CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Federico García-Lorca i més: Blas Infante, Ángel Ganivet, Manuel de Falla, i actualment Miguel Poveda, Lluís Cabrera… Sinèrgies catalanoandaluces descrites per Toni Strubell en aquest article a El PuntAvui.

“Potser com mai abans, al nostre país s’està fent un esforç important per fer entendre als “nous catalans” d’origen espanyol el procés democràtic que ha de dur cap al nou estat independent. Moviments com Súmate, Nous Catalans i Altres Andalusos en són exponents que mostren una voluntat de superar les barreres amb què es troba el nacionalisme ortodox quan vol aproximar-se a aquest sector. […] Sembla, però, que amb els arguments tradicionals del nacionalisme (llengua, símbols, institucions, història, etc.), poca resposta hi trobarem en un sector de temperament, registre emocional i referents culturals prou diferents als nostres.”

“Quins són els referents que podrien potenciar amb màxima efectivitat aquesta complementarietat emocional? És evident que els més icònics i mediàtics. Fixem-nos, per exemple, en el cas de Federico García Lorca, referent cultural andalús per excel·lència. Segurament sorprendrà més d’un saber que el mateix Lorca s’havia arribat a autodefinir com a “furibundo catalanalista”. L’autor irlandès Colm Tóibín ho ha recordat en més d’una ocasió, tot apuntant que Lorca s’havia desplaçat d’una punta a l’altra de la Rambla de Barcelona cridant paraules catalanes que li encantaven: “Núvol” (mot que considerava sublim), “Miravitlles” (cognom d’un seu amic) o, significativament, “Visca Catalunya!”. Recordem igualment la seva Oda a Salvador Dalí, on fa un clar panegíric a la bandera catalana: “Huellas dactilográficas de sangre sobre el oro/rayen el corazón de Cataluña eterna./ Estrellas como puños sin halcón te relumbren,/ mientras que tu pintura y tu vida florecen.” Que no ho vegi la Llanos de Luna.”

“Tanmateix, és evident que Lorca no ha estat l’únic catalanista andalús. Blas Infante, pare de l’andalusisme, va tenir la valentia de visitar el president Companys quan va ser empresonat pels fets del 6 d’octubre. El granadí Ángel Ganivet o el gadità Manuel de Falla també ho eren, arribant a dedicar el gran músic els seus últims anys a musicar l’Atlàntidade Jacint Verdaguer. També cal recordar que el pintor malagueny Pablo Picasso lluïa una gran senyera a la capçalera del seu llit. Per citar exemples més recents, són eloqüents les 700.000 visualitzacions d’un vídeo a Youtube en què una jove malaguenya denuncia la catalanofòbia, l’actuació de l’Associació Cultural de Sevillanes de Sils en la campanya de les consultes (2010), l’aplaudida intervenció de Lluís Cabrera –del Taller de Músics– en el Concert per la Llibertat o el magnífic disc Desglaç, de Miguel Poveda. En un sentit recíproc, caldria esmentar també l’admiració que sentien envers Andalusia molts artistes catalans, entre ells Enric Granados, Isaac Albéniz, Santiago Rusiñol o el mateix Verdaguer, el qual va descriure un seu viatge a Andalusia com el millor de la seva vida.

Recordar aquest torrent de bones vibracions catalanoandaluses pot ser útil per renovar l’empatia i per enfortir la majoria social que necessitem per fer triomfar el procés. També pot servir per trencar els vells tòpics de la catalanofòbia i per contrarestar els arguments dels qui manipulen i intenten crear un escenari de fractura social. Cal reforçar en llenguatge planer –o, com voldria en Justo Molinero, “con un poco más de mala leche”– l’associació emocional entre Catalunya i Andalusia. Fer-ho podria atraure nous suports a un procés amb què segurament hauria simpatitzat plenament el “furibundo catalanista” Federico García Lorca.”