CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Ara a votar independència. No valen excuses.

 Aquest migdia Puigcercòs ha sortit al TNotícies per comentar la lleu baixada de l’atur. No és important el que ha dit. Però sí el que ha deixat de dir. Ni una paraula de la situació de no-atur a què arribarem quan siguem independents. La independència no està en l’horitzó proper de Puigcercòs. En conseqüència, tampoc ho està en el seu esquema mental.

Quan siguem independents, la taxa d’atur es reduirà a nivells europeus. Senzillament perquè es quedaran aquí els 22.000 milions d’euros que Espanya ens espolia cada any. Quan puguem disposar d’aquest dineral, la nostra economia es rellançarà com un coet: serem la quarta nació europea en PIB per càpita. Ara, dintre d’Espanya ocupen el dotzè lloc per darrera de Ceuta i Melilla. Déu n’hi do com es podrà ajudar a la creació d’empreses i l’exportació de la producció! Es potenciarà la força creativa de la nostra gent i finalment l’atur es reduirà fins a nivells tècnics.

Puigcercòs no pensa a dir res de tot això com tampoc ho ha dit en tota la legislatura. No està en el seu món mental. Pensa en més autonomia, això és tot. Ara s’ha tret de la màniga un referèndum per a les eleccions, però les declaracions del dia a dia el traeixen. 

Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha decidit  fer des del Parlament una forta tasca de pedagogia. Primer, explicant com repercuteix l’espoliació fiscal en qualsevol tema que surti a la palestra, i, segon, exposant com qualsevol situació es veuria beneficiada per la independència. La dels joves en un Estat independent, per exemple. En proper apunts ho exposaré. Aquestes són les paraules de Joan Laporta.
 

 
Els diaris diuen que el cas Pretòria no s’aguanta pel que fa a Prenafeta i Alavedra. Els tècnics d’Hisenda no troben cap il.legalitat en el cobrament de comissions encara que aquestes siguin altres.

La veritat, també ho vaig pensar jo en aquell moment. I suposo que molts altres. Però com que no som experts en aquests temes… Els nostres dubtes van passar quasi a certesa quan vam veure el xou montat per la Guàrdia Civil i Garzón en fer-los baixar emmanillats del furgó policial. El tracte de la premsa espanyolitzada ens va acabar de certificar-nos que hi havia una clara voluntat d’humiliació del poble català tot vexant uns homes que havien ocupat càrrecs importants en la Generalitat i que eren significats catalanistes.

La gent de Convergència no és pas tonta i devien veure el mateix que jo. Tot i que els dos homes esmentats eren amics seus i dels seus, van callar vilment.

Només una persona va tenir la valentia de parlar públicament en favor de Prenafeta i Alavedra. Un home que no era amic seu ni gairebé els coneixia, però que en veure que a través d’ells es volia humiliar Catalunya, va denunciar públicament la injustícia que es cometia amb ells.

Aquest va ser Joan Laporta. En una conferència sobre el Barça i Catalunya va manifestar:

“Sóc aquí perquè m’han convidat, però, a més, per donar el meu suport a les famílies d’unes persones, uns catalans, uns barcelonistes, que estan patint com a conseqüència d’una decisió judicial que, en la meva modesta opinió com a advocat, pel cap baix la trobo desproporcionada i humiliant, per a ells i per a Catalunya.”

Ara és ell qui rep el mateix tracte per part de l’estament espanyolista de Catalunya. I no diguem com hi col.laboren els mitjans d’Espanya.

Laporta va mostrar fa un any la seva vigoria moral i el seu amor pel país. És la persona de Catalunya més famosa arreu. Va apostar públicament per uns apestats. Va arriscar terriblement la seva imatge. Quan les sospites versen sobre tema de calers, la demagògia està servida. Tanmateix se la va jugar pel país. És un home d’un coratge excepcional; coratge que unit a la seva capacitat organitzativa i a la seva actitud guanyadora el converteixen en un dels actius més potents del país. No ens el podem perdre. No deixem que facin amb ell el mateix que van voler fer amb Alavedra i Prenafeta. Fem pinya amb la persona més idònia per portar-nos cap a la independència.

Laporta i Carretero en l’enquesta del Racómetre

Tots els diaris publiquen el resultat del Racómetre d’aquest dilluns. El que no fan és preguntar al cuiner com ha arreglat el pastís. Jordi Sauret, sociòleg, és el director gerent de l’empresa Feedback, la responsable de l’enquesta.

Jordi Basté el va fer posar al telèfon, el mateix dilluns, per traslladar-li les preguntes dels tertulians. Cal estar atents a les explicacions que va donar. Ens aclareixen les dades sobre els partits independentistes.

El primer que sobta del resultat de l’enquesta és que Laporta (Solidaritat Catalana per la Independència – SI) tingui una forquilla entre 0-4 diputats. Explicació del cuiner Jordi Sauret:

– En el cas de Barcelona, en puritat, no tindria cap diputat a Barcelona. L’enquesta el situa a 2,9%, però atenent a l’expectativa, que va pujant, et mulles i dius en pot tenir tres. Com que una enquesta és una aproximació, amb uns marges, dius: hi ha possibilitat a Barcelona. Dependrà de la participació, dependrà que al final acabi captant un vot útil independentista que avui està fragmentat en tres o quatre opcions… El cas de Tarragona [li donen 1 diputat] per què li és més fàcil? Perquè el seu contrincant directe extraparlamentari, en aquest cas Reagrupament, és més dèbil i tot el vot molest d’Esquerra va cap a ell. En canvi, Girona i a Lleida, justament el seu contrincant directe és més fort, amb la qual cosa es dóna la paradoxa que havent-hi més vots absoluts independentistes en aquests dos partits nous possibles, en la mesura que els dos són forts, s’anul.len mútuament.

Pilar Rahola: Carretero ni de lluny, no?, de moment?

Jordi Sauret: A Lleida i a Girona Carretero és més fort i està frenant les expectatives de Laporta.

Pilar Rahola: De cara a aquestes dos opcions, Carretero només serveix per frenar Laporta, però no per entrar, sembla, oi?

Jordi Sauret: En aquest moment sí. En aquest moment Carretero no surt i en tot cas entorpeix que pugui sortir un dels dos. Però això és una enquesta que es mou en un marge del 3% i a un mes vista.

I Esquerra?

Si hi ha dos partits que pateixen molt la desmobilització, explica el director de l’enquesta, són PSC i ERC. Són els que en aquest moment estan nodrint molt vot en blanc i molta indecisió. Per tant si s’incrementés molt la participació, presumiblement aquests dos partits podrien millorar una mica els resultats.” “Em pensava que el votant d’ERC es repartia entre les tres opcions independentistes” intervé la Rahola. El votant d’ERC, continua Sauret, té moltes opcions, té moltes fuites. D’una banda un 16% pot anar cap a CiU, però també una xifra similar se’n va cap aquests dos partits, Solidaritat de Laporta i Reagrupament. ERC té una fidelització molt baixa, 23%, i al voltant d’un 30%, que és molta gent, que els va fer confiança fa quatre anys que en aquest moment encara no té decidit el vot.

Anotacions

1. Les llistes de Solidaritat Catalana per la Independència són las que tenen més presència femenina.

“Trias Fargas deia que els catalans serem independents el dia que ens hi obliguin. Jo també crec que ho serem el dia que les dones catalanes ho vulguin.” (Joan Laporta)

Ni que sigui per estadística: elles són majoria demogràfica. Però és veritat el que afirma Laporta. Les dones són les que aporten el plus de coratge en el moment adequat, que saben la mesura exacta de rauxa i de sacrifici en les situacions difícils. 

2. Ens hem apuntat a Solidaritat Catalana per la Independència perquè és el tren més accelerat i el moviment que està en la cresta de l’onada del  moment. Ha dit el líder del PSAN Josep Guia . “Alguns no han estat capaços d’agafar la nostra velocitat, la nostra embranzida.” 

 5. La intervenció més sagaç i més aplaudida ha estat la d’ Isabel-Clara Simó. Aplaudida no tant pel to arrauxat com per l’agudesa de les seves observacions sobre el Camí d’independència.  Una joia concisa i rotunda. Espero la seva publicació. Llavors us en donaré l’enllaç. 

A la gran Bretanya



Els portaavions aniran despullats d’avions. Un contrasentit, sembla; però d’un gran sentit en època de crisi. Ho explica Quim Aranda a l’AVUI del dimecres (pàg 13) Han preferit liquidar joguines de guerra que congelar pensions, que abolir l’ajuda per nadó o rebaixar el sou del treballador públic. Les pensions s’apujaran menys però no es congelen, el xec nadó es congela dos anys però no s’elimina com també es congela el sou del funcionari però no se li rebaixa.  

Ho llegeixo a The Telegraph:
Child benefit to be frozen for next three years.

Two-year pay freeze for public sector workers. Basic state pension linked to earnings once again, from April next year.



L’OTAN, per la crisi, ha retallat quasi un 20 % del pressupost. Alemanya recuperarà 6 mil milions d’euros apartant-los del ministeri de Defensa. 

Suggereixo als grups catalans al Congrés que exigeixin que el deute es pagui amb la rebaixa  del 8% com a fet Alemanya o del 20% com fa l’OTAN. I si algun treballador industrial ha de sotmetre’s a una disminució de jornada que no sigui el de la Seat sinó el de les fàbriques d’armes.  

El país de les prohibicions és l’Estat espanyol

 L’episodi protagonitzat per
Sandro Rosell respecte del seu predecessor és penós i
lamentable; Catalunya i la massa social culer no se’l mereixen. Exposaré la meva opinió amb paraules manllevades d’alguns
tertulians.

1. No pot tenir cap crèdit un estudi dels comptes fet per
aquell amb qui t’has barallat àrduament. Als números els pots fer dir moltes
coses. I en els balanços a vegades és discutible si una partida s’ha de computar com a
guany o com a pèrdua, o en quin exercici s’ha d’incloure. Qüestions sotmeses a interpretació no es poden fer servir d’arma per enviar una persona als tribunals
i menys si aquesta persona ha estat important en la institució que presideixes perquè
poc o molt la imatge de la institució en quedarà afectada sigui qui sigui que guanyi
al final. Tothom hi perdrà. Temes opinables no es poden dirimir davant d’un tribunal quan tothom
admet que els béns del club seguiran sent els mateixos i inalterats. Els béns materials,
que els béns de prestigi i imatge a partir d’aquest afer poden quedar devaluats.
Una llàstima!

 2. Que l’auditoria no és mai neutral sinó que va a acontentar al client. Obama ha fet canviar la normativa que regia les auditories de Wall Street per la mateixa raó: tot eren lloances cap a uns bancs que van fer fallida poc després de ser auditades. Aleshores no val la pena fer auditories? Sí, quan se n’exposen les diverses lectures a què donen lloc.

És veritat que una de les auditories la va encarregar Laporta, però ara es presenta en societat en nom d’uns altres amos, d’uns altres pagadors.

3. Laporta i la seva junta no s’han pogut presentar en igualtat de condicions davant dels compromissaris per poder fer la lectura alternativa. No n’hi ha prou que pel seu compte Laporta visiti el mitjans per explicar-se. S’havia d’haver pogut defensar abans que els compromissaris prenguessin cap decisió.

3. “No m’agrada el que ha passat. No m’agrada que s’hagi portat als tribunals al president de l’època més gloriosa del club amb només 29 vosts de diferència.” (Pilar Rahola) Una decisió d’aquesta transcendència no es pot fer per un estret marge de 29 vots, el 2,9% de l’assemblea. Per més que ho permetin les seves normes, que per cert mai van ser pensades per una situació tan inversemblant que ni la podien preveure. Recordem que el mateix Rosell ha dit que no hi ha indicis que ningú s’ha embutxacat diners sinó que es tracta, al seu parer, de mala gestió.

5. “No m’agrada que només hi hagi hagut fiscal i no hi hagi hagut defensa.” (PR)

6. “No m’agrada aquest aire que té de revenja. No m’agrada el populisme amb que s’han presentat les xifres.” Jo en posaré només un exemple que ha passat desapercebut als comentaristes. Quan s’ha donat les xifres de la despesa en aerotaxis (dir-ne “jets privats” té una connotació de luxe i “malbaratament” que no és gens innocent), s’ha donat el total de … I tot seguit s’afegeix que dos van ser per trasllat de futbolistes, cosa del tot justificable a ulls del soci. La pregunta és per què no s’ha tret de la xifra que presenten com escandalosa la quantitat que ells mateixos qualifiquen de justificada? Està clar que per a la seva pretensió de cridar a l’escàndol. Es va voler induir la indignació pel “malbaratament” i per això calia donar una xifra ben voluminosa incloent-hi fins i tot aquelles despeses justificades de tota evidència. Està clara la mala bava, la voluntat d’excitar els ànims i pretendre que l’emoció ofusqués el pensament del compromissari i aquest no s’adonés de la trampa.

 Un dels molts detalls que analitzats en fred posen en relleu l’estratègia tramposa de la conducció de l’assemblea.

7. Una altra i la major de totes: demanar una votació per un balanç comptable després de la presentació d’unes despeses “sumptuoses” que res hi tenien a veure. Es van barrejar els temes amb la clara intenció que l’escàndol (?) d’aquestes despeses maliciosament presentades contaminés la deliberació sobre l’exercici comptable. 

8. Per cert, de les despeses escandaloses que s’anoten en la due diligence  ningú en té cap prova ni constància. Senzillament perquè ni s’ha pogut llegir la due diligence en el seu original ni s’ha presentat cap document que provés les actuacions negatives per al club que els actuals dirigents ens asseguren que la tal due dilligence assenyala. No s’ha presentat cap prova,

9. Del tal document se n’ha fet una presentació esbiaixada i tendenciosa. Només es destaquen les pèrdues de fitxatges com el d’Ibrahimovic, però s’amaguen els guanys del de Touré Yaya, per exemple. O el valor d’un planter que s’ha sabut rendabilitzar al màxim.

Si algunes despeses com  la dels aerotaxis eren o no justificades només ho podem saber pels mateixos que els van fer servir. Però resulta que ara ens hem de posar a sospitar per sistema? No se’ls pot donar un marge de confiança i ens hem de deixar emportar per interpretacions malintencionades? Ara els de la junta Laporta han de fer un inventari de justificacions de cada pas que han donat? Això no té cap sentit. Per això en democràcia i bon sentit, si algú ha de donar explicacions i proves és qui acusa i l’acusat només en segon moment responent a les acusacions. En bona lògica i en bona democràcia.  Elemental 

10. Quan es vulnera la lògica més elemental només hi ha una explicació: l’ofuscament del ressentiment i l’odi. No és bo començar una presidència destruint. És impossible voler construir una presidència sobre les runes de l’anterior, amb trinxament previ.  “Quina necessitat tenia el barcelonisme de trobar-se davant d’un si és no sobre la gestió de l’anterior president? Si el que hem de fer, com s’ha fet sempre, és mirar endavant, mimar l’entorn dels jugadors, donar suport a Guardiola i mirar que les coses vagin bé.” (Pilar Rahola)

11. Fer amb Laporta, el president del Barça que a tots ens ha donat les majors satisfaccions, el que no s’ha fet ni amb els darrer Núñez de trista memòria, ni amb el Gaspar de memòria més  llastimosa, és un insult a la intel.ligència de la massa social del Barça.

12. Però els barcelonistes podem estar ben orgullosos que la major part dels compromissaris van saber esquivar la subtil trampa sargida per Rossell i la seva junta i no van alçar el cartronet blau. És una esperança i un element d’optimisme per als que ens estimem el Barça i el país. Ens tocarà passar un desert del que en sortirem enfortits i que posarà cadascú al seu lloc: s’empetitirà el ressentiment i lluirà amb més fulgor  la generositat i el coratge lluminós d’un dels actius amb què avui compta el país: Joan Laporta. 

Les traduccions castellanes d’autors catalans no funcionen. Ho explica David Castillo a l’AVUI. . “Escriptors que no existeixen en castellà i que no han acabat ni la primera edició en els bons segells que els han traduït, com Jaume Cabré, Maria Barbal i Ada Castells, han triomfat en altres països –més civilitzats que Espanya, per cert.” “Les xifres ens diuen que mentre que a Alemanya Jaume Cabré ja ha venut només de Les veus del Pamano 400.000 exemplars, a Espanya continua sent un desconegut. De la primera edició en butxaca de Senyoria en preparen 50.000 còpies.”

La conclusió de David Castillo és d’allò més evident:

“No entenc la tossuderia dels espanyols a retenir-nos.
I menys la dels catalans de pertànyer a Espanya.
No és una pèrdua de temps?”

Evidències d’aquest rebuig cap al català en tenim cada dia. Per això sorprèn el martelleig ideològic dels unionistes que segueixen acusant-nos de paranoics (Albert Boadella) o d’obsessius (Xavier Sardà) quan ho posem de manifest. Insisteixen en negar una realitat a crits. Es van posar una bena als ulls mig per “fraternitat” idíl·lica  i mig per mantenir la font dels seus ingressos, i ara els plauria que compartíssim la seva ceguesa; així es podrien permetre seguir amb l’autoengany sense problemes de coherència personal. La veritat els fa mal. La nostra lucidesa els remou la consciència.

Acabaré amb un altre paràgraf de l’article que aconsello. “Els espanyols, tan patriotes en tot el que no surti del seu guió monoteista i monolingüista, no acceptaran mai res que no surti de la idea imperial. De fet, quan els Reis Catòlics van unificar la Península es van afanyar a eliminar tot el que sortís de les seves creences unidimensionals.”

Intolerables les amenaces de Corbacho a la Catalunya independent. Són una crida a la violència. Són una declaració d’intencions; fixeu-vos si us plau amb el to en què van ser dites. Hi queda clar que  la trobaria justificable. A més, van ser dites com a improvització personal, al marge del text donat prèviament a la premsa. Recomano l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb.

Les amenaces de Corbacho són motiu suficient per demanar-ne la dimissió

La crida a la violència s’ha de portar als tribunals. Amb la violència espanyola no s’hi pot jugar. No val tampoc posar-se una bena als ulls com han fet CiU i ICV. Del PSC ja no cal parlar-ne. La reacció d’aquests partits és inadmissible. Justament és amb aquest comportament tou que Solidaritat Catalana per la Independència vol trencar. immediata, abans de la seva marxa oficial.

L’atur estructural és i serà superior al 15%. També a Catalunya?

Santiago Niño Becerra a la tertúlia del Fuentes d’avui ha sentenciat que l’atur a l’estat espanyol no baixarà del 15% ni quan es surti de la crisi. És estructural: quan l’economia saltava d’alegria, l’atur espanyol no va baixar del 10%. No hi ha prou oferta de treball. Els altres tertulians no l’han contradit. Sembla que la solució és sortir fora.

Bla, bla, bla. Ningú ha esmentat que a Catalunya, malgrat l’augment de nova població (un milió en deu anys!), sempre ens hem mantingut per sota de la taxa d’atur espanyola. Actualment dos punt menys, abans quatre. Vull dir que el nostre 18% és maco? No. Vull dir que alguna estructura productiva devem tenir millor que fa que sempre estiguem per sota. Tot i estar contagiats per les formes espanyola, tot i estar encadenats en part per les seves estructures i tot i que les lleis espanyoles estan pensades per al seu teixit im-productiu.

Amb un estat propi no és pas difícil imaginar que l’atur disminuiria en picat i ens acostaríem als estàndards europeus. Sens dubte. Però els tertulians de les nostres emissores no volen contemplar aquesta possibilitat, què dic possibilitat, aquesta realitat al nostre abast. Necessitem la independència per a sortir millor de la crisi. Independència és treball i benestar. Ho hem d’explicar, ho hem de proclamar i hem de bastir l’Estat català.

Els castells, nou símbol del país

XXXII Concurs de Castells en el Tàrraco Arena. Entronització definitiva del fet casteller en l’imaginari col.lectiu de Catalunya, de tota Catalunya. TV3 va fer vibrar el país sencer amb la potència dels castells. 

El president Montilla va aparèixer quan s’estava aixecant un cinc de nou. La xiulada va ser eixordadora ,tant que la mainada es va pensar que anava per a ells i no va poder descarregar-lo. Mas també s’h iva deixar veure; molt poca estona. Benach va aguantar més. Héctor Lòpez Bofill va ser l’única persona de la llotja d’autoritats que va quedar-se fins al final.Per si no ho sabíeu, Héctor Lòpez Bofillés el cap de llista de Solidaritat Catalana per a la Independència a la demarcació de Tarragona.

La sardana segueix sent un emblema del país. Una representació noucentista, d’estètica horitzontal, d’equilibri formal. Els castells és la nova ensenya folklòrica que s’afegeix a la sardana. Si aquesta representa el goig festiu serè i harmònic, els castells plasmen la vitalitat del país. Són la insígnia robusta de l’equilibri esforçat, del risc i la gosadia que empenyen l’ascens. En els castells l’èxit mai no és segur perquè cap conquesta no és definitiva: la construcció sempre intenta acostar-se més al cel.   

En ambdues manifestacions, rotllana i pinya, s’hi materialitza la solidaritat del poble, la solidaritat catalana. Necessitem els castell, necessitem la gosadia dels castellers per fer el salt definitiu de la independència que ens farà sortir de la crisi i donarà al país el benestar que es mereix.

Després de la vaga. Lliçó independentista.

Ara toca demanar una renovació dels sindicats perquè de sindicats n’hi ha d’haver. Està en boca de tothom i no cal parlar-ne més.

Toca igualment insistir en millorar la cultura empresarial. És tan o més baixa que la dels treballadors: guanys immediats sense consolidació de les estructures productives. Baixa mentalitat emprenedora, poruga assumpció del risc, fluixa perspectiva exportadora, poc interès per les noves tecnologies, amiguisme, descurada des-educació dels fills…

És una nova visió de país el que pot fer canviar les coses. Visió que no es quedi en la pura gestió del dia a dia sinó que insereixi en un  projecte de futur, consistent i ambiciós. Aquesta nou paradigma de país només pot venir amb una sacsejada prou contundent com és la independència. Nou país, noves estructures, nova ambició, despreniment dels vicis espanyols,nous horitzons.

Nous equips polítics. Aquest projecte nou ha de ser un projecte concebut per gent que hagi reeixit en el camp empresarial i organitzatiu i que sobretot estimi el país. Laporta, Tena i Uriel és el que necessitem.