CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

El model de país. El model dels romanços.

De cop i volta tenim mig país a la recerca del model.

Es va construir Port Aventura i ningú no es va plantejar cap model de desenvolupament per al país. Evidentment tampoc quan el complex petroquímic de Tarragona va arrasar centenars d’hectàrees de presseguers i fèrtils terres de conreu. El dia que aquesta química va fer de barrera a l’expansió turística de Salou i Vila-seca, el debat es va centrar en el respecte mutu d’ambdues indústries, mai sobre quina responia millor a un model predeterminat per a Catalunya. Ni les pistes d’esquí dels Pirineus, ni la química de Sant Celoni, ni els casinos que esquitxen el territori… han comportat un debat sobre cap model econòmic. Ningú tampoc no s’ha preguntat a quin model correspon l’abandó de tantes explotacions agràries o de les extenses Terres de l’Ebre.

Però ara, els saberuts enarboren la bandera del model. S’ han cregut que disposen d’un model de país traçat a priori al qual s’ha d’adaptar qualsevol nova iniciativa econòmica. Sobre tot si ve de fora. Ecs! Alerta els virus, alerta els cossos estranys, alerta models foranis. Sobre tot, alerta el diner, el diner gros! Encara imbuït el nostre inconscient ètic de les prèdiques dels sacerdots d’abans, diner és sempre pecat. La imatge de l’ARA que he reproduït n’és l’exemple més diàfan. 

Però si queda reduït a un casino aïllat… Si no fa massa embalum… Si queda mig amagat del públic general…, seria i és diferent. Com ho són els que ja existeixen. Però l’Eurovegas aquest serà com la catedral del diner! I del vici! Els saberuts del model afirmen que no és pas això el que volem per al nostre bonic, preciós, guapo i, sobre tot petit, minyó i pessebrístic país. El nostre país és tan petit i bufó! Si és un país on un campanar saluda l’altre! País petit, país de campanars, voldrien per sempre.

Però la nació és gran! Va ser-ho i ho és en molts aspectes. Per què ara hem de témer una cosa gran com aquest casino que ens prometen? Em fa l’efecte que és això és el que ens fa por: es tracta d’una obra massa gran  i d’unes dimensions que no estem acostumats. Doncs, és bo que ens hi acostumem. Catalunya ha estat una gran nació i ha d’apostar per les gran ambicions. Com no ens ha de fer por ambicionar la plena llibertat d’un país independent.

Sabeu aquella dita Virgencita, virgencita que me quede como estoy? Quan ens visita la sort, hi ha qui instintivament té por que la desgràcia arribi a continuació. Toquem fusta, diem! La mateixa por que ha envaït l’editorial de l’ARA. “L’Eurovegas és pa per avui i fam per demà”. La sentència, però, no va acompanyada de cap argumentació. Qualsevol diria que Las Vegas d’Amèrica ha portat els EUA a la fam. O serà així aviat i no se n’adonen, els molt rucs! L’ARA ha pecat d’apriorisme.

“Enviaria un senyal equivocat sobre el que volem ser com a país.” A mi ningú m’ho ha preguntat què vull per al país ni a tu tampoc. Però sembla que hi ha qui se sent destinat a fer-ho per a nosaltres. Entre ells, els editorialistes dels diaris. I els tertulians! Doncs, no, no vull que ningú s’arrogui la facultat de determinar pel seu compte el que “volem ser com a país”. Ni vull que ningú em vingui amb fantasiosos enviaments de senyals. Que com més etèries són les frases, més queda en evidència la manca d’arguments.

Per als saberuts del model-de-país-que-acaben-de-descobrir, aquest macrocomplex d’oci és incompatible amb “una autèntica política industrial més necessària que mai” ni amb “apostes de futur d’alt valor afegit.” Reconeixen que “el turisme és un dels motors menys atrofiats de la nostra economia”, però asseguren que “el turisme de diners no és necessàriament turisme de qualitat”. Òndia, quantes martingales mentals han d’empescar-se per defensar el que no poden defensar! Ara, a més del model de desenvolupament, ens volen definir el turisme que ells consideren de qualitat. Gent que no ha portat a terme mai cap projecte industrial ni econòmic, ara s’erigeixen en mestre tites de la moral. Feina d’eunucs, diria Nietzsche! Compte, que és alemany aquest paio! 

Deixeu-vos d’apriorismes, deixeu-vos de models, deixeu-vos de dibuixar-nos el país que vosaltres voldríeu i permeteu que l’economia, sobre tot si aporta benestar, tiri endavant amb la seva dinàmica. No està malament posar-hi límits per salvaguardar paisatge, drets laborals, valors consolidats o emergents, però no vulguem definir per endavant el seu perfil. Sobre tot, si els negocis no són el vostre fort, senyors periodistes. No encaixoneu el país amb models predefinits i dogmàtics, no us convertiu en els nou sacerdots de la moral econòmica. No hi ha model, hi ha dinàmica creativa i inventiva permanent. Hi pot haver-hi línies vermelles, però deixeu d’encotillar-nos amb cap model. I foragiteu els vostres fantasmes: ni els diners, ni la diversió, ni les creacions grans i ambicioses, ni allò que ens ve de fora, ens ha d’esporuguir. No veieu amenaces ni riscos fantasiosos alimentats per la por. Tot és compatible i hi ha turistes per a tot i de tota mena. Las Vegas no es menjarà pas Gaudí. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Mas corromp el discurs independentista

Artur Mas és una màquina de corrupció del llenguatge. Sobirania, Dret a decidir i Estat propi són tres grans conceptes de l’independentisme que han passat per la màquina estovadora convergent i han quedat estrafets i desfigurats, ben lluny del sentit original. Artur Mas s’ha proposat des de sempre autonomitzar el discurs independentista.

El més aparent i cridaner del llenguatge d’Artur Mas és l’ús d’eufemismes i el recurs insistent a la metàfora. Mai una comparació és perfecta i la metàfora serveix meravellosament  per emboirar les idees i deixar-les a la interpretació vaporosa de cada persona; la metàfora deslliga de qualsevol compromís.  Però el líder convergent va molt més enllà de la metàfora  imprecisa i covarda: s’apropia indegudament del llenguatge independentista, el desnaturalitza i el tergiversa redefinint-lo segons el significat que a ell l’interessa. 

L’últim concepte independentista que Mas ha volgut desfigurar és el d’Estat propi. Tothom que sent aquest mots els dóna automàticament el sentit que tenen: un estat independent dintre de les nacions lliures del món i especialment de l’Unió Europa. Volem l’estat propi perquè volem els mateixos mecanismes d’autogovern i decisió que tenen els altres estats europeus. Però ve el senyor manipulador i estrafà el sentit comú de l’expressió per dir-nos: “ A Catalunya hi ha cada vegada més gent favorable a un estat propi. Aquest podria formar després una federació o una confederació amb Espanya. El sentiment és que necessitem aquest estat propi per avançarNo es tracta de trencar amb Espanya.” L’Estat propi sense trencar amb Espanya! Ningú ha entès així les coses fins ara, però Artur Mas se sent prou cofoi d’ell mateix per permetre’s “costumitzar” el llenguatge.  Que ningú vulgui arreglar-ho advertint-me que, com que s’està adreçant a un mitjà alemany, empra el concepte d’estat en el sentit dels estats federals de la República alemanya. Perquè està ben clar que Artur Mas vol explicar el que està passant a “Catalunya on cada vegada hi ha més gent favorable a l’estat propi”. Per tant, és el nostre concepte d’estat i no cap altre allò que vol explicar. Si l’estat que volem és “propi”, és diferent del d’Espanya. Espanya és l’estat del qual depenem, per tant, hi hem de trencar per tenir el nostre. Un estat propi com el tenen els espanyols o els holandesos. 

Artur Mas navega com a ell li agrada: sense rumb ideològic. És la tradició convergent. No s’aclareix ni vol fer-ho. Transita gustosament en la imprecisió per a enlluernar tothom. Creu que així encabirà més gent a la Casa Gran del catalanisme encantat. Una casa amb maons adulterats, després d’haver-los manllevat de la casa independentista. Per ara ho té fàcil perquè juga amb la complicitat d’una parròquia convergent que en les paraules del seu líder troba aixopluc a la seva covardia; una parròquia que desitja la independència, però que no es veu amb cor de fer l’esforç que demana aconseguir-la. Ara bé, aquest joc lingüísitc del líder convergent, com tots, un moment o altre, deixarà pas a la realitat. I aquí estem els independentistes treballant per fer-ho possible com més aviat millor.

Refrescarem ràpidament la memòria per acabar el retrat de la tergiversació autonomista.  El primer episodi va tenir lloc un 20 de novembre del 2007. Davant d’un Auditori esclatant va apropiar-se de l’exigència del Dret a Decidir. D’antuvi, fa un plantejament correcte i amb això s’embutxaca el públic. “Un dels quatre eixos sobre les quals s’ha de construir el catalanisme del futur és el dret a decidir per nosaltres mateixos allò que ens és propi”. Exacte. Però un cop sent el públic incondicionalment seu, li redefineix els termes i li endinya la metzina degudament edulcorada: “ Com a mode d’articulació del dret a decidir cal fer-ho sobre els temes que més uneixen els catalans i no sobre els que més els divideixen. Entre els que hi hauria: l’Estatut vigent, les infraestructures (aeroport, xarxa de carreteres, xarxa ferroviària) i  l’administració dels nostres propis recursos econòmics (concert econòmic)”. Per art de l’adulterador de mots, el nostre futur com a país ha desaparegut del dret a decidir. Decidirem coses de gestió diària, si ens deixen, però sobre el destí de la nació, no, perquè se suposa que això és un tema que divideix. I allò que era l’únic objectiu sobre el que la Plataforma pel Dret a decidir s’havia constituït, per un cop de vareta tergiversadora ha quedat reduït a infraestructures i recursos. El dret universal a decidir sobre qualsevol cosa referent al país Mas l’ha restringit als temes que al seu parer “uneixen” i n’ha eliminat els que segons ell divideixen.

L’art de la tisorada va començar aleshores. Un cop tens les tisores a la mà, retallar esdevé compulsiu, i dos mesos més tard el nostre home anava a la Moncloa a retallar aquell estatut de Miravet que a tots ens unia, sense miraments. Els espanyols van prendre nota de la poca consistència del dret a decidir del senyor Mas i de la seva manca de respecte sobre les nostres pròpies decisions i no van tenir cap escrúpol a deixar-nos-el ben desfiguradet, l’estatut i el dret a decidir. Artur Mas, una màquina de corrupció no només del llenguatge, també política.


Després va venir el concepte Sobirania. El senyor Mas també s’hi va lluir i s’hi està lluint encara. Però amb el vostre permís, explicaré el tramat tergiversador d’aquest concepte en el pròxim apunt. Fins aviat! 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari