marginàlies

Un jove sol i solitari es veu obligat a acollir un padrí seu  que desconeix i que té una tendència acusada a la violència. Aquesta presència sobtada en la vida del protagonista l’abocarà, també a ell, a una espiral de brutalitat. Aquesta podria ser la llinya per on transcorre la novel·la “Un ballet de leprosos”, de Leonard Cohen, editada per Empúries en traducció de Míriam Cano. Cohen la va escriure a Mont-real entre el 1956 i el 1957 i fins ara no s’havia editat. En aquesta edició acompanyen la novel·la 16 relats breus, igualment inèdits, escrits per les mateixes dates, entre el 1956 i el 1961.

El protagonista de la novel·la es demana: “Què hi ha, en la nostra condició, que ens empeny a sentir repulsió pels dèbils i els lletjos? Quines històries de cavallers errants i damisel·les delicades ens han explicat per haver-nos tornat els botxins dels esguerrats, dels mediocres i dels espatllats?”. No en troba resposta, però constata que: “Estem envoltats de violència : bombes, accidents de cotxe, els crematoris als camps de concentració, que hem integrat molt fàcilment a la nostra memòria; és una cosa habitual que em pregunto per què no hi ha més gent que hi recorri per passar comptes”.

El narrador, el primer personatge, es dirigeix al lector i vol implicar-lo en el relat. Per això, avançada la història, li confessa que: “He anat massa lluny. Us he explicat massa coses. Direu que és una història de bojos explicada per un boig. I francament, ara mateix estic massa cansat per preocupar-me de si la creieu o no. Va passar i prou, igual que va passar Buchenwald i Bergen-Belsen i Auschwitz, i tornaran a passar. […] Però el boig som nosaltres, els plans violents, les crueltats i les humiliacions són totes nostres i no som bojos, implorem puresa i amor”.

Relat intens, ben dominat, com un trepant, que estones fereix sense contemplació i d’altres entendreix en grau extrem, que ja conté els punts d’interès que desplegarà Cohen en les seves cançons i altres aportacions literàries: la religió, l’amor que no es vol comprometre, el sexe, la solitud, la transcendència, el sarcasme, els detalls de la fragilitat, la tendència permanent de cercar l’ombra per trobar la llum. I, per sobre de tot, de la poesia: “La meitat del meu llit és un imperi massa petit per a la teva fam imperial”, com diu al relat “El cor de la gramola”.