CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

Dos tropes de xoc i una punta de llança -1

La tropa de xoc serà Convergència

 “Podria ser que durant aquesta legislatura hi hagués un moment de gran dificultat, que obligués CiU a enfrontar-se a una situació amb una forta càrrega èpica per salvar la personalitat pròpia de Catalunya”. “I si algú que és capaç de guiar aquesta batalla som nosaltres. La tropa de xoc serà la de Convergència”. Jordi Pujol discurs al congrés de Convergència aquest darrer cap de setmana.

Si algú pensa que per a Jordi Pujol ser la tropa de xoc vol dir estar disposat a obrir pas, a desbrossar camins, a fer d’avançada per ampliar l’espai de poder de Catalunya, s’equivoca. Evidentment, aquests són els significats de l’expressió “tropa de xoc”, però en Convergència les coses solen ser molt diferents del que semblen i les paraules també prenen un altre sentit.

A primer cop d’ull, aquestes paraules de JP poden fer pensar que la formació està disposada a fer forat en l’enemic espanyol que ens encalça per totes bandes.  Però llegint atentament el discurs observem que no van per aquí les seves abrandades paraules. Res d’avantguarda, res de fer forat en l’Estat; només pura resistència, pura moral d’aguantar el cop.  El discurs de Pujol enlloc marca la voluntat d’iniciar cap confrontació amb l’Estat espanyol  ni tan sols ens els punts en què aquest ens tenalla. Sí, JP anuncia sonorament  una confrontació amb l’estat, però, no és una confrontació d’iniciativa convergent destinada a  guanyar terreny sinó una confrontació iniciada per l’estat espanyol  i que CiU es veurà obligada enfrontar. Enlloc del discurs s’hi apunta la més mínima voluntat de Convergència per conquistar res, per imposar res, per decidir res (Ai, el dret a decidir!). Enlloc veiem res que ens permeti atribuir a CiU quelcom semblant al que tots entenem per  “tropa de xoc”. Pujol només crida a aguantar un envestida espanyolista que es preveu encara més bel·ligerant que mai. Les paraules, molt grandiloqüents, però sense cap càrrega d’atac, són paraules de pura resistència. Un cop més, CiU usa uns conceptes amb un sentit diferent de l’habitual, però que li serveixen per semblar una cosa i dir-ne o fer una altra. Abans van ser Estat propi, Sobirania i Dret a decidir, ara li ha tocat a “tropa de xoc “ i confrontació.

Però el país necessita una força de xoc de debò, que foradi  l’estructura de l’enemic i ens porti a trencar la seva configuració estatal. Fer front a l’estat espanyol per a aconseguir el nostre propi estat independent. La confrontació, ha de ser la nostra, i la iniciativa, també. La força de xoc  alliberadora és la que es dirigeix directament al trencament amb Espanya. No n’hi ha d’altra.

Pròxim apunt Una punta de llança

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Atacar la llengua pròpia no resulta

Hi ha pobles que saben castigar qui s’atreveix a menysprear la seva llengua. Hi ha pobles amb dignitat. Si la llibertat no es demana sinó que es pren, la dignitat tampoc es demana, s’exerceix. I s’exerceix atacant, no només defensant. Els pobles lliures són proactius, ataquen quan cal. Em fa l’efecte que nosaltres defensem massa i ataquem poc.

Puerto Rico, diumenge passat, va passar a l’atac. Rick Santorum, un dels precandidats republicans, prometia que Puerto Rico passaria a ser un estat de ple dret de la Unió si acceptava que l’anglès passés a ser la “primera llengua” postergant així la llengua pròpia del territori. La població ha anat a votar aquest diumenge i l’ha  situat on cal: sense ni un dels 20 delegats en joc. Se’ls ha emportat sencers el seu oponent Mitt Romney. Aquest és mormó i Santorum, catòlic com els habitants de l’illa. Però el factor nacional s’ha imposat al religiós; això en un país hispà és molt significatiu.

La lliçó ha estat tan eloqüent que els mitjans internacionals ho han destacat i comentat. Així, France 24 en la seva crònica, que abans fins i tot d’oferir els resultats, fa aquest comentari: “Rick Santorum, que hagués pogut treure profit del vot religiós en una illa de majoria catòlica, ha perdut tota possibilitat de seguir figurant com a precandidat en  les primàries després que la setmana passada declarés que els porto-riquenys, majoritàriament hispanoparlants, havien de fer de l’anglès la seva primera llengua si volien integrar-se a la federació dels EUA.” (“Rick Santorum qui aurait pu tirer profit du vote religieux dans cette île majoritairement catholique, a perdu toute chance de bien figurer aux primaires après en déclarant la semaine dernière que les Portoricains, très hispanophones, devraient faire de l’anglais leur première langue s’ils veulent intégrer la fédération des Etats-Unis d’Amérique.”)

Només la prepotència pot encegar un polític fins a portar-lo a fer una relliscada de tal calibre. De fet Rick Santorum menyspreant la llengua dels portoriquenys s’ha suïcidat. A casa nostra també la prepotència del PP se li pot girar sortosament en contra. Ho deixo com a possibilitat perquè ningú no està prou segur que CiU actuï amb dignitat i no renunciï davant de qualsevol llaminadura que el PP li pengi davant dels ulls. És inaudit, entre molts exemples, que CiU hagi regalat la vicepresidència de la Corporació de Mitjans Audiovisuals als depredadors del català o que el nostre govern no aixequi ni un dit per mantenir el català a les Illes o al País Valencià. A nosaltres, per no sortir aïrats de tanta malvestat indigna, només ens queda esperar que aviat el votant adreci la seva atenció a Solidaritat o que l’Assemblea pressioni suficientment perquè el militant de base de CiU tombi els dirigents. Però per sobre de tot ens queda la voluntat persistent de la gent anònima, com la que diumenge es va aplegar en un flashmob a la plaça de Catalunya de Barcelona per emplenar-la d’estelades i cridar independència.

Atacar la llengua del país no resulta… si el poble no està manipulat pels seus dirigents. 

La llibertat no es demana sinó que es pren i la dignitat tampoc es demana, s’exerceix. Si cal, atacant!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Bilingüisme? Impossible.

Bilingüisme? Impossible.

La llengua més poderosa intenta sempre engolir la més feble del territori. A PUERTO RICO, el castellà, “spanish”, està sotmès al mateix assetjament que el català a CATALUNYA; ells per part de l’anglès i nosaltres per part del castellà. 

Resulta que el precandidat republicà Santorum, fent gala de la prepotència dels dominadors, s’encara a tota una multitud de portoriquenys per dir-los que si volen pertànyer de ple dret a la ciutadania nord-americana han d’adoptar l’anglès com a primera llengua. I la llengua pròpia del territori, l’espanyol, a prendre aire. Tenen un avantatge els protorriquenys: els deixen escollir. A nosaltres no. Espanya és segurament la nació més dominadora del planeta. 

Les raons dels poderosos són les mateixes arreu. S’ha de complir la llei. Tothom ha de sotmetre’s a les mateixes regles de joc. Les lleis i les regles de joc que han establert ells, és clar. Ai, no, les lleis de “tots”. Tots ells! repetim nosaltres. “Like any other state, there has to be compliance with this and any other federal law” (Care2). Així s’ha expressat el precandidat republicà.

Diferència: el “pobrets” de Puerto Rico reben el suport dels disposats a plorar per totes les injustícies del món ”  (Care2).

Nosaltres no mereixem el mateix tracte pel que sembla; som “rics”. Però ens ho manegarem com sigui per rebre el suport internacional. Això sí caldrà exposar les misèries d’Espanya. Sense manies, sense remordiments; el món funciona així, es posa al costat de la víctima i en contra del malgastador. Cap socialista ens farà sentir culpables per dir les veritats. Espanya ens roba! Espanya malbarata els nostres diners i els de la UE! AVEs no rendibles, aeroports inservibles, funcionaris en excés a Andalusia i Extremadura, altres regions espanyoles viuen millor i es fan rics amb els nostres diners, Espanya no ha retallat encara les despeses militars. Etc. Amb una Espanya així no hi ha qui pugui viure. Però per sobre de tot, som una nació i som els amos del nostre destí.

El que dèiem. El bilingüisme és impossible. Els que se senten més poderosos sempre voldran imposar la seva llengua i la seva identitat. Tot començant, com diu Santorum, el precandidat republicà,  per fer-ne “la primera llengua, com manen les lleis federals”. Malgrat que l’anglès no sigui la llengua pròpia del país, de Puerto Rico.


Santorum Tells Puerto Ricans To Speak English


Republican crusader-in-chief and presidential hopeful Rick Santorum told a crowd of Puerto Ricans on Wednesday that their path to statehood is only possible if they make English their primary language.

No word yet on whether or not anyone has explained to Santorum that the Constitution says otherwise.

Puerto Rico currently recognizes both English and Spanish as their official languages, a position Santorum finds offensive. “Like any other state, there has to be compliance with this and any other federal law,” Santorum said. “And that is that English has to be the principal language. There are other states with more than one language such as Hawaii but to be a state of the United States, English has to be the principal language.”

The Constitution does not designate any official language and there is not a requirement that before a territory becomes a state it must adopt English as its primary language. Some states like Florida have passed laws declaring English the official state language, but before Puerto Rico becomes a state Congress would need to give its approval. Several English-only measures have been introduced but none has ever passed.

Santorum also said he doesn’t support allowing residents in territories like Puerto Rico to vote for President, another position I’m sure went over well with Puerto Ricans.

Santorum was in the U.S. territory as part of a campaign stop that included town hall meetings with residents.  Puerto Rico holds its primary on Sunday and a later November referendum will decide whether the territory will pursue statehood or remain a self-governing U.S. commonwealth.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’objectiu de l’Assemblea Nacional Catalana

Tant l’ARA com LA VANGUARDIA ho deixen clar: l’objectiu de l’ANC és pressionar els polítics perquè declarin la independència de Catalunya. Les persones que l’han constituït “han decidit posar en marxa un instrument apartidista fortament orientat a pressionar els diputats del Parc de la Ciutadella” (David Miró, subdirector d’ARA). “Diferents col·lectius de la societat civil han constituït l’Assemblea Nacional Catalana, una entitat que neix amb l’objectiu de pressionar els polítics per anar cap a la independència de Catalunya” (La Vanguardia).

Estic neguitosament sorprès amb aquesta declaració d’intencions. Però abans de fer palès el meu neguit, en ressaltaré la vessant positiva. És aquesta: malgrat que l’Assemblea té un component absolutament civil, reconeix que la independència és un afer polític. Calia deixar clar que la independència pertoca als polítics i haurà de sortir del Parlament. La societat civil empentarà i estendrà la voluntat independentista, feina àrdua i molt important. Però és el Parlament qui proclamarà la independència i construirà l’estat propi, feina tècnica i imprescindible. 

Ara bé, em sorprèn que es declari la voluntat de pressionar els polítics perquè treballin per la independència. Perquè això suposa que no ho fan. Error, la majoria no, però n’hi ha que sí. I se’ls està oblidant injustament. Si l’objectiu de l’Assemblea és la independència, ¿no hauria d’haver començat per reconèixer la feina dels que hi estan treballant dels del primer moment? ¿No els hauria de posar com a model en comptes d’ignorar-los? ¿Es pot negligir l’única formació política que ha presentat una PROPOSICIÓ DE LLEI DE DECLARACIÓ D’INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA? ¿L’única que ha presentat uns pressupostos per al 2012 tenint en compte els ingressos reals d’una Catalunya independent? Oblit injust, però també simptomàtic d’una mala estratègia operativa. 

Intentar pressionar els partits perquè es mostrin favorables a la independència em sembla una estratègia si no errada, com a mínim coixa. Quan es diu “els partits” tots sabem que ens estem referint als partits grans. L’independentisme civil se sent insegur i, en conseqüència, busca la cobertura dels grans. I a l’espera que “els grans” s’uneixin a la seva causa. Una esperança il·lusòria. Però el més greu és que s’està supeditant la independència a la voluntat dels autonomistes, al seu ritme, al seu canvi d’estratègia. Per contra, crec que en comptes de refugiar-se en els autonomistes que ara són grans, l’ANC hauria d’esmerçar els esforços a engrandir els partits declaradament independentistes i que ara són petits. La gent de l’ANC no s’ha de supeditar a una hipotètica conversió dels partits autonomistes per “grans” que ara siguin ni quedar a l’espera de la seva resposta. Fins quan caldrà esperar? Això és abandonar-se en mans dels estrategs de “l’encaix”. Quanta dilació, quanta tortuositat, quanta inseguretat! Abans d’empènyer als que mai no s’hi han posat, cal fer una crida a engrandir els que hi són de sempre. Els esforços per augmentar els diputats independentistes són rendibles al cent per cent: quan el seu nombre sigui suficient, la independència serà al caure. Pressionar els autonomistes perquè s’afegeixin a la causa independentista és bo i necessari, però no primordial. L’objectiu de l’ANC s’ha de centrar, per tant, a engrandir els partits declaradament independentistes i augmentar el seu suport electoral. És l’única estratègia segura.

A veure, quina millor manera hi ha de pressionar CiU i PSC que el fet que ells vegin que van perdent vots perquè aquests emigren cap als partits independentistes? Desenganyem-nos, el llenguatge dels vots és l’únic que entenen. Perquè en definitiva són els vots els que poden fer perillar la seva poltrona i el poder del partit.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Les no-raons del senyor Jordi Pujol

Jordi Pujol es troba entortolligat entre idees contradictòries i amb elles arrossega cap al seu cul de sac a una bona munió de gent que sempre l’ha admirat. Per una banda, no es cansa de repetir que, donada la situació d’una Catalunya assetjada per Espanya en tots els seus flancs, no troba raons per oposar-se a la independència i, per altra, considera que l’opció independentista és tan difícil que pràcticament esdevé inviable. En resum, ens cal la independència, però l’aventura és tan incerta que més val no encetar-la. I, aleshores? La Catalunya de Jordi Pujol és una Catalunya esquizofrènica, enteranyinada i atrapada en un camí sense sortida.

Jordi Pujol en les seves declaracions es contradiu, s’embolica i ens enreda. Potser involuntàriament. O potser activa la coneguda estratègia de contrapès: quan Mas mostra feblesa i cedeix davant d’Espanya, Jordi Pujol encén la parròquia convergent amb declaracions d’aparent fermesa patriòtica. Aparent, perquè just al moment que acaba d’enarborar grans fites patriótiques, li falta temps per espitjar el fre amb consideracions de por i impotència. Però deixem-nos ara de fer judicis d’intencions i centrem-nos a examinar les raons que segons el fundador de Convergència dificulten enormement la independència. Les va exposar en la presentació del seu tercer llibre de memòries en el programa L’Oracle. Són d’ordre polític. Perquè des del punt de vista econòmic, Jordi Pujol no dubta que “passaríem uns anys difícils, però som viables i bé”. Però políticament la independència topa amb dos grans obstacles. Per una banda, la política espanyola “perquè hi ha una radical oposició espanyola,  que no és com la Gran Bretanya on Cameron diu podem fer un referèndum. La constitució espanyola diu que si hi ha això, l’exèrcit pot intervenir…” Però, a més a més, toparíem amb Europa,” que ajuda en moltes coses, però no donarà una empenta perquè hi hagi independència. Perquè Europa no té ganes de complicar-se la vida, ja ho té prou complicat. No, a això  no hi donarà suport. De fet, no va donar suport a algunes de les independències i va mirar de frenar l’Eslovena, l’Eslovaca…”

Les contradiccions de l’expresident són manifestes, però vull posar-les en relleu. Posem que Europa no ens donarà l’ajuda d’una empenteta i d’acord que potser fins i tot intenti frenar-nos. Potser! Però no serà un fre radical ni decisori. El mateix Pujol ho admet implícitament  amb els exemples que posa: aquelles independències que es van voler frenar, l’Eslovaca o l’Eslovènia, al final van arribar a bon port; el fre d’Europa mai serà prou potent. I per la mateixa raó adduïda per Pujol: perquè frenar la voluntat d’un poble encara li suposaria més problemes que deixar que la independència segueixi el seu curs. I aleshores, en el pitjor dels casos ens trobaríem amb la situació de Kosovo: la majoria d’estats, els de més tradició democràtica, a favor, i uns quants, poc significatius, en contra. I la UE fent la viu-viu. Kosovo ha seguit endavant i nosaltres seguiríem endavant també. En quant a la intervenció militar espanyola, per més constitucional que fos, seria tan mal vista per Europa que es convertiria en un punt a favor nostre, que és el que de fet ha passat amb Kosovo i totes les repúbliques sorgides de l’antiga Iugoslàvia: la intervenció militar sèrbia ha posat a la majoria de la UE a favor de la seva independència.

No hem de magnificar les dificultats que pot trobar la independència de Catalunya. Cap dificultat de les que esmenta Jordi Pujol la pot fer inviable mentre el poble català mostri decisió i fermesa. La realitat europea dels darrers anys és més aviat un argument a favor nostre. Els mateixos països que ell esmenta han vençut amb voluntat l’inicial fre europeu. I en quant a Espanya, els seus canons ens faran simpàtics a la resta d’Europa. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari