CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

A la gran Bretanya



Els portaavions aniran despullats d’avions. Un contrasentit, sembla; però d’un gran sentit en època de crisi. Ho explica Quim Aranda a l’AVUI del dimecres (pàg 13) Han preferit liquidar joguines de guerra que congelar pensions, que abolir l’ajuda per nadó o rebaixar el sou del treballador públic. Les pensions s’apujaran menys però no es congelen, el xec nadó es congela dos anys però no s’elimina com també es congela el sou del funcionari però no se li rebaixa.  

Ho llegeixo a The Telegraph:
Child benefit to be frozen for next three years.

Two-year pay freeze for public sector workers. Basic state pension linked to earnings once again, from April next year.



L’OTAN, per la crisi, ha retallat quasi un 20 % del pressupost. Alemanya recuperarà 6 mil milions d’euros apartant-los del ministeri de Defensa. 

Suggereixo als grups catalans al Congrés que exigeixin que el deute es pagui amb la rebaixa  del 8% com a fet Alemanya o del 20% com fa l’OTAN. I si algun treballador industrial ha de sotmetre’s a una disminució de jornada que no sigui el de la Seat sinó el de les fàbriques d’armes.  

El país de les prohibicions és l’Estat espanyol

 L’episodi protagonitzat per
Sandro Rosell respecte del seu predecessor és penós i
lamentable; Catalunya i la massa social culer no se’l mereixen. Exposaré la meva opinió amb paraules manllevades d’alguns
tertulians.

1. No pot tenir cap crèdit un estudi dels comptes fet per
aquell amb qui t’has barallat àrduament. Als números els pots fer dir moltes
coses. I en els balanços a vegades és discutible si una partida s’ha de computar com a
guany o com a pèrdua, o en quin exercici s’ha d’incloure. Qüestions sotmeses a interpretació no es poden fer servir d’arma per enviar una persona als tribunals
i menys si aquesta persona ha estat important en la institució que presideixes perquè
poc o molt la imatge de la institució en quedarà afectada sigui qui sigui que guanyi
al final. Tothom hi perdrà. Temes opinables no es poden dirimir davant d’un tribunal quan tothom
admet que els béns del club seguiran sent els mateixos i inalterats. Els béns materials,
que els béns de prestigi i imatge a partir d’aquest afer poden quedar devaluats.
Una llàstima!

 2. Que l’auditoria no és mai neutral sinó que va a acontentar al client. Obama ha fet canviar la normativa que regia les auditories de Wall Street per la mateixa raó: tot eren lloances cap a uns bancs que van fer fallida poc després de ser auditades. Aleshores no val la pena fer auditories? Sí, quan se n’exposen les diverses lectures a què donen lloc.

És veritat que una de les auditories la va encarregar Laporta, però ara es presenta en societat en nom d’uns altres amos, d’uns altres pagadors.

3. Laporta i la seva junta no s’han pogut presentar en igualtat de condicions davant dels compromissaris per poder fer la lectura alternativa. No n’hi ha prou que pel seu compte Laporta visiti el mitjans per explicar-se. S’havia d’haver pogut defensar abans que els compromissaris prenguessin cap decisió.

3. “No m’agrada el que ha passat. No m’agrada que s’hagi portat als tribunals al president de l’època més gloriosa del club amb només 29 vosts de diferència.” (Pilar Rahola) Una decisió d’aquesta transcendència no es pot fer per un estret marge de 29 vots, el 2,9% de l’assemblea. Per més que ho permetin les seves normes, que per cert mai van ser pensades per una situació tan inversemblant que ni la podien preveure. Recordem que el mateix Rosell ha dit que no hi ha indicis que ningú s’ha embutxacat diners sinó que es tracta, al seu parer, de mala gestió.

5. “No m’agrada que només hi hagi hagut fiscal i no hi hagi hagut defensa.” (PR)

6. “No m’agrada aquest aire que té de revenja. No m’agrada el populisme amb que s’han presentat les xifres.” Jo en posaré només un exemple que ha passat desapercebut als comentaristes. Quan s’ha donat les xifres de la despesa en aerotaxis (dir-ne “jets privats” té una connotació de luxe i “malbaratament” que no és gens innocent), s’ha donat el total de … I tot seguit s’afegeix que dos van ser per trasllat de futbolistes, cosa del tot justificable a ulls del soci. La pregunta és per què no s’ha tret de la xifra que presenten com escandalosa la quantitat que ells mateixos qualifiquen de justificada? Està clar que per a la seva pretensió de cridar a l’escàndol. Es va voler induir la indignació pel “malbaratament” i per això calia donar una xifra ben voluminosa incloent-hi fins i tot aquelles despeses justificades de tota evidència. Està clara la mala bava, la voluntat d’excitar els ànims i pretendre que l’emoció ofusqués el pensament del compromissari i aquest no s’adonés de la trampa.

 Un dels molts detalls que analitzats en fred posen en relleu l’estratègia tramposa de la conducció de l’assemblea.

7. Una altra i la major de totes: demanar una votació per un balanç comptable després de la presentació d’unes despeses “sumptuoses” que res hi tenien a veure. Es van barrejar els temes amb la clara intenció que l’escàndol (?) d’aquestes despeses maliciosament presentades contaminés la deliberació sobre l’exercici comptable. 

8. Per cert, de les despeses escandaloses que s’anoten en la due diligence  ningú en té cap prova ni constància. Senzillament perquè ni s’ha pogut llegir la due diligence en el seu original ni s’ha presentat cap document que provés les actuacions negatives per al club que els actuals dirigents ens asseguren que la tal due dilligence assenyala. No s’ha presentat cap prova,

9. Del tal document se n’ha fet una presentació esbiaixada i tendenciosa. Només es destaquen les pèrdues de fitxatges com el d’Ibrahimovic, però s’amaguen els guanys del de Touré Yaya, per exemple. O el valor d’un planter que s’ha sabut rendabilitzar al màxim.

Si algunes despeses com  la dels aerotaxis eren o no justificades només ho podem saber pels mateixos que els van fer servir. Però resulta que ara ens hem de posar a sospitar per sistema? No se’ls pot donar un marge de confiança i ens hem de deixar emportar per interpretacions malintencionades? Ara els de la junta Laporta han de fer un inventari de justificacions de cada pas que han donat? Això no té cap sentit. Per això en democràcia i bon sentit, si algú ha de donar explicacions i proves és qui acusa i l’acusat només en segon moment responent a les acusacions. En bona lògica i en bona democràcia.  Elemental 

10. Quan es vulnera la lògica més elemental només hi ha una explicació: l’ofuscament del ressentiment i l’odi. No és bo començar una presidència destruint. És impossible voler construir una presidència sobre les runes de l’anterior, amb trinxament previ.  “Quina necessitat tenia el barcelonisme de trobar-se davant d’un si és no sobre la gestió de l’anterior president? Si el que hem de fer, com s’ha fet sempre, és mirar endavant, mimar l’entorn dels jugadors, donar suport a Guardiola i mirar que les coses vagin bé.” (Pilar Rahola)

11. Fer amb Laporta, el president del Barça que a tots ens ha donat les majors satisfaccions, el que no s’ha fet ni amb els darrer Núñez de trista memòria, ni amb el Gaspar de memòria més  llastimosa, és un insult a la intel.ligència de la massa social del Barça.

12. Però els barcelonistes podem estar ben orgullosos que la major part dels compromissaris van saber esquivar la subtil trampa sargida per Rossell i la seva junta i no van alçar el cartronet blau. És una esperança i un element d’optimisme per als que ens estimem el Barça i el país. Ens tocarà passar un desert del que en sortirem enfortits i que posarà cadascú al seu lloc: s’empetitirà el ressentiment i lluirà amb més fulgor  la generositat i el coratge lluminós d’un dels actius amb què avui compta el país: Joan Laporta. 

Les traduccions castellanes d’autors catalans no funcionen. Ho explica David Castillo a l’AVUI. . “Escriptors que no existeixen en castellà i que no han acabat ni la primera edició en els bons segells que els han traduït, com Jaume Cabré, Maria Barbal i Ada Castells, han triomfat en altres països –més civilitzats que Espanya, per cert.” “Les xifres ens diuen que mentre que a Alemanya Jaume Cabré ja ha venut només de Les veus del Pamano 400.000 exemplars, a Espanya continua sent un desconegut. De la primera edició en butxaca de Senyoria en preparen 50.000 còpies.”

La conclusió de David Castillo és d’allò més evident:

“No entenc la tossuderia dels espanyols a retenir-nos.
I menys la dels catalans de pertànyer a Espanya.
No és una pèrdua de temps?”

Evidències d’aquest rebuig cap al català en tenim cada dia. Per això sorprèn el martelleig ideològic dels unionistes que segueixen acusant-nos de paranoics (Albert Boadella) o d’obsessius (Xavier Sardà) quan ho posem de manifest. Insisteixen en negar una realitat a crits. Es van posar una bena als ulls mig per “fraternitat” idíl·lica  i mig per mantenir la font dels seus ingressos, i ara els plauria que compartíssim la seva ceguesa; així es podrien permetre seguir amb l’autoengany sense problemes de coherència personal. La veritat els fa mal. La nostra lucidesa els remou la consciència.

Acabaré amb un altre paràgraf de l’article que aconsello. “Els espanyols, tan patriotes en tot el que no surti del seu guió monoteista i monolingüista, no acceptaran mai res que no surti de la idea imperial. De fet, quan els Reis Catòlics van unificar la Península es van afanyar a eliminar tot el que sortís de les seves creences unidimensionals.”

Intolerables les amenaces de Corbacho a la Catalunya independent. Són una crida a la violència. Són una declaració d’intencions; fixeu-vos si us plau amb el to en què van ser dites. Hi queda clar que  la trobaria justificable. A més, van ser dites com a improvització personal, al marge del text donat prèviament a la premsa. Recomano l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb.

Les amenaces de Corbacho són motiu suficient per demanar-ne la dimissió

La crida a la violència s’ha de portar als tribunals. Amb la violència espanyola no s’hi pot jugar. No val tampoc posar-se una bena als ulls com han fet CiU i ICV. Del PSC ja no cal parlar-ne. La reacció d’aquests partits és inadmissible. Justament és amb aquest comportament tou que Solidaritat Catalana per la Independència vol trencar. immediata, abans de la seva marxa oficial.

L’atur estructural és i serà superior al 15%. També a Catalunya?

Santiago Niño Becerra a la tertúlia del Fuentes d’avui ha sentenciat que l’atur a l’estat espanyol no baixarà del 15% ni quan es surti de la crisi. És estructural: quan l’economia saltava d’alegria, l’atur espanyol no va baixar del 10%. No hi ha prou oferta de treball. Els altres tertulians no l’han contradit. Sembla que la solució és sortir fora.

Bla, bla, bla. Ningú ha esmentat que a Catalunya, malgrat l’augment de nova població (un milió en deu anys!), sempre ens hem mantingut per sota de la taxa d’atur espanyola. Actualment dos punt menys, abans quatre. Vull dir que el nostre 18% és maco? No. Vull dir que alguna estructura productiva devem tenir millor que fa que sempre estiguem per sota. Tot i estar contagiats per les formes espanyola, tot i estar encadenats en part per les seves estructures i tot i que les lleis espanyoles estan pensades per al seu teixit im-productiu.

Amb un estat propi no és pas difícil imaginar que l’atur disminuiria en picat i ens acostaríem als estàndards europeus. Sens dubte. Però els tertulians de les nostres emissores no volen contemplar aquesta possibilitat, què dic possibilitat, aquesta realitat al nostre abast. Necessitem la independència per a sortir millor de la crisi. Independència és treball i benestar. Ho hem d’explicar, ho hem de proclamar i hem de bastir l’Estat català.

Els castells, nou símbol del país

XXXII Concurs de Castells en el Tàrraco Arena. Entronització definitiva del fet casteller en l’imaginari col.lectiu de Catalunya, de tota Catalunya. TV3 va fer vibrar el país sencer amb la potència dels castells. 

El president Montilla va aparèixer quan s’estava aixecant un cinc de nou. La xiulada va ser eixordadora ,tant que la mainada es va pensar que anava per a ells i no va poder descarregar-lo. Mas també s’h iva deixar veure; molt poca estona. Benach va aguantar més. Héctor Lòpez Bofill va ser l’única persona de la llotja d’autoritats que va quedar-se fins al final.Per si no ho sabíeu, Héctor Lòpez Bofillés el cap de llista de Solidaritat Catalana per a la Independència a la demarcació de Tarragona.

La sardana segueix sent un emblema del país. Una representació noucentista, d’estètica horitzontal, d’equilibri formal. Els castells és la nova ensenya folklòrica que s’afegeix a la sardana. Si aquesta representa el goig festiu serè i harmònic, els castells plasmen la vitalitat del país. Són la insígnia robusta de l’equilibri esforçat, del risc i la gosadia que empenyen l’ascens. En els castells l’èxit mai no és segur perquè cap conquesta no és definitiva: la construcció sempre intenta acostar-se més al cel.   

En ambdues manifestacions, rotllana i pinya, s’hi materialitza la solidaritat del poble, la solidaritat catalana. Necessitem els castell, necessitem la gosadia dels castellers per fer el salt definitiu de la independència que ens farà sortir de la crisi i donarà al país el benestar que es mereix.

Després de la vaga. Lliçó independentista.

Ara toca demanar una renovació dels sindicats perquè de sindicats n’hi ha d’haver. Està en boca de tothom i no cal parlar-ne més.

Toca igualment insistir en millorar la cultura empresarial. És tan o més baixa que la dels treballadors: guanys immediats sense consolidació de les estructures productives. Baixa mentalitat emprenedora, poruga assumpció del risc, fluixa perspectiva exportadora, poc interès per les noves tecnologies, amiguisme, descurada des-educació dels fills…

És una nova visió de país el que pot fer canviar les coses. Visió que no es quedi en la pura gestió del dia a dia sinó que insereixi en un  projecte de futur, consistent i ambiciós. Aquesta nou paradigma de país només pot venir amb una sacsejada prou contundent com és la independència. Nou país, noves estructures, nova ambició, despreniment dels vicis espanyols,nous horitzons.

Nous equips polítics. Aquest projecte nou ha de ser un projecte concebut per gent que hagi reeixit en el camp empresarial i organitzatiu i que sobretot estimi el país. Laporta, Tena i Uriel és el que necessitem. 

 La Vanguardia  ens vol enganyar 

Avui La Vanguardia posa un semàfor vermell, de censura, a Ignacio Fernández Toxo de CCOO i a Cándido Méndez d’UGT per la vaga d’ahir. Per quines raons? Perquè la vaga era contraproduent en un país que la productivitat és baixa; no ens podem permetre perdre més hores de treball.

Està clar que el diari està establint una correlació entre hores treballades i productivitat. I és totalment fals. I ho saben: tots els diaris han publicat enquestes europees de productivitat on precisament es ressaltava l’aparent incongruència del fet que a l’estat espanyol es treballa més temps que enlloc i tanmateix la productivitat és baixa. Avui LV ens han volgut confondre, o si ho voleu, ens han volgut enganyar.

Si no han trobat cap més raó per censurar la vaga, haurem de deduir que la vaga ha tingut tota la seva raó de ser.

Sindicats independentistes 

Els necessitem. D’ells ha de sortir el discurs que el nostre model productiu no és l’espanyol i que les nostres necessitats econòmiques no coincideixen amb les espanyoles. Ells han de conduir els nostres treballadors a unes demandes en consonància amb les nostres necessitats. Però sobre tot, els treballadors i empresaris de casa nostra han de ser un motor per a aconseguir la independència que ens aportarà el  benestar econòmic que els catalans ens mereixem.

La nul·la sensibilitat de CCOO i UGT amb el dèficit d’infraestructures de Catalunya, dèficit que hem de patir diàriament els treballadors (i empresaris) i que, a més, dificulta el nostre desenvolupament econòmic, és una demostració fefaent que necessitem uns sindicats nacionals. I forts, Per exemple potenciant la Intersindical CSC.

Nivell baix de cultura empresarial

Quan surt a la palestra el tema del baix nivell productiu, tothom mira cap als treballadors. Llavors toca una vegada més recordar-se del fluix nivell escolar i de la formació professional.

Jo crec que aleshores és el moment també d’esmentar la necessitat de la formació contínua… dels empresaris. M’atreviria a dir, per exemple, que hi ha més coneixement d’informàtica entre els treballadors que entre els directius  de les empreses. Siguem sincers i reconeixem que  la cultura empresarial repercuteix molt més en el nivell productiu que la formació del treballador.

Mare meva, quant ha costat integrar les noves tecnologies a les empreses per més que s’hi hagin escarrassat les Cambres! Percebeu interès en els empresaris per a ampliar i millorar el negoci? Semblen molt més interessats en el diner fàcil, en els guanys a base de rebaixar els costos dels treballadors, que per qualsevol altra via. I la creativitat de l’empresari? I el risc? Als treballadors a vegades els obliguen a posar-se al dia, i als empresaris, qui els obliga? Per què no s’arrisquen més buscar mercats nous a fora? Per què no pressionen per les ajudes financeres tant o més del que fan per abaixar la flexibilitat de contractació? Etc., etc., etc. Aquí està el quid de la productivitat.

Els camps de golfs ahir estaven plens

Jo em pregunto si els comandaments intermedis que ahir omplien els camps de golf (ho van dir al Matí de Catalunya Ràdio) veuran retallat el sou d’octubre com els treballadors que van fer vaga.

Raons d’un independentista

SI DURANT ELS PROPERS 4 ANYS ES CONVOQUÉS UN REFERÈNDUM
PER DECIDIR LA
INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA, VOSTÈ PERSONALMENT QUÈ CREU QUE
VOTARIA?

Resultats
a les pàgines 34-35. Conclusions dels Racòmetre:

“Empat tècnic davant un escenari teòric. Amb
independència del nivell de participació (ja sigui amb un escenari del 65% com
del 75% de participació), en ambdós casos els resultats del referèndum podrien
donar el triomf a una o altra opció en funció del propi marge d’error de l’enquesta
(+3,16%): amb un 64,75% de participació
podria guanyar el SÍ a la independència amb un 51,58%, però amb un 75,46%
el triomf seria del NO a la independència amb un 52,25% dels vots emesos.”

Crec que s’equivoca. El SÍ guanyarà
àmpliament. El nombre de vots favorables serà encara molt més alt. Per tres
raons:

1.      Per efecte de la campanya del referèndum. El debat s’estendrà. Les raons del
SI tindran un predicament que no han tingut fins ara. Els partidaris del NO
també s’explicaran, però no faran sinó repetir el que han sentit sempre des
dels mitjans; per tant, no oferiran novetat i no captaran nous adeptes. Els que
poden augmentar són només els del SI perquè les seves raons seran noves per a
molta gent.

2.      Les raons del SI es basaran sobre tot en raons econòmiques: el robatori d’Espanya de la
nostra riquesa productiva, la migradesa de serveis que hem de patir per aquesta
causa i la conseqüent manca del benestar que ens mereixem.

En el mateix
Racómetre la gent partidària del concert econòmic, per tant sensible a les
raons econòmiques esmentades, se situa al 77,4% (pàgina 36). És de suposar,
doncs, que els favorables al SI pujaran cap al 70% quan se’ls expliqui que
Espanya no està disposada a modificar el seu concepte de solidaritat
espoliadora.

3.      La franja d’edat  amb més adeptes a la independència és la menor
de 35 anys (a
favor: 82,7%). Ho detecta el mateix Racómetre, pàgina 37. Això vol dir que a
cada nova fornada de joves amb majoria d’edat el nombre d’independentistes
creix. Cada any s’incorporen més joves amb voluntat independentista. Quan es
convoqui el referèndum, el nombre d’independentistes haurà crescut. El SÍ a la
independència està més que assegurat.  

Anem bé, les
circumstàncies són favorables, però hem de seguir treballant, sobre tot sobre
certs segments socials que no hem de donar mai per perduts.

Ara o mai! Sento el crit impacient i carregat de bona voluntat, que clama per la unió dels independentistes. Ara o mai! Sento el crit exigent del que sap que la nostra unió aixecaria una onada d’entusiasme semblant a la que va aplegar tanta gent el 10-J. Ara o mai! És el crit emprenyat i dolgut del que veu desesperat com es deixa passar una oportunitat única. Ara o mai! És el crit rabiós que llança responsabilitats i assenyala culpables per la possible migradesa de resultats independentistes en les pròximes eleccions. Ara o mai! És el bram desesperat, l’exaltació a flor de pell, l’anhel fet crispació. Ara o mai!

Molta crispació i impaciència. Massa. Tot i que sembla justificada, tot i que sembla tenir raó, la raó és el que menys impulsa aquest crit d’unitat. No és la raó sinó el desig vehement, la visió apocalíptica del que pensa que la situació és irrepetible. El crit surt de l’ànima de les entranyes, però no de la reflexió. Ara o mai! vehicula massa emoció.

És pur desig que aparca qualsevol altra consideració raonable. Només contempla la situació òptima i desdenya la consideració de les circumstàncies que la farien possible. La impaciència no permet aquesta reflexió. I s’aboca al pensament simplista: només cal que els protagonistes vulguin, tot depèn de la seva voluntat. Només cal que…

“Es deixin estar de problemes personals.
Es deixin estar de protagonismes.

Es deixin estar de lluites de poder.” diu el seu web.

És una explicació precipitada fer-ho dependre tot de la voluntat dels protagonistes. Evidentment, si un creu que la unitat només depèn de la voluntat i aquesta unitat no es porta a terme, no li queda sinó atribuir la desavinença a interessos foscos i ànsies inconfessables. Massa simple: si no es compleix el meu desig, tu ets dolent!

Tots entenem quina seria la situació òptima. La conjunció de personalitats tan fortes com Laporta, López Tena, Bertran i Carretero no només aplegaria els seguidors de cada un d’ells sinó que arrossegaria gairebé tots els vots possibles fins i tot a molts votants de partits més tous. Si no hi ha unió, l’única aspiració de Solidaritat i Reagrupament és aplegar vots entre els que es van quedar a casa l’última vegada, que no és pas poc. Però per a alguns no suficient. Estic segur que el temps posarà a tothom al seu lloc. La unitat no sorgirà dels despatxos, la unitat es realitzarà de forma natural. Temps i paciència. 

Desconec les interioritats de les converses, el motiu concret que va impedir posar-se d’acord en les llistes.  I Solidaritat ho ha resolt de la forma més democràtica: confeccionant-les per votació entre els adherits. Totalment inèdit, regeneració democràtica total. Ah! m’oblidava: en la darrera entrevista Carretero-Laporta es van posar d’acord en no atacar-se i treballar plegats en el Parlament. Fins ara són les úniques formacions que no s’han criticat i s’han respectat. Tots hem de tenir-ho en compte i celebrar-ho. Només per això ja mereixerien el nostre vot. 

Ara o mai! Deixem-ho. Tot o res, blanc o negre… aquestes oscil·lacions entre extrems no porten enlloc per irracionals. Les disjuntives extremoses són llavor de frustracions. Els extrems no s’aconsegueixen gairebé mai, per tant desitjar-los condueix a la desesperació i la paràlisi. Deixarem de votar pel país perquè ells no s’hagin posat d’acord?

Ara o mai! és un crit estèril. Rebutgem-lo decididament. Ens aboca a un desig impossible i irreal que ens portarà a la frustració. Deixem-lo per als irredempts perpetus, per als professionals del derrotisme.

Ara o mai? Ara i a continuar a la trinxera. Ara o mai? Ara i sempre!

Ferrusola demana no precipitar-se

D’acord. No ens hem de precipitar mai. Hem d’anar tan de pressa com puguem, però no més del que les circumstàncies permetin. Però qui ho determina això? Quins criteris ens permeten discernir el tempo del procés d’independència?

No criticaré la Ferrusola per demanar moderació i de posposar la independència prou lluny que ella mateixa dubta que els seus néts puguin  “arribar a veure-la”. Per a mi, ja és prou significatiu i encoratjador que l’ex primera dama s’hi manifesti a favor.

El que ens hauria de fer pensar, tant a la mateixa Ferrusola com a nosaltres, és que  tals propòsits a favor de la independència, per aigualits que siguin, no els hagués fet de cap manera fa 10 anys. Consideri, doncs, la senyora Ferrusola que els temps van canviant més ràpid del que mai no hagués pensat. S’han presentat unes circumstàncies que ningú havia previst però que responen al treball de molta gent. Nosaltres no ens precipitem, són les circumstàncies les que s’han precipitat. Unes circumstàncies favorables que ningú havia pogut preveure I, senyora Ferusola, no les podem deixar passar per por a precipitar-nos: les hem de saber aprofitar.

Tresserras atribueix l’augment de l’independentisme al canvi iniciat el 2003

Estem enfadats amb ERC. Aquests anys de govern ha guardat la paraula independència al fons del bagul i no n’ha fet pedagogia. Però això no ens ha de fer ser desagraïts. L’auge de l’independentisme té en EC uns els seus motors. Sobre tot per la tasca de Josep Lluís Carod-Rovira..

Però Tresseras no té raó quan atribueix l’augment només a la incorporació d’ERC al govern. És veritat que sense ells no haguessin tingut les peripècies de l’Estatut que tant han servit perquè Espanya aparegués amb el seu vertader rostre davant de molts catalans abduïts pel bonisme dels socialistes.. Però també és veritat que hi ha hagut molta més gent que hi ha treballat i ha fet la pedagogia que ells havien abandonat.. Per exemple Omnium Cultural, el CCN, Laporta i el seu Barça, etc.

Puigcercós, Laporta i Carretero als debats televisius

Tothom ha posat la independència en el centre del debat electoral. Si més no fins ara. El Periódico, el mateix!, destacava l’endemà de l’11 de setembre  que els corresponsals estrangers només havien vingut a Barcelona atrets per l’onada independentista. Doncs, perquè s’aparta  la independència dels debats electorals televisius? Apartar-los del fôrum més esperat i més vist és distorsionar el debat electoral.

Demano una recollida urgent de signatures demanant  la presència de Laporta, Puigcercós i Carretero en el plató.

Cementiri nuclear

A Ascó? Potser sí, potser no. És important sospesar-ne els  pros i contres. Però el més important és recordar i exigir que el tema es decideixi a Catalunya, no pas a Espanya. Així ho ha explicitat Héctor Lòpez Bofill en la presentació del document base del programa electoral de Solidaritat Catalana. Laporta ha aprofitat per recordar que el poder del nostre parlament, que no pot decidir res important per al paìs, és nul i l’ha qualificat de “fireta”.

La sobirania nacional es filtra arreu

El sobiranisme ha estat al centre del pregó de la Mercè. Anava a càrrec del poeta Joan Margarit. Escoltem-lo:
 
‘Potser la necessitat de supervivència, de progrés material i espiritual que té Catalunya en aquest moment crític de canvis en l’equilibri social i econòmic del món fa que avui s’hagi de renunciar al tipus d’unió que fa segles va convenir a les dues parts’, ha reflexionat Margarit. ‘Potser ha arribat el moment d’acceptar que cal canviar profundament la relació amb aquesta Espanya si els ciutadans de Catalunya, sigui quina sigui la llengua materna que parlem, volem que la nació esdevingui una Holanda, o una Dinamarca en aquest nou ordre mundial’, ha pregonat el poeta.

Joan Margarit no s’havia distingit mai per cap acció ni proclama nacionalista. Per això l’ajuntament socialista l’havia triat. La seva aposta, doncs, és altament reveladora. Extenses capes del país, sobre tot intel.lectuals, han obert definitivament els ulls i la independència se’ls ha revelat com l’únic camí per al nostre futur.

La Factura de la llum  

La portaveu de l’OCU (Organització de Consumidors i Usuaris) ha dit al Matí de CatRàdio que han demant al ministre d’Indústria espanyol el preu del kilowat i sempre han rebut respostes evasives. També ha dit que la tan airejada subhasta del preu de l’energia és una enganyifa perquè s’ho fan entre les mateixes empreses que marquen els preus i també perquè qui produeix i compra la distribució de l’energia és la mateixa empresa. Una enganyifa monumental.  Diguem-ho clar. Una xapussa molt a l’espanyola.  

La mateixa portaveu recorda que a la Gran Bretanya hi ha una comissió de control que garanteix, per una banda, la competència real entre les empreses, la qualitat del servei, l’ajust dels preus i, per altra, les sancions quan no compleixen.

I en la Catalunya independent?  Tindrem l’oportunitat de canviar les coses i d’apropiar-nos els bons models europeus. Segur que el tipus de xanxullos a l’espanyola no es faran. Tindrem l’oportunitat de canviar i ho farem. Necessitem la independència també per això. La nostra societat catalana no admetrà que s’apugi el rebut un 60% en un any com va passar el 2008.

A la ONU falta gent

“Obama diu que en un any Palestina podrà formar part de la ONU.” S’ha obert la 65 Assemblea General. Hi falta Palestina i també Catalunya. Va de debò. I no us en foteu. Tot depèn de nosaltres. Improbable? Però no impossible. Ningú creia que un dissabte de juliol caloròs, 10-J, podria congregar tanta gent a Barcelona. Ningú creia que el crit únic i imperiós fos el d’independència.  Ningú creia que es realitzarien unes consultes per a la independència aconseguint  més de mig milió de vots afirmatius (i només s’han realitzat a la meitat del país). Estem en una època de sorpreses independentistes. 

Les pròximes eleccions en seran una altra. Només depèn de nosaltres. Només cal que ens desempalleguem d’una vegada del patit que hem estat votant fins ara i que ens decantem pels que ens ofereixen la solució definitiva. Fem el salt! Votem-los i l’any que ve… a l’ONU O si no ben aviat. 



Santa Tecla en oriflama  

Santa Tecla d’enguany és un mar de banderes catalanes i de la ciutat. Moltes més que altres anys. La gent està emprenyada? Ja va bé. ¿Els catalans només reaccionem a la contra? No és veritat Qui ho diu? Els professionals del derrotisme que només saben imaginar un costat fosc de tot.

Per què no pensar que els tarragonins volen afegir-se a la festa general d’afirmació catalanista? Estic segur que es volen sumar a l’efervescència sobiranistamque es viu arreu amb les consultes, amb la manifestació del 10-J i amb els partits independentistes que es presentaran a les eleccions. 

“No somes unos cafres” 

És escandalós: el capital està reconquerint en pocs anys el que ha costat sang, dolor, presó, llàgrimes i més d’un segle obtenir.

En la tertúlia del Fuentes d’aquest matí s’ha parlat d’impostos. Tothom estava d’acord que s’han de pagar per poder gaudir dels serveis que exigim a l’Estat. Però  ningú no ha sabut dir ni mitja paraula del fet que a Catalunya això no és ben bé així, que dels nostres impostos n’obtenen “bons serveis” uns altres. Aquesta tertúlia d’avui es podia haver fet ben bé a Sevilla o a León, però no pas aquí. És imperdonable que a Catalunya les tertúlies tinguin aquest perfil amnèsic. 

La mala fe de Jordi Mercader a l’AVUI

Es pot errar per ignorància o per mala fe. Jordi Mercader no demostra ignorància, aleshores actua i escriu amb mala fe.

En l’article d’ahir de l’Avui comenta un document de Solidaritat Catalana titulat “Que no ens prenguin el pèl”. I ho fa sense esmentar ni un sol dels arguments de les seves cinc pàgines. Jo l’he llegit i està farcit d’arguments jurídics amb les cites corresponents de la sentència del Tribunal Constitucional. Potser era massa demanar que Jordi Mercader se’ls llegís. Potser s’hi veu incapacitat. La qüestió és que ignorant l’argumentari del document gosa retreure a Laporta que es limiti a demanar-nos un acte de fe en la seva proposta de declaració unilateral d’independència.

Mala fe. Si Mercader prescindeix de la lectura de cinc pàgines d’arguments, no pot, en conseqüència, afirmar que en elles només hi veu una “alegre desqualificació” de les tesis dels altres partits. No, Mercader, no són una desqualificació “alegre”, sinó argumentada.

Mala fe perquè, d’entrada, el document diu explícitament que la declaració unilateral d’independència ha estat avalada pel Tribunal de Justícia de la ONU (La Haia) quan es va posicionar sobre la independència de Kosovo. Aquest era l’argument principal, està a l’inici del document i vostè l’omet en l’article. Mala fe, senyor Jordi Mercader. 

Des de Tarragona amb amor.

El senyor Joan Vidre i Mas en una carta al director del Diari de Tarragona sembla més assabentat que l’articulista de l’AVUI. Aquest és el seu escrit:

“El senyor Wilfredo Espina, en un escrit al Diari, ens diu coses sobre la independència de Catalunya que són de parvulari. M’explico, afirma que «és il·lusòria i fora de la legalitat». Què vol dir això? Interpreto que vol dir que la Constitució actual no ho preveu, i que per aquest fet no és viable ni creïble. El Tribunal de la Haia, tanmateix, diu el contrari, diu que és legal declarar unilateralment la independència, si es fa des d’un Parlament democràticament elegit.

El pecat original de l’escrit és afirmar que la declaració d’independència és un «lema laportista». El senyor Espina no sap que la independència de Catalunya va començar el 12 de setembre de 1714. Després de la desfeta de l’11, els patriotes catalans van començar a remuntar la derrota, com es fa a tots els països normals quan es pateix una invasió. Llavors el senyor Laporta no hi era i avui hi ha milions de catalans que volen recuperar les llibertats i les institucions perdudes, no és només un Laporta, som molts més.”

“Els independentistes estan parlant des de la víscera”

“No des de la raó. No tenen projecte.” Una altra vegada la ignorància mostra el seu atreviment. La ignorància de Xavier Sardà i Mar Jiménez. Per no parlar de la mala bava d’un altre tertulià dels dilluns, en Juan Carlos Girauta periodista de Libertat Digital. Aquests senyors no s’han presentat mai a un míting de Solidaritat ni a una conferència de López Tena per saber el seu projecte i, després, des de la ignorància fan de les seves imaginacions una afirmació contundent. Hi havia moltes més vísceres en les tietas que envoltaven ZP durant la festa de la Rosa que en un míting de Solidaritat Catalana. Hi haurà moltes més vísceres el dia de vaga que en les exposicions detallades de l’espoli fiscal que patim. Aquests tertulians parlen des del desconeixement. Mar Jiménez, vostè que la veig més ben predisposada, vagi un dia al míting de Solidaritat i després parli.

Al cap i a la fi, el que es veu en aquests fòrums és que es comença a parlar de la lesió de Messi i dels correbous i sempre acaba apareixent el tema de la independència.