Enguany fa 45 anys que la finca de Can Gazà està oberta a qui, per les raons que siguin, ha acabat fent del carrer i de la seva solitud extrema la seva llar, fet que la converteix en degana dels edificis assistencials mallorquins oberts a persones marginades. Al llarg d’aquests anys ha acollit tota la
El reggaeton a tot volum que embafa i empudega els sentits i les coses que callen contrasta amb el gust exultant en boca de la xocolata negra cent per cent cacau que assaboreix el lector voraç i la dansa estranyament seductora de les tortugues que frueixen del sol nutritiu de la primavera en garriga. La
Una pinta de plata que agredeix els cabells llargs i clars d’una criatura i els devora; els embulla a comptes d’allisar-los, els arrenca lentament sense estrebades però amb contundència. S’ha despert amb aquesta imatge torbadora i al llarg del dia, no sap per què, l’ha recordada diverses vegades i a cada una hi ha incorporat
Octavià de Túsculo era fill il·legítim d’Alberic II, príncep i senador de Roma, ciutat on va néixer l’any 937. Quan encara no tenia devuit anys son pare, sense cap mena de preparació en no ser en la vida regalada i dissoluta, el va imposar com a Papa i en morir Agapit II prengué el nom
Un jove sol i solitari es veu obligat a acollir un padrí seu que desconeix i que té una tendència acusada a la violència. Aquesta presència sobtada en la vida del protagonista l’abocarà, també a ell, a una espiral de brutalitat. Aquesta podria ser la llinya per on transcorre la novel·la “Un ballet de leprosos”,
Passades de poc les set del matí, connectat a Catalunya Ràdio, em treu de la mollor el fet que avui fa setanta-nou anys que els nazis assassinaren una romanesa, comunista i membre destacat de la resistència francesa: Olga Bancic. Mai fins avui no havia sentit aquest nom i després de sentir-ne les dades més essencials
Els 30 graus de primers de maig, al tombant del migdia, encara fan més feixuga la costa empinada que el deixa a ca seva. Just emprendre-la, sent una opressió lleu a l’indret del cor que, tanmateix, ni li fa trencar el ritme de la caminada ni el fa retre. La coneix bé, aquesta mena d’estrebada
Sent una arpa interpretant una melodia que desconeix i els renous que l’acompanyen a l’estança sembla que minvin la intensitat perquè l’abstracció en la que l’ha sumit pugui ser absoluta. No li obre els records, la peça, com li passa sovint; li cerca quelcom dins ell que no aconsegueix identificar tot d’una. El temps és
es fa mineral la distància i estilet el cant dels que s’allunyen
No s’esperava trobar el llibre de poemes del seu antic amic quan ha entrat a la llibreria i ha hagut de demanar a la llibretera el que cercava, una novetat que no ha vist al mostrador. Fa anys que amb l’autor del poemari que mira amb enveja renyiren per una estupidesa en el decurs d’una
Sentir simfònicament i en directe Blaumut equival a sentir-los complets, això és, com cal i com es mereixen les seves cançons i obres instrumentals. Si, a més, els sents així al Palau de la Música, els efectes es multipliquen i magnifiquen. I si, per afegitó, els acompanya la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona, tot s’envola
El taverner d’Inisherin i un parroquià -de la pel·lícula “The Banshees of Inisherin”, traslladada al castellà com “Almas en pena de Inisherin”- consideren que Colm, el veí que de cop es comporta de manera molt estranya, s’ha passat al bàndol dels que pensen. I així ho fan a saber a Pàdraic, l’amic que paga les
L’oblit es va fent seva molta vida, com un paràsit golafre, insadollable i incombatible. Ens l’imposam i ens l’imposen no atenent mai la seva alta toxicitat. Entre el que oblidam per comoditat, complicitat o autodefensa, i el toc de queda i oblit que el poder decreta i ens inocula, som molt més desmemòria que memoràndum.
L’indiot, en un atac sanguinari, matà una indiota i li rompé tots els ous de la posta. Feia temps que compartien espai i mai no havien tingut cap disputa. Accidentalment i no se sap encara per quins temps –mentre es valoren totes les possibilitats de sanció, segurament- està tancat sol dins un tancat prou ampli.
què es pot esperar d’un temps de miralls foscos, de tempestes àcides, de nits enceses, de crits ensordidors que escanyen les paraules en quarantena, de negacions de l’extinció que ja ens acuita? què pot llavorar en una terra ignorada i vexada, infestada de verins i de pols de vidre, dada als qui l’han convertida en