He conegut el temps dels mocadors d’home de roba i la seva presència hom diria que massiva a les llars i a la vida en societat. Era un complement molt més que ordinari en la vestimenta masculina, raó per la qual se’n solien regalar i eren molt ben rebuts. N’hi havia de moltes marques i,
El 28 de febrer de 1957 era dijous i, segons he sentit a dir, coincidí amb el dijous llarder o gras; no he sabut certificar la data. De tots els sants que avui celebren el seu dia, el més conegut entre nosaltres és sant Romà. No som molt destre en això de cercar informacions internautes
no calen bitàcoles per anar on vol el cos lliurat d’instruccions, camins plans amb retorn segur i epílegs és la insignificança que reclama l’espai d’eufòria que li negam per excessivament eloqüent, el detall desordenat que exigeix el lideratge de la resistència i la imprecisió més expressiva el que ha de fer rebentar el broll de
Rellegint escrits que mai no es donen per acabats, em trob amb un poema que, impetuosament i boja, volia ser -no m’hi vaig posar per poc- una espira de llum o una gota de sang del temps i al final no s’aixecà un pam d’en terra. Tanmateix no el vaig negligir i quedà en un
No se sent res més que el rellotge de l’estança marcant els segons i de seguida penses en un compte enrere, bé sigui per engegar els motors que enlairaran un nau espacial o per aplicar la descàrrega elèctrica que acabarà amb la vida d’un nord-americà condemnat a mort per haver matat una trentena de dones,
Una bona soca amb quatre branques gens fràgils i germinades, curullada per un verd generós que tant potser vegetal com d’encarnadura humana que batega sota un cel molt més que protector i afermada sobre la terra enverdida i entapissada de flors. Així veu la vida el meu preceptor menor i no ha dubtat gens a
No hi ha dia sense dia i avui és el del compromís internacional per al control del mercuri, un element químic natural que està provocant problemes greus en el medi ambient en enverinar tant l’aire com l’aigua. També és sant Policarp d’Esmirna, que es convertí, diuen, gràcies a la prèdica de sant Joan Evangelista. Ja
Dijous complicat, d’aquests dies que voldries que passassin a l’atropellada, que els minuts fossin hores i aquestes guepards esperitats empaitant una presa. Res greu, clar, entrebancs i imprevists més entremaliats que poderosos, punyeteries repel·lents que, males pells, prenen forma d’escarrassos bé sigui perquè tens el cos desharmonitzat amb la pensa o per una maleïda conjunció
no facis com la por vençuda, que arrossega els peus, ni vulguis esquinçar el panorama que et permet desitjar el vol com fan els mussols amb la fosca vesteix-te amb la terra ablanida amb saliva i cedeix la veu a la papallona monarca, que no tem jugar-se la vida de cinc mil·ligrams per fugir del
Avui, dimarts 20 de febrer, ha quedat instal·lada a Can Gazà la plataforma elevadora que contribuirà notablement a la qualitat de vida dels residents amb severes dificultats motores. Una necessitat urgent que ha estat possible aconseguir gràcies a la generositat dels molts amics amb què compta l’entitat que ha cobert totalment el seu cost. És
I vas, i obris qualsevol llibre dels que estimes i no et fa cap efecte o et dones a qualsevol música que t’enruna la supèrbia i quedes reduït a una esquerda. I et demanes si encara hi ha paraules per les quals paga la pena comprometre un alè. I lentament et desglaces en el vas
Núria Cadenes, en el seu llibre “Tiberi Cèsar” (A tot vent, 792, Proa 2023) defineix així el protagonista del seu relat: “Lívia esguarda ara el seu fill gran, el de carn i ossos, el que té a tocar i que també sembla completament aïllat del món i de la gent que l’envolta. Dels senadors, de
No acaba d’agafar el fil a la pel·lícula que el seu amic cinèfil li ha recomanat fervorosament i no sol equivocar-se. Veuràs com tracta el canibalisme, li ha dit, i tanmateix aquesta vegada no li arriba res on agafar-se, cap singlada que el tregui del tedi. No considera que els actors es creguin el que
Marga[lida] Prohens ahir a Madrid, la seu central -o la matriu- del seu partit, va dir: “Els que fan de la llengua una batalla política arriben a generar una desafecció cap a la llengua pròpia”. Això, traduït a llenguatge conservador illenc, vol dir que els que maldam per fer respectar el català, la nostra llengua,
En veure la carta en el batiport de ca seva va somriure per matisar l’eufòria que l’envestí davant aquella troballa. Feia tant que no rebia una carta per correu ordinari que no fos del banc o de publicitat diversa! Anys, segurament. I li sabé greu que no dugués segell: una etiqueta amb la sucursal des