CAMINS D'INDEPENDÈNCIA

Narcís Llauger i Dalmau

I els “altres” ingressos del senyor rei, què?

Tothom parlant de les despeses del senyor rei Juan Carlos i família. La Casa reial s’ha dignat fer-nos-en cinc cèntims i els súbdits ben ensinistrats comentant la jugada. Més aviat distraient el personal del tema més coent: els ingressos “extres” del senyor rei. També ho podem anomenar els negocis més o menys clars d’un senyor que va començar a regnar sense ni un duro i ara ostenta una de les més sucoses fortunes. Per començar recordem el que tothom pot saber: aquest senyor vagi on vagi ho té tot pagat, vagi on vagi fa negocis i rep un percentatge dels que ajuda a fer, s’operi on s’operi la Seguretat Social de la nostra butxaca li cobreix totes les despeses. Tot això són ingressos que deixen en ben poca cosa els 8,4 milions que li assigna el Congreso.

També sabem el que no sabem. El que no podem saber. Perquè és obligació ocultar-ho i que per això l’article 56 de la constitució que ens tenalla deixa clar que “la persona del rey es inviolable y no está sujeta a responsabilidad”. Un escàndol. Com tota la resta. Aquí us deixo dos exemples extrets de la biografia no oficial del rei Juan Carlos I, Un Rei Cop per Cop. 

“Ruiz Mateos va explicar -diverses vegades i a més d’un- que, a l’estil de com es feien les coses en aquella època. Li portava grans quantitats de diners en maletes de Loewe, directament a palau, on els guàrdies de seguretat no s’esforçaven gaire a revisar el que passava o deixava de passar pel control de l’entrada. Posava la maleta sobre la taula del despatx de Joan Carles, aquest la llençava sota un racó i queia exactament sempre al mateix lloc. “¡Cuánto ha tenido que practicar!”, deia Ruiz Mateos. 

No hi havia cap quantitat estipulada ni res que s’hi assemblés, i Joan Carles tampoc no li demanava res, com qualsevol pot suposar. Senzillament, li trucava i es lamentava com qui no vol la cosa de les dificultats econòmiques que estava passant: “¡Es que no tengo ni para pagarle al servicio!” O bé: “Esto no puede ser, Constantino me  cuesta mucho dinero.., son unos inútiles, no ganan dinero… No puedo más”. I Ruiz Mateos ràpidament el tranquil·litzava: “No se preocupe usted de nada, Alteza. Usted dedíquese a los problemas de España, que para lo demás ya estamos nosotros, estoy yo”. A vegades, Joan Carles també recorria a l’empresari de l’Opus perquè “donés un cop de mà” a alguna amiga. Una vegada li va trucar per dir-li que l’aniria a veure una “senyora” de part seva: “Se trata de una persona que se dedica a la beneficencia, que no tiene sede…” I Ruiz Mateos, tot i que la senyora en qüestió no tenia l’aspecte de pertànyer al club de la mare Teresa de Calcuta, doncs li va comprar un pis. Alguna vegada, l’empresari de Jerez també havia fet transferències importants des de Nova York. D’aquestes operacions sí que en conserva els papers. I allò sí que va preocupar la Casa Reial quan, després de l’expropiació de Rumasa, Ruiz Mateos, pròfug de la justícia, que havia fugit a Londres, els va voler utilitzar per pressionar i que el monarca no el deixés tirat. La intervenció del Banc d’Espanya va suposar una patacada que no s’acabava de creure. Però el monarca, en plena eufòria socialista, no li va fer cas. Ruiz Mateos aleshores va acusar el rei d’haver rebut 1.000 milions de pessetes, amb la qual cosa José María havia pensat que tindria les esquenes ben cobertes davant de qualsevol acció del  govern. S’entrevistà amb l’aleshores secretari general d’UGT de Banca, Justo Femández, i li va passar tota la documentació respecte a aquest fet. Però quan Justo Femández volava amb avió cap a Madrid, ja eren esperant-lo a l’aeroport persones mai identificades per explicar-li com eren les coses. I una cosa bastant forta devien dir-li, perquè es va oblidar de l’assumpte per sempre. Ruiz Mateos encara va seguir insistint pel seu compte durant un temps i el fiscal general de l’Estat l’acabà acusant d’un delicte d’injúries al cap de l’Estat. Aviat van comprendre, no obstant això, que allò seria un carreró sense sortida. Aquest judici s’hauria pogut convertir en un autèntic circ i Ruiz Mateos se’n va escapar no se sap ben bé com. L’Estat va preferir oblidar el tema i arxivà la causa basant-se en tecnicismes.          

Una de les primeres formes conegudes que Joan Carles de Borbó va utilitzar per anar-se fent un petit capital personal van ser les comissions del petroli. Encara en temps de Franco, hi va haver una crisi petroliera que afectà Espanya de manera important. Llavors a Barrera de Irimo, que era ministre d’Economia, se li va acudir anar a veure d príncep i demanar-li que mitjancés amb el príncep Fahd, de l’Aràbia Saudita, un dels productors de cm més importants, per aconseguir una remesa ràpida de petroli. Joan Carles hi va enviar un emissari i la resposta fou immediata: “Decida mi hermano el príncipe don Juan Carlos que le enviaremos todo el petróleo que España necesite”. A canvi d’aquests serveis de mediació, el príncep cobrava una comissió, cosa que a tothom li semblava molt normal. El mateix Joan Carles ha explicat que la seva habilitat per tractar amb els àrabs es deu al fet que els sap comprendre millor que ningú: “Sólo los que sabían tomárselo con paciencia llegaban a veces a hacer el negocio de su vida”, va dir una vegada.”

L’amic per excel·lència de Juan Carlos ha estat i és Manuel Prado. Amb ell ha fet els grans negocis de la seva vida. Els dos han fet els negocis de la seva vida. A partir de la pàgina 133 podreu informar-vos adequadament.

“Probablement l’emissari reial aquella vegada havia estat el mateix Manual Prado (encara que no ho hem pogut confirmar), ja que habitualment era ell qui s’encarregava d’aquesta mena de qüestions. Alfredo Pardo, director de flota de Cepsa, ho va poder comprovar quan hagué de suspendre un viatge a Kuwait que tenia programat per signar un contracte multimilionari de compra de petroli a l’emirat, que li deixaria un benefici abundant de dos centaus per barril en concepte de regalia per al comprador. Quan ja estava a punt d’ anar-se-n’hi, el van avisar per dir-li que no hi anés, que la signatura del contracte seria a càrrec de don Manuel Prado y Colón de Carvajal, cosa que el va sorprendre. I coincideix que l’aleshores emir de Kuwait, el xeic Zayed, d’Abu Zabi, era com Fahd, un gran amic del rei. “¡Un personaje extraordinario!”, solia dir d’ell Joan Carles. Suposadament, a finals dels setanta el Govern de Suárez havia adoptat un acord perquè un percentatge petit de les transaccions comercials petrolieres realitzades per Espanya amb altres monarquies del món es desviés cap al patrimoni privat dels Borbó. Aquestes transaccions comercials estaven gestionades per Manuel Prado y Colón de Carvajal. A principis dels vuitanta, i fins i tot més tard, continuaven sortint a la llum escàndols sobre els diners que el rei devia a altres monarques pel pagament de comissions a intermediaris per aconseguir aquelles transaccions (compra de petroli) en condicions molt avantatjoses per a Espanya.

A banda de les comissions per petroli, que molts justifiquen com a perfectament raonables i fins i tot legals, no se sap si el rei Joan Carles té altres negocis en el sector, encara que hi ha indicis que apunten que sí.”

El dia que tinguem el nostre propi estat, deixaran de preocupar-nos aquestes misèries. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una constitució molt útil

Els espanyols celebren una constitució que els autoritza a bombardejar-nos cada 50 anys. Més ben dit, quan ens independitzem. Quina brometa, oi? Una broma de molt mal gust que un dels pares que la va parir diu que ens l’hem de prendre amb bon humor.

No mirem cap a una altra banda. És així. Deixem-nos ja de contemplacions benintencionades.  I si t’irrites, si odies aquests malparits, pren aquest sentiment de cara i amb coratge, sense culpa i sense por, i pensa que fas bé. És el sentiment pertinent. Després, atempera’l, puja’l al cervell i planifica fredament l’acció. La irritació permanent afebleix i pot ser signe d’impotència. Deriva-la cap a l’acció que pertoca.

Ara bé, al pa, pa i al vi, vi. Si ens amenacen, no riurem, si es complauen amb la sang dels nostres compatriotes i la nostra, no ho podem oblidar. Amb els que ens volen mal, no hi ha fraternitat possible. O canvien la constitució o segueixen sent els nostres enemics. Siguem valents i escopim-los la seva vergonya. I després, anem per feina. A l’atac! 

I sí, tothom ho sap: Espanya ens roba, ens empobreix i ens espolia. I no hi ha fada que pugui desfigurar aquesta realitat. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari