marginàlies

I vas, i obris qualsevol llibre dels que estimes i no et fa cap efecte o et dones a qualsevol música que t’enruna la supèrbia i quedes reduït a una esquerda. I et demanes si encara hi ha paraules per les quals paga la pena comprometre un alè.

I lentament et desglaces en el vas de l’aprenent de demiürg, rebolcant-te en els baixos de la xicoira que t’han servit –i et prens- com si fos cafè. I t’adones que vas tan de gambirot que els somnis i tot han cobrat seny i vesteixen de marca.

I surts de casa sense paraigua, tot i sabent que cau un aiguat de bombolla perquè la pluja va beguda i et dius que aprofitaràs les ziga-zagues d’embriac que fa per no banyar-te. I et demanes quan encendràs els tarongers per edificar carnatges, per aixecar els escorxadors d’on han de néixer les fonts de la memòria.

I és quan veus les garses que sobrevolen aquests carners i els voltors que besen les hienes que esperen la ració pactada de carronya. I la milana que t’indica la direcció que han pres els delits i els devots de la lascívia.

I és quan t’adones que estàs cansat, molt cansat, i que el cansament et mata; i que la mort te traspassa amb la mirada i canallament somriu.