CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

De tal pare, tal Constitució

Així les olles, així els plats. En vulgar: “De tal palo tal astilla”.

Així un pare malparit, així una Consti borda i esguerrada. D’un pare (?) com don Gregorio de las Españas, així  una Constitució espanyola, democràticament guerxa i despòticament anticatalana.

Digueu-li fatxenda a don Gregorio. Aquest paio ha parlat com qui disposa al seu caprici de la voluntat de portuguesos i catalans.

Digueu-li sincer. D’entrada està reconeixent a desgrat seu que Catalunya és una nació com Portugal. Que els espanyols, “nosostros”, són diferents a catalans i portuguesos. Doncs, més clar que mai: l’autonomia que ens cal és la de Portugal.

Digueu-li dèspota imperialista. Aquest “don” se’n fot de nosaltres amb un desdeny tan prepotent que mereix tot el nostre menyspreu. I a costa nostra anava induint el somriure còmplice dels que l’acompanyaven a la mesa i de part de l’audiència! Per boca seva parlava quasi tota Espanya.

Li podeu dir tranquil.lament i sense perdre l’elegància que és un malparit integral. Res de desdir-se de la seva voluntat de bombardejar Barcelona si cal. El molt perdona vides sentencia que ara no és necessari. Abans sí, es veu, i si convingués, ara també; però ara no cal i moltes gràcies. Diu que el bombardeig de Guernika no és comparable amb els que ha patit Barcelona: allà, mal fet, aquí era necessari, se suposa. Es veu, també, que les víctimes d’ETA són d’una casta sagrada; les de l’imperialisme espanyol bombardejant Catalunya, el preu necessari per a la nostra submissió incontestable.

Doncs, jo li dic que la sang dels nostres compatriotes li esclati a la cara.

Ei, que dieu que m’estic passant? Però, sis plau, que tot plegat és una broma. Que no ho veieu? Si a mi m’agrada molt Salamanca i Granada. Mira, tres anys que m’hi he passat passejant per la Plaza Mayor i per davant de la Casa de las Conchas i pel pont major sobre el Tormes. I com m’agrada l’Alhambra! Que sí, que era una broma. Si el don Gregorio i companys s’han molestat, no era pas la meva intenció. No heu de tenir pas la pell tan fina, cony. Si us ha picat, us ho hauríeu de fer mirar! Això, feu-vos ho mirar, perquè cada vegada estem menys d’hòsties.

Catalans, us heu desfogat a plaer? No us quedeu massa cofois. El dominador, l’amo que diria Nietzsche, se sap més fort i ja compte amb els insults dels esclaus. Les nostres bravates el fan somriure. A don Gregorio només li importa el rèdit electoral que altres en podrien treure. Si poseu atenció a l’entrevista de l’endemà als matins de TV3, és la conclusió que en treureu.  Però el que no li farà tanta gràcia és que la nostra reacció deixi de ser de resistència, de defensa, i passi a l’atac. Demanant per exemple que el català sigui l’única llengua oficial a Catalunya.

A veure si finalment tots obrim els ulls. Molts catalans hem tingut por de veure la veritable actitud dels espanyols envers nosaltres. Fins i tot ens sentíem com culpables d’haver de reconèixer la seva malvestat. Ens ho feien sentir, ens ho inculcaven subliminarment els mitjans. Ara ja no ens podem permetre seguir anant de cecs. Qui encara vulgui pensar en no sé quina ingènua fraternitat dels pobles d’Espanya, vol viure enganyat, ja sigui per por, ja sigui per covardia, ja sigui per continuar en la inòpia que no paren de predicar-nos socialistes i populars. Quin mal hi ha en no acceptar d’una punyetera vegada la confrontació que Espanya manté amb nosaltres i nosaltres amb ella? Jo diria més aviat que és una guerra, una assetjament contumaç i insidiós, cada dia menys dissimulat, per part dels espanyols. L’admetem, acceptem el repte i la combatem fins a guanyar-la.

Per acabar vull fer meves les paraules d’Alfons López Tena. Als catalans ens hauria anat millor si haguéssim cremat Madrid quan la vam conquerir el 1710. Als catalans ens hauria anat millor que els espanyols ataquessin també Portugal el 1640, hauríem guanyat i ens hauríem repartit Espanya amb els portuguesos. Als catalans ens hauria anat millor donar suport a Napoleó, ara els espanyols serien una regió de França. Ja no podeu bombardejar Barcelona, heu perdut. Adéu, Espanya!”.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Lliçó d’història per al fatxenda don Gregorio

Encara hi sou a temps, espanyols, encara sou a temps de rectificar la història! Esmeneu-la i doneu-nos la independència. Sabem que més aviat és cosa nostra i ens l’hem de guanyar, però ja que us portem tants de maldecaps, no espereu i desempallegueu-vos  de nosaltres. Tants que us veieu obligats a bombardejar-nos.

 

El Peces-Barba aquest gasta la fatxenderia dels ignorants i de la majoria d’espanyols. Passant-se la història per l?engonal de la xuleria messetària, al·ludeix a la guerra dels Segadors i a la independència de Portugal com si el desenvolupament i final d’ambdues hagués depès de la voluntat totpoderosa dels seus avantpassats. Res més fals. He trobat, gràcies l’amiga Cel, el millor resum d’aquests fets històrics en el blog de Savalls. Us en passo un fragment.

“Faré un breu resum històric pels polítics i periodistes que només coneguin les guerres del segle XVII per haver llegit alguna crítica hagiogràfica de Alatriste a les planes delBabelia.

Felip IV, rei de les Espanyes, governava mitjançant el seu valido el Comte Duc d?Olivares un estat en bancarrota ?us sona?- que va rebre més galetes que un davanter del Barça marcat pel Pepe del Madrid. Al 1640, la monarquia espanyola no estava per impedir la independència de Portugal, ni la de Catalunya, ni la dels Països Baixos, el Milanesat, Napols o el que sia. Enfrontada a tots i a tot va veure com l?Imperio s?esvaïa i quedava relegat a la península i a les possessions americanes. La guerra amb Portugal va durar vora vint anys, amb continues invasions castellanes repetidament rebutjades a sang i a foc pels Bragança i els seus conjurats. Portugal, com la majoria de països amb cara i ulls va assolir la seva independència a la brava, a hòsties… No es que Castella els deixés marxar com maquillava ahir don Gregorio, de fet els nostres cosins atlàntics es varen fer un tip de fer-los una cara de mans al capitán Alatriste i els seus muchachos. Flipo amb l?actitud condescendent envers els portuguesos d?aquest socialista passat de moda, i encara flipo més que el vagin convidant a parlar pels puestus.

 

Pel que fa a Catalunya, després d?anys d?abusos per part de les tropes castellanes instal·lades al Principat, uns pagesos amb dignitat ?ai… el meu esperit carlí- varen baixar per Corpus a Barcelona. Anaren a que els beneïssin a la catedral i un cop dispensats de les seves immediates accions varen alliberar els seus companys empresonats, es varen fer amb el control del Cap i Casal i linxaren al Virrei a la platja quan intentava escapolir-se com vulgar Gadafi ?en aquells temps no hi havia mòbils, no hi ha imatges, però tinc la sensació que els segadors no tindrien res a envejar als milicians libis a l?hora d?enxampar fills de puta-. Aquesta revolta catalana es la que els portuguesos varen aprofitar per fotre el camp, i així ho expliquen a les seves escoles, senyor Peces Barba…

 

Un cop foragitat el poder reial, els catalans varen experimentar una interessantíssima evolució constituent, amb influències democràtiques de caire medieval, amb complicadíssimes balances de poder entre estaments, gremis, el clergat i la petita noblesa sota la guia de Pau Claris… de forma coetània a anglesos i holandesos els nostres avantpassats experimentaven amb idees republicanes anteriors a la il·lustració, abans que els pares de la revolució francesa teoritzessin sobre les noves formes de govern que arraconarien les monarquies o bé cap a les funcions representatives sense poder polític, o bé de cap a la guillotina -mai més ben dit-. I aleshores… fos per instint de supervivència, fos perquè la idea de nació no era destriable encara de la condició de súbdits de un Rei ?hores d?ara tant se val el perquè- Catalunya es va posar sota la protecció del Rei de França. No… no cal que ho digueu… no l?encertem mai. Al cap de pocs anys, i mort Pau Claris, els nostres rebesavis varen demanar als francesos que fessin les maletes cap a Paris i pactaren amb la casa d?Austria espanyola el reingrés a la seva corona, mantenint això si les nostres constitucions ?com no podia ser d?altre manera-.

 

Senyor Peces Barba! Escolti si us plau ja que no va escoltar a classe! La revolta catalana del 1640 no va ser aixafada militarment! Els catalans, com a nació sobirana, varem pactar amb el Rei de les Espanyes. Faig aquesta crida d?atenció a classe extensiva als periodistes catalans… que avui he hagut de sentir en Jordi Barbeta dient que ?tant de bo les tropes de Castella haguessin anat contra Portugal i no contra Catalunya?… refot! “

Article complet aquí “El fracàs escolar de don Gregorio”

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El doctor Broggi no es mereix aquesta instrumentalització

El doctor Broggi és una persona admirable. Per l?energia que guarda en els seus 103 anys i, sobre tot, per destinar-la a la defensa i construcció del país. Assisteix a multitud d?actes, conferències i manifestacions que tinguin per objecte l?aposta per la independència.  Admirable la seva figura encapçalant la manifestació del darrer 9-J.  Ara, el doctor Broggi es veu instrumentalitzat barroerament per fer de ganxo electoral. ERC la posat al capdavant de la seva llista electoral al Senat espanyol sabent que és materialment impossible que pugui complir el seu compromís en cas de sortir escollit. La jugada d?ERC resulta repugnant.

Recullo les idees expressades per Víctor Alexandre amb l?encert i perícia periodística que li coneixem. Voldria que el meu resum esperonés la gent a llegir l?original.

 

?Esquerra s?ha afenyat a dir que si el doctor sortís escollit, el doctor Broggi no anirà a Madrid. És a dir que , com que una llista electoral és un compromís amb la ciutadania i molts votants podrien sentir-se estafats, se?ls comunica d?entrada que el nom de Broggi com a número 1 és només un element publicitari i que en realitat el seu lloc l?ocuparà el número 2? que encara desconeixem.

Aquest número dos porta a l?esquena un galdós cartell: no sóc prou bo per ser cap de llista i em colaré d?amagatotis sota la cobertura del conegut  doctor Broggi.

Els personatges que avalen amb el seu prestigi una llista electoral estampen el seu nom al final. No se?ls fa jugar a la carta de la dimissió un cop han estat elegits. ERC vol inventar una nova fórmula. Tramposa. Encara que la vulgui salvar avisant prèviament de la jugada. Excuses. Si vol fer les coses bé, Broggi hauria d?anar al final de la llista. Jo hi veig les maneres maldestres de Puigcercós. El Víctor ho expressa més finament: ?Malgrat la positiva incorporació de Junqueres i Alfred Bosch el control segueix estan en mans de les mateixes persones que l?han enfonsada? , a ERC. ?És la imatge de feblesa que traspua un partit que necessita anar a cercar a fora el que no troba a dins.?

?Resulta curiós, segueix VA, que el mateix partit que l?any 2009 demanava llistes obertes com a ?fórmula per lluitar contra la desafecció política? […] elabori el 2011 una llista en el que el número 1 és només un esquer? No s?adonen que amb aquestes jugades els partits es ?converteixen cada cop més en un producte de mercat? venut amb campanyes publicitàries pensades pels productes de consum. El prestigi de Broggi convertit en ganxo publicitari! Cosa d? usar i llençar, que hi posem el segon.  

Article complet

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Després d’ETA, la independència

ETA va néixer amb un objectiu final clar: la independència per al País Basc. I un objectiu secundari coadjuvant: iniciar una lluita armada contra el règim repressor de Franco. La lluita armada va ser el mitjà amb què en aquell moment van aconseguir la independència la majoria de països colonitzats. Passats els anys, ha desaparegut la repressió franquista i els països europeus que han aconseguit la independència (des dels Bàltics als Balcans) no han hagut de recórrer a les armes. Aquests nous països han obtingut la independència sobre tot gràcies al recolzament internacional. 

Arnaldo Otegui i amb ell l’esquerra abetzale han treballat esforçadament per aconseguir que ETA finalment reconegués que aquest era el camí. La Conferència Internacional de Pau del diumenge passat a Sant Sebastià en va ser la plasmació definitiva.  

S’ha aconseguit la pau, ara toca la independència. ETA s’havia convertit en obstacle en comptes de mitjà. La massa social que la recolzava havia quedat reduïda a mínims. Per contra, les files de l’independentisme basc, amb Bildu al capdavant, s’han ampliat gràcies, sobre tot, a la seva aposta per la pau. El treball persistent dels independentistes ha seduït la majoria de la població. Aconseguida la pau i aplanat el camí de la reconciliació, tota l’energia de l’esquerra abertzale es podrà concentrar en la independència. És molta força i, per tant, l’aconseguiran aviat.


A més, altres circumstàncies els són favorables. Primera
, l’economia espanyola no depèn de la basca. El concert econòmic dels bascos els permet quedar-se amb els seus guanys i Espanya, des de fa trenta anys, ha après a funcionar sense l’aportació basca. Per tant, Espanya econòmicament té ben poc a perdre amb la independència basca. Només se’n pot ressentir el seu orgull nacionalista. Però, en canvi, depèn dels 200.000 milions d’euros que s’emporta de Catalunya. Sense la nostra aportació obligada, Espanya cau en fallida. Ho va dir Montilla, ho sap tothom. Amb nosaltres, Espanya oposarà més resistència.


Segona,
en no haver-hi greuge econòmic, els bascos plantegen la independència purament en termes identitaris. Són els que entén millor la comunitat internacional i això els afavoreix. Catalunya planteja la independència tant en clau identitària com econòmica. El greuge econòmic  funciona de cap endins, però no l’hem de ventilar cap enfora perquè seria vista com una reacció insolidària d’una regió rica enfront del conjunt pobre. 

Quan el País Basc aconsegueixi la independència tindrà la meva entusiasta felicitació i la de més d’un milió de catalans que van votar SÍ a les consultes populars.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El Corredor del Mediterrani, l’astracanada espanyola i la urgència de l’Estat propi

Conquesta catalana i valenciana que no ha costat poc. Conquesta davant de la UE. Sabíem que demanant al Ministeri, de Blanco o del qui sigui, el resultat seria molt incert. Hem hagut d’anar directament a UE fent que el Ministeri es sentís pressionat des d’Europa. Ho ha fet Ferrmed, un lobby format per institucions i empresaris  valencians, murcians i catalans, amb la inclusió d’algun empresari andalús però no de la Junta, bolcada totalment al Corredor Central i a marginar Catalunya; amb el vicepresident Chaves al front

Fins a dia d’ahir, Espanya només havia presentat a Europa un Corredor Central que travessava el Pirineu per l’Aragó, res del Corredor del Mediterrani; va ser el 2003. Hem hagut de vendre el nostre corredor directament a Europa perquè aquesta pressionés Madrid. I Madrid reticent fins ahir mateix com qui diu. Sempre hem d’anar directament a Europa per obviar l’obstacle espanyol. I no fa gràcia, per acostumats que hi estiguem. Són energies que ens hem d’estalviar. Per això necessitem tenir el nostre propi Estat.

Ara hem obviat l’obstacle espanyol, però només a mitges. Sí, Europa ha dictat a Blanco la necessitat del Corredor del Mediterrani i nosaltres tenim el traçat que volíem. Però aquest Corredor Mediterrani ha quedat inclòs en una teranyina esperpèntica de cinc, cinc!, corredors que el Ministeri vol construir per tot l’Estat. Com sempre, Espanya no ha estat capaç d’estalviar-se l’astracanada. Un nyap de cinc corredors ineficients, sense cap mena de vergonya! El Quixot espanyol cavalca de nou i encara no ha entrat a Barcelona a curar-se. I per si algú pensa que l’alterat mental sóc jo i no el senyor Blanco, veieuveieuveieuveieu.

Bé, i això què té que veure amb Catalunya i València? Si el nyap no suposa alterar el nostre traçat, ja s’ho faran, pot pensar algú. Què ens ha d’importar que Espanya segueixi amb les neures de sempre?, Doncs no, ens perjudica i molt. Els cabals de l’Estat s’hauran de repartir en cinc corredors. Què ens en tocarà? L’ajuda europea s’haurà de repartir en cinc corredors, quina engruna li tocarà a Catalunya i València? Tocarà gastar més energies per aconseguir un repartiment just. No vulguem diluir la importància del tema. No vulguem minimitzar la malvolença absoluta dels espanyols per tot el que ens afecta. Recoder no para de repetir que haurem de suar de valent per tenir prioritat en les inversions espanyoles. Però ho fa somiant. Somiant en un pacte fiscal que no ens daran o serà de pa sucat amb oli de girasol. Agafem el brau per les banyes i preguntem-nos amb voluntat de coherència: per què no ens independitzem d’una vegada i ens desfem de tant d’odi espanyol? Que en traiem d’anar constantment batallant amb Espanya quan podríem ser més feliços vivint separats?

Ara ens fumem un porro i ens permetem un cert nivell de deliri. Suposem que Espanya entra en una nova era de racionalitat i eficiència, i deixa de banda els seus objectius nacionalistes. I es bolca generosament en Catalunya i València. Les obres del Corredor comencen per casa nostra i amb un tres i no res els nostres ports es converteixen en els enllaços naturals de les mercaderies provinents d’Àssia  que volen ser introduïdes a Europa. Amics, bàsicament estaríem allà mateix. Hauria estat decidit tot pels espanyols i seguiríem sotmesos a la seva voluntat. Ni en el cas que aquesta ens sigui favorable (sempre a canvi d’alguna cosa), ens hem de sentir satisfets ni ens hem d’acontentar: seguiríem sense decidir res sobre les nostres coses. En un moment determinat podríem ser objecte improbable d’una sobtada generositat espanyola. Però seguiríem sent objecte de generositat. No volem generositat, volem llibertat. 
 
 MES:
RAMON TRAMOSA 
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/205235

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Espectacle histèric a Andalusia

En el darrer debat de política general al nostre devaluat Parlament el president Mas va dir que als nens de Sevilla, Málaga o Galícia no se’ls entén quan parlen, en castellà, clar. La reacció histèrica dels polítics i mitjans andalusos no es va fer esperar. Van trobar l’ocasió, un cop més, per practicar el seu esport regional: el quejío flamenc. I també, per insultar.

M’he proposat de reflectir una part d’aquesta reacció. Crec que ens cal saber-ho i no tapar l’orella al que es diu de nosaltres.

Jo també moltes vegades no els entenc als nens andalusos. I què? Passa res? 

Ni jo ni molts de nosaltres. Ni nosaltres ni pràcticament ningú que sàpiga parlar castellà.  I això és una ofensa o un fet constatable? Val a dir que n’hi ha, que tot i conservar el deix andalús, es fan entendre perfectament. Perquè una cosa és el deix andalús, de tots, i l’altra la droperia d’alguns que els fa ometre certs sons i deformar-ne uns altres. Els que ara han practicat l’art de l’escàndol interessat no pertanyen a la segona categoria, però es fan igualment els ofesos per explotar la vena victimista del seu electorat.  

És penós l’espectacle que han donat aquests polítics andalusos. S’hi han posat tots. Comencem pel president Griñan. Segons EuropaPress “ha lamentado…las frases desafortunadas”, que “ hablan peyorativamente de Andalucia”. Li segueix l’insult. “Eso revela un cierto complejo de superioridad que no sé de donde le viene”, referint-se al nostre president. I acaba demanant l’enèssim acte  d’humiliació per part dels catalans sotmesos des de fa 300 anys. “Debe…” què? “Disculparse y explicarse”. Estalvieu-vos de demanar a aquest senyor del PSOE que es miri el vídeo de l’acte del Parlament ni espereu que s’adoni que el president no ataca ni es mofa de ningú sinó que justament fa el contrari, es defensa de les acusacions de Ciutadans i ho fa adduint dades objectives que demostren que el coneixement del castellà dels nostres alumnes és superior al d’altres comunitats de l’Estat. I una d’aquestes dades és que els nostres nens el parlen millor que altres a qui no se’ls entén. És un fet. I si el fet no agrada es canvia el fet, però no s’ataca a qui en fa referència per defensar-se. Dit d’una altra manera: si els pica, que ho esmenin, però que no ataquin el missatger.

I els ha picat de valent perquè, com he dit, s’hi ha ficat tots. El més espectacular, l’ajuntament de Sevilla. ¿Havíeu sentit a dir com són exagerats els del sud? Escolteu l’alcalde. Juan (sense accent en el redactatd’EuropaPress!) Ignacio Zoido “ha exigido a Mas que rectifique y pida disculpas a los niños sevillanos”. Vol dir que aquests nens estan per aquestes coses? Mireu ara quin dramatisme hi posa aquest home: “Ha faltado al respeto a los sevillanos que hablan y entienden (!) igual el idioma como otros 500 millones (posats a exagerar ja no ve de 200 milions més) de personas en todo el mundo” Ampul·lós  aquest andalús. Noi, són com són. I més, conteniu-vos el riure si podeu: “Mas ha ridiculizado la lengua de Gustavo Adolfo Bécquer y Luís Cernuda además del acento de los hermanos Machado o Álvarez Quintero o Federico García Lorca” Després de l’alcalde, evidentment, tot el ple sencer de l’Ajuntament. Ja no ve d’aquí. Al sud tot ha de ser dramàtic. “El Ayuntamiento de Sevilla ha elevado al Pleno municipal una declaración municipal apoyada por PSOE y IU en la que ‘exige’ la presidente Mas que pida disculpas y rectifique.” Tanta famaralla necessita una justificació potent: “Se ha ridiculizado la lengua”… “de más de dos millones de sevillanos y más de 8,5 millones de andaluces.” (Cuanto andalús, mi madre!) Feria riure si no fes plorar o no sapiguéssim que amb aquestes bajanades estan alimentant més i més la catalanofòbia d’efectes sempre econòmicament perniciosos per a nosaltres i beneficiosos pels ploraners del sud.

Que Mas no hauria de provocar tals reaccions? No sóc pas d’aquest parer. Aquí ningú no ha provocat res, ni a ningú que prèviament no estigui sempre disposat sentir-se provocat. Quan una reacció la provoca una falsedat o una afirmació poc curosa o innecessària, evidentment s’ha d’evitar . Però quan l’afirmació de Mas és pura defensa, pura dada objectiva que pot corroborar tota la munió de gent de parla castellana que tampoc els entén, aquí ningú ha d’anar amb tantes filigranes; seria subordinació acomplexada. El problema és seu, són ells els acomplexats. Són ells que se saben incapaços de pronunciar correctament i a qui la taverna matinera els ha fet dropos en el parlar i el treballar.

Quan el polític ha d’acontenta runa clientela determinada, la cosa s’enfonsa en el llot. M’imagino quina és la cliantela d’IU a Andalusia quan el seu portaveu acusa Mas de fer una crítica “soez, grosera y falsamente simpàtica del lenguaje de los sevillanos.”

El senyor Arenas, aquell exministre d’Aznar que afirmava que els catalans ens mengen el pa dels andalusos, entén que Mas ha ofès els andalusos. I tornem-hi amb demanar disculpes “porque todos tenemos sentimientos y nuestro corazoncito”. S’han tornat sentimentals, aquests del PP.

En contrast, la reacció dels gallecs. Mas també els al.ludia en la mateixa frase. Tanmateix la seva reacció ha estat una altra. Simplement ho han considerat un “error”. Només ha entrat a la palestra el seu president, el senyor Alberto Núñez, que s’ha expressat així: “Como nos passa a muchos políticos, a veces cometemos errores y ayer no fue un gran dia para el señor Artur Mas” Això són maneres dignes de mostrar un desacord.

Senyor Mas, vostè té raó en aquest cas i jo tampoc entenc a molts nens andalusos. Per tant, deixi de disculpar-se per qui “s’hagi sentit ferit”; és el seu problema si confonen la política amb un quejío flamenc i la sala de premsa amb un tablao. Senyor Mas, no acoti el cap. Al contrari, exigeixi que es llegeixin el conjunt de la seva afirmació, que la situïn en el context i que callin si no en saben. Que no en saben, senyor Mas. El rigor és una paraula morta en el diccionari de la llengua espanyola, i els del sud no la saben ni llegir.

Com he dit abans, el pitjor del cas, és que tot aquest teatre, aquesta Setmana Santa total que despleguen tot l’any els andalusos, és una arma que fan valdre a l’hora de passar la gran gorra. Quien no llora no mama, diuen. I en saben. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari