Soraya Sáez de Santamaria veni, vidi, fugit!
Ahir Soraya Sáez de Santamaria va aterrar a Barcelona. Només baixar de l’avió devia quedar aclaparada per la gent que omplia les places i els carrers i que mostrava obscenament el seu amor als llibres, a les roses i al país. Les quatre barres eren el color de la ciutat, arreu en les parades i en quantitat de balcons i façanes. I per més inri, les estelades, que li recordaven que estem en plena lluita! Cap estanquera, com qui diu. I les roses acompanyant l’alegria de la gent i el bes desvergonyit de les joves parelles! Un panorama inesperat, sorprenent per als seus ulls espanyols.
Soraya Sáez de Santamaria se’n va anar com va venir. No va gosar aparèixer ni en un sol mitjà, no se la veure enlloc. Aclaparada. Havia vingut a saludar els editors. Ni que hagués passat un fantasma, què se’n sap de la visita? No res, pràcticament. Ni un elogi als editors en llengua castellana, ni una aposta de cara al futur. Només una vaporosa promesa de rebaixa de l’IVA. Promesa i per allà a l’octubre. Ja sabeu: paraula d’Espanya o t’ofèn o t’enganya. A l’octubre en tindrem la prova.
Res, que Sáez de Santamaria es va trobar amb un ambient sorprenent i una festa cívica que la va superar. Havia vingut a donar testimoni del domini espanyol sobre aquest territori i es va trobar amb una gent i un panorama que l’enfrontava amb l’evidència: Catalunya no és Espanya ni és com Espanya. Va sucumbir i se’n va anar!
Soraya Sáez de Santamaria veni, vidi, fugit!