CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

La Consulta que no es farà

Interessant anàlisi de Roger Palà a Nació Digital

«La gran incògnita dels pròxims mesos no és ni la pregunta ni la data, sinó saber què passarà quan l’Estat impugni el referèndum»

Aquest mes de desembre s’esgota el termini fixat en el denominat “Pacte de la Llibertat”, rubricat per CiU i ERC, per fer públiques la data i la pregunta de la consulta. Els partits han estat distrets durant les darreres setmanes donant voltes a la formulació de la qüestió: que si ha de ser inclusiva, clara, de consens, oberta, de resposta inequívoca, que si estat propi, que si independència, que si sobirania… Tot aquest debat, però, és relativament poc important. Perquè al marge de quina sigui la formulació i quina sigui la data, tots els actors en joc, començant per CiU i ERC, tenen coll avall que la consulta no es farà. Aquesta és la consigna que deixen anar periòdicament els opinadors afins en articles a la premsa o xarxes socials, i és el que es comenta off the record als passadissos del Parlament. Tanmateix, que la consulta no es faci no serà conseqüència d’algun imperatiu de caràcter diví que ho impedeixi, sinó per la decisió expressa del Govern de la Generalitat.

Analitzem la situació dels dos principals actors en joc. CiU porta un any mirant de cavalcar una situació molt complexa. La seva aspiració d’obtenir una gran majoria per gestionar políticament el cicle de mobilitzacions sobiranistes va quedar estroncada la nit del 25 de novembre de 2012. El pacte amb ERC, que incomoda a l’establishment català i als sectors més dretanosos de la coalició, era l’única opció per evitar la defenestració immediata de Mas. Durant el darrer any el Govern ha mirat de marcar el tempo a base de declaracions patriòtiques i cimeres d’unitat nacional. Però si ens atenem als fets, la realitat és que el president ha deixat clar que si l’Estat no autoritza la consulta no pensa desobeir la llei espanyola convocant-la unilateralment. Així ho va explicitar pocs dies abans del darrer Onze de Setembre davant dels micròfons de Catalunya Ràdio. L’alternativa de Mas serien unes eleccions que l’entorn convergent ha batejat com a “plebiscitàries”, a poder ser el 2016.

La situació d’ERC és diferent. Els independentistes haurien de ser els més interessats en què es faci el referèndum. Tanmateix, són poques les veus en l’entorn de Junqueras que defensin realitzar una consulta desobeint l’estat. Els ideòlegs republicans es cuiden molt de deixar obertes totes les portes, i veuen amb bons ulls les anomenades “eleccions plebiscitàries”. Això sí: sense immolar-se en una gran coalició com es planteja des de l’entorn transversalista. I és que des d’un punt de vista estrictament polític el que més li convé a ERC no és un referèndum sinó un avançament electoral que, segons indiquen totes les enquestes, li donaria la victòria per primer cop en vuitanta anys. A partir d’aquí entraríem en una nova fase. Si el resultat és aclaparador, a alguns republicans els fa trempar l’opció de “fer un Macià”, és a dir, proclamar l’estat català des del balcó de la Generalitat com feu l’Avi l’any 31. Si la victòria no és tan rotunda però hi ha majoria CiU-ERC el més probable és que es reprodueixi un escenari com l’actual amb els papers invertits. Tanmateix, això obre moltes incògnites que ara ningú planteja: mantindrà CiU l’actual tremp sobiranista essent segona força, amb Mas definitivament decapitat i havent de fer president Junqueras? I en cas que el gir moderat no es produeixi, acceptaran els nacionalistes prendre part o donar suport a un Govern que impulsi una declaració unilateral, tenint en compte que ara com ara ni tan sols estan disposats a desobeir l’ordenament jurídic vigent per convocar una consulta?
 
Així doncs, la gran incògnita dels pròxims mesos no és ni la pregunta ni la data, sinó saber què passarà quan l’Estat impugni el referèndum i el president (si no canvia d’opinió) no impulsi cap consulta unilateral i tampoc convoqui eleccions. Si CiU vol seguir governant així fins a 2016 és poc probable que ERC li doni suport. O busca un nou aliat o no arribarà a 2015, i més si l’ANC decideix, com ja han suggerit algunes veus, d’ocupar la plaça Sant Jaume a l’estil egipci fins que el president no dimiteixi i dissolgui el Parlament. De tot plegat en podem extreure tres conclusions: 1) la gran majoria d’escenaris són nefastos per Artur Mas 2) Passi el que passi és probable que Junqueras hi surti guanyant, però no ho tindrà fàcil per governar i seguir endavant amb el procés. I 3) L’única salvació de CiU és un acord amb Espanya. I aquí és on la cosa es posa interessant, perquè si ho mirem amb fredor, el millor escenari per Espanya també és un acord amb CiU. Un pacte Rajoy-Mas per fer una consulta legal –ja veurem sobre què i en quin moment dels pròxims anys–- mataria diversos pardals d’un tret: permetria guanyar temps –i ja se sap que el temps és el que més valoren els polítics-, evitaria un govern d’ERC a Catalunya –per Junqueras seria difícil retirar el suport a Mas sabent que la consulta està en joc-, permetria a CiU i PP habilitar-se mútuament per pactar de nou –garantint l’imperi de l’austeritat- i facilitaria la digestió del resultat d’un hipotètic referèndum en clau no rupturista. Improbable? Potser sí. Impossible? En política, res.

“Allò que implica ‘la liquidació de qualsevol possibilitat d’exercir al dret a decidir’ és exactament supeditar-lo a un acord amb el govern espanyol. Tant se val que sigui del PP o del PSOE. Tots dos partits són radicalment contraris a reconèixer-lo, aquest dret. Tots dos proclamen que la sobirania a Espanya recau exclusivament en el poble espanyol. La consulta queda “enterrada” a partir del moment que se’n condiciona la celebració al pacte amb el govern espanyol. Encara més, quin “dret” és aquell que depèn per exercir-lo del permís previ dels altres?

Demà l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) tocarà el crostó als partits per la ‘lentitud del procés’. Presentarà la Declaració de Novembre: set punts sobre la data de la consulta, la pregunta, les eleccions europees i la unitat d’acció entre partits i societat civil. Fonts de l’entitat han explicat a VilaWeb que hi ha preocupació per la lentitud del procés sobiranista, fet que els porta a exigir més concreció i passes més valentes cap a l’exercici de l’autodeterminació.

Com dèiem a l’escola de petits, aquests set punts es resumeixen en dos. 

Primer. El contingut de la pregunta. Clara i llisa sobre la independència. És el que tots reclamem des del carrer. També ès l’única fórmula homologable internacionalment i que l’ONU i la UE entenen. Res de preguntes inclusives o sumatòries o còmodes. Rucades. Aquí no hi ha res a inventar. No volem un país normal? Doncs, una pregunta normal!

Segon. Passar per sobre de la legalitat espanyola. Cap acord amb l’Espanya dels desacords, les trompades i la traïdoria. La democràcia és un principi i és ella la que valida les lleis. L’exercici de la democràcia no necessita cap validació legal. Al contrari, les lleis són legítimes en la mesura que són conformes al principi democràtic. Referèndum sí o sí. 

I una addenda. Un afegit. Que ni ICV ni Unió condicionin la pregunta i el procés. ICV són els últims a arribar: si volen sumar-s’hi, que s’amotllin ells. Que no ens invalidin el referèndum imposant una pregunta genèrica. Unió també són quatre gats. Per molt de soroll que faci Duran, el seu pes en la societat és insignificant.Tampoc ha de condicionar res.

Ens ha de preocupar, és clar, la lentitud del procés, però encara més el perill de perversió del procés des de dins.

Espero que demà l’Assemblea Nacional Catalana no ens decepcioni. Si és Assemblea ha de fer-se ressò de la veu del carrer. Si és Nacional, només li val la independència com a pregunta. Si és Catalana, no s’ha de sotmetre a cap llei forana.

Aquest procés s’està allargant fins a la irritació. Perquè allargar-lo vol dir fer patir més i més a la gent del país. No ens ho mereixem.

S’allarga tant que el procés s’ha convertit en proces-só de Divendres de Dolor. Interminable i monòtona, trista i penitencial.  Quan ressuscitatem?

I no ens ho mereixem.Només en part. Només aquells que amb els seus vots van votar partits indecisos i acomodats com Convergència. Només aquells que van eliminar Solidaritat dels escons del Parlament. Només aquells que han abandonat el sentit crític i tanquen els ulls a la subordinació de l’actual direcció de l’Assemblea Nacional Catalana als dictats del govern i d’Esquerra.

El procés s’està convertint en proces-só.  Quan ens alçarem?

Independència i federació amb Espanya són projectes antagònics i si s’opta per un, es descarta l’altre. Qui és partidari de la independència no vol mantenir cap lligam estatal amb Espanya ni tan sols de forma federal. Qui és partidari de l’estat federal vol mantenir uns lligams pactats amb Espanya que l’independentista rebutja totalment. O es mantenen el vincles amb l’estat espanyol o no es mantenen, no hi ha terme mig. La suma és impossible.

Aleshores, una pregunta que inclogués ambdós projectes només es pot fer des de l’engany, enganyant-nos amb les paraules. O descartant la independència. Ho diu clarament Dolors Camats en la mateixa entrevista: que la pregunta no es centri en la independència.

L’engany amb què ens volen fer combregar és preguntar per “l’estat propi” o “un estat dintre d’Europa”. Són formulacions genèriques que inclourien els dos projectes. I l’engany és possible perquè aquestes són fórmules amb què s’amagava una part del moviment independentista en moments de feblesa. Encara les usa Òmnium Cultural! Tot i haver dit que des de fa uns mesos “han sortit de l’armari” (Múriel Casals). Estat propi és una expressió que en el dret comparat no es fa servir, no existeix. Fora de Catalunya no vol dir res. No està homologada. Per tant, no ens ho podem permetre: ens ha d’entendre la UE i la ONU a risc de fer un ridícul espantós.  La segona fórmula, “un estat dins d’Europa”, és ambigua i per això apropiada per a les intencions d’ICV i d’Unió. Perquè hi ha molts tipus d’estats, uns independents, com Espanya o Dinamarca, i altres no independents d’un estat més gran, com Baviera que és un estat federal d’Alemanya. Indefinició! És el que volen Camats, Duran, De Gispert, Herrera, Rigol, etc.

Fórmules genèriques, imprecises, interpretables que farien inservible la consulta. L’endemà estaríem on estem avui. Els catalans no hauríem decidit res en concret i no hauríem indicat cap camí per un definir el nostre futur. I la independència tan lluny com ara. Els referèndums es fan servir per aclarir la voluntat popular en un tema concret. No s’hauria fet de cap manera. Ei, i tampoc ens hauríem definit sobre l’estat federat. Aleshores per què proposen fórmules que tampoc donarien la mesura dels partidaris del seu projecte? Perquè, de fet, no els interessa gens ni mica saber quin suport té el seu estat federat. El que els interessa de debò és aturar l’independentisme. Mai han fet un sol pas per implantar cap mena de federalisme a Espanya, per més que se n’hagin omplert la boca quan els ha convingut. Pensem-hi, quan n’han parlat? Només quan el projecte independentista ha saltat a la palestra per tal de debilitar-lo o com apunt bonic en el programa electoral que els permetés de fer veure que tenien algun interès per a Catalunya.

Recordem-los als senyor de l’estat propi que el referèndum o la consulta és una idea sorgida en el món independentista, que el dret a decidir també es va impulsar des de l’independentisme i que posteriorment Camats i companyia s’hi van afegir. Que ara, un cop fet aquest camí junts, no esgrimeixin cap dret a estar presents en la redacció de la pregunta. Que tampoc vagin de víctimes dient que se’ls aparta, perquè si s’hi ha afegit ha estat per evitar compartir bàndol amb el PP o amb el tristíssim PSC actual. Sra. Camats, si la pregunta “es centra en la independència” és perquè els que han promogut el dret a decidir i el referèndum són els independentistes.

Sumar és una bonica paraula en política. Sumar sona molt bé. Però sumar resta quan els elements que s’intenta sumar són antagònics i s’anul·len entre ells. És l’engany de les paraules, la demagògia. Nosaltres no hem d’acceptar cap pregunta sobre l’estat propi ni si volem ser un estat d’Europa. Aquestes són fórmules en les que es pretén sumar el que es contradiu. No admetem cap altra pregunta que no sigui sobre l’estat independent.

DECIDITS. Mentrestant, però, Espanya sí que ha pres una decisió. Li ha costat una mica perquè estava acostumada a l’argumentari d’ús comú contra ETA (“Sin violencia se puede hablar de todo “). Però ara ja ha canviat de xip i té clar el seu -diguem-ne- raonament: la independència de Catalunya és, ras i curt, “impossible”. Ho han dit Rajoy, Zapatero, Chacón i Rosa Díez amb idèntica convicció. La veritat és que aquesta gent em fa certa enveja. Els que creuen en la unitat d’Espanya, especialment els d’aquí, són uns incondicionals. A Espanya no li exigeixen res. No necessiten saber quin projecte hi ha al darrere. Ni tan sols cal que al govern espanyol hi manin els seus. Espanya està per sobre de contingències, de sigles i de recessions. La independència catalana, en canvi, necessita acreditar solvència, prosperitat, “canviar-ho tot”, una classe política immaculada. Catalunya és un projecte sota sospita, que s’examina cada dia i que, per a molts, només val la pena si esdevé un vestit a mida dels seus gustos. Si no, pel que sembla, és millor l’Espanya de Rajoy i de la FAES.

EL PREU. L’estat espanyol -per obra de Rajoy, i sobretot de la FAES- ha decidit tirar pel dret; ho diu tothom i és profecia. No només no seurà a dialogar sobre el futur status català dins d’Espanya (pretensió ridícula!), sinó que aprofitarà l’atzucac per fer un gir copernicà, recentralitzar el poder, consolidar el drenatge fiscal i el mapa radial i resoldre d’una vegada per sempre el plet català que la casta funcionarial de matriu castellana fa segles que combat o conlleva de mala gana. Difícilment una operació d’aquesta mena provocarà fogots hispànics entre els catalans; ans al contrari, la fractura sentimental entre uns i altres està garantida, però és un preu que Madrid, que és una entitat política, pagarà de gust: l’estat espanyol és més important que tot. Fins i tot és més important que Espanya i que els bocins d’identitat que encara compartim, perquè allà creuen que l’estat sempre és a temps de crear una nació, mentre que la nació no sempre pot generar un estat (i Catalunya n’és la prova!). Em diuen que Jordi Pujol es va trobar no fa gaire un català nascut al sud peninsular que li suplicava: “ President, yo le voté, amo a Catalunya pero, por favor: ¡no nos hagáis escoger! ” Benvolgut, l’advertència arriba tard: l’Estat ja ha escollit per tu. Et tractarà com a català a tu i als teus fills, encara que no vulguis. Votis el que votis. I no importarà si et sents molt espanyol o molt català.

 Actualitzada el 27/10/2013 00:00

Si tant ens interessa la internacionalització de la nostra causa, el primer que hem de fer és homologar el llenguatge. Nosaltres ens hem (mal) acostumat a l’ambigüitat, a la metàfora, a haver d’inquirir constantment què vol dir el Mas o el Pujol amb tal expressió o l’altra. Durant molt de temps hem portat la vergonya per camisa i hem mirat de disfressar amb un llenguatge tou el que ens feia sentir radicals i exagerats. Contenció poruca de classe mitjana i conservadora, la que ha manat al país.

Doncs això: homologar el llenguatge, dir les coses pel seu nom, pel nom que tenen a tot arreu.

És sobre tot la classe política qui s’ha de reciclar; el carrer fa temps que diu les coses com cal. Ara fins i tot els balcons han perdut la vergonya i diuen independència. No hi ha altre sinònim.

Cap. Ni estat propi, per exemple. Ni nou estat d’Europa. Són expressions que van servir en cert moment. Temps en què el carrer també patia de por de radicalitat. Fins que va venir Laporta, per entendre’ns. I la independència ja no va ser l’exclusiva de cap capa social ni de cap extremisme polític. I el carrer va cridar independència.

Europa ens ha d’entendre. El món ens ha d’entendre. Les Nacions Unides ens han d’entendre. Estat propi és una expressió internacionalment buida, no intel.ligible. I deixa indiferents o perplexes les cancelleries estrangeres. Own state, what? New State, how?

Reciclem-nos d’una vegada i senzillament diguem-li estat independent. Com Escòcia, com Montenegro, com tothom! Per això que la pregunta del referèndum no ha de ser cap altre que sobre si volem que Catalunya sigui un estat independent.

Però a l’Assemblea Nacional Catalana no li ha semblat bé i ha emès un comunicat en contra. Inaudit atreviment! Es veu que s’atorga el dret de validar les manifestacions independentistes. O en vol tenir l’exclusiva i, gelosa, no admet que ningú més en convoqui.

 Tot i així, li estarem eternament agraïts. Ja us deveu imaginar que els nostres mitjans són més que migrats i l’ANC, amb el seu rebuig escampat per totes les territorials, el que ha fet és, d’entrada, reconèixer-nos un poder de convocatòria que desconeixíem i, després, fer-nos una publicitat gratuïta que els agraïm enormement. Segur que la major part de la gent de les territorials no tenien cap coneixement de la nostra convocatòria fins que no han rebut la nota dels seus capitostos “nacionals”. Per tant, gràcies Assemblea!

Evidentment, no us estalviaré la lectura de la nota esmentada.

“ En relació a la convocatòria de la plataforma “Referèndum sí o sí” del proper 13 d’octubre a la plaça de Sant Jaume, el Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana emet el següent comunicat intern:

En el passat plenari del Secretariat Nacional de l’ANC celebrat a Barcelona el passat dissabte dia 28 de setembre es va informar sobre la creació de la plataforma “Referèndum sí o sí” que ha proposat una mobilització ininterrompuda fins que la Generalitat convoqui el referèndum sobre la independència el 2014, amb o sense acord amb l’Estat espanyol .

La primera acció convocada per aquesta plataforma és una concentració a la plaça Sant Jaume el proper diumenge 13 d’octubre.

En aquest sentit, alguns dels impulsors es van posar en contacte amb l’ANC per demanar la nostra implicació en aquesta convocatòria.

Després de debatre el tema, el plenari del SN de l’ANC va acordar, per unanimitat de tots els assistents, no donar suport ni fer difusió d’aquesta convocatòria. Creiem que no s’ajusta a les necessitats actuals del procés, ni tampoc es considera ni adient ni oportuna en una etapa tan delicada com l’actual pel que fa al procés de sobirania nacional i d’independència.

5 d’octubre de 2013 – Comitè Permanent de l’ANC”

Inaudit! Però gràcies Comité Permanent de l’ANC.