CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

en solidaritat

amb Acció Cultural

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català. 

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Clica sobre la imatge per pagar la multa que ens han fotut
  

Victòria
per majoria absoluta del Partit Nacionalista Escocès.  L’èxit d’un partit independentista a
qualsevol punt d’Europa és una empenta a favor de la nostra plena sobirania. Gràcies
a ells, es posa d’actualitat la reivindicació de tots els pobles sense estat, no
ens fa sentir sols i palesa la versemblança de la consecució de la
independència.

El
SNP ha obtingut el 45% dels vots que fan 69 escons. Quatre per sobre de la
majoria absoluta. Una fita extraordinària perquè el sistema electoral, 60% per circumscripcions i 40% proporcional, està pensat
per evitar majories absolutes.

N’hem
d’aprendre . Tots els analistes coincideixen en assenyalar com a claus  d’aquesta victòria el carisma de Salmond i la
seva obra de govern la passada legislatura.

Malgrat que les enquestes donen un 35% de partidaris de la independència, el nombre de vots ha estat molt superior. Els escocesos han vist en Salmond l’únic líder capaç de negociar amb Londres i defensar els interessos d’Escòcia en aquest moment de fortes retallades pressupostàries. Fins i tot s’han posat al seu costat els principals empresaris i personatges tan poc independentistes com Rupert Murdoch  que l’ha recolzat des de la portada del seu The Scotish Sun.

I també carisma. I amb el carisma, coratge per dir les coses pel seu nom. El seu principal contrincant, el líder del partit socialista, esperava que Salmond s’encongiria si l’obligava a fer explícites les seves intencions independentistes.  Ni es va amagar ni es va encongir: “Our policy is to have a referendum. Even if you had an absolute SNP majority in the Parliament – which I’m not saying we will – it’s for the people of Scotland to decide. It’s a once-in-a-generation question. The Scottish electorate should have the final say in constitutional affairs, not politicians.” La nostra política és tenir un referèndum. És el poble d’Escòcia qui ha de decidir, no els polítics.  

Alguns anomenats independentistes de casa nostra han excel·lit a fer tot el contrari. Esquerra va entrar al govern declarant que volia demostrar que els independentistes sabien governar.  Fracàs del tripartit, si més no als ulls de la gent: van demostrar que no sabien governar. I el carisma dels seus dirigents? Ells mateixos es van encarregar de dilapidar-lo. D’entrada per voler amagar la marca, la identitat, sigui per vergonya, per desídia o per tacticisme estúpid. Només entrar a les conselleries, l’independentisme va desaparèixer de les seves actuacions per no incomodar els socis de govern, els socialistes. Estupidesa tàctica la que ven els seus ideals per gaudir d’una llesca de poder! La mateixa paraula independència no es va veure ni sentir en cap declaració pública.  Un frau en tota regla envers els seus votants.  La reacció d’aquests  va ser prou lúcida.

Solidaritat ha pres el relleu des de la coherència i la valentia. Li cal temps i recursos. Però dintre de les seves possibilitats s’hi ha posat des del primer moment. Tan bon punt van ocupar els seus escons, els de SI van complir la seva principal promesa electoral i van presentar una proposició de llei per la declaració unilateral d’independència. La darrera proposta de Solidaritat segueix pel mateix camí. Ha instat les altres forces polítiques a demanar la legalització de Bildu; hi van votar a favor SI, ERC, ICV i CiU, els altres en contra també el PSC. Solidaritat ha enfilat amb encert el camí que ampliarà la base social a favor de la independència, treballar des de la coherència independentista.

Quan a l’octubre del 2007 vam veure com el Tribunal Suprem del Paquistan posava en qüestió la netedat de les eleccions que havien de ratificar al general Pervez Musharraf en el càrrec de president, vaig sentir alegria per aquell país i ràbia ( no pas vergonya) per la baixesa democràtica del país que ens té sotmesos. A l’Espanya que ens mana, una independència tal del poder judicial és impensable.

Era més que evident que Bildu no se’n sortiria. Ni amb l’historial d’Eusko Alkartasuna ni amb una declaració explícita contra la violència, com havien demanat reiterades vegades el mateix govern espanyol i els seus tribunals. Res a fer. A l’independentisme se l’ha d’ofegar com sigui i amb l’excusa que sigui. Qualsevol dia la trobaran per a nosaltres.Per ara encara no els fem por. Però Laporta ja ha hagut de fer una sortida cap a un paper secundari…

Sota un sol que no perdonava,
estava escoltant voluntariosament els discursos dels sindicalistes tarragonins. Era l’obligat final de la mani d’una centena de treballadors, allà al final de la Rambla als peus de Roger de Llúria.  Els de primera fila hi posàvem voluntat per escoltar unes paraules previsibles. La resta, sense escrúpols, mantenia tertúlia alegre i cridanera amb els seus acompanyants. Prou feien d’aguantar el recital d’eslògans inconcrets, impersonals i paralitzants. I aguantàvem,tots.

I llavors va aparèixer l’àngel solidari, el company que es delia per fer acte de presència militant però que la feina li ho impedia. Un cambrer dels restaurants de la zona es va acostar als manifestants amb una safata plena de gotets amb un gelat de iogurt. Perquè us refresqueu, diu.  Un gest tan senzill com extraordinari per al que no trobo paraules. Només demano que el senyor Boi Ruiz demostri una mil·lèsima de la sensibilitat i de la humanitat del personal d’aquest restaurant.