CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Les àmplies majories socials

Una de les cançonetes més repetides quan es parla d’independència és la necessitat d’aconseguir “àmplies majories socials”. La canten, tot sigui dit, sobre tot els que s’han apuntat al carro “sobiranista” a última hora o aquells que naveguen per la vaguetat metafòrica o els que en són contraris però ho volen dissimular. No ho negarem: alguns independentistes de tota la vida també se senten envaïts per la por de no tenir prou assegurat el sí en un referèndum; pertanyen a aquella espècie tan curiosa que militava en un partit independentista, però que mai, fins a les darreres eleccions, no s’atrevia a portar la independència en el seu cartell electoral. Han canviat de president del partit, però no han canviat l’actitud temorenca, i es refugien en “la necessitat d’ampliar la base social de l’independentisme” per així anar ajornant el dia de la veritat.

 Tots els que parlen de la necessitat de tenir àmplies majories socials, curiosament, no la quantifiquen. Les poques vegades que han posat números al tema ha estat per fer-ho en negatiu: no consideren que sigui suficient una majoria del 51%. Diuen el valor que no consideren vàlid, per insuficient, però no gosen definir el percentatge legítim.  

Si no és el 51%, aleshores, a partir de quin percentatge de vots seria vàlid el referèndum per la independència? No és pas tan difícil establir-lo. Només cal manllevar el valor que la comunitat internacional va acceptar per a les darreres independències europees. Les que va acceptar o exigir a Kosovo i Montenegro. Llegeixo a la Viquipèdia. Kosovo:“Hashim Thaçi, va guanyar les eleccions amb un 35% del vots.6 Thaçi havia anunciat que declararia la independència de la fins aleshores província sèrbia si guanyava les eleccions.” I va declarar la independència. Montenegro. Condicions de la UE per donar per vàlid el resultat del referèndum: participació del 50% i 55% de vots favorables. A Kosovo van ser suficients el 35%  dels vots, la majoria simple per part dels que volien la independència; a Montenegro el 55%, una mica més que la majoria absoluta.

Si la UE ens vol imposar el 55% sempre hi serà a temps. Nosaltres, però, defensem el 51%. És una majoria més que suficient, és la majoria absoluta. No vulguem ser els més macos de la classe. No ens autoimposem condicions hercúlies. No ens deixem prendre el pèl.

Perquè no és democràtic exigir més. Si no ens queda més remei, ho acceptarem, però d’entrada no serà la nostra condició. Tot i saber que depassarem àmpliament el 55%, per dignitat no hem de posar sobre la taula un número superior al que ens dóna la majoria absoluta, el 51%. Hem de tenir ben clar que exigir més depassa l’exigència democràtica.Encara que ho dicti la santa UE. Per què no és democràtic? Perquè si no fem prevaldre la opinió del 51% de la població, estarem sotmesos a la voluntat del 49% contrari. 49% en el millor dels casos, que si descomptem els vots nuls i en blanc, els contraris als del 51% no solen arribar al 45%. I la voluntat d’aquest 45% és la que seguiria imposant-se. Això no és democràtic. Si el 51% no es considera vàlid, es dóna per bo als minoritaris, que s’imposi la voluntat dels que han perdut sobre els que han guanyat. El 45-49%  de la població no pot d’imposar el futur de la nació al 51%.  Respectar les minories és una cosa, deixar que elles imposin les seves polítiques n’és una altra.

Tinguem-ho clar. El 51% de vots favorables a la independència és el valor democràtic que hem de defensar. És la majoria absoluta i com a tal és una molt bona i molt àmplia majoria social. La santa UE sempre serà a temps d’imposar condicions més difícils, però no serem nosaltres els que ens calçarem amb esclops de plom.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’estètica de la Declaració de Sobirania

Declarar-nos sobirans és un acte important. Expressa una voluntat. Una posició. Estem perdent la por a dir el que som. Molts catalans ens en sentim orgullosos i satisfets.

Però no deixa de ser un acte més estètic que ètic. Només es mou de l’àmbit de les paraules i el desig. És un pròleg sense llibre.

La sobirania s’exerceix. No es proclama només. Aquesta declaració, per més que ens agradi, no van més enllà de les paraules. Ens porta molta emoció, sí, però no ens fa més lliures. Cal valorar-la com un passet en la bona direcció que ens allunya de la indefinició tradicional. El passet és minso. Ja no hi ha indefinició però potser hi ha encara massa por. Cap país que s’ha fet independent l’ha necessitat. Els nostres polítics actuals es perden en estacions diletants, en passets interminables i tràmits prescindibles que entretenen la marxa cap a la independència. Potser són el mirall del país.

  • La Declaració de Sobirania havia d’haver anat acompanyada de la petició formal al govern espanyol d’un referèndum per la independència.


Tornarem. Els de Solidaritat tornarem. El país necessita gent que el lideri sense passos interminables, sense tràmits prescindibles, sense dilacions que allarguen l’agonia del país. El país necessita polítics sense por.

Tornarem a ser grans i tornarem!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari