CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Els titulars dels diaris espanyolistes no han dubtar ni un moment a assegurar que les “confessions” de Tejeiro disculpaven a la germana del rei. Si el sr. Tejeiro hagués volgut fer tal cosa, no li hagués costat res de dir-ho explícitament. I ho hagués fet de molt bon grat sabent que d’aquesta manera rebria els aplaudiments de la casa reial espanyola i alguna cosa més. Però això no ha estat prou motiu per ser explícit. Aquest silenci és tant o més clamorós quan el que està en boca de tothom en aquest moment no és Urdangarín sinó la germana del rei. A hores d’ara el que tothom es pregunta és el paper de Cristina de Borbó en tot l’afer. I per tant, el més normal seria esperar que en aquesta confessió ho aclarís. Si hagués volgut disculpar-la, ho tenia ben fàcil i curt: Cristina no hi tenia res a veure. Però no l’ha disculpada. Ni tan sols l’ha esmentada! Això canta! Per què Tejeiro ha deixat a Cristina de Borbó en el país dels llimbs?

I la raó és que tot i saber que hi estava embolicada, ell no pot dir-ho. Primer perquè el fiscal no li hagués atorgat els beneficis que ha obtingut amb aquesta confessió escapçada. Però sobre tot perquè s’hi podria enganxar ben bé els dits si més endavant la infanta quedés inculpada. Una confessió disculpatòria, si més endavant es demostrés falsa, encara el perdria més. Així doncs, ha optat per no entrar en el tema de la infanta.

Els diaris espanyolistes no han dubtat ni un segon a fer servir els grans titulars per disculpar la infanta i així agraciar-se amb la casa reial espanyola. Massa precipitació, massa altaveu, massa voler fer dir el que aquest senyor no ha dit. Masses ganes! Tot plegat els delata i ens fa creure que la realitat és exactament el contrari del que amb tant d’afany asseguren. La infanta està empastifada fins al capdamunt de la corona principesca.

Confessió a mida. Exacte!. “Això ho declaro i la resta m’ho callo: que l’evolució del cas no demostrés que els he enganyat i encara en sortís escaldat”.

Creieu en el destí? Sou dels que quan us esdevé alguna situació inesperada, normalment penosa, us acontenteu amb un “estava escrit”? Creieu en un destí determinat prèviament per a cada un de nosaltres?

O més aviat sou dels que firmaríeu la dita que el destí s’escriu fins al darrer alè de la vostra vida? És a dir, que l’anem determinant nosaltres amb les nostres accions més o menys voluntàries i les circumstàncies que les envolten? Joan Vinyoli és d’aquests últims. Si bé no som amos absoluts del nostre destí perquè no tot ho controlem, sí que en gran part l’escrivim amb la nostra llibertat de reacció al que la vida ens depara. Les “cruïlles” no les creem nosaltres, ens les trobem, però nosaltres davant d’aquesta “incertesa” decidim el camí que triem.

De sobte arriba l’adolescència, de sobte el “destí ens crida”. És el despertar, “l’aurora”, de la persona autònoma i responsable. Una època “confusa” i plena d’interrogants, “enigmàtica”. La vida, aleshores, transcorre en un “laberint”, esquitxat de “cruïlles” que ens demanen decidir una i altra vegada –“retornem”. L’adolescent se sent “estrany  a tot”, carregat de “feixos” de responsabilitat que el deixen sumit en la “tristesa” i amb l’expressió sorruda.

Demà continuaré el comentari. Deixo, però, el poema sencer perquè us animeu a seguir escodrinyant-lo. Crec que he deixat moltes pistes perquè la feina esdevingui lleugera.

EL DESTÍ

En il·lusori somnieig d’abril,
com la glicina en la blavor del vespre,
així flotem sobre la vida un temps.
Tot és en pau, dorm el destí
com un infant, i reflectint les hores,
com un riu quiet al fons de l’ampla vall
corre en silenci transparent la vida.

 Però un dia, de sobte, es fa confusa
l’aurora i enigmàtica la llum;
de laberints de somni retornem,
estranys a tot, amb feixos de tristesa,
car el destí de sobte ens ha cridat
i tot es fa cruïlla.

Només qui sap de perdre’s en l’incert,
seguint la brusca,perillosa crida,
pot dir-se gran: aquest no troba ja
mai més la pau, ans l’agulló tothora
l’empeny i res del món no l’acontenta.

Però per tu molt aviat cedia
la violenta estreta del destí,
s’abonançava l’encrespada mar
del sentiment i esdevenia barca.
Però ja tu no eres el mateix.
Com una casa on ha viscut un hoste
sublim, resta com buida i sense vida,
quan l’ha deixada i res no té sentit
d’allò que abans ho era tot en ella,
així restem quan el destí ens oblida
i a poc a poc esdevenim hivern.

Que satisfet se’l sentia a l’Oriol Pujol en una entrevista del programa L’Oracle, parlo de no fa tants anys, recordant-nos com d’intel·ligents eren els de CiU esquivant les envestides dels espanyols. Com estava orgullós de la seva astúcia per trobar forats en la legislació espanyola amb què driblar i, finalment sortir-se’n, dels intents hostils del govern de Madrid.

Ara estem tots més ben il·lustrats i sabem que la fanfarronada convergent ha portat a la pitjor de les situacions de la Generalitat, agònics com estem. El pare Pujol ha entonat, a la seva manera, el mea culpa per la política del peix al cove, però molts dels seus seguidors s’han tapat les orelles; sort encara que la direcció sembla que ha començat a canviar de rumb.
 

Bé, ara ja sabeu qui són els corbs, quin és joc estúpid en què no podem caure i quina ha de ser la nostra reacció salvadora. Joan Vinyoli ho exposa així: 

ELS CORBS

Grallant a les fosques
els corbs retornen cada vespre.
Vés amb compte amb els becs
privilegiats.
                               Ens hem d’anar fornint
de llums i de defenses.
                                               Desconfia,
que ja has perdut altres vegades
en el joc de pactar-hi.
                                               Tot al més
accepta un peremptori compromís,
però fuig-ne, si pots, no et deixis devorar.

 ———————————

Per què qualifica de “privilegiats” els seus becs? Perquè són potents com els de cap altra au. Perquè són els espanyols i els poderosos en general qui marquen les regles de joc a favor seu, és clar. Nosaltres estem en inferioritat: els catalans respecte dels espanyols, els hipotecats respecte dels bancs, els petits inversors respecte dels grans, etc. Intentar-hi pactes és un joc ingenu i suïcida.

“Fornir-se de llums”, fornir-se d’arguments, d’armes intel·lectuals contra l’unionisme.

“Desconfia”, és l’oposat a la ingenuïtat.

“Peremptori compromís”, momentani perquè no queda més remei en aquest moment. “Compromís”, no pas pacte.

Comparo la lectura d’un poema al fet de menjar un bombó. L’esguerres si el mossegues i te l’empasses. No has deixat temps a les terminacions nervioses de la llengua d’absorbir-ne i degustar-ne els gustos múltiples. El poema s’ha de rellegir lentament diverses vegades procurant a cada passada descobrir-hi alguna cosa nova.  

Només hi ha un motiu pel que m?interessa el discurs del rei: pel que té de focs artificials capaç d?entabanar a més de quatre compatriotes distrets.

No hi ha res més cruel i que ens encengui més que sentir dir al director de l? empresa, que no para de fer-nos la guitza, que l?empresa és com una família i que la convivència ens enriqueix a tots. Doncs, aquesta és la sensació que he sentit quan el rei ha acabat el discurs així: ?Una llengua, el català, que en diàleg i convivència permanent, sincera i enriquidora amb el castellà, és un element sense el qual no és possible comprendre la cultura d?aquesta terra.?

Una convivència enriquidora, la del català amb el castellà, afirma el rei. D?entrada, aquesta convivència ha estat obligada en molts moments de la història i actualment encara té molt i molt d?imposició. Sembla que tal convivència ens enriqueix. Saber llengües sí que enriqueix, però conviure-hi, què voleu! Per què tal enriquiment, els espanyols no el consideren pas necessari per a la seva llengua? Ah, nosaltres, sí. A nosaltres ens cal el castellà perquè el català acabi enriquint-se. Ells, amb el castellà en tenen prou. Imaginem-nos que li diem als alemanys que els cal conviure “permanentment” (així ho ha expressat el rei!) amb gent de parla anglesa perquè això els enriqueix.  S?ofendrien, clar! A nosaltres, en canvi, ens cal un complement enriquidor, el castellà.

Tenim tot el dret a preguntar-nos: si tan enriquidora és la convivència del català amb el castellà perquè no s?obliga també als nens espanyols a parlar i a estudiar el català? La resposta és clara, les al·lusions a la convivència i a l?enriquiment només són fórmules endolcidores per fer-nos empassar la imposició del castellà, per obligar-nos a acceptar que el català és secundari i que, per tant, el que ells demanen al català no obliga al castellà. Ells poden exigir-nos en nom de l?enriquiment el que nosaltres no els podem exigir a ells. Per exemple, el rei es pot permetre aquí fer mig discurs en català, que no pas tot; en canvi, a Madrid amb un  ?gràcies? creu que ens hem de conformar.

Un altre control de qualitat a aplicar a tot el que ens arriba d’Espanya és fixar-nos tant o més en el que ha callat com en el que ha dit. En mig de tants qualificatius i lloances, el rei s?ha oblidat de fer a la nostra llengua el reconeixement que més li cal -i que més dol als espanyols: el català és la llengua pròpia de Catalunya. Ens ho ha escatimat a consciència perquè sap perfectament el que diu l’estatut. 

El senyor rei pot dir el que vulgui. Nosaltres aviat no hi haurem de parar la més mínima atenció, el seu estat ja no serà el nostre. Però fins que aquest moment no arribi, compte. El rei està fent el que ha de fer: procurar no perdre una altra possessió -que ja se li van escapar moltes els segles anteriors. Si uns fan de poli dolent amb les amenaces, ell assumeix el paper de poli bo amb els elogis. Atents, però, amb aquests elogis, que tot i semblar un bombó, són un Borbó i enverinat!

Qui ha de ser conscient del poder encisador dels diversos polis bons que sortiran a escena, començant pel rei demà, és el nostre govern. A veure si d?una vegada es posen en el partit. Els espanyols i assimilats ja no juguen la carta de consulta sí, consulta no. No sé si donen la consulta com a impossible d?aturar, però el que està clar és que juguen directament a favor del No a la consulta. Doncs, posem-nos tots en el partit que es juga. A l?ofensiva espanyola a favor del No hem de oposar tota la nostra força a favor del Sí. Deixem-nos d?una vegada de limitar-nos a defensar el dret a decidir, a poder fer la consulta. No n?hi ha prou.

No n?hi ha prou tampoc de restar credibilitat als gestos del rei. De la mateixa manera que ells ens aniran mostrant les preteses bondats d?una cohabitació més amable, el nostre govern ha d?exhibir clarament 

• les bondats d?un país construït de bell nou sobre una constitució i unes lleis absolutament nostres, 
• les excel.lències d?un país en els camps científic, artístic o esportiu, que necessiten un marc de llibertat per a la seva total eclosió,
• les bondats de la nostra gent amb unes qualitats úniques i distintes que la fan especialment atractiva a la resta del món com la solidaritat o l’apertura d’esperit,
• els avantatges concrets en salut i educació que obtindrem amb les eines d?un Estat independent, 
• l’aportació al món amb marca pròpia de les nostres tradicions i dels nostres costums quan tindrem nom propi en el concert de les nacions lliures. 

El govern ha de publicitar el país de la llibertat que sorgirà del Sí-Sí, i no ha de delegar aquesta tasca en les associacions civils. Qualsevol ocasió ha de servir perquè cada membre del govern posi en relleu el caràcter de la nostra gent, diferent de l’espanyola, i l?orgull per tot allò nostre. El govern ha d’assumir aquesta tasca entre altres raons perquè el govern té l?altaveu mediàtic més potent i d’un nivell similar al del rei.

És l?hora de la seducció. El rei espanyol començarà demà la campanya dels focs artificials, segurament amb un discurs en català. Nosaltres no podem badar. Tenim mil mostres de seducció que contraposar-hi, no fictícies sinó reals. El govern ha de posar-se de ple en aquest partit a favor del Sí-Sí i anar més enllà del dret a decidir. Posem-s?hi!

El monarca espanyol no pot, a tot estirar, més que eixamplar la gàbia. La pot envernissar de nou o fins i tot, si voleu, xapar-la d’or, però no obrirà mai la porteta perquè en puguem marxar. Més àmplia i confortable, la gàbia sempre serà gàbia: la submissió és llei suprema per als que hi són dintre. Ei, que la llibertat no és un grau més de comoditat.  I és absurd esperar del monarca espanyol que es desprengui d’un territori que considera de la seva propietat.

Ara bé, despullat absolutament de cap intent d’esperança, sí que vull aprofitar l’avinentesa per posar en relleu el tracte mesquí que he trobat en les paraules del monarca. Mesquinesa tan alta com petites les escorrialles amb què ha pretès acontentar-nos. Quan vam sentir que ens regalava amb un “unitat no vol dir uniformitat” i que calia “respectar i defensar” les “altres” llengües no castellanes, molts ens vam preguntar què entenia ell per tot plegat. Sembla que ningú no ho ha sabut esbrinar, pel que he sentit. Doncs, jo humilment crec que ho va deixar clar i diàfan en el mateix discurset. Pels fets, que són més alliçonadors que les paraules. Tot el respecte i defensa que el nou rei està disposat a atorgar-nos va quedar  condensat en una sola paraula dita en cada una de les llengües que deia voler defensar:“gràcies”. I gràcies, que ja en teniu prou! Per a mi, va ser un insult i per això en vull deixar constància, per res més.

Tertulians i comentaristes, si us plau, abandoneu aquest revestiment d’esperança que poseu en la vostra interpretació del discurs del nou rei. Sabeu perfectament què podem esperar d’Espanya, sabeu perfectament que mai cap promesa satisfarà les nostres aspiracions, sabeu perfectament que els problemes que arrosseguem des que estem a Espanya només tenen la solució definitiva amb la independència. Doncs, deixeu d’insuflar cap bri d’esperança en els comentaris al discurs del rei. Seria molt demanar que contenguéssiu la imaginació? Perquè es posar-hi fantasia afirmar que quan el rei blasma la uniformitat, obre les portes a un tracte just per a la nostra llengua o que, com s’ha arribat a  dir, fa un advertiment al ministre Wert.

I siguem tots sensats quan aquest senyor ens vingui a fer les gràcies a Girona. Perquè en les farà. Potser, fins i tot, faci el discurs sencer en català. Aquí, aquí sí. Perquè el català és cosa que ha de quedar tancat a casa, per a ús familiar. Doncs no. Aquest tracte secundari no ens satisfà. Volem ser amos de la nostra llengua, utilitzar-la com a llengua d’estat i en total llibertat a les nostres escoles. Com volem decidir lliurement el nostre futur i poder tenir un paper de primer ordre en el concert de totes les nacions del món. 

Vicent Partal en el seu editorial d’ahir ens obria els ulls a les formes simbòlicament perverses que ha escollit la monarquia espanyola per recordar-nos la nostra condició d?esclaus. Amb les seves paraules tanco aquest article.

?Conten que a Franco li van explicar que fóra convenient de no posar el nom de Felipe al fill de Juan Carlos. Perquè el nom del xiquet no el van triar els pares, sinó el dictador. I Franco va triar Felipe, és clar. On s’és vist que l’amo faça cas dels esclaus??

?Felipe inaugurarà demà el seu regnat fent coincidir la cerimònia amb el dia que el seu avantpassat del mateix nom va ordenar de cremar Xàtiva de cap a cap, del castell al pla. I canviar-ne el nom. Per San Felipe, precisament. Des de Xàtiva li han demanat que canvie la data. Però on s’és vist que l’amo faça cas dels esclaus??

?El coronaran i ell anirà vestit de militar, perquè tot quede clar i no hi haja marge de discussió. Qui mana, mana. I la veritat és que això no és gens normal. El rei dels Països Baixos no és el comandant suprem de l’exèrcit holandès. El rei de Suècia no és el comandant en cap de l’exèrcit suec. La reina de Dinamarca no és la comandant en cap de l’exèrcit danès… El d’Espanya sí, i no atendrà la demanda de vestir-se de civil, ni en ple segle XXI. Potser per a recordar-nos implícitament que si ell demà pot seure al tron és perquè el 1936 hi va haver una guerra, on de nou vam ser vençuts –esperem que ja per darrera vegada. ?

?A Xàtiva demà, per respondre-li, penjaran crespons negres als balcons i les finestres. Per Xàtiva. Però també per Manresa i Vila-real, per Quart de Poblet i Castellterçol, per Dénia i Calaceit, per Terrassa, Ares de Maestrat i les quaranta-tres ciutats cremades vilment per la tropa borbònica entre el 1707 i el 1714, ara fa tres-cents anys justs.?

?A Xàtiva penjaran crespons negres perquè fins i tot el malnom de la seua gent, ‘socarrats’, delata com és d’imprescindible aquell episodi que ara la casa reial tracta amb displicència, probablement dissimulada. Dissimulada perquè volen fer veure que no en saben res, però curiosament, o no, Xàtiva és una de les poques ciutats de l’estat espanyol on cap Borbó, cap ni un, no ha posat mai els peus. I ells saben per què.?

?Hi ha qui diu que a Felipe cal deixar-li temps. De moment, podem dir que demostra una sensibilitat nul·la només de començar el regnat. Si més no, podria haver-se canviat el nom, com va fer el seu pare, que havia de ser Juan i va acabar essent Juan Carlos. Però supose que un Borbó canvia de nom només per a no ofendre un altre Borbó –en aquest cas, son pare. Però mai per a congraciar-se amb els súbdits. On s’és vist que l’amo faça cas dels qui es pensa que són els seus esclaus…? »

He començat aquest article tres vegades. El circ de Duran i Lleida no para. Ell ha d’estar a dalt del canelobre imantant l’atenció dels mitjans i de tot el personal. Des del globus  sonda llançat per el Periódico s’han succeït els desmentiments per finalment  afirmar el contrari del que inicialment ell mateix havia insinuat diumenge. Duran es negava a sí mateix. Alguns tertulians aplaudeixen la jugada com una tàctica mestra, a mi em fa basques.

Aquest circ és un dels signes més significatius de la degradació on s’ha enfonsat la politiqueria nauseabunda del règim de la transició espanyola. Duran i Lleida ha tensat la corda tàctica fins a extrems poc imaginables només per a inflar més el seu ego. Un pur atac d’egolatria. Ara bé, em sembla que la jugada no ha estat tan intel.ligent com podia semblar. Perquè la conclusió ha estat diàfana: només els espanyols se l’estimen. Són els únics que el trobarien a faltar. I amb quines mostres de dolor no ho han manifestat!

Convé posar atenció en aquesta reacció espanyola perquè resulta d’allò més eloqüent. Manifesta clarament el concepte de diàleg que té la classe política espanyola. Com he dit, tant el PSOE com el PP – el PPSOE! – han mostrat el seu disgust per la possible marxa de Duran. Sense dissimilar la contrarietat i la irritació. El president del Congrés, Jesús Posada, creu que la marxa del líder d’UDC, Josep Antoni Duran, com a portaveu parlamentari de CiU seria “un cop fatal”, un fet “greu”. Exactament així: “Mal camí. Crec que Artur Mas hauria de reflexionar seriosament cap a on estem anant perquè un home com Duran no pugui ser portaveu de CiU, jo ho veig un tema greu” (ElPuntAvui ) I pel que fa al PSOE, Òscar López, secretari d’organització, va comentar  dilluns passat que Josep Antoni Duran i Lleida és un interlocutor que “fomenta el diàleg”. “El PSOE té una posició i aquesta posició passa pel diàleg, i hi ha persones que han fomentat aquest diàleg i que el fomenten ( entrevista a Los Desayunos de TVE).

Sorprèn que el diàleg amb Espanya passi per una persona. Ningú més pot dialogar amb Espanya? És clar que sí, moltes.  Però Duran ha fet el diàleg que ha interessat a Espanya. Tant bé, que no veuen altra persona capaç de reemplaçar-lo. Fins a tal punt que Duran encarna el diàleg, l’únic possible segons ells, i qualsevol altre intercanvi dialogant deixa de ser diàleg.  Només cal observar els resultats d’aquest diàleg, el que n’hem obtingut, per entendre la reacció espanyola. El diàleg que ha portat Duran mai ha sotragat cap iniciativa del partit del govern espanyol ni que aquesta atemptés contra Catalunya. Salvar l’estabilitat del govern de torn era prioritari. Un diàleg que ha resultat nefast per als nostres interessos, els que Duran i CiU devien garantir abans que cap altre. Amb el seu suport s’han aprovat lleis que després el mateix govern nostre ha hagut de recórrer-ne l’aplicació davant del Constitucional. O simplement que han desencadenat aquí un devessall de lamentacions que contrastaven amb l’alegria amb què s’havien aprovat allà, com la llei de dependència o la del finançament de les comunitats autònomes. Inaudit! A cada llei proposada pel govern espanyol, Duran hi “negociava” petits retocs innocus i la llei rebia el seu suport. El diàleg de Duran ha portat a aprovar any rere any els pressupostos generals de l’Estat que han permès mantenir un dèficit fiscal del 8,5% del nostre PIB de forma constant.

És evident que els espanyols no volen perdre Duran.

El punt d’irritació de Jesús Posada i la contundència amb què s’h¡ ha expressat Òscar López palesen que amb qualsevol altre interlocutor veuen perillar els seus interessos. Amb qualsevol altre interlocutor, simplement, no veuen possible que hi pugui haver diàleg, el seu diàleg, el que garanteixi la nostra submissió. Per a ells, sense Duran no hi ha diàleg possible. Està clar quin concepte de diàleg tenen els espanyols que l’identifiquen amb una persona. Si no es fa el diàleg que els garanteix el seu domini, simplement no hi ha diàleg.

Rajoy diu que “està obert al diàleg” amb Mas, però aquest diàleg no es produeix. És que per a ells l’intercanvi d’opinions i la recerca d’acords no és diàleg , només allò que els oferia Duran, la dòcil submissió.  

Aquesta Espanya descarada, la de la promiscuïtat entre banquers, constructors, polítics i periodistes, vint-i-quatre hores després, de sobte va ensumar el perill. Durant dècades, des de la transició, s’han dedicat els uns i els altres a omplir-se les butxaques dels uns i dels altres. Els polítics proposant projectes sense sentit, per tal que els constructors fessen diners, que amb els banquers administraven de retorn a la política, on els lladregots es folraven i torna a començar. Una orgia de despropòsits, aves, aeroports, fusions espectaculars, empreses tramposament privatitzades, que, malgrat tot, populars i socialistes pensaven que tenien ben agafada i segura. I que de sobte no ho sembla pas tant.

No és el resultat, espectacular, del Principat. O del País Basc i Navarra. No és pel bac monumental del PP i PSOE al País Valencià i les Illes. A Astúries, per exemple, Podem i Esquerra Unida junts obtenen més vots que no el PSOE o el PP. En indrets com ara Burgos o Lleó, el PP i el PSOE tot just si aconsegueixen la meitat dels vots. Madrid és un autèntic festival. Ciutadans, reconvertit en partit renovador espanyol, i UPyD, fins i tot Vox, pasturen ja en la finca del PP mentre el PSOE fa el pitjor resultat en trenta anys. Sí, sí: el pitjor resultat en trenta anys.

Serà flor d’un dia, tot plegat? A mi no m’ho sembla, però tampoc no serà un canvi ràpid i definitiu. Tanmateix, la tendència és clara. Crec que els mandarins de la transició, tots, s’han fet vells i ja no connecten ni amb la societat espanyola mateix. Els seus mètodes, les maneres de fer, la prepotència… simplement ja cansen. La setmana passada El País –pobrets– va titular a tota pàgina que les europees refermarien el bipartidisme. Però ara –ai, senyor– ja no passa allò que ells volen i dicten des de la portada, com passava en aquelles dècades d’abans que tant els divertien, tan plenes de regals.

Des d’ahir, la por de l’Espanya descarada és que això realment siga una tendència seriosa, sòlida i que s’acabe la festa. Amb una abstenció tan enorme, les europees no són el millor test imaginable, certament. Però per les cares que veig estic segur que l’Espanya descarada mai no havia vist la por tan de prop. Mai d’ençà que Franco va fer rei Juan Carlos perquè tot quedàs ‘atado y bien atado’ i perquè ells poguessen continuar fent com des de fa segles. Les quatre-centes famílies.

“El fracàs escolar no està en els nens que deixen l’escola sinó en els que l’acaben.” En aquell moment, estan fornits amb les eines que el món laboral els demana? Per altra banda, troben el marc social adequat per aportar-hi el que han après i desenvolupar la seva creativitat i emprenedoria? La resposta negativa a aquestes preguntes palesa el fracàs de la nostra escola; fracàs, no de l’alumne sinó de la institució. La independència obrirà tot un camp de possibilitats, entre elles l’estructuració d’una educació moderna i fornidora de les eines que la nostra societat demana. 

L’escola està al nivell que exigeix un alumnat que ha crescut amb les noves tecnologies? El professor Xavier Sala  explica una anècdota personal. Va donar al seu nebot que té encara no dos anys un llibre i li va dir que llegís. El nen no se li va ocórrer altra cosa que posar el dit sobre les paraules i prémer-les com si fossin una tecla de la tauleta amb què el seu pare li ha ensenyat a jugar.

“La societat creixerà amb la innovació. Però innovació no vol dir necessàriament TIC ni I+D. Un 70% de les innovacions es produeixen en coses quotidianes i tradicionals. Exemples: Zara, Circ du Soleil, etc. “

Fins aquí algunes de les moltes idees que va anar desgranant el professor amb el to incisiu habitual i amb l’habilitat comunicativa que el caracteritzen.  

El va precedir Miquel Calçada, comissionari del Tricentenari. El seu va ser un discurs travat, sòlid i orientat a redimir-nos de la mentalitat de derrota per reemplaçar-la per la necessària confiança en els recursos humans de la nostra gent.  Ho va aconseguir. Va ser un discurs, no una proclama ni un míting, tanmateix la gent va respondre amb uns contundents i massius crits d’independència. Qui ha dit que l’àmbit empresarial no és el més adient a la implicació política global de país?

us comunic que avui a les quatre i mitja de l’hora baixa he iniciat en vaga de fam indefinida. A hores d’ara som al casal sa Casa Llarga situada vora l’hospital de Son Espases i que té l’entrada per la carretera de Valldemossa. D’entrada, vull agrair a Jaume Santandreu, a Jaume Mateu i a tots els responsables de la Fundació Can Gazà que hagin obert les portes de sa Casa Llarga per tal de poder acollir la vaga de fam indefinida.

Aquest curs no és normal. No ho va ser l’inici dia 13 de setembre ni tampoc ho pot ésser el final ja que el govern Bauzá ha trencat qualsevol via de negociació i de diàleg. Vam tenir un inici de curs contundent amb tres setmanes seguides de vaga. Dia 5 d’octubre, en l’assemblea celebrada a Porreres, vam decidir suspendre temporalment la vaga indefinida per entrar en una fase de dies de vaga puntuals com el de la vaga a nivell de tot l’estat contra la LOMCE (24 d’octubre), la vaga amb motiu de l’assemblea de batles de Mallorca convocada pel Consell Insular (8 de novembre) i la vaga (7 de gener) en solidaritat amb el director de l’IES Marratxí, Jaume March. Aquest curs ha estat una interminable calendari de mobilitzacions i d’accions que no tenen altre objectiu que exigir al Govern Bauzá al retorn de la via del consens i de la negociació. Com ja sabeu el govern Bauzá, des de fa dos mesos ha davallat la intensitat dels atacs repressius contra la comunitat docent amb la paralització de la Llei de Símbols, per exemple, ja que s’acosten les eleccions europees de dia 25 de maig. Que ningú no s’enganyi. Si Bauzá surt reforçat dia 25 de maig, abans d’acabar el curs ens caurà damunt un allau d’expedients i ens fregiran amb sancions i condemnes. Ara més que mai no podem baixar la guàrdia i confiar-nos. Dia 25 de maig les 120.000 persones que en tot Balears vam sortir al carrer dia 29 de setembre de 2013 per protestar contra les retallades i contra la política educativa irresponsable del PP tenim una cita obligada amb les urnes.

