Aquesta és la notícia. La prenc de Vilaweb, que al seu torn la manlleva de ElPuntAvui. 

La justícia aparta una nena de la seva mare per haver-se traslladat a Catalunya

Li retira la custòdia perquè ‘no consta acreditat que la menor s’hagi adaptat al català i que la llengua no sigui un escull en la seva evolució’

Jutgesa mandrosa (maliciosament i volgudament). Diu que no “que no consta acreditat” que la nena s’hagi adaptat al català. Doncs que ho investigui. És la seva feina; no pas donar-ho per fet gratuïtament.

Sí, què passa amb la DUI? Alguns en parlen com demanant perdó, com si els semblés greu. Ni que fos un papus.  Doncs no. I molt desencertat per part d’alguns dirigents que haurien d’estar més a l’altura i actuar amb menys por. Perquè al final, haurem d’anar a parar, ens agradi o no, a la DUI si volem ser independents i lliures. L’alternativa a la DUI és la declaració acordada , i aquesta alternativa ni es dóna ni es donarà. Com que Espanya ens ha dit per la dreta i per l’esquerra que no permetrà la nostra independència, o actuem unilateralment o no la tindrem.

I tampoc no és un mal menor. La DUI no és cap mal menor al que ens hi haurem de conformar en els pitjors dels casos. No. La DUI és la cosa més normal del món. És el que han fet la majoria de nacions quan han volgut ser independents. Poques nacions han aconseguit obtenir-la de forma acordada amb l’Estat anterior. De fet ni ho han intentat perquè per poc que es pensi és normal que els estats siguin refractaris a perdre una part del seu territori.

Algú pot creure ingènuament que Europa obligarà a Espanya a acceptar la realització del referèndum i l’acceptació del seu resultat. La UE ni vol ni pot ni aconseguiria el consentiment d’Espanya a res semblant. Ja ens ha fet saber més de quatre vegades que es tracta d’un afer intern de l’Estat i que no vol implicar-s’hi. No creguem que tenim prou força per obligar a la UE a fer el que no vol. Quan li van els diners, la UE s’immisceix tranquil·lament en els afers interns d’Espanya enviant-t’hi els homes de negre, però no s’implicarà en la nostra independència ni en res que només li reporti maldecaps.

Una DUI és un procediment tan netament democràtic com qualsevol llei o norma que surti dels nostres representants parlamentaris. I sobre tot ho és perquè va acompanyada pel mandat d’un referèndum. Si a Convergència i Unió li ha semblat correcte l’ actuació del parlament espanyol que s’ha permès canviar articles de la constitució sense consulta popular, per què ara ha de fer fàstics d’una DUI que, a més, anirà acompanyada per un referèndum?

Una Declaració unilateral d’independència és la cosa més normal. L’han feta des d’EEUU fins a Sudan del Sud. Les nacions han tirat pel dret perquè intentar el permís de la metròpoli és ridícul i menys d’Espanya. Si volem ser un país normal, fem les coses a la manera normal. No vulguem inventar res, ni pretenguem fer-ho millor que ningú, que entre les excel.lències i el ridícul només hi ha un pas de no res. No permetem que ens diguin: per voler fer les coses diferents i millor que ningú ara s’han quedat amb un pam de nas; que vagin a donar lliçons a un altre! Repeteixo: entre el sublim i el ridícul, un pas de no res.

A més a més, no s’entenen tantes reticències quan la més alta instància jurídica internacional va deixar clar el següent: “El tribunal considera que la llei general internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d’independència” (article 84 de la sentència del Tribunal Internacional  de Justícia sobre la independència de Kosove). Atenció al plural: “les declaracions”. Aquest plural indica que la sentència té un abast global, no només per al cas que se li consulta. I si algú dubtava de les intencions del Tribunal que es fixi en el títol que encapçala aquest article 84: “Llei general internacional”. General, d’aplicació universal. Explicacions més àmplies les trobareu al llibre de Vicent Partal A un pam de la Independència, pàgina 208.

Pensem-ho bé. Què vol dir fer-ho de forma acordada? Vol dir que depenem absolutament de la voluntat d’Espanya. Diguem-ho com vulguem, però es tracta ni més ni menys que de demanar permís. Ens declarem sobirans i després ens posem a demanar autorització i permís per ser sobirans. És totalment il·lògic. Absurd del tot. Volem ser independents de les lleis d’Espanya i demanem permís per ser legals segons les lleis espanyoles (Constitució espanyola, art. 150.2). No té ni cap ni peus. No voleu dir que al final farem riure?

Però sobre tot, el que hem de considerar és que amb referèndum o amb eleccions plebiscitàries, el No d’Espanya el tenim assegurat, i per tant, no ens quedarà més remei que tirar pel dret i declarar la independència unilateralment.  I com que això no té discussió, allargar el procés per omplir-nos de més raons que ja ningú no ens demana és allargar l’agonia d’una societat que està a punt de rebentar. Que és el que volen els espanyols.

No estic revelant res de nou. El govern ho sap. Convergència i Esquerra ho saben. El secretariat de l’ANC també. I Espanya ho sap més que ningú. Doncs, és una greu irresponsabilitat per part de Mas i de tots els d’aquí esmentar la DUI com si fos un papus. És una irresponsabilitat fer-ne escarafalls i dir que és “un escenari que no ens agrada”. Mas no ha de dir que no ho descarta; ha de dir la veritat: que la DUI és l’escenari més probable, tan probable com improbable és el permís d’Espanya. Mas no ha d’amagar que la DUI ha estat la situació més normal ens els processos de secessió i que Escòcia i Eslovàquia són pures excepcions en la història. Crec que és obligació del govern i dels líders polítics parlar de la DUI com allò a on haurem d’anar a parar sigui quina sigui la via que es prengui.  O es fa una DUI o no hi haurà independència. 

Encara no fa una setmana, divendres passat, el Financial Times es va a tornar a fixar en Catalunya. Ja ho havia insinuat altres vegades, però aquesta ha estat directa: Catalunya i Espanya tenen una via per solucionar els seus problemes, la federació. I commina als dos governs a posar-s’hi. Com que a nosaltres la cançó federal ens sona a musiqueta de distracció cantada durant 30 anys per gent molt poc compromesa amb el país, la proposta ens ha deixat indiferents. No ha merescut cap comentari.

Tanmateix, no el menystinguem tan ràpidament. Crec que aquest article revela molt més del que diuen les seves paraules. Excavem. No ens quedem en l’anècdota de la seva proposta federal. Gratem i veurem què s’hi amaga.

Avui Basté ha llançat un làser incisiu en forma de pregunta a la tertuliana més unionista del dia, Esperanza Garcia.  La pregunta l’ha deixat fulminada.

Pregunta (minut 63:30):

“-I que em perdoni la gent que no és de Barcelona, t’imagines Barcelona fora d’Europa? Que em perdoni la resta de Catalunya, ja sé que Et pots imaginar una UE sense Barcelona?”

Clar, Barcelona és una marca de les més potents d’Europa. Ens debatem què ens passaria si quedéssim fora de la UE, però, siguem coratjosos i preguntem-nos si Europa podria prescindir de nosaltres. I afinem més encara: Europa pot prescindir de Barcelona? Europa pot prescindir de la capital europea més important que encara no és capital estatal? 

La pregunta ha deixat perplexa la tertuliana que, sense perdre aquella desimboltura que la caracteritza, ha contestat llançant pilotes fora.

– No me la vull ni imaginar!

– No, la pregunta no és aquesta. […] T’estic parlant de Barcelona , amb el pes que…

I la Esperanza García ha hagut de defugir la pregunta i la inevitable resposta tot enrotllant-se amb una història de viatges que ha fet per Europa.

Per intentar reubicar la tertuliana del PP, un altre company de taula, Toni Comín, insisteix retòricament: “Els estats del món preferiran reconèixer o no reconèixer un estat que té una capital que es diu Barcelona? Perquè jo, si fos un Estat d’Amèrica Llatina preferiria de totes-totes tenir relacions amb un estat que tingués Barcelona com a capital, i mantenir-hi llaços comercials, culturals, diplomàtiques i de tota mena. Quan els estats del món hagin de decidir si prescindir o no de Barcelona, ja veurem com reaccionen.”

Barcelona té un nom, una marca, un prestigi en tots els àmbits que el món i la UE no pot permetre’s el luxe de prescindir. Barcelona és un pol d’atracció en tots els camps i el premi iCapital que acaba de rebre el n’és l’enèsim exemple. Ni tampoc el món no pot prescindir d’un estat que tingui a Barcelona com a capital.

Avui Artur Mas a Rac1 ens ha ofert una entrevista Gruyère, plena de forats, plena de silencis. Silencis carregats, pesants, com forats negres. Silencis pels que, com ell mateix diu, s’ha de mossegar la llengua fins a fer-se sang. Sí, ja sabem que Mas s’aboca fàcilment a la teatralitat, però crec que en aquest cas no li manca raó.

Silencis, però, que ell mateix s’ha buscat. No val fer-se la víctima. Ha condicionat el procés, i el nostre futur, a tants impossibles que realment quan se li pregunta per certes qüestions s’ha de mossegar la llengua. Ha condicionat la nostra llibertat a la legalitat espanyola, l’ha condicionada a no perdre la mala companyia de Duran i Lleida, l’ha condicionada a sumar un consens més que inestable amb gent tant poc compromesa amb el crit del carrer com ICV… És clar que s’ha de mossegar la llengua amb aquests companys de “suma”. Però li pregaria que abandonés el paper de víctima: els coneix millor que nosaltres per saber què podia esperar-ne.

He seguit l’entrevista en directe però ara prendré el text de VilaWeb. “La seva gran táctica [d’Espanya] és esperar que aquí ens barallem sols. Per això em mossego la llengua, amb el risc de fer-me sang’, ha dit el president de la Generalitat, Artur Mas, en una entrevista a RAC-1. Mas es referia a la manca d’acord entre els partits pro-consulta, que impedeix de bastir una candidatura unitària a les eleccions europees. I també a la dificultat perquè, si més no, hi hagi acord en un punt comú del programa electoral per a defensar a la UE la consulta del 9 de novembre.” “Si explico per què crec que no ha estat possible l’acord originaré enrenou entre les forces polítiques que porten aquest procés de gran transcendència.”

Jo mateix vaig explicar en aquest bloc que hi ha sumes que resten referint-me a ICV. Posava com exemple les mateixes matemàtiques: 2+(-2)=0. L’element negatiu és ICV. No només respecte de la independència sinó respecte de la consulta. Un mes abans de l’anunci de la pregunta, segurament quan estaven en negociacions amb el president, gairebé cada dia els teníem, si no era l’Herrera era a la Camats, protagonitzant algun espai en els mitjans. No paraven d’insistir en què s’havia de sumar i que totes les opcions havien d’estar representades en la pregunta. Insistentment, abusivament. I amb el consentiment, cec o maliciós, dels mitjans. És sobre tot per culpa d’ICV que tenim aquesta meravella de pregunta en cascada.

Artur Mas es queixa dels que ara no es volen sumar a la candidatura conjunta. Ja sabem que ERC treu més profit d’anar separada, però el president es refereix sobre tot a l’oposició visceral i des del primer moment d’Iniciativa. Al final ERC s’hi hagués avingut, però la negativa rotunda a “fer-se la foto” conjunta, com diu el president, era primordialment d’Iniciativa.

No entenc que el president es mostri tan sorprès i molest com per haver-se de mossegar la llengua. O és que no sap per quina raó ICV va pressionar tant per la pregunta anomenada inclusiva? En cap moment ho van amagar: perquè no volia que, arribat el moment, hagués de fer campanya pel NO amb PP i Cc’s. Amb aquestes mateixes paraules i sense cap subtilesa es van expressar l’Andreu Mayayo, l’Herrera i la Camats en diversos mitjans. Llavores ho van fer per la foto i ara, amb sorpresa inexplicable del president, també “per no fer-se la foto al costat” dels de les retallades. No accepto que el president em vengui la seva sorpresa. Que admeti que s’ha equivocat amb l’estratègia de voler sumar elements negatius que actuen no per convicció sinó per “estètica” tacticista. Iniciativa és conseqüent i el president s’ha equivocat. Si s’ha de mossegar la llengua, si els silencis han de formar part de les seves entrevistes, ell mateix s’ho ha buscat. Li prego que eviti posar cara de sorpresa. A segons qui no ens la pot vendre. 

La pel·lícula Salvador podia haver acabat d’una altra manera. La vida de Puig Antich no podia acabar entre els nínxols d’un cementiri com ho fa la pel·lícula. Ni amb els seus familiars i amics perseguits per la policia a cavall, noves víctimes derrotades i sofrents de la maquinària franquista. Havia d’acabar com de fet va acabar: al carrer, protestant contra aquella barbàrie i enfrontant-nos amb els seus esbirros, els grisos. L’endemà, el dia 3, diumenge, l’assassinat del Salvador va tenir el final que s’esqueia, un final de lluita. I crec que la pel·lícula ho havia d’haver reflectit.

De les mides esquifides de Tributs de Catalunya i de la poca feina feta – i potser de la poques ganes de fer-la –  en dóna compte un fet molt revelador: no es recaptarà ni un euro dels impostos de l’Ajuntament de Barcelona! Ni de cap altre població important. Ni de les mitjanes. Només de les que ja se n’encarregava la diputació corresponent, és a dir, de les que no podien fer-ho per elles mateixes. Dit d’una altra manera, les dimensions recaptadores de Tributs de Catalunya és ridículament insignificant.  

Ahir el Palau es va vestir de gala i solemnitat. Es presentava en societat Tributs de Catalunya, l’embrió de la futura Hisenda Catalana. En paraules del president “un pas important, però intermedi” amb vista a “construir la hisenda pròpia de Catalunya”, una “aposta per fer una Catalunya millor” mitjançant una agència tributària “integral i moderna” que “no ha de ser un calc” de l’estatal. Evidentment, la futura criatura es va donar a conèixer a la sala Torres Garcia, la de les grans ocasions. I el president es va envoltar de la vicepresidenta, dos consellers i els quatre presidents de les diputacions catalanes. Aquests van inflar encara més el discurs. Per a Salvador Esteve, president de la de Barcelona, Tributs de Catalunya era un “ pas endavant cap a la “sobirania fiscal” i Reñé, de la de Lleida, va apujar el to declamant que  “poc a poc, però amb pas ferm, reprenem un fil de la nostra història (anterior al 1714) que no s’hauria hagut de trencar mai”.  Paral.lelament TV3 ressenyava l’acte amb el to i l’espai dels fets més transcendents.

És probable que al començament, durant un curt període, estarem formalment fora. Però serà per formes, serà fals, perquè els primers que no els interessarà que estiguem fora, una exclusió no formal sinó real, serà Espanya mateix i els segons són Europa. Els interessos són forts perquè nosaltres hi siguem. I hi haurà uns acords transitoris que farà que tot segueixi igual, que es respectin pràcticament tots els acords que ens afecten com a ciutadans europeus. (Salvador Cardús. Tertúlia de Catalunya Ràdio, dilluns)

Les normes europees no es refaran per als interessos dels catalans. Es refaran per protegir els interessos de les empreses estrangeres a Catalunya, dels creditors… (Pedro Lecuona, notari)

Una cosa és que l’Estat català no formi part de la UE dels estats i una altra sortir de la UE per part dels ciutadans. (Mònica Terribas. Mateixa tertúlia)

Noruega i Suissa no són de la UE, però tenen acords que fa que pràcticament estiguin homologats als estats de la Unió des del punt de vista dels interessos econòmics i comercials. Posar l’accent en allò purament jurídico-formal és perdre de vista la gran capacitat adaptativa que ja ha demostrat sempre la UE. (Cardús).  

Les grans empreses, quan se les pregunta, diuen que no estan preocupades. Perquè tampoc contemplen la sortida de Catalunya de la UE, no entra en els seus plantejaments. (Pedro Lecuona).

Com molt bé diu Antoni Castells, la UE farà els possibles perquè Catalunya no s’independentitzi, però si la independència esdevé inevitable, faran els possibles perquè tingui lloc de manera que res no canviï. (Citat per Miquel Puig).

Que entrin nous estats a la UE no és cap problema. Una Europa de 300 es faria difícil de gestionar però una Europa de 50, no. Els EEUU està format per uns 50 estats i es gestionen raonablement bé. […] De 28  a 50 encara hi ha marge per poder créixer. (S. Cardús)

I la independència esdevindrà inevitable perquè nosaltres la farem inevitable. Perquè així ho volem . 

La gent conservadora s’omple la boca amb la llei. La sacralitzen. Estimen l’ordre per sobre de qualsevol altre valor i l’ordre el posa la llei i les persones dedicades fer-la complir. Els que ens preocupen els valors democràtics preferim la legitimitat a la legalitat. La llei ha de servir als principis democràtics i si no ho fa, se la canvia. I quan no es pot, se la desobeeix… democràticament. 

Com que ja sabem que Espanya oposarà sempre la llei, la seva, contra les nostres legítimes aspiracions de llibertat, anem preparant-nos a desobeir les lleis espanyoles per poder construir el nostre estat de dret, amb les lleis nostres. No hi donem més tombs, que no ens quedarà cap altre remei. 

Per apuntalar aquesta reflexió, com anell al dit, Vicent Partal va escriure ahir un article a partir d’un fet cruel perpetrat per l’estat espanyol ocurregut aquesta manteixa setmana. 

[…] Això ve a tomb de la mort a la presó d’Arkaitz Bellón. Arkaitz va cremar un autobús en un episodi de kale borroka i per això va pagar tretze anys de presó, fins a la mort. Deixeu-me […], fer una comparació, però: mentrestant a Galindo el van condemnar a 75 anys de presó pels assassinats de Lasa i Zabala. Però la diferència és que quatre anys després Galindo ja era al carrer. I la pregunta és si algú pot entendre que un autobús cremat valga més de sis vegades una vida humana. No sembla un raonament molt lògic. Ni comprensible. 

I no ho sembla perquè no ho és. No és de cap manera normal que un jove que participa de manera violenta en una manifestació pague sis vegades el preu que paga un presumpte servidor públic, d’alt rang, després de torturar i assassinar a sang freda. Però tu i jo i tants bascos i catalans entenem perfectament per què passa això i per quin motiu Galindo no paga el seu crim i Bellon en canvi paga massa, fins a la mort, per cremar un autobús: perquè l’estat és d’ells.

I com ho entenem això i ho patim,
sentim que l’actual estat espanyol no el podem acceptar de cap manera com el nostre marc legítim de convivència.
És així d’elemental.

És clar que sí, Felipe, vostè té dret a decidir, faltaria sinó; vostè i tothom. Això justament és el que reivindiquem:  que tota persona i també nosaltres tenim dret a decidir.

La trampa està en què vostè juga a sobreentesos. I calla, no sé si maliciosament, sobre allò que diu vostè que té dret a decidir.  Vostè no té dret a decidir més que allò que és seu, el seu futur per exemple. Però vostè no té cap dret a decidir allò que pertany als altres, vostè no pot decidir el meu futur ni el de ningú.  Aquest dret pertany a cada persona i ningú pot decidir per ella.

“El país trobarà el camí per construir el seu futur.” Aquesta és una afirmació repetida reiteradament pel senyor Junqueras i la Marta Rovira en els darrers mesos. I, com no podia ser altrament, l’hi vam sentir com a síntesi final (49:30) en l’entrevista de dimarts a TV3. És la mateixa i única resposta que van donant quan se’ls pregunta per un pla alternatiu als entrebancs que posarà Espanya al nostre procés. “El país sabrà trobar el camí, com tantes vegades en la seva història.”

I el poble català, nosaltres, ens sentim especialment cofois de saber que som tan collonuts i que els nostres dirigents ens ho reconeixen. 

A l’hora d’escollir la pregunta, però, no ens van demanar si coneixíem el camí que s’ havia de prendre. Van tirar pel dret i ens van sorprendre amb una pregunta “singular” que passarà a la història de la creativitat política.

A l’hora de fixar la data, la que estava en boca de tothom i que fins i tot va merèixer els titulars del PuntAvui era la del 14-S, però tampoc es va tenir en compte. Era la del nostre “camí”, però van preferir ignorar-nos. La data que estava en “el camí” l’Assemblea – “no més tard del 31 de maig del 2014- i que encara consta inexplicablement en el “Signa un vot”, tampoc no va merèixer cap consideració.

A l’hora d’espavilar-se a determinar aquesta data i pregunta en un temps raonable com demanava “el poble català”, van trigar gairebé dos anys a posar-s’hi. Un cop més el nostre “camí” i el seu divergien i van ignorar el nostre olímpicament.

El nostre camí els importa un “bledo”, una caqueta de gos que els repugna i hi passen per sobre silenciosament perquè no els fastiguegi.

Tots sabem que “el páis”, per part de la seva base civil, ha fet molt més del que s’espera de qualsevol societat. La seva mobilització ha estat gegantina en quantitat de gent, sorprenent en la seva capacitat logística i heroica en la seva persistència en el temps. Més ja no se li pot demanar al “país”.

Ara és l’hora d’aquesta part del país que són els polítics. Aquesta fase del procés demana articular els mecanismes polítics per seguir endavant, directes cap a la independència sense més demora. En aquest moment no podem admetre que el senyor Junqueras derivi la seva responsabilitat política cap al poble català.  És el senyor Junqueras, junt amb el senyor Mas, qui ha de trobar i tenir preparat el desllorigador de la situació si Espanya impedeix la consulta. I nosaltres hem de tenir la confiança que ell sap per on hem de tirar sense haver d’esperar fins a unes plebiscitàries de difícil configuració. El senyor Junqueras està eludint la seva responsabilitat política quan apel·la al “poble català” i fa demagògia barata quan l’ensabona dient-li que “sabrà trobar el camí”.

