era el moment perquè no s’albira cap consens sobre el tema.
Aquesta constitució ja no és la de la majoria de catalans. Això sembla i hosabrem del cert quan es faci el referèndum. Modificar-la en nom seu, per facilitar-los l’encaix amb Espanya, no té cap sentit si els catalans no la consideren seva. El pas previ a una modificació de la constitució espanyola és saber quants catalans volen aquesta constitució o en volen una altra de pròpia i ben seva. És a dir el pas previ és votar el referèndum/consulta del 9-N. La modificació de la constitució espanyola no pot ser mai una alternativa a la consulta.
Com dèiem, el recurs a la por no els està funcionant com esperaven. Els independentistes mantenen l’entusiasme i les estelades als balcons. Ara toca la pastanaga de la reforma de la constitució. En nom de la legalitat, de l’ordre, de l’esperança que tot flueixi sense trencadissa. Al cap i a la fi la gent de Convergència són gent d’ordre i el mateix Mas s’ha embolicat amb la llei d’una forma un tant ingènua. Perquè al final del trajecte, la independència només es podrà fer sense l’acord del qui no ens vol deixar anar. S’haurà de trencar amb la llei espanyola si volem tenir la nostra pròpia constitució i les lleis corresponents. Ser lliures no es fa mai amb el consentiment de l’amo sinó trencant amb ell, el seu permís no el tindrem mai.
Que no ens facin perdre energies i temps discutint canvis en la seva constitució. Nosaltres prou feina tenim a fer-ne una de nova i exemplar.
Reformar la constitució espanyola per arribar on? Per aconseguir què? No cal que divaguem sobre el tema perquè d’una cosa estem segurs, sabem i ens han dit per activa i per passiva on NO anirem a parar per més reformes constitucionals espanyoles que hi hagi. Cap reforma de la constitució no ens obrirà les portes ni a la independència ni a exercir el dret a decidir, és a dir cap modificació ens permetrà fer un referèndum d’autodeterminació.
Diguem-ho d’una vegada. Aquesta proposta de reforma pretén allargar el procés per debilitar-lo i podrir-lo. Modificar la constitució comportaria llargues discussions, moltes més que per a l’Estatut, i al final caldria un referèndum espanyol de ratificació. Volen guanyar temps. I mentrestant recuperar als que ara caminen per la banda del Sí emportats sobre tot per la marea social i no tant per conviccions raonades. Si el procés s’allarga massa, el componen emotiu es desinflarà, el cansament farà forat i molts preferiran la seguretat del statu quo. Perdrem gent no tant perquè l’oferta espanyola sigui atractiva sinó per condicions de psicologia social.
Seria una vel·leïtat imperdonable per part de Mas la més mínima insinuació a entrar en aquest joc ni tan sols en nom del diàleg. Ni el país ni el procés estan per bromes suïcides. Més aviat, li agrairíem que fos clar i desemmascarés la tàctica enverinada dels espanyols i dels seus aliats unionistes. A ell li correspon dir que no hi ha reformes que valguin perquè una majoria del poble no vol reformes sinó una constitució pròpia i nova; no li valen succedanis. I és Mas qui ho ha de parlar. Altrament estem en desavantatge. La paraula de Duran surt a grans titulars i s’escampa a tots els mitjans. Duran ha de ser contestat amb un altaveu del mateix nivell i potència. Homs ha de contestar directament i sense subterfugis els arguments de Duran. Però és l’altaveu de la presidència qui disposa del mateix interès mediàtic. El futur del país no es pot permetre que el president jugui la carta de la neutralitat quan des del camp unionista es fa servir tota l’artilleria mediàtica i surten a la palestra les primeres espases apostant sense embuts per la seva opció.
No necessitem que els espanyols reformin una constitució que s’estimen tant. La mostra d’estima que realment valoraríem és que ens deixessin votar, i que si decidim fer el camí per nosaltres mateixos, no hi posessin cap obstacle. De tota manera, tampoc ho esperem, seria demanar massa del seu tarannà democràtic. Confiem sobre tot amb la nostra intel·ligència i el nostre coratge.
– No proposen res perquè no són capaços de posar-se d’acord. Bé, continuen retratant-se com fins ara, cada vegada la seva incapacitat és més palesa.
– Fan una proposta, segurament absurda, aleshores la feina és seva per a justificar que es pot votar però només allò que ells volen. I es poden trobar amb un vot de rebuig al seu país, i també el poden trobar al nostre. Com s’ho faran davant d’un referèndum tant incòmode?.
En tot això el nostre rol és ben fàcil, paciència i constància. Ens volen entabanar i ho sabem, res de nou.