Vam començar el curs amb potència i cal acabar-lo d’una manera proporcional a la força amb la qual vam envestir i també proporcional a la magnitud dels atacs dels quals som víctimes. Hi ha en joc la nostra credibilitat. El motiu de la vaga de fam és ben clar: EXIGIR a José Ramón Bauzá l’inici d’un procés real de negociació amb els comitès de vaga sobre els 10 punts de la Taula reivindicativa; una negociació, no cal dir, basada en el consens i que tengui en compte les opinions no només dels docents sinó també de les famílies. Amb l’entrada en vigor de la LOMQUE estam assistint a un retrocès sense precedents que ens remet a la dictadura franquista on els centres escolars eren dirigits per comissaris polítics i on l’opinió dels docents, pares i alumnes era sistemàticament marginada. La gravetat i la intensitat de l’ofensiva que estam patint fa inevitable adoptar mesures de cada vegada més rotundes i que responguin a l’anunciat “final de curs calent” que des d’aquesta assemblea en reiterades ocasions hem avançat.

Ara que som a les envistes del final de curs i davant la irresponsabilitat del Govern Bauzá que ha abocat milers de joves al fracàs escolar, no podem decebre les expectatives creades ni tampoc l’enorme suport i solidaritat que la nostra lluita ha provocat dins un sector majoritari de la ciutadania, fins i tot més enllà dels límits de les illes Balears.

Vull acabar agraint als companys de l’IES Llucmajor que ahir, reunits en assemblea van decidir d’una manera unànime donar suport a la vaga de fam indefinida com també fer extensiu l’agraïment a sectors socials diversos per la comprensió, la complicitat i el seu suport.

Només no serveix de res el que no es fa. Finalment, faig un convit a enfortir la lluita, a deixar de banda el desànim i a multiplicar els esforços i sacrificis en defensa d’una educació en llibertat, de qualitat i en català.»

IMATGE obtinguda de Vilaweb 

“Farem un escrit on demanem a la UE que recolzi ( escrit que s’ha d’aprovar per una majoria, 356 diputats, que és molt. Haurem de fer allò que se’n diu el porta a porta, des del primer dia i abans del 9-N) la lliure expressió dels ciutadans catalans i que aquesta lliure expressió, amb el resultat que sigui, tingui conseqüències, que se’ns faci cas. I això abans del 9-N, per tant haurem de treballar molt.”

– Si no hi ha acord amb l’estat ni l’UE no dóna aquest suport que vostès buscaran, el 9-N s’ha de fer la consulta?

– Segur. És que la veu la té el poble. S’ha d’acabar amb aquella idea antiga que alguns encara mantenen, que són les elits les que manen i el poble el que obeeix.[…] No escolti, el senyor Mas el que fa, amb dignitat, juntament amb les forces parlamentàries amb un tant per cent elevadíssim, és acompanyar el poble que ha decidit que vol pronunciar-se sobre el seu futur.

– Així doncs, sense acord de l’estat i sense recolzament de la UE la consulta s’ha de fer.

– I tant i tant! És que el principi de llibertat és absolutament fonamental. Si no acceptem això en la democràcia, llavors vol dir que acceptem que les elits ens marquin coses.

– Al final tindrà raó el ministre Margallo  quan diu que la independència o serà unilateral o no serà?

– Si ell ho vol! Doncs, nosaltres encantats. No tenim cap problema. Al final, una votació al 9-N també és una declaració unilateral, és el poble de Catalunya que declara que vol ser lliure. Però és que el que se’n va d’una parella, en un divorci, oi?, ( tot i que la imatge del divorci és problemàtica perquè el 1714 no ens vam casar per amor; hi va un acte de guerra que vam perdre) quan un se’n vol anar, se’n vol anar i ja està: una decisió o declaració unilateral, sí és clar. És senzill! 

https://www.youtube.com/watch?v=-FZKTUgFBlg