Espavili’s, senyor Junqueras, trobi vostè el pla alternatiu.  El poble català ha fet tot el que havia de fer d’una forma superlativa i modèlica. És l’obligació de vostè de trobar els mecanismes polítics per separar-nos d’Espanya com més aviat millor. És la obligació del seu càrrec. No sé si sap que per això rep un sou que nosaltres li paguem. El paguem perquè vostè trobi “el camí”. I ens el digui. O si més no, ens asseguri que hi està posat i que per tant podem confiar en vostè. No ho oblidi, senyor Junqueras.

Xavier Sala i Martín desfà les fal.làcies socialistes que neguen el dèficit fiscal de Catalunya.

L’argument és el següent: el 2009 els catalans van pagar a l’estat espanyol un total de 46.195 milions d’euros, dels quals l’Estat només va gastar a Catalunya 45.403 milions. La diferència són 792 milions i no els 16.000 milions que publica la Generalitat. Segons B-Ll, per aconseguir els 16.000 milions la Generalitat agafa aquest número i el “neutralitza”.

En què consisteix la “neutralització”? En realitat, consisteix a fer una cosa tan assenyada com reconèixer que pagar amb la targeta Visa equival a pagar en efectiu. Tots els lectors d’aquest article saben que el deute de la targeta de crèdit s’acaba pagant, per la qual cosa comprar unes sabates pagant en efectiu és el mateix que comprar-les amb la Visa. Cap ciutadà racional pensa que entregant la targeta es deslliura de pagar. De la mateixa manera, “neutralitzar” la balança fiscal consisteix a reconèixer que, quan un estat utilitza la Visa per pagar la despesa, l’import haurà de ser pagat pels contribuents. Així de simple. No sé qui es va inventar la paraula neutralització per descriure el que s’està fent, però reconec que és una paraula lletja i enganyosa. Per exemple, B-Ll diuen que la neutralització es fa “per corregir el cicle econòmic”. No és veritat. La neutralització es fa perquè quan l’Estat finança la seva despesa amb deute públic, un té l’obligació de corregir els números i reflectir-hi que, tard o d’hora, la despesa serà sufragada pels contribuents. I no es tracta d’una opció metodològica que un pot utilitzar a la seva conveniència. És una obligació intel·lectual: no fer-ho és com dir que el govern pot obrar el miracle dels pans i els peixos, gastant el que li vingui de gust sense que ningú en pagui la factura. I això no té res a veure amb el cicle econòmic. Si en lloc de produir-se en època de crisi, el dèficit de l’Estat es produís en època de bonança, la “neutralització” seguiria sent obligada.

No sé si és perquè la paraula neutralització no és prou descriptiva o perquè el concepte és enganyós, però la realitat és que hi ha una llarga tradició de polítics i opinadors que acusen els “neutralitzadors” de manipular les dades i que, per tant, afirmen que el dèficit fiscal neutralitzat de Catalunya és un pur artefacte comptable creat pels nacionalistes. I l’article de B-Ll forma part d’aquesta trista tradició: B-Ll argumenten que, quan l’Estat finança la seva despesa amb dèficits, aquests dèficits no han de ser comptabilitzats, ja que (en paraules literals) el deute “només és diner virtual que s’haurà de pagar en el futur”. Davant aquest raonament, jo convido el Sr. Borrell a utilitzar la seva targeta per regalar-me un cotxe de 50.000 euros. A molts els pot semblar un cotxe car, però a Borrell li semblarà barat. De fet, li semblarà gratis: al cap i a la fi, “la targeta només és diner virtual que haurà de pagar en el futur”! Clarament, l’argument que el deute no ha de ser comptabilitzat com un passiu per als contribuents és falaç i erroni. Deixant de banda els senyors Borrell i Llorach (i potser també Antonio Zabalza i Rocío Martínez-Sampere, que han caigut en el mateix argument falaç, el primer de manera reiterada i carregosa), tothom entendria que per al Sr. Borrell el cost d’un regal com aquest seria de 50.000 euros, per més que ho hagués pagat amb la targeta de crèdit en lloc de fer-ho amb diners en efectiu.

Però tornem a les dades de B-Ll: resulta que el 2009 l’estat espanyol va utilitzar la Visa per valor de 81.113 milions d’euros (aquesta és la magnitud del dèficit de l’Estat). D’aquests diners, 15.618 milions van provenir de la Visa dels catalans (aquesta és la part proporcional que els toca pagar als catalans en tant que contribuents de l’estat espanyol). El problema és que d’aquests 15.618 milions que l’Estat va apuntar a la Visa dels catalans, no es va gastar ni un euro a Catalunya. Això ho reconeixen B-Ll quan accepten que la despesa total de l’Estat a Catalunya va ser de 45.403 milions. Per tant, B-Ll accepten que la totalitat dels 15.618 milions que es va apuntar a la Visa dels catalans va ser gastada en altres comunitats d’Espanya.

Si el 2009 Catalunya hagués estat independent, els 15.618 milions que l’Estat va apuntar a la Visa dels catalans no s’haurien gastat en altres comunitats. I en no haver-se gastat tampoc a Catalunya, els diners estarien disponibles, en efectiu, sobre la taula de Mas-Colell. I aquesta és la resposta a la pregunta: si Catalunya fos independent, els 15.618 milions que l’Estat va apuntar a les Vises dels catalans estarien a disposició de la Generalitat, al costat dels 792 milions addicionals, per formar un total de (sisplau, posin música de “1, 2, 3, responda otra vez “): 16.409 milions d’euros! Vet aquí els diners que buscaven, senyors Borrell i Llorach!

L’argument és tan senzill que sembla estrany que tot un exministre i catedràtic i tot un empresari hagin de demanar ajuda als lectors perquè els l’aclareixin. Esclar que potser no ho entenen perquè tenen una mica de mala fe. I intueixo que hi ha una mica de mala fe perquè B-Ll utilitzen les dades del 2009 (que és l’any en què el govern de l’Estat va utilitzar la Visa amb més alegria) i no les últimes dades disponibles, que són les del 2010, tot i que aquestes dades ja fa vuit mesos (repeteixo, vuit mesos) que han estat publicades. Si en lloc de prendre les dades del 2009 agafem les del 2010, resulta que els ingressos que l’Estat va recaptar a Catalunya van ser de 51.164 milions d’euros, mentre que les despeses de l’Estat a Catalunya van ser de 45.329 milions. El saldo total, doncs, va ser d’un dèficit en contra de Catalunya de 5.835 milions d’euros abans de neutralitzar en lloc dels minsos 792 milions del 2009. El resultat final neutralitzat acaba sent el mateix: dèficit de la balança fiscal de 16.543 milions o 8,5% del PIB català. Molt semblant al de l’any anterior. Aquesta és la constant de la qual parlen Mas i Junqueras i de la qual B-Ll se’n foten. Però que el resultat hagués estat el mateix no amaga que B-Ll hagin escollit un any en què les dades eren especialment favorables per al seu intent de minimitzar el dèficit fiscal de Catalunya abans de neutralitzar, sabent que les últimes dades disponibles no dibuixaven un escenari tan bonic per als seus interessos. Potser B-Ll no s’havien assabentat que feia vuit mesos que les dades del 2010 ja estaven disponibles. És possible. Encara que és molt sospitós.

Resumint, B-Ll van escriure un article en què desafiaven els lectors a explicar-los on són els 16.000 milions del dèficit fiscal català. Jo he acceptat el repte i els ho he explicat: senyors Borrell i Llorach, els 16.000 milions són diners que l’Estat va apuntar a la targeta Visa dels catalans i que va gastar en altres territoris. Lògicament, en el cas que Catalunya fos independent, tots aquests diners no s’haurien gastat en altres comunitats d’Espanya, per la qual cosa, en l’escena que descriuen vostès d’Artur Mas i Oriol Junqueras entrant al despatx d’Andreu Mas-Colell i preguntant on són els famosos 16.000 milions, el conseller els hauria respost: els 16.409 milions són damunt de la meva taula, davant dels seus nassos! Això sí, cal treure’s la bena dels ulls per veure’ls.

Reflexions sobre el procés

d’independència

 Nou article de Josep Guia, dirigent del PSAN

Exposaré cinc reflexions relatives al procés d’independència, ben conscient que no exhaureixen ni els temes abordats ni el conjunt de temes abordables. Però entenc que poden tenir una certa utilitat, tant per a la intensitat a dintre del Principat com per a l’extensió a tota la nació catalana.

SOBRE LA PREGUNTA

1.  La pregunta anunciada no té la claredat que s’havia proposat des de la societat catalana i que l’hauria homologada als referèndums d’autodeterminació d’altresnacions (com és el cas d’Escòcia). Posar la qüestió de la independència com a segona opció, i fer-la dependent del vot afirmatiu en la primera opció, és posar dificultats a un resultat favorable a la independència. Per diverses raons: – Hi haurà (cas de fer-se el referèndum) un nombre molt considerable de vots nuls. – A banda dels vots nuls (que també compten com a vots emesos), entre els vots vàlids, el vot SÍ-SÍ haurà de competir amb els SÍ-NO, SÍ-BLANC, NO-BLANC i BLANC-BLANC. – En un referèndum normal (com el d’Escòcia), el vot SÍ, a banda dels vots nuls, només ha de competir (per arribar a la majoria absoluta) amb els vots NO i BLANC.
    
2.  Si volia fer-se una pregunta inclusiva (dels partidaris del dret a decidir i d’una nova integració del Principat dins l’estat espanyol però contraris a la independència), allò raonable hauria estat preguntar primerament per la independència (SÍ, NO, BLANC) i preveure una segona pregunta per als qui no votin SÍ a la primera.
    
3. Tot i els entrebancs mencionats, donat el gran nivell de consciència i d’organització del poble català en favor de la independència, és molt possible que, si es fa el referèndum, el vot SÍ-SÍ pugui arribar a tenir més d’un 50% dels vots emesos.

SOBRE LA FIXACIÓ DE LA DATA I LA VOLUNTAT DE CONVOCATÒRIA DEL REFERÈNDUM

són un avenç en el procés, que s’haurà de consolidar amb l’actitud ferma dels partits parlamentaris davant de les previsibles actuacions contraries (judicials i polítiques) per part de l’estat espanyol. Al marge de si Artur Mas es creu el paper que representa o no, sembla que està condemnat a fer com Vittorio de Sica en el personatge de General de la Rovere, sense marxa enrere. Potser perquè li agradi el paper però, sobretot, per la pressió popular (la que ha fet que ja parli obertament d’independència, sense eufemismes). I pel suport, també, de sectors empresarials que són partidaris d’un estat independent. Per la pela, sobretot, i una mica de patriotisme.

SOBRE LA REPERCUSIÓ AL PAÍS VALENCIÀ

 En altres èpoques, per molt menys del que s’esdevé actualment al Principat, el PP valencià i els seus mitjans anirien plens de proclames anticatalanistes, en el seu paper d’avançada anticatalana del nacionalisme espanyol. Però avui, això ja no els és rendible. La gent valenciana ja no s’ho empassa. L’anticatalanisme ens ha produït, als valencians, empobriment, endarreriment, distanciament de Barcelona i d’Europa i supeditació a un mort com és Madrid. I això comença a saber-ho el poble i fins i tot alguns empresaris. Sembla que ja no hi ha qui pagui, entre ells, el blaverisme feixista i agressiu. A mesura que avanci el procés al Principat, més sana enveja i ganes d’emulació provocarà entre els valencians. Espanya continuarà desfent-se al sud de la Sénia…

SOBRE EL GOVERN ESPANYOL

Som en bon temps per a la independència, ja que l’estat espanyol i el seu govern estan en fallida i el seu desprestigi internacional va en augment. Molts països comencen a entendre que és raonable voler separar-se d’Espanya. Com amb les colònies de Sudamèrica, com amb Cuba i Filipines, com sempre, no faran cap oferta de pacte (fiscal o el que sigui) sinó que continuaran per la via de l’enfrontament i de la negativa a que tot un poble voti en una consulta democràtica. No poden oferir cap intent de “solució integradora” perquè no entenen el problema. No el veuen. Estan incapacitats. L’espanyolisme obnubila el coneixement. E) Sobre el 10 de novembre de 2014, i després Tant si l’estat espanyol impedeix fer el referèndum com si aquest es fa i es guanya, el que pertocaria fer, en un cas i l’altre, és procedir a la proclamació de la independència. La independència del Principat de Catalunya haurà de ser un pas previ per a la independència del conjunt dels Països Catalans, perquè l’estat català serà un espill on emmirallar-se i un objectiu a imitar. Per a nosaltres, els valencians, un estat on integrar-nos, en condicions d’igualtat, per a salvaguardar de la rapinya espanyola la nostra llengua, cultura, nació i economia.

València, 3 de gener de 2014

http://www.solidaritatcatalana.cat/actualitat/opinio/reflexions-sobre-el-proces-dindependencia